LA BARCELONA DE NIT DE MIRKO (II, POSTGUERRA)

 Mirko (nom artístic de Fernando de Torres) va ser un dels transformistes més cèlebres de la nit barcelonina, triomfant en el món de l'espectacle de varietats entre els anys 1930 i 1950. La seva figura va marcar l'època daurada i transgressora dels anys 20 i 30, i els foscos anys de la postguerra al Barri Xino.

Accés a la primera part: https://poldest.blogspot.com/2020/06/la-barcelona-de-nit-de-mirko.html

La Guerra Civil no va posar fi a la seva carrera, a diferència de molts artistes de l'època, va aconseguir subsistir i transformar-se i va aconseguir continuar treballant durant el franquisme. Però va haver d'abandonar el transformisme tal com l'havia practicat abans de 1939. Després de la guerra, va adaptar radicalment el seu personatge a la nova situació política, actuant amb vestit masculí, especialment com a cantant de flamenc, en locals com Barcelona de Noche, l'Apolo i El Molino.

Durant els anys quaranta i cinquanta va continuar vinculat a la vida nocturna barcelonina. No sempre dins de la legalitat. Una font el situa precisament triomfant a Barcelona entre els anys trenta i cinquanta. Segons el testimoni de Juan Soto (1), amb uns 17 anys, va contactar amb Mirko. Després de la prova artística, Mirko li hauria indicat que havia d'«optar per la frivolitat» i li va mostrar unes escales que conduïen a un meublé/bordell on els artistes es prostituïen. El mecanisme era que els nois apareixien primer en el local i després pujaven amb els clients. Mirko actuava ja com a cantaor de flamenc i portava «gitanets» perquè cantessin amb ell;

"Als anys quaranta, Mirko sembla haver estat vinculat a un sistema en què joves —entre ells nois gitanos o “gitanets”, segons un testimoni oral— actuaven al Barcelona de Noche i després eren conduïts a les habitacions de dalt per mantenir relacions sexuals amb clients a canvi de diners." (1)

Després de 1939, sembla haver quedat integrat en una economia nocturna molt més clandestina, en què espectacle, prostitució masculina i supervivència es barrejaven, la seva impunitat assenyala que potser també era un col·laborador de la policia. El 1940 la policia va fer una batuda al local i va detenir els presents, inclòs Mirko, però el van deixar anar després de reconèixer-lo, i li van demanar disculpes. Se sap que existien denúncies o sospites sobre les activitats de Mirko, resulta molt significatiu que precisament ell sortís de comissaria gairebé amb disculpes.

Poc se sap d'ell a partir de 1950, no era simplement un artista de cabaret desconegut, sinó un dels pocs transformistes de la Barcelona republicana que va aconseguir sobreviure professionalment al franquisme, encara que hagués de modificar completament la seva imatge artística.

Segons La Vanguardia va reaparèixer el 1947 A l'Alarcón, al carrer Escudellers, Mirko va presentar el febrer de 1947 l'espectacle Brisas de amor. També al Molino, al costat de Pepita Blanco, Carmen Cuenca i la Bella Dorita. Les fonts que reconstrueixen la història del Molino el situen entre els artistes que hi van passar durant les dècades següents, mentre que una altra font el descriu com un dels artistes que acabaren la seva carrera a les Bodegas Apolo, on és recordat com «Mirko, el de los pies de oro».

A partir dels anys 50, amb el franquisme més consolidat i l'aplicació severa de la Ley de Vagos y Maleantes (que perseguia explícitament l'homosexualitat i el transvestisme), la supervivència dels transformistes de la República es va fer extremadament difícil. Mirko, com molts altres, va haver de reubicar-se en espais de la zona del Paral·lel, on es movia pels voltants de les mítiques Atraccions Apolo.

Les cròniques urbanes dibuixen el retrat de la decadència forçada d'una gran estrella del transformisme, abocada a la recerca de relacions i subsistència en els espais d'oci popular i nocturn de la Barcelona més canalla.

La mort del transformista Mirko (Fernando de Torres) està envoltada de la mateixa ombra, silenci i clandestinitat que va marcar els darrers anys de la seva vida durant el franquisme, per la qual cosa no existeix un registre públic o crònica oficial que detalli el lloc, la data exacta o la causa de la seva mort. Aquells anys , molts artistes homosexuals i transvestits de la República que no van poder fugir van acabar els seus dies en la més absoluta indigència, la invisibilitat o depenent de la prostitució clandestina en els meublés del Barri Xino.

En morir, despullat del seu personatge, va ser enterrat sota el seu nom real. Com que el règim de l'època censurava i castigava qualsevol identitat dissident, la premsa de la postguerra no va publicar cap esquela ni cap homenatge al gran transformista que havia enlluernat la ciutat abans de la guerra.

Lluny resten els anys de glòria, Glamour i bells plomatges de Cal Sagristà, les nits de limusines i xampany car, o fent d'estrella del flamenc, la seva estrella es va anar perdent pels racons més sòrdids del Xino o el Paral·lel. Diuen que si cantes dos cops a la Concha Piquer, veuràs el seu somriure...

(1)Juan Soto, un hombre llamado Katy, ediciones la Palma

UN BOTXÍ ANOMENAT NICOMEDES MÉNDEZ

 Nicomedes Méndez López va ser el botxí titular de l'Audiència de Barcelona entre 1891 i 1908, i és un personatge triatement popular de la crònica negra de la ciutat.

