HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA (II PART)

Publicacions meves realitzades a les xarxes socials. Barcelona, la Ciutat dels Tres Bordells // Paula Gassona humiliada i innocent // la Torre deFang i Dolça de Provença// Barraganes catalanes // Escoles urbanes medievals // Tres homes a la forca per sodomia el 1609 // Fi de la Inquisició a Barcelona. 

Hostal segle XV

BARCELONA, LA CIUTAT DEL TRES BORDELLS.

Eiximenis, a l'obra Lo Crestià (1380) justificava la prostitució com un pecat menor, com sant Agustí, recomanava ubicar-los “a la part contrària del vent que més s’usa en la ciutat per tal que el vent tiri les infeccions del dit lloc”.

La prostitució era un problema de salut pública a la Barcelona dels segles XIV i XV, i per això les autoritats ho van regular Avui pot sorprendre que els prostíbuls fossin de titularitat municipal. Funcionaven a través d’una cadena de tres nivells: el Consell de Cent arrendava els locals a famílies poderoses de la ciutat, i ells, al seu torn, contractaven un hostaler que gestionava el bordell. Ho justificaven com un mal menor que evitava violacions i contribuïa a mantenir l’ordre als carrers.

Ens podem imaginar la poca consideració social envers les dones que s’havien vist obligades a exercir la prostitució, normalment, estrangeres o de fora de la ciutat. Una de les preocupacions hipòcrites de les autoritats era que no tinguessin contacte ni es confonguessin amb les que es consideraven honestes. Aquesta era l’ordre que va adreçar Alfons el Benigne al veguer i batlle de Barcelona el 1328. Una mica més tard, el 1388, el rei Joan el Caçador va prohibir explícitament qualsevol relació entre funcionaris, municipals o reials, i prostitutes. Ordre que no va ser gaire obeïda.

Es va establir que les dones públiques no portessin roba d’abrigar per diferenciar-se de les honestes, però sí que poguessin exhibir brodats i joies. Els bordells barcelonins es tancaven per Setmana Santa, les prostitutes havien d’estar enclaustrades a convents de la ciutat, on es controlaven les malalties. I calia que tanquessin la porta quan la campana indicava toc de queda. A Reus i a Girona se’ls prohibia que toquessin el menjar dels mercats, i a Tortosa sols podien entrar als banys dilluns i divendres.

IMATGE
Barcelona tenia tres bordells autoritzats. Un fet insòlit, aleshores només París en tenia més d’un?








PAULA GASSONA, CONDEMNADA I HUMILIADA, SENT INNOCENT

El cas de Paula Gassona va ser un procés judicial de l'any 1607 contra la cuinera de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que va ser humiliada públicament per un delicte que no havia comès. Se la va acusar formalment de complicitat i encobriment d'una broma de caràcter sexual que s'havia produït dins del recinte de l'Hospital de la Santa Creu.

L'origen va ser una broma. Un aprenent d'apotecari i dues noies van dur a terme una entremaliadura considerada de "mal gust" per a la moral de l'època en una de les estances de l'hospital. Ella era la "mare gallinera" (responsable del galliner i de preparar els brous dels malalts), i els administradors la van acusar de no haver detectat el succés, de prestar ajuda i de complicitat amb els joves. Encara que inicialment no hi havia cap prova contra ella. Els administradors de l'hospital van tancar les dues noies en una gàbia fins que, per por de rebre més assots, van carregar tota la culpa sobre Paula Gassona per salvar-se elles mateixes.

Mai es va demostrar la seva culpabilitat, però els administradors de l'hospital la van utilitzar com a cap de turc. Sense cap judici públic ni formal, la van sotmetre a brutals vexacions, humiliacions públiques (passejada nua de cintura cap amunt dalt d'un ase, mentre la flagel·laven) i la van expulsar de la institució.

L'Hospital repartia justícia al marge de les institucions,i actuava com un tribunal religiós autònom. Els administradors exercien la seva pròpia jurisdicció sobre els interns i treballadors del recinte. El cas de Paula Gassona va esdevenir un xoc crític i un conflicte obert de competències entre la justícia pròpia de l'hospital i la jurisdicció reial de l'època.

Gassona va presentar demanda davant el virrei i la Diputació, però el procés es va convertir en una qüestió competencial: usurpar jurisdicció reial en exercir funcions judicials que no els corresponien. No va obtenir justícia, però les declaracions, les contradiccions, les amenaces, les solidaritats inesperades: tot va quedar consignat en expedients que avui es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

IMATGE
'Bòria avall' (1892), de Francesc Galofre Oller, Museu de Valls










LA TORRA DE FANG I DOLÇA DE PROVENÇA

La relació entre Dolça de Provença i l'origen del nom de Sant Martí de Provençals es basa en una llegenda històrica de Barcelona, segurament inventada pel romanticisme a partir d'un famós conte del Decameró.

