ROMA (I), VA DE DONES.

 La història de Roma s'explica gairebé sempre des del punt de vista masculí, però la dona romana ha tingut repetidament un paper de fonamental importància, sovint entre bastidors, però també vivint la seva pròpia època com a autèntica protagonista. A aquesta primera entrada us mostraré alguns casos:

Noms: Aurelia, mare de Juli César; Atia, mare d'August; Júlia, filla d'August; Gal.la Placidia; Cornèlia, mare del Gracs; Livia Drusila, esposa d'August; Júlia Mesa, de la dinastía dels Severs.

Dones amb poder, Vila del Misteri, Pompeia.

GAL.LA PLACÍDIA, EMPERADRIU REGENT (389-450)
(La dona que va voler ser reina a Barcelona)

Filla, germana i mare d'emperadors romans, la vida de Gal·la Placídia (389-450) no va ser un llit de roses.

Mentre el seu germà Arcadi animava als visigots a saquejar la Roma del seu altre germà Honori, aquest es refugiava a Ravenna, deixant Roma i a Gal·la a mercè dels bàrbars. El Papa Innocenci els obrí les portes a canvi de no tocar als seus aristòcrates refugiats a les esglésies, Honori va acceptar que s'emportessin a la seva germana, qui es va quedar a Palau per fer front a Alaric.

Aquest la va omplir de cadenes i se la hi va portar amb la seva horda, al costat de milers d'esclaus romans, per recórrer la península d'Itàlia saquejant. No està clar el tipus de tracte que va rebre durant aquest temps, encara que sembla que va estar en millor situació que els altres romans, encarregats de portar el dur pes de tot el saquejat.

Mort aquest, el nou rei va ser Ataülf, amb qui es va casar, en un matrimoni que en principi era de compromís. Amb ell va viure uns anys de pau, entre Tolosa i Barcelona, ciutat que volien fer capital del seu regne, ​​fins que va enviudar. Sigeric, el nou rei, va assassinar a tots els seus fills i la va vexar cruelment. Assassinat aquest, un nou rei, Walia, la va retornar al seu germà l'emperador Honori, que no la tenia en gran estima, gelós de la capacitat d'aquesta dona.

Però una altra vegada va ser utilitzada com a moneda de canvi i es va veure obligada a casar-se amb el general Constanci, amb qui va tenir un fill: el futur emperador Valentinià III i de nou va tornar a enviudar. De nou el seu germà la va maltractar, en aquesta ocasió amb intent de violació inclosa. Després d'això Gal·la i els seus fills van fugir a Constantinoble, Honori la va acusar d'haver conspirat contra ell en connivència amb els visigots.

Després de la mort del seu germà, el seu fill de 6 anys va passar a ser l'emperador i ella la Regent. Durant el seu mandat es mostrà intolerant amb les sectes religioses, els membres de les quals expulsà, com va fer amb els astròlegs; els jueus foren exclosos dels oficis públics. Gal·la Placídia, regent fins al 437, va poder mantenir una posició dominant sense exercir el poder militar, en mans del general Aeci va fer front a les hordes d'Àtila. El 437, quan el seu fill fou major d'edat i va poder governar, Gal·la es retirà de la primera línia política i es va dedicar a finançar obres religioses, com feien moltes reines vídues cristianes. Va morir a Roma a 60 anys. A l'Imperi d'Occident li restaven ja sols uns 20 anys de vida.

GAL·LA PLACÍDIA I INNOCENCI I DAVANT EL PRIMER SAQUEIG DE ROMA 410.

Amb la mort de Teodosi el Gran, els visigots es van convertir en un gran perill per l'Imperi d'Orient. Davant d'això l'emperador Arcadi els va convèncer que saquejar occident on governava el seu germà Honori, els seria més profitós, davant els grans tresors acumulats a Roma. I cap allà va marxar Alaric i els seus homes.

Davant el perill, Honori, es va anar a refugiar a Ravenna, i va deixar Roma al seu destí. Innocenci I va córrer a pactar amb els visigots, els deixaria entrar sempre que respectessin les esglésies, i així va ser, i les famílies més pudents van aprofitar per refugiar-se en elles amb les coses de més valor. Amb el saqueig van agafar a milers de romans com esclaus, i els van utilitzar per transportar el robat. Sols Gal·la Placídia, filla de Teodosi el Gran, els va fer front i va acabar encadenada i en mans d'Alaric.

L'impacte entre pagans i cristians va ser immens. Jerònim d'Estridó, va escriure: «la meva veu s'ofega a la gola i quan escric les meves llàgrimes entelen el text" Els cristians es preguntaven per què Déu no havia protegit la ciutat, els fugits a Àfrica ho van atribuir a la substitució de les antigues creences i ritus pagans per la nova religió cristiana. I Agustí d'Hipona a "La ciutat de Déu", va argumentar que els antics déus romans tampoc l'havien protegit i va desenvolupar la idea de les «dues ciutats»: la terrenal —Roma— que estava cridada a desaparèixer algun dia igual que qualsevol altra ciutat o Imperi; i la celestial que sí que era eterna i l'única a què els cristians havien d'observar lleialtat. Qui no es conforma, és perquè no vol.