El botxí donat-li al garrot. Detall, Rmon Casas

Va ser l'encarregat d'executar les penes de mort a Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX mitjançant el garrot vil, una etapa molt trista de la història de la ciutat. Va executar personatges històrics molt coneguts, com ara l'anarquista Santiago Salvador (autor de l'atemptat del Liceu) o Isidre Mompart. Malgrat tot es considerava un "funcionari exemplar" i un artesà de la seva feina. Fins i tot va intentar patentar una versió millorada del mecanisme del garrot per fer-lo més ràpid i menys dolorós.

L'origen de la figura del botxí a Barcelona es remunta a l'època medieval. El mot «botxí» prové, segons apunten els etimòlegs, de l'evolució de la paraula francesa boucher (carnisser), un ofici íntimament lligat a l'espectacle públic de la mort, els suplicis i el càstig que va marcar la història de la ciutat durant segles.

A la Barcelona medieval, el botxí exercia una funció considerada necessària per mantenir l'ordre, però era un autèntic paria social. Se'ls considerava "impurs" per estar en contacte permanent amb la sang i els criminals. Ningú els volia tocar: els comerciants es negaven a vendre'ls menjar directament i els sastres no els prenien les mides (havien de vestir amb robes amples o sacs).

No podien viure ni dins, ni fora ciutat, per això i després de llargues discussions, per evitar conflictes i el rebuig dels veïns, el Consell de Cent els obligava a viure aïllats. Durant segles van viure literalment encastats a la muralla, a la famosa Casa del Botxí de la plaça del Rei (avui part del MUHBA),

Casa del botxí, Plaça del Rei

Fins a finals del segle XVIII, el botxí era un empleat del municipi (pagat per les institucions locals de Barcelona). Amb la centralització de l'Estat espanyol i la progressiva desaparició dels tribunals forals i de la Inquisició (que havia estat un dels seus grans proveïdors de feina), la figura es va "humanitzar" i professionalitzar. Van passar a ser funcionaris directament dependents de les Audiències Territorials (l'Audiència de Barcelona).

Les execucions a la ciutat eren un espectacle de masses on assistien famílies senceres. Els llocs principals van anar canviant amb la història de la ciutat:

-Pla de l'Os al Portal de la Boqueria era el lloc idoni per col·locar-hi les forques o fer-hi execucions. L'objectiu era que qualsevol persona que viatgés a Barcelona veiés els cossos dels ajusticiats com a advertiment. Aquí va ser executat Joan de Llobera, per sodomia

-La plaça del Rei i la plaça del de la Cera: Escenaris medievals de tortures, amputacions i penjaments. Els bandolers, després de terribles turments pels carrers de Barcelona acabaven a la Plaça del Rei

-La Quinta Forca: Situada a la Trinitat Nova (prop del turó de Roquetes), era el lloc on s'aixecaven les forques que es podien veure des de lluny com a advertiment per als qui entraven a Barcelona.

-L'esplanada de la Ciutadella: Utilitzada massivament durant el segle XVIII i XIX.

-El pati de la presó Model: Lloc on finalment es van recloure les execucions al segle XX per evitar l'espectacle públic morbós.

La "quinta forca estava "fora de muralles, lluny per anar-hi en processó. Era el lloc conegut com la Trinitat.

Nicomedes Méndez López (Haro, 16 de setembre de 1842 - Barcelona, 27 d'octubre de 1912) va ser el botxí titular de l'Audiència de Barcelona entre 1877 i 1908. Al llarg de la seva carrera, va executar unes 80 persones.

Era fill de paleta, va néixer a La Rioja però va marxar molt jove cap a Valladolid. Allà, amb només 16 anys, es va enamorar d'una cosidora 18 anys més gran que ell, Alejandra Barriuso. Després de deixar-la embarassada i necessitar diners estables, es va assabentar que la plaça de botxí de Valladolid havia quedat vacant. Va guanyar la plaça i hi va exercir durant un temps abans de fer el salt definitiu a Catalunya.

L'any 1877 va ser nomenat executor de l'Audiència de Barcelona. Les execucions de la seva primera època eren multitudinàries i es feien al pati de la presó de la Reina Amàlia (al Raval), abans de traslladar-se a la Presó Model a principis del segle XX

Es diu que Méndez odiava veure patir els reus a causa d'execucions maldestres. Per això, va idear i dissenyar una modificació tècnica del garrot vil tradicional: hi va afegir un punxó posterior de ferro que, en girar la maneta, perforava directament el bulbo raquídeo. Això provocava una mort instantània i estalviava l'asfíxia agònica,

Méndez vestia amb elegància, fumava havans i es va convertir en un personatge molt popular a la Rambla. Tant estimava la seva feina que va arribar a projectar obrir un museu/espectacle al Paral·lel dedicat a les execucions mundials (amb guillotines i cadires elèctriques reals), tot i que les autoritats li van prohibir.

Malgrat la seva fredor professional, la seva vida privada va estar marcada per una terrible maledicció familiar: els seus cinc fills van morir abans que ell. Pero el cop més dur va ser el de la seva filla preferida, de qui estava enormement orgullós. El seu promès, en assabentar-se que el futur sogre era el sinistre botxí de Barcelona, va desfer el compromís de forma fulminant. La noia, sumida en una profunda depressió pel rebuig social, es va suïcidar. Aquest fet va ensorrar anímicament a Nicomedes.

