LA BARCELONA DE NÉSTOR ALMENDROS

Nestor Almendros (1930-1992) va ser un dels directors de fotografia més importants del segle XX. El seu republicanisme el va portar a exiliar-se d'Espanya, la seva homosexualitat el va obligar a fugir de la Cuba castrista.

Nascut a Barcelona, ​​fill d'un pedagog de gran prestigi, el 1948 han de marxar a Cuba en ser represaliats pel règim del general Franco. Allà el 1955 es va llicenciar en Filosofia i Lletres, començant la seva carrera com a director de fotografia. Els seus primers treballs els va realitzar juntament amb el fotògraf cubà Herman Puig (clic per ampliar informació), avui resident i exiliat a Barcelona. Millorarà els seus coneixements a USA, França i Itàlia durant els anys 50, fugint de la dictadura de Batista.

A Barcelona ja havia mostrat el seu compromís amb el partit comunista, compromís que segueix amb la revolució cubana fins que el 1961 és censurat el seu docu-film "Gente en la playa". Almendros va voler filmar l'endemà de la nacionalització estatal de les platges privades a Cuba. La realització la va fer "al seu aire", va anar filmant els caps de setmana i sense preparació prèvia. Oficialment va ser censurat "per haver filmat en un lloc on només es banyen els negres" (1) Avui a l'illa ha estat rehabilitat el documental.

Cuba l'any 1962 enviava als homosexuals a camps de "regeneración" on molt homosexuals acabaven morint. Els seus desacords amb la dictadura castrista van anar a més i el porten a abandonar l'illa. Tornant a la seva ciutat natal, Barcelona.

1966,  Unidades Militares de Ayuda a la Producción (UMAP), camps de concentració per a homosexuals, testimonis de Jehová i disidents. Jean Paul Sartre : “A Cuba no hi ha jueus… pero hi ha homosexuals”. 

Aquí arriba sense res, amb sols dues  mudes,  ni la seva càmera fotogràfica li van deixar emportar de Cuba. Uns amics l'ajudaran a comprar roba i uns familiars l'acolliran. Entre els amics Terenci Moix, dels pocs intel·lectuals amb qui va tenir una gran amistat. Terenci es va enamorar d'ell, per qui tant sols va ser un amic, gairebé un germà petit.

La progressia catalana el va veure com un traïdor per haver abandonat el paradís revolucionari. El mateix Terenci explica aquesta anècdota amb Jaime Gil de Biedma, amb qui gairebé va arribar a les mans:

-(Néstor) No soy de derechas, huir de la isla no me convierte en un fascista.Nunca he caído en esta trampa. Atacar el comunismo, no me arrastrará a defender el fascismo. La dictadura dominante en España no me inducirá a aprobar la falsa libertad en Cuba. (Néstor senyalant a unes "mariquites" transvestides que estaven divertint a Gil de Biedma, segueix) Coge a todas esas locas y las llevas a Cuba. ¿Crees que te dejarán montar una bacanal como esta? Al primer plumazo os meten a todos en un campo de regeneración. Diu Terenci que anys després va preguntar a Gil de Biedma per la batussa, no recordava res.(2) 

Terenci i Néstor es van conèixer el dies de la festa de la Mercé. 

Almendros a tothom que trobava li explicava com anaven les coses a la seva estimada Cuba "hay muchos amigos que siguen pudriéndose entre rejas. Condenados a trabajos forzados. Nunca los soltarán..."(2)

La Barcelona ja té poc a veure amb la Barcelona republicana de la qual la seva família parlava, malgrat els anys passats, ell encara parla el català amb un marcat accent cubà. Deia que "paso a paso reaparecía la Barcelona de la infancia. Solo acertaba a recordar aquellos días serenos como una vaga referencia en la memoria de sus padres... En mi caso reencontrar la ciudad y los barrios de la infancia equivalía arraigarme en un retazo de mi historia mas veraz. Pero si la nostalgia poseía el tono de la ciudad que me vio crecer...(2)

Després va marxar a França on col·laborarà amb directors com François Truffaut o Éric Rohmer. A USA va col·laborar amb directors com Terrence Malick, Robert Benton, Martin Scorsese o Alan J. Pakula. El 1978 va tenir l'Oscar per Dies del Cel, també van ser nominats els seus treballs als films Kramer contra Kramer, El Llac Blau o La Decisió de Sophie.