Més "Historia del cristianismo antiguo", Carles Buenacasa, Bonalletra, 2018.

LÍVIA DRUSILA, DOLENTA DE PEL·LÍCULA.

Si algú va ser maltractat per les falsedats romanes, va ser Livia, l'esposa de l'emperador August. El seu cas és paradigmàtic de com la societat romana tractava les dones. La misogínia històrica i autors com Suetoni o Robert Graves la van convertir en una assassina implacable.

Lívia va ser la primera dona amb poder a Roma. Es va alliberar de l'opressió dels homes, gràcies al seu matrimoni amb August, i va ser molt estimada pel poble, tant, que van estar a punt de donar-li l'honorable títol de mater patriae (mare de la pàtria). Per tant, havia de ser presentada com una persona horrible, perquè altrament una dona no hauria arribat tan alt".

L'historiador Tàcit va atribuir amb rumors a Lívia els assassinats dels descendents d'August convertint-la en la "madrastra enverinadora", una figura, la de la madrastra, que ja a Roma s'associava a un concepte negatiu. I fins i tot va lliscar que hauria pogut ser la responsable de la mort del gran August, unes acusacions que han arribat fins als nostres dies a través de la novel·la Jo Claudi, de Robert Graves, convertida després per la BBC en una sèrie de culte. "Però si va morir als 75 anys, per què Lívia hauria esperat tant?".

IMATGE ; Siân Phillip, la Lívia de Jo Claudi BBC.
Més Bulos de la antigua Roma: mentiras de hace 2.000 años PATRICIA R. BLANCO EL PAÍS
Biblioteca Gonzalo de Berceo

JÚLIA MESA, AUGUSTA I DIVINA

Les dones romanes van patir doble marginació, la que per llei se'ls assignava i la que voluntàriament han exercit els historiadors ignorant-les. Aquest és el cas de Júlia Mesa, cunyada de Sèptim Sever. Al costat de la seva filla, Júlia Soemias, van tornar el poder a la família dels Severs, després de l'assassinat de Caracal·la. Van aconseguir el nomenament d'Elagàbal,primer, i d'Alexandre Sever, després.

Mesa va ser nomenada Augusta i va rebre els títols de "mater castrorum et senatus". Donada la poca edat del nou emperador, van ser Mesa i Soemias els qui es van encarregar d'aconsellar el príncep i, a causa de la seva influència, van arribar a acompanyar-lo a les sessions del Senat, un fet insòlit fins al moment. Van arribar a organitzar un senat de dones al Quirinal, on es prenien decisions sobre la vida quotidiana dels romans,(1) que ha estat ignorat completament,

Júlia Mesa va ser divinitzada després de la seva mort. La pseudo historiadora mediàtica, Mary Beard, ni tan sols cita les dues dones o Elagàbal. Sense comentaris. (2)

(1) Carles Buenacasa, Esplandor y ocaso de Roma. Ed Shackleton.
(2) a l'obra SPQR...

CORNÈLIA, MARE DELS GRAC

Cornelia Scipionis (Africana Minor) va ser la filla petita de Publi Corneli Escipió Africà. Es va casar amb Tiberi Semproni Grac, que era censor el 169 aC, i junts tingueren dotze fills, dos dels quals els famosos, Tiberi i Gai Grac.

Va rebre una notable educació, marcada pel filo hel·lenisme. Cornèlia era trenta anys més jove que el seu marit. Aquesta unió es va produir entre els anys 165 i 162 aC. Cornèlia va ser fidel al seu marit, només tres dels fills van arribar a l'edat adulta. Després d'enviudar, Cornèlia va decidir no tornar-se a casar. Va romandre fidel a la memòria del seu marit i es va dedicar a l'educació dels fills. Va buscar els millors preceptors de la filosofia estoica, que van marcar la formació sobretot dels homes.

Sobretot es va preocupar per la carrera política de Tiberi i Cayo, i va buscar aliances entre els fidels amics del seu pare i del seu marit. La seva correspondència mostra el poder i la influència que tenien algunes comares romanes a l'hora de prendre decisions.

Tiberi i Cayo Grac van ser tribuns de la plebs i semblava que seguirien el cursus honorum propi dels individus de la seva posició social. Però, davant dels problemes de la República, les seves decisions, que pretenien atendre reivindicacions de la plebs, especialment dels agricultors, van provocar la seva ruptura amb els grups dirigents i la seva mort de manera violenta a les mans dels seus enemics; primer Tiberi, l'any 132 aC, i Cayo pocs anys després.
Quan Cornelià va morir li va ser erigida una estàtua al Fòrum Romà amb una inscripció que deia Cornelia mater Gracchorum (Cornèlia, mare dels Gracs), com ella preferia abans que ser esmentada com a "sogra d'Escipió". Va ser la primera estàtua d'una dona erigida a un lloc públic.

En les seves Vides paral·leles de Tiberi i Cayo Sempronio Graco, Plutarc afirma que Cornèlia era molt hospitalària amb els seus convidats. Rebia a casa seva filòsofs grecs i tota mena de literats. Va portar amb gran enteresa i magnanimitat els seus infortunis, ja que havia sobreviscut el seu pare, el seu marit, els seus fills i altres familiars i amics.