Es va retirar del servei actiu l'any 1908. Va passar els seus últims anys de vida gairebé cec, reclòs a casa seva al barri de Sants, dedicat a la cria de canaris i galls de baralla. Va morir el 27 d'octubre de 1912 a l'edat de 70 anys.

Los desastres de la guerra, Goya, Museo del Prado.

Els darrers botxins de Barcelona van ser:

-Rogelio Pérez Vicario i Federico Muñoz: Botxins dels anys 20 i 30 que van patir la violència dels anys de plom a Barcelona; tots dos van acabar assassinats a tirotejos per militants anarquistes en venjança per les execucions que havien dut a terme. [1, 2]

-Antonio López Guerra: El darrer botxí que va actuar a Barcelona, tristament recordat per haver executat el jove militant antifranquista Salvador Puig Antich a la presó Model el 2 de març de 1974

DE COM ATRESMEDIA DISTORSIONA LA HISTÒRIA SENSE PUDOR.

 Salvador Seguí i Rubinat, conegut universalment com "El Noi del Sucre", va ser una de les figures més carismàtiques i destacades de l'anarcosindicalisme a Catalunya a principis del segle XX. Atresmedia va distorsionar la història, sense cap escrúpol.

Com a secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya, va transformar el moviment obrer mitjançant l'acció directa, la vaga estratègica i la unitat de les forces treballadores, fins al seu tràgic assassinat l'any 1923.

Va néixer a Lleida el 23 de setembre de 1887. La seva família es va traslladar a Barcelona quan ell era un nen. Va treballar des de molt jove com a pintor, gremi on va iniciar la seva activitat sindical. Va tenir una formació purament autodidacta. Va compensar la manca d'estudis acadèmics freqüentant ateneus llibertaris i llegint amb avidesa els grans pensadors de l'època. Hi ha diverses teories sobre l'origen de "Noi del Sucre". La més estesa apunta que ell mateix se'l va imposar o que responia al seu costum de menjar-se els terrossos sencers de sucre que li servien amb el cafè.

Com a sindicalista va destacar per la seva intel·ligència tàctica i la seva capacitat d'oratòria, allunyant-se de l'ala més violenta de l'anarquisme per prioritzar l'organització massiva del proletariat. Va ser el principal impulsor dels Sindicats Únics al Congrés de Sants de 1918. Aquesta estructura agrupava els treballadors per rams d'indústria en lloc de per oficis, multiplicant la força de negociació laboral.

Seguí defensava que la revolució social no arribaria mitjançant el terrorisme individual o els sabotatges descontrolats. Propugnava la preparació cultural i l'educació dels treballadors com a eines indispensables per gestionar la societat del futur. Va buscar vies de diàleg i fins i tot pactes puntuals amb la Unió General de Treballadors (UGT) per presentar un front obrer unificat.

Va liderar la Vaga de "La Canadenca" l'any 1919. Aquesta històrica vaga massiva va paralitzar Barcelona durant setmanes. La vaga va culminar en un èxit rotund per al moviment obrer.

La jornada de 8 hores: Gràcies a la resolució d'aquest conflicte, Espanya es va convertir en un dels primers països del món a instaurar per llei la jornada laboral màxima de 8 hores. Això li va fer guanyar poderosos enemics a la patronal i sectors polítics.

La patronal catalana, agrupada en la Federació Patronal, va reaccionar a l'auge sindical finançant l'anomenat Sindicat Lliure i contractant sicaris per eliminar els líders de la CNT. Amb el ple ajut de policies i el governador Martínez Anido. El 10 de març de 1923, Salvador Seguí va ser assassinat a trets al carrer Sant Rafael del barri del Raval de Barcelona. En el mateix atac va caure mortalment ferit el seu company de militància, Francesc Comas (conegut com a "Paronas"). La seva mort va escapçar el sector més moderat i pragmàtic de la CNT, deixant un buit insubstituïble a les portes de la dictadura de Primo de Rivera.

Però no falta qui ja reescriu la història a benefici dels que van portar el terror als carrers de Barcelona. Com no ATRESMEDIA es va apuntar a aixó. Em refereixo a la pel·lícula "La sombra de la ley" (2018), produïda per Atresmedia Cine i Vaca Films, i dirigida per Dani de la Torre. A la ficció, el personatge de Salvador Ortiz (interpretat per Paco Tous) clarament simbolitza Salvador Seguí, mostrat com el líder moderat, dialogant i pacifista de la CNT. Paral·lelament, es mostra un "sector dur" i armat, encapçalat per personatges com en León (Jaime Lorente), partidaris de l'acció violenta.

El punt més controvertit de la trama arriba quan la pel·lícula mostra que l'assassinat del líder és assassinat pels seus companys de la CNT, sinó per pistolers a sou de la patronal catalana (fonamentalment membres del Sindicato Libre) amb suport policial i governamental.

Malgrat que molts col·lectius van criticar que la pel·lícula, sota l'embolcall d'un thriller d'acció difongués una visió falsa, distorsionada ("torticera") que eximia de culpa la patronal i l'Estat, responsabilitzant de manera fictícia el pmateixmoviment obrer de la mort del seu líder més valuós, es pot seguir veient en diferents plataformes, iinclòsa TV3 sense cap mena de rectificació. 