Però el seu treball més controvertit va ser el 1983. "Conducta Impropia" va ser realitzat al costat de l'Orlando Jiménez Leal. En ell mostra la persecució que la Cuba castrista va exercir sobre els homosexuals i intel·lectuals fins a inicis dels anys 80. En el documental s'entrevisten a diverses víctimes de la repressió homòfoba, com Reinaldo Arenas. Explica la vida als horribles camps de concentració, denominats "unitats militars d'ajuda a la producció". En el film també apareixen víctimes de la repressió per motius polítics o religiosos. Carlos Franqui, director del periòdic Revolució, diu que Fidel Castro li va explicar "que estava creant un país nou, que necessitava homes forts per a la guerra, esportistes, homes que no tinguessin debilitats psicològiques, que no poguessin ser víctimes de xantatge, que l'homosexual era un mal exemple per a la joventut". (3)

Film complet: 

En el pròleg del guió del documental Néstor Almendros assenyala: "L'èmfasi posat en el tema de la persecució dels homosexuals en la nostra pel·lícula, pot servir, per la qual absurda i gratuïta, com metàfora de la supressió general de les llibertats cíviques a Cuba".

El fatídic 1992 va morir a Manhattan víctima de dolences derivades de la sida. 

(1) Segons explica Juan Goytisolo.

(2) Fragments de "Extraño en el paraiso" de Terenci Moix. 

(3) Conducta impropia (o la realidad y el mito). Jonás Trueba. http://www.elmundo.es/elmundo/2008/09/19/elvientosopladondequiere/1221808781.html

Més informació: 

Para entendernos. Alberto Mira. Ed. Llibres de l'Índex, SL. De donde procede la cita de J. Goytisolo. 

Conducta Impropia. Nestor Almendros. Egales Editorial. 

BORN 1960, ENTRE CAMÀLICS I REVENEDORS

De ben petit veia despertar Barcelona des del Born, un record inoblidable, entre olors de sardines, olives, bacallà i les verdures fresques. 

La meva mare va començar a vendre aqui, a cal Aliberas, Aqueta podía ser la seva imatge venen ( no ho és) Imatge de l'Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat

L'antic Mercat Central a Barcelona estava al lloc que avui coneixem com el Born. Durant anys la meva família s'hi adreçava amb els carros plens de verdures i hortalisses per la seva venda. El viatge era llarg i lent, per arribar devien sortejar vies de tren, saltadors de camins i els corruptes burots que cobraven tasses per creuar els diferents municipis. No pocs pagesos hi van perdre la vida pel camí.

El 1954, quan jo vaig néixer, ja no hi anaven amb carro i el Paral·lel estava il·luminat. Teníem un Ford de cinquena mà que s'arrencava amb maneta i s'aturava quan més necessitaves que es posés en marxa. Diuen que havia servit al front de Rússia amb la División Azul. Igual llavors havia funcionat millor, o era així de torracollons.

Els meus records ja són posteriors. El meu pare portava el "genero" al vespre i de bon matí la meva mare anava a vendre, no gaire més tard de les dues de la matinada.

Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat

Veníem al mig del carrer, si plovia tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veiem despertar la ciutat a poc a poc; primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, més tard els venedors dels diaris "La Vanguardia", "El Mundo Deportivo", després sortien els homes al treball, finalment els compradors de les deixalles i els pidolaires que buscaven tot el que era per tirar.

A la nostra zona manaven "Manires", la seva mestressa era una enorme dona malcarada i maleducada que maltractava als seus treballadors i menyspreava a la meva mare. Les seves nebodes i un pobre home, el senyor Pepet, patien els seus excessos. El seu espòs es limitava a mirar irònicament assegut dins d'una garita ben calenta.

Era un món format per camàlics transportant caixes, revenedors buscant "genero" per vendre a un altre costat del Born, comissionistes, venedors de loteria. La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant res per vendre. En el bon sentit de la paraula, deien que ella era una bona gitana, per que sabia vendre. 

Xavier Miserachs, 1964

Xavier Miserachs, 1962

-"Raves a una pesseta, pastanagues swu, els naps avui tan sols cinc, els espàrrecs a cinquanta, les cebes tendres a vint, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.