Dante Alighieri la cita a la Divina comèdia, com un dels esperits que es troben al Limbe.

IMATGE
Cornelia, mare dels Gracos. Angelica Kauffmann, 1785. Museu de Belles Arts. Richmond, Virgínia. EUA.

Font,

250 mujeres de la Antigüedad, Roma.
Rosa María Cid López Ed. Pilar Pavon. Universidad de Sevilla.

JULIA MAIOR, FILLA D'AUGUST?

Un fet sempre m'ha estranyat, el matrimoni entre Octavi i Lívia, mai no va tenir fills. Això en un matrimoni que va legislar perquè els romans tinguessin fills (Lex Julia), no deixa ser estrany. Però tots dos van tenir fills en anteriors matrimonis, Octavi era pare de Júlia Maior (Julia Augusti filia) i Lívia de Tiberi i Drus. Així i tot d'aquest matrimoni que va durar més de 50 anys, no en va néixer cap fill.

L'explicació pot ser el 39 aC. Júlia va néixer al si de la gens Iulia l'any 39 aC. Entre els seus avantpassats estaven Pompeu o del dictador Sul.la, a més de ser filla d'Octavi, llavors conegut com a fill del diví Juli Cèsar. Va tenir una infància plàcida a la llar d'Octavi, educada en un principi per la seva madrastra Lívia, ja que la presència d'Octavi era intermitent. Allí vivia la seva tia Octàvia i els seus cosins i els fills de Marc Antonio amb Fúlvia i Cleòpatra. Aquesta família s'havia distingit per l'amor a les lletres i per gens intel·lectualment brillants. Júlia va arribar a ser tractada com una deessa omplint Roma d'estàtues seves com si es tractés de Venus. Però Octavi no va tenir més fills. La clau segurament és al naixement de Júlia.

El costum roman deia que a Roma no es neix, s'aixeca. Això és pel fet que en néixer, les portadores col·loquen el nadó a l'atri, si el pare l'aixeca, significa que ho accepta i entra a la família, si no era abandonat. I Octavi va aixecar Júlia, i tot seguit va repudiar la seva dona a Escribònia. La resposta benpensant era que ja estava embolicat amb la Lívia, però hi ha una altra possibilitat: la Júlia no era filla seva, però sabia que no tindria més fills i es va quedar amb la nena. Aquests romans¡¡

IMATGE
Bust de Jùlia Maior, Berlín, Altes Museum

ATIA, MARE D'AUGUST

Atia Balba Caesonia, va ser una llevadora romana que va viure al segle I aC. El seu personatge no s'assembla gens a la voluptuosa amant de Marc Antonio, a la sèrie HBO, Roma.

El seu pare era Marc Atio Balbo, senador romà emparentat amb Pompeu Magne. La seva mare, Júlia la Menor, era germana de Juli Cèsar, cosa que la convertia en neboda d'aquest últim.

Atia es va casar amb Cai Octavi Turino, procònsol de Roma. Va tenir dos fills: Octàvia, i Octavi, el futur August. Sobre el seu naixement, Suetoni relata una anècdota per exalçar la seva divinitat: que Atia en realitat hauria quedat embarassada del déu Apol·lo, que va prendre la forma d'una serp per introduir-se a la llitera on ella s'havia quedat adormida després de visitar el temple d'aquest déu. Com mostra la imatge que adjunto.

Les fonts mostren Atia com una dona molt respectada i tradicional, que seguia el que se n'esperava dins de la societat romana. Va ser una dona de fort caràcter, molt influent en la política romana, que va tenir un paper important en l'educació dels seus fills, rígida i disciplinària, potenciant-ne les qualitats i evitant que adoptessin altres costums innobles. Quan es va fer oficial el testament de Cèsar, Atia va intentar convèncer-lo que no ho acceptés, pel perill que comportava, encara que al final ningú va aconseguir dissuadir-lo. Atia va morir l'any 43 aC, any del primer consolat del seu fill, qui sempre es va mostrar molt atent amb ella, arribant a rendir-li els màxims honors possibles durant el seu funeral.

IMATGE
Gerro, facsímil del gerro de Portland (el gerro Barberini) El gerro original data d'uns 30-20 aC. Museu Memorial de la Guerra d'Auckland.

FONT.
250 MUJERES DE LA ANTIGUA ROMA. Editora Pilar Pavón. Autors diversos,

AURÈLIA, MARE DE JULI CÈSAR.

Procedia de la il·lustre família dels Aurelis, diversos dels membres dels quals, inclòs el seu pare, van ser cònsols. Estava casada amb Cayo Juli Cèsar, va tenir dues filles, a més de Juli Cèsar, una d'elles àvia d'August.

Aurèlia era una dona molt respectada, considerada un model de virtut. També va tenir un paper molt important en la criança dels seus fills, especialment a la de Cèsar. La relació entre ells sempre va ser molt propera, fins al punt que es va quedar a viure amb ell després de la mort del seu marit i va contribuir a l'educació de la seva neta, Júlia.