L'any 1112, la comtessa Dolça de Provença es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III. Segons la tradició popular, la comtessa va viatjar des de les seves terres acompanyada d'un gran seguici de cavallers i nobles provençals perquè no enyorés la seva pàtria.

El comte va concedir a aquests cavallers uns terrenys per assentar-se a la vora de la ciutat, a la zona on hi havia una petita capella romànica dedicada a Sant Martí de Tours. A causa de la procedència d'aquests nous habitants, l'indret va passar a conèixer-se com a Sant Martí de Provençals.

Es diu que el comte va fer construir la torre de Fang prop de la Sagrera perquè la comtessa Dolça hi passés temporades. Al voltant d'aquest edifici també va néixer la macabra llegenda del trobador Guillem de Cabestany i el "cor menjat". Història alimentada per l'inventari romàntic. La llegenda diu que el comte gelós va fer menjar el cor del trobador a la seva esposa i després aquesta es va deixar morir d'inanició.

Després de casar-se amb Ramon Berenguer III i cedir-li tots els seus drets sobre el ric comtat de Provença el 1113, la figura de Dolça va quedar pràcticament desdibuixada dels registres oficials. Només se sap que va actuar com a governant de Barcelona de forma temporal mentre el seu marit es trobava en el saqueig de Mallorca. Es creu que va morir per complicacions de salut derivades d'algun dels seus nombrosos parts o per alguna malaltia de l'època. Tenia 34 anys i va tenir com a mínim 7 fills.









BARRAGANES CATALANES.

Les barraganes van ser una realitat força estesa a la Corona d'Aragó. La barragania era una unió estable entre un home i una dona sense matrimoni canònic, però diferent de la prostitució.

Una barragana era habitualment una companya estable d'un noble, cavaller o clergue; era una dona reconeguda socialment com la seva parella, encara que sense matrimoni eclesiàstic; sovint mare dels seus fills naturals. Generalment la relació era coneguda públicament.

Un home casat podia tenir una barragana, encara que això fos contrari a la doctrina de l'Església i considerava que un home casat havia de ser fidel a la seva esposa, i que la barragana implicava una situació pecaminosa.

Les lleis catalanes medievals coneixien i citaven la barragania, encara que no amb el grau de desenvolupament jurídic que trobem en alguns furs castellans o aragonesos. Els Usatges de Barcelona reflecteixen una societat on existien fills naturals amb drets a la successió i les herències.

A l'Aragó els seus furs regulaven la barragania estava encara més regulada. La paraula apareix en textos jurídics medievals aragonesos amb un significat relativament precís.

Sí, als Furs de València la qüestió de la barragania apareix de manera més clara que en bona part del dret català. La barragana era una dona que mantenia una relació estable amb un home sense matrimoni legítim. Els juristes medievals valencians acostumaven a preocupar-se menys per la moralitat abstracta que per les conseqüències pràctiques.

Diversos monarques de la Casa de Barcelona van tenir fills naturals. No sempre coneixem amb certesa si les mares eren estrictament barraganes en el sentit jurídic, però moltes relacions eren estables i públiques. En cas dels clergues, la situació era prou curiosa, mentre l'església ho prohibia, a molts pobles tothom sabia qui era "la dona del rector", encara que oficialment no existís cap matrimoni, els fills molts cops eren anomenats com a nebots.

Les barraganes no eren necessàriament unes dona marginades. Algunes administraven cases importants, criaven fills de nobles o gestionaven patrimonis










ESCOLES URBANES A LA CORONA CATALANOARAGONESA

A la Corona d'Aragó, les escoles urbanes medievals van viure una gran eclosió el segle XIII, impulsades pel creixement de les ciutats, l'expansió comercial, la necessitat de les noves classes burgeses i dels governs municipals de disposar de personal culte i alfabetitzat. Aquestes escoles van trencar el monopoli de l'educació que fins llavors tenien els monestirs rurals.

Barcelona va ser el motor econòmic de la Corona, i on va aparèixer les primeres. Va destacar l'Escola catedralícia, que va viure una gran obertura cap als fills de burgesos i mercaders. D'altra banda, el creixement del govern de la ciutat (el Consell de Cent) va propiciar l'aparició de potents escoles d'abaquistes i de primeres lletres, on s'ensenyava d'una forma molt pràctica de cara al comerç.