A poc a poc anaven obrint els diferents comerços de la zona i la forta olor de les verdures era substituït per l'olor de les sardines salades (els civils), les olives o el bacallà.

A les 7, si anava a l'escola, marxava sol cap a la plaça Palau, allà agafava el tramvia 57 fins a la Plaça Espanya i els grogs fins a Gavà. Fins als 14 anys, llavors ja van inaugurar Marcabarna. 

Però la majoria de cops em quedava amb la Carmeta, especialment per Nadal.  Un cop acabada la venda, marxàvem cap a Santa Maria del Mar, allà comprava embotits a una noia que somiava tenir un pis a uns blocs que aixecaven prop d'una ermita dita Bellvitge. Anàvem a peu fins a la Plaça Catalunya, ella mirava aparadors i mai comprava. Després amb el metro viatjàvem fins a Hostafrancs, a comprar galetes de 2a de la casa Solsona. Galetes que ella amagava a casa i jo i el meu germà sempre trobàvem...

A Gavà, a casa sempre arribava amb el temps just per fer el dinar, mai abans. Per ella anar a vendre el Born era gaudir d'una llibertat que no sempre a pagès es tenia. 

Joan Colom, 1963

Per ampliar informació, la ruta del meu pare per anar al Born: http://poldest.blogspot.com.es/2017/06/la-ruta-de-gava-al-born-la-postguerra.html

ALL ABOUT BETTE DAVIS

Fa uns anys un conegut professor de cinema (Alberto Mira) preguntava als seus alumnes de l'Escola Cinematogràfica si coneixien Bette Davis, la majoria no tenia ni idea de qui va ser.

Quan es va estrenar All about Eve, jo encara no havia nascut. Però com molta gent de la meva generació, i de les posteriors, coneixem perfectament aquesta actriu  i hem vist molts dels seus films. La majoria de joves de menys de 30 anys no en tenen ni idea.

Durant un temps he estat entrevistant joves que volien ser voluntaris, molts d'ells amb gent gran a Barcelona. Quan deien que un dels temes que els agradaria tractar amb la seva acompanyant era el cinema, em sortia de guió i feia la pregunta fatídica "saps qui era Bette Davis", mai cap jove em va dir sí.

Fa uns anys vaig tenir l'honor de presentar a la meva ciutat el llibre "L'Abans de Gavà 2 Recull gràfic 1966-1985", al que em van invitar a escriure el pròleg. Van ser anys decisius en la transformació d'aquesta vila del delta del Llobregat. La immensa majoria dels joves de Gavà no tenen ni idea que va passar al seu poble durant els anys de la transició, ni qui va ser el primer alcalde democràtic, ni que abans els alcaldes els anomenava el governador civil. Correm el perill de que tot el que va passar abans de l'era digital acabi sent prehistòria. 

La importància de grups que recuperin la memòria del passat a través de les fotografies és molt important. Fotos Antigues de Barcelona o Gavà, Barcelona història en fotografies, Barcelona mirant el passat, Catalunya abans i ara, Barcelofilia, Amigos de Barcelona... Important, però cal ser rigorós, evitar dades corruptes, pensar abans de publicar i no caure en la nostàlgia fàcil sobre el passat, si no recobrar imatges i informació perquè la memòria perduri.

També recomano seguir els blogs que treballen en aquest sentit, els podeu trobar al mage dret del meu blog.

QUAN NOSALTRES EREM ELS REFUGIATS.

Cada cop que hi ha un atemptat hem d'escoltar qui culpa als refugiats. Molts obliden que molts barcelonins i molts catalans van haver de marxar de casa seva, buscant un lloc on refugiar-se. De 1714 al final de la Guerra Civil, la nostra és la història d'un poble de refugiats. Oblit, ignorància, desinformació i negacionisme alimentat des d'organismes i mitjans encara successors del règim dictatorial.

Per sort tenim imatges. Algunes anònimes, altres de l'Agustí Centelles (internat a Argelers)  i sobre tot les de Robert Capa trobats a la seva maleta recuperada el 2007. 