Quan el dictador Sul·la va perseguir els partidaris de Mario, Aurèlia va intercedir a favor del seu fill, buscant ajuda per evitar la seva execució i facilitar-ne el retorn posterior.

Un altre episodi molt conegut en què Aurèlia va estar implicada va ser durant la celebració del festival de la Bona Dea. Aquesta divinitat tenia un culte mistèric de caràcter exclusivament femení. Pompeia Sila, segona esposa de Cèsar, havia d'exercir d'amfitriona, comptant amb la supervisió d'Aurèlia i la presència de les vestals. Però Publi Clodi va aconseguir infiltrar-se disfressat de dona, pel que sembla amb l'objectiu de veure Pompeia. Descobert per una esclava, l'escàndol de tal sacrilegi no va trigar a estendre's per tota la ciutat. Aurèlia va ordenar tapar durant la festa les imatges de la deessa perquè Clodi no pogués veure-les i va arribar a testificar contra ell al judici.

Per això Cèsar va repudiar a Pompeia: "la dona prudent no només ha d'estar lliure de culpa, si no fora de perill de qualsevol sospita infamant", Aurèlia va ser abans que res un model de llevadora, un exemple d'inspiració per la seva prudència, modèstia i fidelitat als costums romans, va ser una dona molt influent i poderosa, amb capacitat de decisió i supervisió, i l'opinió de la qual era tinguda en compte tant per la resta de dones, com pels mateixos homes.

IMATGE
Sir Lawrence Alma-Tadema (1891). Primer paradís. Col·lecció privada.

MÉS.
250 MUJERES DE LA ANTIGUA ROMA. Editora Pilar Pavón

BARCELONA CAPITAL DE L'IMPERI ROMÀ?

 Amb motiu de les eleccions gallegues va sortir el nom d'un usurpador del segle V, anomenat Màxim, gallec com no podia ser menys.

Siliqua encunyada a Barcino (Barcelona) amb l'efígie de Máximo

Vaig preguntar sobre aquest fet, i el seu origen, a la Facultat de Geografia i Història de la UB, encara riuen, "es desconeix l'origen, però difícilment era hispà", qui m'ho va dir va ser Carles Buenacasa, bon coneixedor de l'època tardoromana.

Diuen que Geronci, enfadat amb Constantí III, un altre usurpador, en quedar relegat, va anomenar a un desconegut Màxim com a emperador, aquest mes tard el va trair i en absència d'aquest. "Màxim va gaudir de poder en plenitud i va encunyar monedes amb el seu nom a la seca de Bàrcino (avui Barcelona), a la qual va fortificar. No obstant això, paradoxalment, la derrota del seu mentor el va deixar en una posició força afeblida militarment perquè Geronci s'havia endut a Arles bona part de les tropes disponibles i ara s'havien perdut. De manera que semblava evident la imminència d'una campanya de Flavi Constanci per recuperar el territori hispà" (1)

Sembla que en veure perduda la seva situació es va retirar, i tampoc està clar que va passar, potser es va retirar a un monestir, o no...

Hispania, inicis sgle V.

Òndia, un general va fer de Barcelona capital, i Bilbeny i els nois de l'Institut de Nova Història encara no han descobert que era més català que la Pepa Maca. Fins on hem arribat.

Un treball més seriós de la Universitat de Saragossa assenyala la dificultat de conèixer els seus orígens: aristòcrata, d'origen humil, procedent de Britània...(2) Segurament va ser un militar oportunista que veien el caos regnant, i les batusses constants pel poder a Roma, va aprofitar per proclamar-se emperador, i en veure que no tenia res a fer, es va anar a refugiar entre les tribus bàrbares.

I aquí surt una nova llegenda a la "Crònica Gàl·lica" on surt una nova usurpació de Màxim, i a Galícia. Encara que aquesta crònica té molt poca fiabilitat va servir per alimentar la idea que Màxim era gallec, no podia ser menys. Aquesta segona usurpació se situa l'any 418, amb el suport del rei sueu Gunderic. A Andalusia no han volgut ser menys i situen aquesta segona usurpació a la Bètica, amb el suport dels vàndals. Amb la dificultat d'entendre les fonts hi ha qui suggereix que hi va poder existir més d'un Màxim.

Mosàic del segle V

El referit treball de la Universitat de Saragossa, no sols expressa els seus dubtes d'aquesta segona usurpació, la seva opinió és que mai va existir. Es basa en la feblesa de les fonts que ho defensen i l'escassa importància que li donen les fonts més fiables.

El fet és que amb Màxim ens trobem amb l'únic usurpador que es va rebel·lar a Hispània, donat per certa la primera usurpació. Tots els fets i els protagonistes d'aquestes usurpacions del segle V són molt foscos. Però durant aquestes lluites, Roma va perdre el control sobre Hispània, i per més que es va intentar recuperar el territori, la presència dels bàrbars va impedir tornar a la situació anterior als anys 408-411.