Les Escoles Catedralícies o Capitulars s'ubicaven a les seus de les diòcesis (com Barcelona, Girona, Lleida, Saragossa, València o Palma). Depenien del bisbe i del capítol de canonges, i estaven orientades inicialment a formar clergues. Amb el temps, es van obrir a laics i van excel·lir en l'ensenyament del llatí i les arts liberals.

Les Escoles Municipals van ser creades, finançades i gestionades directament pels governs de les ciutats (com el Consell de Cent a Barcelona). Els municipis contractaven i pagaven un sou al mestre. Hi ha constància d'escoles de gramàtica gestionades per consells locals a ciutats com Tarragona, Girona, Reus, Montblanc o Cervera.

Les Escoles de Minyons i Gramàtica es dedicaven a l'ensenyament primari i secundari. Els infants hi aprenien a llegir, escriure, comptar i els fonaments de la gramàtica llatina.

ç
Les Escoles Privades d'Abaquistes eren entres laics especialitzats en l'aritmètica mercantil i la comptabilitat. Eren molt demanades pels fills de mercaders i artesans.

L'èxit d'aquestes escoles urbanes van ser la llavor dels Estudis Generals (les universitats medievals). Centres creats per evitar la fugida de talent cap a Bolonya, París o Montpeller. La de Lleida, el 1300, fundada per Jaume II, va ser la primera.






DE COM TRES HOMES VAN ACABAR A LA FORCA EL 1609 PER SODOMIA

El 1609 dos homes van ser lliurats al braç seglar per a la seva relaxació (1), van acabar executats. A diferència d'altres casos, el Tribunal del Sant Ofici pregunta al Consell Suprem que ha de fer front a dos casos de sodomia i un tercer de bestialisme. La resposta va ser “Què es faci el que la darrera vegada”

I a diferència d'altres casos, van ser citats al Palau Reial (Saló del Tinell) per dictar sentència. Així van patir sentència de mort.

Aquesta sentència està en català, normalment les sentències del Sant Ofici eren en castellà, ja que consideraven aquesta llengua la més cristiana per sobre de les altres, fos el llatí o el català. Des de finals del segle XV la crema de reus a Catalunya estava prohibida, per la qual cosa aquests tres reus van ser escanyats i després les seves restes cremades (stranguentur et eorum corpora comburantur et in cinerres convertantur)

Un dels reus era ermità, el Sant Ofici no els considerava clergues, per la qual cosa les sentències eren amb la mateixa duresa que les altres. Era ermità de Santa Magdalena de Prades, Tarragona. L'altre era un patró d'una galera de Nàpols, la gent del mar sempre eren presumptes sospitosos de sodomia. Tots tres van ser executats al costat d'un pagès de Vic, acusat de jeure amb els cavalls.

El patró napolità va ser acusat de ficar-se al llit amb els grumets de la seva galera. A aquests els van assotar, ell va posar fi pagant amb la vida. Ficat el seu membre pel seu ses i en part del darrere, sense saber si havia deixat llavor dins” Curiosament es va assabentar molts anys després.

(1) Eufemisme inquisitorial, darrera s'amagava la pena de mort!








LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA

El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.
La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició. Posteriorment, algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.

La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar el rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presència dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.
Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.
Aquell 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.

IMATGE: https://poldest.blogspot.com/.../la-fi-de-la-inquisicio.

UN BOTXÍ ANOMENAT NICOMEDES MÉNDEZ

 Nicomedes Méndez López va ser el botxí titular de l'Audiència de Barcelona entre 1891 i 1908, i és un personatge triatement popular de la crònica negra de la ciutat.

El botxí donat-li al garrot. Detall, Rmon Casas

Va ser l'encarregat d'executar les penes de mort a Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX mitjançant el garrot vil, una etapa molt trista de la història de la ciutat. Va executar personatges històrics molt coneguts, com ara l'anarquista Santiago Salvador (autor de l'atemptat del Liceu) o Isidre Mompart. Malgrat tot es considerava un "funcionari exemplar" i un artesà de la seva feina. Fins i tot va intentar patentar una versió millorada del mecanisme del garrot per fer-lo més ràpid i menys dolorós.

L'origen de la figura del botxí a Barcelona es remunta a l'època medieval. El mot «botxí» prové, segons apunten els etimòlegs, de l'evolució de la paraula francesa boucher (carnisser), un ofici íntimament lligat a l'espectacle públic de la mort, els suplicis i el càstig que va marcar la història de la ciutat durant segles.