A finals de l'hivern del 1939 més de 470.000 (1) refugiats fugint del feixisme van atravesar la frontera francesa procedents de Catalunya. Una bona part dels exiliats (uns 170.000) eren dones, nens i ancians. França es va limitar a portar-los a camps de concentració.  El primer va ser el camp d'Argelers on van ser reclosos sense cap tipus d'ajut i suport. Més endavant es van obrir altres camps com els del Voló, Sant Cebrià, el Barcarès, Bram i del Vernet.i finalment el de Barcarès. Inicialment no hi havia res, ni menjar, ni aigua, ni roba, ni un cobert on dormir. 

A Argelers van ser internats com a presoners de guerra unes 65,000 persones. Un espai de sorra, voltada d'un filat espinós on foren construïts uns escassos barracons. S'hi van arribar a amuntegar fins a 65.000 refugiats en unes dures condicions a causa de la manca d'infraestructures del camp,  Els encarregats de la vigilancia era la Legió Estrangera coneguts per la seva extrema duresa. És creu que la xifra total de refugiats que van passar per aquest cop entre 1939 i 1942 va arribar a 170.000 persones. (1)

Molts van decidir repatriarse, amb el futur incert que significava tornar a una Catalunya ocupada pel règim feixista de Franco. Usa va acollir 252 refugiats, Gran Bretanya acceptà a l'entorn de 300 catalans la majoria  intel·lectuals, Suïssa acollí una dotzena de personalitats, la URSS 6.000. Altres van anar ocupant els llocs de treball que els francesos mobilitzats deixaven buits. com a pagesos, pastors, carboners, etc. en un regim de semi-esclavitud.  Un bon grup (uns 7.000) va entrar a formar part dels Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, 8.000 més es van enrolar a la Legió Francesa.  Les Companyies de Treballadors Estrangers, sota comandament militar, van ocupar molts refugiats, també en unes condicions penoses. Xile, Cuba, Veneçuela, i la República_Dominicana va acollir a un gran nombre de intel·lectuals i profesionals.

Un gran nombre de refugiats van morir als camps, uns per raó de l’edat, altres per les dures condicions dels campaments de refugiats, altres pels maltractaments, el nombre de suïcidis va ser important. Els que tornaren a casa es van trobar un país hostil, on els que no van ser represaliats van patir el buit de molts conciutadans, inclosos familiars.  Espanya a finals de 1975 i primers de 1976, es van trobar que seguien essent exiliats, ja que arribaven a un país que res tenia a veure amb el que havien deixat feia més de tres dècades. Tot havia canviat: la gent, les formes de vida, les ciutats, els paisatges... Els retornats se sentien ignorats pels seus conciutadans: eren fins i tot més estranys que als seus països acollida. 

'"A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats en el camp d'Argelers, després de la RETIRADA de febrer de 1939. La seva desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya de 1936 a 1939. Home lliure, recorda-te'n."

(1) Camp d’Argelers (1939-1942), Felip Solé i Gregory Tubau

Més informació:

Catalunya i l'exili. 
http://diadeladiversitat.cat/wp-content/uploads/2014/10/ACNUR_Catalunya-i-lexili.pdf

L'exili a Catalunya 1939. 
http://materials.accat.cat/revista_10/articles/article2.html

LES BARCELONES DE L'IGNASI MARROYO

Marià-Ignasi Marroyo i Rodríguez (1928) és un dels millors testimonis gràfics de la Barcelona dels anys 50 i 60. El seu fons fotogràfic està integrat per uns 73.000 exemplars, dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Juntament amb Joan Colom crea el col·lectiu fotogràfic, dins de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

La seva afició per la fotografia s'inicia a la postguerra. El 1941 té la seva primera càmera fotogràfica "Univex" regalada pels seus pares, a partir d'aquest moment anirà experimentant amb noves càmeres. Fins al 1956 no ingressa a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, coincidint amb un moment de gran activitat que el porta a ser present a molts certamens.

Els anys 50 i 60 realitzarà tot un seguit de col·leccions que seran un testimoni fonamental per conèixer la ciutat al Somorrostro, el Born, mercat del peix, els encants, la infancia barcelonina o la setmana santa.

Va col·laborar amb el diari Correo Catalán i va ser operador de cinema documental amb el Joan Francesc de Lasa en un treball sobre el pintor Josep Maria de Sucre. A partir de 1963 es dedica professionalment a la fotografia industrial. Per aquestes dades es desplaça a Rubí on desenvoluparà una gran activitat entorn el món de la fotografia.