ROMA (I), VA DE DONES.

 La història de Roma s'explica gairebé sempre des del punt de vista masculí, però la dona romana ha tingut repetidament un paper de fonamental importància, sovint entre bastidors, però també vivint la seva pròpia època com a autèntica protagonista. A aquesta primera entrada us mostraré alguns casos:

Noms: Aurelia, mare de Juli César; Atia, mare d'August; Júlia, filla d'August; Gal.la Placidia; Cornèlia, mare del Gracs; Livia Drusila, esposa d'August; Júlia Mesa, de la dinastía dels Severs.

Dones amb poder, Vila del Misteri, Pompeia.

GAL.LA PLACÍDIA, EMPERADRIU REGENT (389-450)
(La dona que va voler ser reina a Barcelona)

Filla, germana i mare d'emperadors romans, la vida de Gal·la Placídia (389-450) no va ser un llit de roses.

Mentre el seu germà Arcadi animava als visigots a saquejar la Roma del seu altre germà Honori, aquest es refugiava a Ravenna, deixant Roma i a Gal·la a mercè dels bàrbars. El Papa Innocenci els obrí les portes a canvi de no tocar als seus aristòcrates refugiats a les esglésies, Honori va acceptar que s'emportessin a la seva germana, qui es va quedar a Palau per fer front a Alaric.

Aquest la va omplir de cadenes i se la hi va portar amb la seva horda, al costat de milers d'esclaus romans, per recórrer la península d'Itàlia saquejant. No està clar el tipus de tracte que va rebre durant aquest temps, encara que sembla que va estar en millor situació que els altres romans, encarregats de portar el dur pes de tot el saquejat.

Mort aquest, el nou rei va ser Ataülf, amb qui es va casar, en un matrimoni que en principi era de compromís. Amb ell va viure uns anys de pau, entre Tolosa i Barcelona, ciutat que volien fer capital del seu regne, ​​fins que va enviudar. Sigeric, el nou rei, va assassinar a tots els seus fills i la va vexar cruelment. Assassinat aquest, un nou rei, Walia, la va retornar al seu germà l'emperador Honori, que no la tenia en gran estima, gelós de la capacitat d'aquesta dona.

Però una altra vegada va ser utilitzada com a moneda de canvi i es va veure obligada a casar-se amb el general Constanci, amb qui va tenir un fill: el futur emperador Valentinià III i de nou va tornar a enviudar. De nou el seu germà la va maltractar, en aquesta ocasió amb intent de violació inclosa. Després d'això Gal·la i els seus fills van fugir a Constantinoble, Honori la va acusar d'haver conspirat contra ell en connivència amb els visigots.

Després de la mort del seu germà, el seu fill de 6 anys va passar a ser l'emperador i ella la Regent. Durant el seu mandat es mostrà intolerant amb les sectes religioses, els membres de les quals expulsà, com va fer amb els astròlegs; els jueus foren exclosos dels oficis públics. Gal·la Placídia, regent fins al 437, va poder mantenir una posició dominant sense exercir el poder militar, en mans del general Aeci va fer front a les hordes d'Àtila. El 437, quan el seu fill fou major d'edat i va poder governar, Gal·la es retirà de la primera línia política i es va dedicar a finançar obres religioses, com feien moltes reines vídues cristianes. Va morir a Roma a 60 anys. A l'Imperi d'Occident li restaven ja sols uns 20 anys de vida.

GAL·LA PLACÍDIA I INNOCENCI I DAVANT EL PRIMER SAQUEIG DE ROMA 410.

Amb la mort de Teodosi el Gran, els visigots es van convertir en un gran perill per l'Imperi d'Orient. Davant d'això l'emperador Arcadi els va convèncer que saquejar occident on governava el seu germà Honori, els seria més profitós, davant els grans tresors acumulats a Roma. I cap allà va marxar Alaric i els seus homes.

Davant el perill, Honori, es va anar a refugiar a Ravenna, i va deixar Roma al seu destí. Innocenci I va córrer a pactar amb els visigots, els deixaria entrar sempre que respectessin les esglésies, i així va ser, i les famílies més pudents van aprofitar per refugiar-se en elles amb les coses de més valor. Amb el saqueig van agafar a milers de romans com esclaus, i els van utilitzar per transportar el robat. Sols Gal·la Placídia, filla de Teodosi el Gran, els va fer front i va acabar encadenada i en mans d'Alaric.

L'impacte entre pagans i cristians va ser immens. Jerònim d'Estridó, va escriure: «la meva veu s'ofega a la gola i quan escric les meves llàgrimes entelen el text" Els cristians es preguntaven per què Déu no havia protegit la ciutat, els fugits a Àfrica ho van atribuir a la substitució de les antigues creences i ritus pagans per la nova religió cristiana. I Agustí d'Hipona a "La ciutat de Déu", va argumentar que els antics déus romans tampoc l'havien protegit i va desenvolupar la idea de les «dues ciutats»: la terrenal —Roma— que estava cridada a desaparèixer algun dia igual que qualsevol altra ciutat o Imperi; i la celestial que sí que era eterna i l'única a què els cristians havien d'observar lleialtat. Qui no es conforma, és perquè no vol.

Més "Historia del cristianismo antiguo", Carles Buenacasa, Bonalletra, 2018.