A la Barcelona medieval, el botxí exercia una funció considerada necessària per mantenir l'ordre, però era un autèntic paria social. Se'ls considerava "impurs" per estar en contacte permanent amb la sang i els criminals. Ningú els volia tocar: els comerciants es negaven a vendre'ls menjar directament i els sastres no els prenien les mides (havien de vestir amb robes amples o sacs).

No podien viure ni dins, ni fora ciutat, per això i després de llargues discussions, per evitar conflictes i el rebuig dels veïns, el Consell de Cent els obligava a viure aïllats. Durant segles van viure literalment encastats a la muralla, a la famosa Casa del Botxí de la plaça del Rei (avui part del MUHBA),

Casa del botxí, Plaça del Rei

Fins a finals del segle XVIII, el botxí era un empleat del municipi (pagat per les institucions locals de Barcelona). Amb la centralització de l'Estat espanyol i la progressiva desaparició dels tribunals forals i de la Inquisició (que havia estat un dels seus grans proveïdors de feina), la figura es va "humanitzar" i professionalitzar. Van passar a ser funcionaris directament dependents de les Audiències Territorials (l'Audiència de Barcelona).

Les execucions a la ciutat eren un espectacle de masses on assistien famílies senceres. Els llocs principals van anar canviant amb la història de la ciutat:

-Pla de l'Os al Portal de la Boqueria era el lloc idoni per col·locar-hi les forques o fer-hi execucions. L'objectiu era que qualsevol persona que viatgés a Barcelona veiés els cossos dels ajusticiats com a advertiment. Aquí va ser executat Joan de Llobera, per sodomia

-La plaça del Rei i la plaça del de la Cera: Escenaris medievals de tortures, amputacions i penjaments. Els bandolers, després de terribles turments pels carrers de Barcelona acabaven a la Plaça del Rei

-La Quinta Forca: Situada a la Trinitat Nova (prop del turó de Roquetes), era el lloc on s'aixecaven les forques que es podien veure des de lluny com a advertiment per als qui entraven a Barcelona.

-L'esplanada de la Ciutadella: Utilitzada massivament durant el segle XVIII i XIX.

-El pati de la presó Model: Lloc on finalment es van recloure les execucions al segle XX per evitar l'espectacle públic morbós.

La "quinta forca estava "fora de muralles, lluny per anar-hi en processó. Era el lloc conegut com la Trinitat.

Nicomedes Méndez López (Haro, 16 de setembre de 1842 - Barcelona, 27 d'octubre de 1912) va ser el botxí titular de l'Audiència de Barcelona entre 1877 i 1908. Al llarg de la seva carrera, va executar unes 80 persones.

Era fill de paleta, va néixer a La Rioja però va marxar molt jove cap a Valladolid. Allà, amb només 16 anys, es va enamorar d'una cosidora 18 anys més gran que ell, Alejandra Barriuso. Després de deixar-la embarassada i necessitar diners estables, es va assabentar que la plaça de botxí de Valladolid havia quedat vacant. Va guanyar la plaça i hi va exercir durant un temps abans de fer el salt definitiu a Catalunya.

L'any 1877 va ser nomenat executor de l'Audiència de Barcelona. Les execucions de la seva primera època eren multitudinàries i es feien al pati de la presó de la Reina Amàlia (al Raval), abans de traslladar-se a la Presó Model a principis del segle XX

Es diu que Méndez odiava veure patir els reus a causa d'execucions maldestres. Per això, va idear i dissenyar una modificació tècnica del garrot vil tradicional: hi va afegir un punxó posterior de ferro que, en girar la maneta, perforava directament el bulbo raquídeo. Això provocava una mort instantània i estalviava l'asfíxia agònica,

Méndez vestia amb elegància, fumava havans i es va convertir en un personatge molt popular a la Rambla. Tant estimava la seva feina que va arribar a projectar obrir un museu/espectacle al Paral·lel dedicat a les execucions mundials (amb guillotines i cadires elèctriques reals), tot i que les autoritats li van prohibir.

Malgrat la seva fredor professional, la seva vida privada va estar marcada per una terrible maledicció familiar: els seus cinc fills van morir abans que ell. Pero el cop més dur va ser el de la seva filla preferida, de qui estava enormement orgullós. El seu promès, en assabentar-se que el futur sogre era el sinistre botxí de Barcelona, va desfer el compromís de forma fulminant. La noia, sumida en una profunda depressió pel rebuig social, es va suïcidar. Aquest fet va ensorrar anímicament a Nicomedes.