El 2014 després de la cessió de tots els seus materials a l'Arxiu Nacional de Catalunya, aquest organitza dues exposicions sobre la Setmana Santa de Barcelona 1960 a 1963 i el Somorrostro de Barcelona. El mateix any la Generalitat li concedeix la creu de Sant Jordi.

Gervasio Sánchez el va invitar a Albarracín a presentar la ponencia "Ignasi Marroyo, recuerdos de un fotógrafo, confidencias con mi hija Pilar", en el marc del XIV Seminario de Fotografía y Periodismo. En l'actualitat té 89 anys i viu retirat a Rubí des de la seva jubilació el 1993. 

Més informació https://ignasimarroyo.com/ Web de l'Ignasi Marroyo. 

LA BARCELONA DE JOAN MARTÍ I CENTELLES

Joan Martí i Centelles (1832-1902) va deixar testimoni gràfic de la Barcelona de 1874, una ciutat en transformació que en poc temps canviaria profundament.

A mitjans del segle XIX iniciava la seva carrera com a fotògraf, tot indica que va obrir botiga arran de carrer a la ciutat de Barcelona, segurament al Pla de Palau (Plaça Palacio).

El 1874, amb l'ajuda de l'enquadernador Pedro Vives, publica el llibre Belleses de Barcelona amb 50 imatges de la ciutat. Ell mostra l'espai tal com és, tant els nous edificis com l'espai ocupat de la ciutat vella. Martí tan sols ofereix un conjunt de fotografies, deixant que elles parlin per si mateixes. A l'inici de l'àlbum diu "Relación fotografiada de sus principales monumentos, edificios, calles, paseos y todo lo mejor que se encuentra en la antigua capital del principado". Moltes ciutats europees ja feia anys que es publicaven albums similars, a Barcelona va ser tota una novetat, gairebé estranya.

Santa Maria del Mar

La notícia de la publicació de l'àlbum surt al Brusi (Diario de Barcelona): "El conocido encuadernador don Pedro Vives ha reunido en un elegante álbum que lleva el título de Bellezas de Barcelona, cincuenta fotografías de los principales monumentos, jardines y paseos de la capital. Las fotografías están sacadas con suma limpieza por el fotógrafo sr. Martí. Algunas de las "espresadas" fotografías ofrecerán dentro de algún tiempo mayor interés por haber desaparecido lo que reproducen, como las del Jardín del General y del Paseo de San Juan y otras por haber sufrido transformación, como dentro de algunos años
acontecerá con la calle de Cortes. El precio del álbum Bellezas de Barcelona es a razón
de una peseta por fotografía, incluso el coste de la encuadernación".

Rambla?

Pla de Palau.

L'èxit va motivar noves edicions, sempre amb 50 fotografies, però no necessàriament les mateixes. Així apareixen imatges del claustre de Santa Anna o del Banc de Barcelona. Als anys següents van treure nous àlbums amb el mateix format sobre Montserrat, Sabadell o Girona.

L'èxit del seu treball es veu amb l'aplicació de negoci. Tancat el local de Pla de Palau obre un de nou al carrer Agla, que compartirà amb nous tallers a Escudellers i rambla dels Estudis. Durant aquests anys les fotografies del Joan Martí apareixen per molts aparadors de la ciutat. Durant tot aquest temps no abandona la seva activitat com a fotògraf, entre les persones que passen pel seu taller està el totpoderós capità general Martínez Campos.

El 1900 el trobem realitzant proves amb imatges en vibració. Neix el Cinematógrafo Martí, la seva primera projecció serà "Juana de Arco", va seguir "los siete pecados capitales". Però la seva activitat sembla que es va acabar aquí, poc després el 1902 va morir a Camprodon.

El 2008 l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona va organitzar l'exposició Joan Martí, fotògraf. Belleses del XIX, centrada en l'important treball d'aquest pioner de la fotografia a casa nostra.

Plaça del rei

Mercat Boqueria

Pòrtic de San Miquel, desapareguda, ja a la Mercè.

Més informació:

Exposició 2008: http://www.bcn.cat/arxiu/arxiuobert/joan_marti/exposicio.html

Joan Martí, fotògraf de Belleses:  http://www.bcn.cat/arxiu/arxiuobert/joan_marti/pdf/Text_Exposicio_Joan_Marti.pdf