LÍVIA DRUSILA, DOLENTA DE PEL·LÍCULA.

Si algú va ser maltractat per les falsedats romanes, va ser Livia, l'esposa de l'emperador August. El seu cas és paradigmàtic de com la societat romana tractava les dones. La misogínia històrica i autors com Suetoni o Robert Graves la van convertir en una assassina implacable.

Lívia va ser la primera dona amb poder a Roma. Es va alliberar de l'opressió dels homes, gràcies al seu matrimoni amb August, i va ser molt estimada pel poble, tant, que van estar a punt de donar-li l'honorable títol de mater patriae (mare de la pàtria). Per tant, havia de ser presentada com una persona horrible, perquè altrament una dona no hauria arribat tan alt".

L'historiador Tàcit va atribuir amb rumors a Lívia els assassinats dels descendents d'August convertint-la en la "madrastra enverinadora", una figura, la de la madrastra, que ja a Roma s'associava a un concepte negatiu. I fins i tot va lliscar que hauria pogut ser la responsable de la mort del gran August, unes acusacions que han arribat fins als nostres dies a través de la novel·la Jo Claudi, de Robert Graves, convertida després per la BBC en una sèrie de culte. "Però si va morir als 75 anys, per què Lívia hauria esperat tant?".

IMATGE ; Siân Phillip, la Lívia de Jo Claudi BBC.
Més Bulos de la antigua Roma: mentiras de hace 2.000 años PATRICIA R. BLANCO EL PAÍS
Biblioteca Gonzalo de Berceo

JÚLIA MESA, AUGUSTA I DIVINA

Les dones romanes van patir doble marginació, la que per llei se'ls assignava i la que voluntàriament han exercit els historiadors ignorant-les. Aquest és el cas de Júlia Mesa, cunyada de Sèptim Sever. Al costat de la seva filla, Júlia Soemias, van tornar el poder a la família dels Severs, després de l'assassinat de Caracal·la. Van aconseguir el nomenament d'Elagàbal,primer, i d'Alexandre Sever, després.

Mesa va ser nomenada Augusta i va rebre els títols de "mater castrorum et senatus". Donada la poca edat del nou emperador, van ser Mesa i Soemias els qui es van encarregar d'aconsellar el príncep i, a causa de la seva influència, van arribar a acompanyar-lo a les sessions del Senat, un fet insòlit fins al moment. Van arribar a organitzar un senat de dones al Quirinal, on es prenien decisions sobre la vida quotidiana dels romans,(1) que ha estat ignorat completament,

Júlia Mesa va ser divinitzada després de la seva mort. La pseudo historiadora mediàtica, Mary Beard, ni tan sols cita les dues dones o Elagàbal. Sense comentaris. (2)

(1) Carles Buenacasa, Esplandor y ocaso de Roma. Ed Shackleton.
(2) a l'obra SPQR...

CORNÈLIA, MARE DELS GRAC

Cornelia Scipionis (Africana Minor) va ser la filla petita de Publi Corneli Escipió Africà. Es va casar amb Tiberi Semproni Grac, que era censor el 169 aC, i junts tingueren dotze fills, dos dels quals els famosos, Tiberi i Gai Grac.

Va rebre una notable educació, marcada pel filo hel·lenisme. Cornèlia era trenta anys més jove que el seu marit. Aquesta unió es va produir entre els anys 165 i 162 aC. Cornèlia va ser fidel al seu marit, només tres dels fills van arribar a l'edat adulta. Després d'enviudar, Cornèlia va decidir no tornar-se a casar. Va romandre fidel a la memòria del seu marit i es va dedicar a l'educació dels fills. Va buscar els millors preceptors de la filosofia estoica, que van marcar la formació sobretot dels homes.

Sobretot es va preocupar per la carrera política de Tiberi i Cayo, i va buscar aliances entre els fidels amics del seu pare i del seu marit. La seva correspondència mostra el poder i la influència que tenien algunes comares romanes a l'hora de prendre decisions.

Tiberi i Cayo Grac van ser tribuns de la plebs i semblava que seguirien el cursus honorum propi dels individus de la seva posició social. Però, davant dels problemes de la República, les seves decisions, que pretenien atendre reivindicacions de la plebs, especialment dels agricultors, van provocar la seva ruptura amb els grups dirigents i la seva mort de manera violenta a les mans dels seus enemics; primer Tiberi, l'any 132 aC, i Cayo pocs anys després.
Quan Cornelià va morir li va ser erigida una estàtua al Fòrum Romà amb una inscripció que deia Cornelia mater Gracchorum (Cornèlia, mare dels Gracs), com ella preferia abans que ser esmentada com a "sogra d'Escipió". Va ser la primera estàtua d'una dona erigida a un lloc públic.

En les seves Vides paral·leles de Tiberi i Cayo Sempronio Graco, Plutarc afirma que Cornèlia era molt hospitalària amb els seus convidats. Rebia a casa seva filòsofs grecs i tota mena de literats. Va portar amb gran enteresa i magnanimitat els seus infortunis, ja que havia sobreviscut el seu pare, el seu marit, els seus fills i altres familiars i amics.

Dante Alighieri la cita a la Divina comèdia, com un dels esperits que es troben al Limbe.

IMATGE
Cornelia, mare dels Gracos. Angelica Kauffmann, 1785. Museu de Belles Arts. Richmond, Virgínia. EUA.