1 Revista Brújula
Máximo, el usurpador hispano proclamado emperador que gobernó desde Barcelona. Maig 2024

2 La Oscura segunda usurpación de Máximo. Universidad de Zaragoza. Francisco Javier Sanz. 2006

Més:

El Gobierno de los Emperadores-Usurpadores en la Hispania Tardoantigua (350-425 d. C. Antonio López García. 2015. Universidad de Murcia

TOMBA DE TEODOSI, FILL D'ATAÜLF I GA.LA PLACÍDIA, EXTRAMURS DE BARCELONA.

 Poc sabem dels llocs on van estar aquests dos personatges a la Barcelona  d'inicis del segle V, l'arqueologia ens dona alguna pista.

Església de Sant Miquel de Terrassa, s. V-IX

El matrimoni entre Gal·la Placídia i Ataülf es va instal·lar a la ciutat de Tolosa del Llenguadoc, però la pressió del general Constanci els va desplaçar a Barcelona, allà van instal·lar la capital del seu regne.

Durant l'estada a Barcelona va néixer el seu fill Teodosi, qui va morir poc després i va ser enterrat a la ciutat. Es desconeix la causa de la mort.

Recreació matrimoni d'Ataulf i Gal.la Placidia

 Aquesta és la notícia més antiga que fa referència a l'existència segura d'una església extramurs de Barcelona, si exceptuem la basílica de Sant Cucufat, al costat del lloc on possiblement va ser martiritzat. La notícia ens arriba indirectament a partir dels poemes de Prudenci, com a mínim, als voltants de l'any 400. També Olimpiodor de Tebes, contemporani dels fets, ressenya en els seus Fragmenta que "Teodosi, fill d'Ataülf i Gal·la Placídia, va morir essent un nen i que fou enterrat en una església «al costat de Barcelona», en un acte multitudinari"   (Olympiodorus, Frag. 26). Es creu que aquest fet va succeir entre finals del 414 o, més probablement, a inicis del 415. Un cop mort, la seva mare Gal·la Placídia va fer exhumar el cos del seu fill i el va portar al mausoleu imperial que la família tenia a Sant Pere de Roma.

Gal·la Placídia és coneguda per la seva devoció cristiana, deixant mostra a moltes ciutats de l'Imperi. Aquest fet dona força a la hipòtesi que el sepeli del seu fill Teodosi degué provocar l'embelliment i magnificació de l'església on fou provisionalment enterrat abans de ser traslladat definitivament al panteó imperial de Roma.

No és possible inferir, a partir d'aquesta notícia, detalls concrets sobre la situació topogràfica de l'església, exceptuant la seva posició «al costat de Barcelona», extrem que condiciona qualsevol intent d'identificació.

A inicis del segle XX, F. Fita afirmava, sense cap argument convincent, que Teodosi fou enterrat als peus del sepulcre de Santa Eulàlia—, altres autors ho situen a Barcelona, sense especificar-ne un lloc concret. També hi ha qui mostra que aquesta església podia estar on avui hi ha el monestir de Sant Cugat del Vallès
(Mayer, 1996: 21), proposta refusada entre d'altres per Jordina Sales-Carbonell, 2004: 53-58).

Avui la hipòtesi més versemblant valora com a possible que l'església on fou enterrat Teodosi correspongui a les restes localitzades a principis del segle XX a la Plaça Antoni Maura.

FONT:

Arqueologia de les seus episcopals tardoantigues al territori català -259-713
Jordina Sales-Carbonell, 'Societat Catalana d'Arqueologia' 2011

ANEXE

GAL·LA PLACÍDIA, LA DIGNA FILLA DE TEODOSI EL GRAN

La dona que va voler ser reina a Barcelona, era filla, germana i mare d'emperadors romans, la vida de Gal·la Placídia (389-450) no va ser un llit de roses.

Mentre el seu germà Arcadi animava als visigots a saquejar la Roma del seu altre germà Honori, aquest es refugiava a Ravenna, deixant Roma i a Gal·la a mercè dels bàrbars. El Papa Innocenci els obrí les portes a canvi de no tocar als seus aristòcrates refugiats a les esglésies, Honori va acceptar que s'emportessin a la seva germana, qui es va quedar a Palau per fer front a Alaric.

Aquest la va omplir de cadenes i se la hi va portar amb la seva horda, al costat de milers d'esclaus romans, per recórrer la península d'Itàlia saquejant. No està clar el tipus de tracte que va rebre durant aquest temps, encara que sembla que va estar en millor situació que els altres romans, encarregats de portar el dur pes de tot el saquejat.

Mort aquest, el nou rei va ser Ataülf, amb qui es va casar, en un matrimoni que en principi era de compromís. Amb ell va viure uns anys de pau, entre Tolosa i Barcelona, ciutat que volien fer capital del seu regne, ​​fins que va enviudar. Sigeric, el nou rei, va assassinar a tots els seus fills i la va vexar cruelment. Assassinat aquest, un nou rei, Walia, la va retornar al seu germà l'emperador Honori, que no la tenia en gran estima, gelós de la capacitat d'aquesta dona.

Però una altra vegada va ser utilitzada com a moneda de canvi i es va veure obligada a casar-se amb el general Constanci, amb qui va tenir un fill: el futur emperador Valentinià III i de nou va tornar a enviudar. De nou el seu germà la va maltractar, en aquesta ocasió amb intent de violació inclosa. Després d'això Gal·la i els seus fills van fugir a Constantinoble, Honori la va acusar d'haver conspirat contra ell en connivència amb els visigots.

Gal.la i els seus dos fills

Després de la mort del seu germà, el seu fill de 6 anys va passar a ser l'emperador i ella la Regent. Durant el seu mandat es mostrà intolerant amb les sectes religioses, els membres de les quals expulsà, com va fer amb els astròlegs; els jueus foren exclosos dels oficis públics. Gal·la Placídia, regent fins al 437, va poder mantenir una posició dominant sense exercir el poder militar, en mans del general Aeci va fer front a les hordes d'Àtila. 

El 437, quan el seu fill fou major d'edat i va poder governar, Gal·la es retirà de la primera línia política i es va dedicar a finançar obres religioses, com feien moltes reines vídues cristianes. Va morir a Roma a 60 anys. A l'Imperi d'Occident li restaven ja sols uns 20 anys de vida.

Toma de Gal.la Placidia a Ravenna.

HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA

 Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos:

Locals d'ambient a la Barcelona de la transició; el Quixot a Barcelona; 1519, Carles I visita Barcelona; els romans rentaven la roba amb orina, Reis Catòlics i crim sodomitic; el trist final d'Álvaro Retana.

Crònica dels reys d'Aragó e comtes de Barcelona, finals s XIV, Les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona són unes cròniques històriques escrites al segle xiv, d'autor anònim atribuïdes a Pere el Cerimoniós.

ELS LOCALS D'AMBIENT A LA BARCELONA DE LA TRANSICIÓ (1975-1978)

Si amb l'arribada de la VI flota es va permetre l'obertura de diferents locals d'ambient entorn del carrer Escudellers, amb la mort del dictador aquests van florir com bolets, com també la visibilitat de molts homosexuals entorn el Raval i Ciutat vella. Malgrat tot, la repressió no va desaparèixer.

Les batudes policials van seguir, especialment pels carrers Arc del Teatre, Escudellers i Nou de la Rambla i els locals Bar Texas, cafeteria Laso i als Dragstors. Al Bar Texas va ser detingut dos cops Antonio Gutiérrez Dorado, malgrat que hi treballava , i al Dragstore la Silvia Reyes, als quals després de ser maltractats se'ls aplicava la Llei de Perillositat. Recordo que als marines de la VI flota no se'ls podia tocar i menys arrestar.

Oficialment, només consten 6 batudes entre 1954 i 1980, la realitat és que les aparicions esporàdiques, es produïen per iniciativa policial, sense cap tipus de constància. Possiblement, es perseguia alguna mena de favor per part dels locals. Durant aquest període sols consta que es va tancar la cafeteria Laso, un bar a Sitges i el Dragstore.

IMATGE: Càrrega a la Rambla contra la manifestació del dia de l'orgull gai, 1977 (fotografia de Jordi Soteras).

Podeu ampliar informació aquí: https://leopoldest.blogspot.com/search?q=via+layetana

Més:

Arnalde Arturo. Redada de Violetas. Egales
Huart, Geoffroy. Los Gais durante el Franquismo. Egales

QUIXOT, BARCELONA I GASPAR GREGORIO

La segona part del Quixot, crec, és una de les obres que m'han impactat més, especialment pel seu pas per Catalunya, malgrat ser generalment molt ignorada, com en part ho és la seva pròpia biografia (de Cervantes, clar) pel fa al coneixement de Rocaguinarda, la seva relació amb el cardenal Aquaviva, o amb els bordells i prostíbuls. Però la seva és una biografia tancada i d'això no es parla.

A Barcelona el Quixot es troba a la millor gent que ha de marxar a l'exili, cosa rara (moriscos, com abans els jueus), sap que entra en terreny perillós i se'n surt prou bé. Primer troba amb Anna Fèlix, transvestida com pirata. Després, ella li parla de "Gaspar Gregorio" de qui diu és "uno de los más hermosos y gallardos mancebos que se podía imaginar" I davant que pogués ser vist pels turcs recomanà que es posés els hàbits de mora, pels perills que corria davant els turcs, que estimen més a un jove que a qualsevol dona.

"Estando conmigo en estas pláticas, le llegaron a decir como venía conmigo uno de los más gallardos y hermosos mancebos que se podía imaginar. Luego entendí que lo decían por don Gaspar Gregorio, cuya belleza se deja atrás las mayores que encarecer se pueden. Turbéme, considerando el peligro que don Gregorio corría, porque entre aquellos bárbaros turcos en más se tiene y estima un mochacho o mancebo hermoso que una mujer, por bellísima que sea. Mandó luego el rey que se le trujesen allí delante para verle y preguntóme si era verdad lo que de aquel mozo le decían. Entonces yo, casi como prevenida del cielo, le dije que sí era, pero que le hacía saber que no era varón, sino mujer como yo, y que le suplicaba me la dejase ir a vestir en su natural traje, para que de todo en todo mostrase su belleza y con menos empacho pareciese ante su presencia." Quijote II Parte, cap 63, 44-46

1519, CARLES I VISITA BARCELONA

Aquesta va durar pràcticament un any, va ser la seva primera visita. El rei jura i és jurat com a comte de Barcelona i reuneix les corts per legislar, reparar els greuges i recaptar un donatiu extraordinari.