Font,

250 mujeres de la Antigüedad, Roma.
Rosa María Cid López Ed. Pilar Pavon. Universidad de Sevilla.

JULIA MAIOR, FILLA D'AUGUST?

Un fet sempre m'ha estranyat, el matrimoni entre Octavi i Lívia, mai no va tenir fills. Això en un matrimoni que va legislar perquè els romans tinguessin fills (Lex Julia), no deixa ser estrany. Però tots dos van tenir fills en anteriors matrimonis, Octavi era pare de Júlia Maior (Julia Augusti filia) i Lívia de Tiberi i Drus. Així i tot d'aquest matrimoni que va durar més de 50 anys, no en va néixer cap fill.

L'explicació pot ser el 39 aC. Júlia va néixer al si de la gens Iulia l'any 39 aC. Entre els seus avantpassats estaven Pompeu o del dictador Sul.la, a més de ser filla d'Octavi, llavors conegut com a fill del diví Juli Cèsar. Va tenir una infància plàcida a la llar d'Octavi, educada en un principi per la seva madrastra Lívia, ja que la presència d'Octavi era intermitent. Allí vivia la seva tia Octàvia i els seus cosins i els fills de Marc Antonio amb Fúlvia i Cleòpatra. Aquesta família s'havia distingit per l'amor a les lletres i per gens intel·lectualment brillants. Júlia va arribar a ser tractada com una deessa omplint Roma d'estàtues seves com si es tractés de Venus. Però Octavi no va tenir més fills. La clau segurament és al naixement de Júlia.

El costum roman deia que a Roma no es neix, s'aixeca. Això és pel fet que en néixer, les portadores col·loquen el nadó a l'atri, si el pare l'aixeca, significa que ho accepta i entra a la família, si no era abandonat. I Octavi va aixecar Júlia, i tot seguit va repudiar la seva dona a Escribònia. La resposta benpensant era que ja estava embolicat amb la Lívia, però hi ha una altra possibilitat: la Júlia no era filla seva, però sabia que no tindria més fills i es va quedar amb la nena. Aquests romans¡¡

IMATGE
Bust de Jùlia Maior, Berlín, Altes Museum

ATIA, MARE D'AUGUST

Atia Balba Caesonia, va ser una llevadora romana que va viure al segle I aC. El seu personatge no s'assembla gens a la voluptuosa amant de Marc Antonio, a la sèrie HBO, Roma.

El seu pare era Marc Atio Balbo, senador romà emparentat amb Pompeu Magne. La seva mare, Júlia la Menor, era germana de Juli Cèsar, cosa que la convertia en neboda d'aquest últim.

Atia es va casar amb Cai Octavi Turino, procònsol de Roma. Va tenir dos fills: Octàvia, i Octavi, el futur August. Sobre el seu naixement, Suetoni relata una anècdota per exalçar la seva divinitat: que Atia en realitat hauria quedat embarassada del déu Apol·lo, que va prendre la forma d'una serp per introduir-se a la llitera on ella s'havia quedat adormida després de visitar el temple d'aquest déu. Com mostra la imatge que adjunto.

Les fonts mostren Atia com una dona molt respectada i tradicional, que seguia el que se n'esperava dins de la societat romana. Va ser una dona de fort caràcter, molt influent en la política romana, que va tenir un paper important en l'educació dels seus fills, rígida i disciplinària, potenciant-ne les qualitats i evitant que adoptessin altres costums innobles. Quan es va fer oficial el testament de Cèsar, Atia va intentar convèncer-lo que no ho acceptés, pel perill que comportava, encara que al final ningú va aconseguir dissuadir-lo. Atia va morir l'any 43 aC, any del primer consolat del seu fill, qui sempre es va mostrar molt atent amb ella, arribant a rendir-li els màxims honors possibles durant el seu funeral.

IMATGE
Gerro, facsímil del gerro de Portland (el gerro Barberini) El gerro original data d'uns 30-20 aC. Museu Memorial de la Guerra d'Auckland.

FONT.
250 MUJERES DE LA ANTIGUA ROMA. Editora Pilar Pavón. Autors diversos,

AURÈLIA, MARE DE JULI CÈSAR.

Procedia de la il·lustre família dels Aurelis, diversos dels membres dels quals, inclòs el seu pare, van ser cònsols. Estava casada amb Cayo Juli Cèsar, va tenir dues filles, a més de Juli Cèsar, una d'elles àvia d'August.

Aurèlia era una dona molt respectada, considerada un model de virtut. També va tenir un paper molt important en la criança dels seus fills, especialment a la de Cèsar. La relació entre ells sempre va ser molt propera, fins al punt que es va quedar a viure amb ell després de la mort del seu marit i va contribuir a l'educació de la seva neta, Júlia.

Quan el dictador Sul·la va perseguir els partidaris de Mario, Aurèlia va intercedir a favor del seu fill, buscant ajuda per evitar la seva execució i facilitar-ne el retorn posterior.

Un altre episodi molt conegut en què Aurèlia va estar implicada va ser durant la celebració del festival de la Bona Dea. Aquesta divinitat tenia un culte mistèric de caràcter exclusivament femení. Pompeia Sila, segona esposa de Cèsar, havia d'exercir d'amfitriona, comptant amb la supervisió d'Aurèlia i la presència de les vestals. Però Publi Clodi va aconseguir infiltrar-se disfressat de dona, pel que sembla amb l'objectiu de veure Pompeia. Descobert per una esclava, l'escàndol de tal sacrilegi no va trigar a estendre's per tota la ciutat. Aurèlia va ordenar tapar durant la festa les imatges de la deessa perquè Clodi no pogués veure-les i va arribar a testificar contra ell al judici.