Barcelona té un especial protagonisme per la seva situació estratègica i el port marítim, situació que també comporta perills: atacs de corsaris, de turcs i de francesos.

Va ser una estada important en la seva trajectòria política, ja que va morir el seu avi Maximilià i ell va ser elegit emperador d'Alemanya, esdeveniment que, sens dubte, va reforçar la seva posició en l'àmbit internacional. La rebuda dispensada pels consellers de Barcelona, va ser esplèndida, la millor que havia tingut Carles des de la seva arribada a la Península. El 6 de juliol de 1519 el rei Carles va rebre la notícia de la seva elecció imperial (Rei de romans) pels prínceps electors a Frankfurt:

."En aquest dia lo rey nostre senyor reebé letres de Alemània, dels electors del Imperi, ab què foch certifficat com havien elegida sa real e cathòlicam[agestat] en rey dels romans y emperador,..." Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Vol. I (1411-1539)

Per aquest motiu,Carles I va encarregar la decoració de pintura heràldica dels cadirats del cor de la catedral de Barcelona, a Joan de Borgonya, per la celebració del capítol XIX de l'orde del Toisó d'Or.

ELS ROMANS RENTAVEN LA ROBA AMB ORINA

A l'antiga Roma ( i també a Barcino, Beatulo o Tarraco) existien les fullonicae, negocis que es dedicaven a rentar roba usant una barreja d'orina, cendres i argila.

L'orina conté amoníac, que descomponia la matèria orgànica i ajudava a estovar la brutícia de les taques, mentre que les cendres l'absorbien. La barreja es ficava juntament amb la roba bruta en unes tines de pedra, on es netejava a base de trepitjades que donaven els esclaus. No cal dir que aquesta roba no feia olor de roses precisament.

Només els que podien pagar més, després de netejar-la l'esbandien amb aigua i la perfumaven amb aigua de flors.

A causa de la mala olor, les fullonicae estaven en un racó de les ciutats, lluny dels negocis "més honorables". Treballar-hi era una tasca considerada menyspreable. Tampoc els empresaris gaudien de bona fama, encara que si escau els importava menys a causa de la fortuna que feien, ja que el servei era car.
Recordo que Roma tenia un impost sobre l'orina i que la procedent d'Hispània era la més cotitzada.

REIS CATÒLICS I EL CRIM SODOMÍTIC

Amb la Conquesta de Granada, els proclamats Reis Catòlics van iniciar una nova era de repressió de cara a aconseguir la puresa de raça i confessió dels seus súbdits.

Es va etiquetar els jueus com a raça sagnant, es van instituir tribunals per exterminar l'heretgia i la sodomia. El pecat nefand es va convertir en un crim horrible que va horroritzar a part de la població durant els segles XVI i XVII.
La pragmàtica que van dictar els reis el 1497 a Medina del Campo establia la pena de mort per foc contra els sodomites de més de 25 anys (el foc purificava la maldat de l'abominable crim contra la natura i Déu). També assenyalava la confiscació de tots els béns de l'acusat des de l'inici del procés. A més permetia la tortura als acusats, tret de membres de la noblesa i l'alt clergat, això va portar a conflictes judicials amb Aragó i Catalunya, amb diferents procediments.

Com la Pragmàtica sols afectava els territoris de Castella, Ferran II va intentar que la Inquisició es fes càrrec de la persecució als territoris de la Corona d'Aragó, però el Sant Ofici es va negar a tractar la sodomia en les seves competències.
Es va assenyalar als cirurgians la potestat de dictaminar el delicte mitjançant exàmens anals que podien marcar com a culpable una víctima i sortir indemne un violador.

El terror estava servit, per bé que amb la persecució dels jueus, fins entrat el segle XVI no es va iniciar la persecució dels sodomites.

EL TRIST FINAL D'UN DANDI SOTA EL FRANQUISME

Per la generació dels anomenats decadentistes la dictadura de Primo va ser un ensurt, la de Franco una tragèdia. Uns van marxar a l'exili (Ismael Smith), altres van morir sols i abandonats a presó (Antonio de Hoyos i Vivent), altres no van poder ser enterrats amb les seves parelles (Tòrtola València va haver de posar a la làpida que la seva dona era la seva fillola, al cementiri del Poble Nou), altres van optar per l'exili interior (Pepito Zamora a Sitges). La història d'Alvarito Retana, assidu a la Criolla del Raval, el novel·lista més guapo del món, va tenir una mica de tot.

Va voler viure la vida com un personatge de les seves novel·les, els seus darrers 25 anys encara formen part del misteri, en aquest cas motivat per una dictadura que no el veia amb bons ulls.Al poc d'entrar les tropes feixistes a Madrid, va ser detingut i va passar 10 anys pres. Al judici sumaríssim se'l va acusar de veure el semen de nets amb un calis, una llegenda molt propi d'ell diu que va contestar" No señor, yo no lo bebía de los vasos, lo hacía directamente"

Va viure aquells anys amb moltes penúries, poden escriure algun llibre sobre la història del cuplé i les cupletistes que tan va conèixer.

No se sap ni tan sols en quin any va morir, els rumors diuen que va tenir una mort tràgica en mans d'un amant disconforme.
"Esta bruma incierta es muy propi de Alvarito, que tanto coqueteó con todas sus fechas. Empezó incierto y acabó incierto, entre el olvido y la mala fama que nunca le dejó. El quería ser frívolo y la desdicha le pisaba los talones. Alvaro Retana,singular personaje y singular escritor, no merece el olvido." Luis Antonio de Villena, El Ángel de la Frivolidad y su Máscara Oscura".

Més sobre Alvaro de Retana: https://leopoldest.blogspot.com/2022/02/el-decadentismo-espanol-del-exito-al.html

SANTA MÚNIA O SANTA LLIBERADA, AL MNAC?

 Des de fa poc s'exposa al MNAC l'escultura barroca de l'Andreu Sala, 1689, que el museu ha identificat com a Santa Lliberada. Jo no ho tinc clar, aquí ho explico.

Segons Joan Amades (1) Múnia "era una jove barcelonina, nascuda al desaparegut carrer de la Basea (a l'actual Via Laietana), d'una gran bellesa. Molt devota, volia consagrar-se a Déu i refusava les propostes de matrimoni. Per desfer-se definitivament dels seus pretendents, va pregar a Déu que la deslliurés de la seva bellesa i la "fes tornar ben lletja i repulsiva". Atenent el seu prec, "a tornar-se d'un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es feu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona". Els pretendents, en veure-la, s'indignaren contra ella de tal manera que l'agafaren i la clavaren en una creu, matant-la"

Segons el mateix Amades la devoció per aquesta noia a Barcelona va ser important, fins al punt de ser coneguda com a Múnia de Barcelona.

Gravat de Manuel Tramulles i Blai Amatller del Museu Nacional

La figura que s'exposa al MNAC va ser considerada durant temps com un Crist crucificat. Arran ,d'una restauració, es va trobar un fragment tèxtil a la part inferior del vestit: fet a base de puntes; que tradicionalment ha estat un tipus de decoració usat en roba de dona.

La fitxa del MNAC situa aquesta història lluny de Barcelona, malgrat que procedeix del convent del Carme desaparegut al segle XIX;"Diferents martirologis la relacionen amb la filla d'un rei pagà de la Lusitània, més o menys l'actual Portugal. El pare havia aparaulat el casament de la noia en contra de la seva voluntat, ja que ella havia fet vot de castedat perquè havia elegit servir a Crist, a qui va pregar perquè la desfigurés i així desanimar els pretendents. Déu va atendre la seva pregària, i li va fer créixer la barba. El seu pare es va horroritzar d'aquest fet, i després d'acusar-la de bruixeria, la feu crucificar, de manera que podria assemblar-se a Crist en el moment de la seva mort". (2)

Santa Wilgefortis, MuseuDiocesà de Graz.

Pel més proper tenim constància d'un antifonari del segle XVI a la catedral de Girona assenyala la seva festivitat a Cotlliure (el Rosselló) hi ha notícia de relíquies d'aquesta santa.

A Barcelona es creu que a Sant Cugat del Rec es rendia culta a aquesta santa, just el lloc on va néixer suposadament santa Múnia. També cal recordar que aquesta església desapareguda segurament va ser la primera casa d'oració a la ciutat, just d'on es creu va ser martiritzat sant Cugat a finals del segle III.

Sant Cugat del Rec, després de la Setmana Tràgica,

Finalment, el MNAC es decanta per Santa Lliberada "Aquesta devoció va ser recollida per Joan Amades al Costumari català (1952), a la data del 20 de juliol; però el 28 de febrer també s'esmenta santa Múnia, amb una hagiografia del tot idèntica a santa Lliberada (bellesa, barba i mort a la creu), però nascuda a la capital catalana. Personalment, crec que Amades comet un error i barreja la història amb l'altra santa del 28 de febrer, que és santa Guiverada, amb un nom deformat i clarament derivat de santa Lliberada." (2)

Les hagiografies interessades sobre aquestes santes, a les que cal afegir a sant Onofre, ens mostren una realitat poc coneguda, malgrat afecta a moltes persones: la intersexualitat. Nens i nenes que neixen amb ambigüitat genital o gènere poc definit i que les creences, la literatura o l'estigma a parlar de tot el que té a veure amb els genitals ha motivat el gran desconeixement popular.

Detall dek Frontís de Sant Onofre a la Catedral de Barcelona, Podem veure com el seu cos poc a poc es va cobrint de pel per amagar els seus genitals

Interessant debat, del que crec no s'ha dit la darrera paraula.

(1) Amades, Joan. Costumari català. Ed Salvat
(2) Yeguas, Joan. Una dona barbuda crucificada: la santa Lliberada d'Andreu Sala. Blog del MNAC