Per això Cèsar va repudiar a Pompeia: "la dona prudent no només ha d'estar lliure de culpa, si no fora de perill de qualsevol sospita infamant", Aurèlia va ser abans que res un model de llevadora, un exemple d'inspiració per la seva prudència, modèstia i fidelitat als costums romans, va ser una dona molt influent i poderosa, amb capacitat de decisió i supervisió, i l'opinió de la qual era tinguda en compte tant per la resta de dones, com pels mateixos homes.

IMATGE
Sir Lawrence Alma-Tadema (1891). Primer paradís. Col·lecció privada.

MÉS.
250 MUJERES DE LA ANTIGUA ROMA. Editora Pilar Pavón

BARCELONA CAPITAL DE L'IMPERI ROMÀ?

 Amb motiu de les eleccions gallegues va sortir el nom d'un usurpador del segle V, anomenat Màxim, gallec com no podia ser menys.

Siliqua encunyada a Barcino (Barcelona) amb l'efígie de Máximo

Vaig preguntar sobre aquest fet, i el seu origen, a la Facultat de Geografia i Història de la UB, encara riuen, "es desconeix l'origen, però difícilment era hispà", qui m'ho va dir va ser Carles Buenacasa, bon coneixedor de l'època tardoromana.

Diuen que Geronci, enfadat amb Constantí III, un altre usurpador, en quedar relegat, va anomenar a un desconegut Màxim com a emperador, aquest mes tard el va trair i en absència d'aquest. "Màxim va gaudir de poder en plenitud i va encunyar monedes amb el seu nom a la seca de Bàrcino (avui Barcelona), a la qual va fortificar. No obstant això, paradoxalment, la derrota del seu mentor el va deixar en una posició força afeblida militarment perquè Geronci s'havia endut a Arles bona part de les tropes disponibles i ara s'havien perdut. De manera que semblava evident la imminència d'una campanya de Flavi Constanci per recuperar el territori hispà" (1)

Sembla que en veure perduda la seva situació es va retirar, i tampoc està clar que va passar, potser es va retirar a un monestir, o no...

Hispania, inicis sgle V.

Òndia, un general va fer de Barcelona capital, i Bilbeny i els nois de l'Institut de Nova Història encara no han descobert que era més català que la Pepa Maca. Fins on hem arribat.

Un treball més seriós de la Universitat de Saragossa assenyala la dificultat de conèixer els seus orígens: aristòcrata, d'origen humil, procedent de Britània...(2) Segurament va ser un militar oportunista que veien el caos regnant, i les batusses constants pel poder a Roma, va aprofitar per proclamar-se emperador, i en veure que no tenia res a fer, es va anar a refugiar entre les tribus bàrbares.

I aquí surt una nova llegenda a la "Crònica Gàl·lica" on surt una nova usurpació de Màxim, i a Galícia. Encara que aquesta crònica té molt poca fiabilitat va servir per alimentar la idea que Màxim era gallec, no podia ser menys. Aquesta segona usurpació se situa l'any 418, amb el suport del rei sueu Gunderic. A Andalusia no han volgut ser menys i situen aquesta segona usurpació a la Bètica, amb el suport dels vàndals. Amb la dificultat d'entendre les fonts hi ha qui suggereix que hi va poder existir més d'un Màxim.

Mosàic del segle V

El referit treball de la Universitat de Saragossa, no sols expressa els seus dubtes d'aquesta segona usurpació, la seva opinió és que mai va existir. Es basa en la feblesa de les fonts que ho defensen i l'escassa importància que li donen les fonts més fiables.

El fet és que amb Màxim ens trobem amb l'únic usurpador que es va rebel·lar a Hispània, donat per certa la primera usurpació. Tots els fets i els protagonistes d'aquestes usurpacions del segle V són molt foscos. Però durant aquestes lluites, Roma va perdre el control sobre Hispània, i per més que es va intentar recuperar el territori, la presència dels bàrbars va impedir tornar a la situació anterior als anys 408-411.

1 Revista Brújula
Máximo, el usurpador hispano proclamado emperador que gobernó desde Barcelona. Maig 2024

2 La Oscura segunda usurpación de Máximo. Universidad de Zaragoza. Francisco Javier Sanz. 2006

Més:

El Gobierno de los Emperadores-Usurpadores en la Hispania Tardoantigua (350-425 d. C. Antonio López García. 2015. Universidad de Murcia

TOMBA DE TEODOSI, FILL D'ATAÜLF I GA.LA PLACÍDIA, EXTRAMURS DE BARCELONA.

 Poc sabem dels llocs on van estar aquests dos personatges a la Barcelona  d'inicis del segle V, l'arqueologia ens dona alguna pista.

Església de Sant Miquel de Terrassa, s. V-IX

El matrimoni entre Gal·la Placídia i Ataülf es va instal·lar a la ciutat de Tolosa del Llenguadoc, però la pressió del general Constanci els va desplaçar a Barcelona, allà van instal·lar la capital del seu regne.

Durant l'estada a Barcelona va néixer el seu fill Teodosi, qui va morir poc després i va ser enterrat a la ciutat. Es desconeix la causa de la mort.

Recreació matrimoni d'Ataulf i Gal.la Placidia

 Aquesta és la notícia més antiga que fa referència a l'existència segura d'una església extramurs de Barcelona, si exceptuem la basílica de Sant Cucufat, al costat del lloc on possiblement va ser martiritzat. La notícia ens arriba indirectament a partir dels poemes de Prudenci, com a mínim, als voltants de l'any 400. També Olimpiodor de Tebes, contemporani dels fets, ressenya en els seus Fragmenta que "Teodosi, fill d'Ataülf i Gal·la Placídia, va morir essent un nen i que fou enterrat en una església «al costat de Barcelona», en un acte multitudinari"   (Olympiodorus, Frag. 26). Es creu que aquest fet va succeir entre finals del 414 o, més probablement, a inicis del 415. Un cop mort, la seva mare Gal·la Placídia va fer exhumar el cos del seu fill i el va portar al mausoleu imperial que la família tenia a Sant Pere de Roma.

Gal·la Placídia és coneguda per la seva devoció cristiana, deixant mostra a moltes ciutats de l'Imperi. Aquest fet dona força a la hipòtesi que el sepeli del seu fill Teodosi degué provocar l'embelliment i magnificació de l'església on fou provisionalment enterrat abans de ser traslladat definitivament al panteó imperial de Roma.

No és possible inferir, a partir d'aquesta notícia, detalls concrets sobre la situació topogràfica de l'església, exceptuant la seva posició «al costat de Barcelona», extrem que condiciona qualsevol intent d'identificació.

A inicis del segle XX, F. Fita afirmava, sense cap argument convincent, que Teodosi fou enterrat als peus del sepulcre de Santa Eulàlia—, altres autors ho situen a Barcelona, sense especificar-ne un lloc concret. També hi ha qui mostra que aquesta església podia estar on avui hi ha el monestir de Sant Cugat del Vallès
(Mayer, 1996: 21), proposta refusada entre d'altres per Jordina Sales-Carbonell, 2004: 53-58).

Avui la hipòtesi més versemblant valora com a possible que l'església on fou enterrat Teodosi correspongui a les restes localitzades a principis del segle XX a la Plaça Antoni Maura.

FONT:

Arqueologia de les seus episcopals tardoantigues al territori català -259-713
Jordina Sales-Carbonell, 'Societat Catalana d'Arqueologia' 2011

ANEXE

GAL·LA PLACÍDIA, LA DIGNA FILLA DE TEODOSI EL GRAN

La dona que va voler ser reina a Barcelona, era filla, germana i mare d'emperadors romans, la vida de Gal·la Placídia (389-450) no va ser un llit de roses.

Mentre el seu germà Arcadi animava als visigots a saquejar la Roma del seu altre germà Honori, aquest es refugiava a Ravenna, deixant Roma i a Gal·la a mercè dels bàrbars. El Papa Innocenci els obrí les portes a canvi de no tocar als seus aristòcrates refugiats a les esglésies, Honori va acceptar que s'emportessin a la seva germana, qui es va quedar a Palau per fer front a Alaric.

Aquest la va omplir de cadenes i se la hi va portar amb la seva horda, al costat de milers d'esclaus romans, per recórrer la península d'Itàlia saquejant. No està clar el tipus de tracte que va rebre durant aquest temps, encara que sembla que va estar en millor situació que els altres romans, encarregats de portar el dur pes de tot el saquejat.

Mort aquest, el nou rei va ser Ataülf, amb qui es va casar, en un matrimoni que en principi era de compromís. Amb ell va viure uns anys de pau, entre Tolosa i Barcelona, ciutat que volien fer capital del seu regne, ​​fins que va enviudar. Sigeric, el nou rei, va assassinar a tots els seus fills i la va vexar cruelment. Assassinat aquest, un nou rei, Walia, la va retornar al seu germà l'emperador Honori, que no la tenia en gran estima, gelós de la capacitat d'aquesta dona.

Però una altra vegada va ser utilitzada com a moneda de canvi i es va veure obligada a casar-se amb el general Constanci, amb qui va tenir un fill: el futur emperador Valentinià III i de nou va tornar a enviudar. De nou el seu germà la va maltractar, en aquesta ocasió amb intent de violació inclosa. Després d'això Gal·la i els seus fills van fugir a Constantinoble, Honori la va acusar d'haver conspirat contra ell en connivència amb els visigots.

Gal.la i els seus dos fills

Després de la mort del seu germà, el seu fill de 6 anys va passar a ser l'emperador i ella la Regent. Durant el seu mandat es mostrà intolerant amb les sectes religioses, els membres de les quals expulsà, com va fer amb els astròlegs; els jueus foren exclosos dels oficis públics. Gal·la Placídia, regent fins al 437, va poder mantenir una posició dominant sense exercir el poder militar, en mans del general Aeci va fer front a les hordes d'Àtila. 

El 437, quan el seu fill fou major d'edat i va poder governar, Gal·la es retirà de la primera línia política i es va dedicar a finançar obres religioses, com feien moltes reines vídues cristianes. Va morir a Roma a 60 anys. A l'Imperi d'Occident li restaven ja sols uns 20 anys de vida.

Toma de Gal.la Placidia a Ravenna.