Es va retirar del servei actiu l'any 1908. Va passar els seus últims anys de vida gairebé cec, reclòs a casa seva al barri de Sants, dedicat a la cria de canaris i galls de baralla. Va morir el 27 d'octubre de 1912 a l'edat de 70 anys.

Los desastres de la guerra, Goya, Museo del Prado.

Els darrers botxins de Barcelona van ser:

-Rogelio Pérez Vicario i Federico Muñoz: Botxins dels anys 20 i 30 que van patir la violència dels anys de plom a Barcelona; tots dos van acabar assassinats a tirotejos per militants anarquistes en venjança per les execucions que havien dut a terme. [1, 2]

-Antonio López Guerra: El darrer botxí que va actuar a Barcelona, tristament recordat per haver executat el jove militant antifranquista Salvador Puig Antich a la presó Model el 2 de març de 1974

RUTES ANY 2026

 Un any més presento les meves propostes de rutes, especialment per Barcelona, però també per Gavà. Són rutes pensades per una duració aproximada d'1 hora 30 minuts. Les condicions econòmiques o de gratuïtat ho decidirà l'entitat organitzadora.

Estan pensades per grups, entitats públiques o privades. Totes elles s'adapten (continguts i llenguatge), al grup sol·licitant. Estan pensades per gent de totes les edats, escoles, centres cívics, residències, partits polítics, entitats... Sempre abans de sortir s'elabora una guia, amb la bibliografia inclosa. 

Aquí les que estan a disposició per aquest any:

1. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

Entre 1h 30 minuts i dues hores. sortida Via Laietana, final Plaça Raquel Meller (Paral.lel)

3. RUTA CAP ELS ORIGENS DE BARCELONA

Una viatge als origen de la ciutat, vistos amb una mirada LGTB. L'arqueologia ens permet conèixer com era la ciutat romana, però coneixem on van estar els primers llocs de culte cristià? Fins on arribava el call jueu? Quina relació tenia la ciutat amb els predicadors i inquisidors? Totes les carases indiquen bordells? Existien pactes d'agermanament entre persones del mateix sexe? Quin paper jugava la dona medieval? Els bordells tenien protecció reial i cristiana? Durant el recorregut intentaré contestar que en sabem i que no es vol saber sobre aquest tema.

Del Born a la Plaça del Rei

5. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ DE LA DIVERSITAT

A través d'aquesta ruta passarem per indrets que ajudaran a entendre com ha afectat l'estigma i la persecució a les persones LGTBI i el seu desig d'una plena diversitat sexual i de gènere. Lepra, pesta, tuberculosi, sida,,,, De la Biblioteca de Catalunya a la plaça Raquel Meller.

Ocaña a la Bohemia

7. RUTA CAP ELS ORÍGENS DEL BARRI "CHINO" 

Aquesta ruta ens portarà als orígens del barri "Chino", els personatges, els locals, les llegendes i la repressió. Quin espai era, qui va crear el nom?  De la plaça George Orwell i finalitza al Teatre Arnau.

8. RUTA LITERÀRIA LGTBI

Una desena d’històries que salten de les pàgines dels llibres per explicar la Barcelona més literària. Més de quinze referències literàries relacionades amb cada localització. De Joaquin Costa a Plaça Vila de Madrid

9. RUTA PER LA PRESENCIA TRANS A BARCELONA

Com vivien, com els veia la societat barcelonina, com van defensar la seva identitat? Parlarem de transvestisme, transsexualitat, d’identitats transgressores; recordarem a Ocaña, Madame Arthur, Flor de Otoño i també persones anònimes de segles anteriors. Plaça Via de Madrid a Paral.lel

Interessats: Cal contactar amb el GAG:

amicsgais@amicsgais.org

També tinc rutes pensades per visitar el MNAC (12 quadres), la Seu d’Egara, o per diferents indrets de Gavà.

Cal contactar (grups o entitats):

leopoldest@gmail.com

Un exemple, mireu bé:

Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala

LA CACERA DE BRUIXES A CATALUNYA (I PART: ELS INICIS )

 "En aquest Principat de Catalunya de dos o tres anys a aquesta part an penjat els jutges seglars més de treçentenas persones per bruixes. […] Fan-los els seus processos i encara que resulta del delicte i crim de l'heregia i apostasia, no els remeten a aquest Sant Offici." Carta del fiscal de la Inquisició de Barcelona a la Suprema, 1619. Biblioteca Nacional, Madrid.

Catalunya va ser pionera a l'hora d'iniciar la persecució judicial de la bruixeria. Avui coneixem el paper destacat de la justícia ordinària en aquesta persecució, en contrast clar amb l'actuació d'uns representants del Sant Ofici atrapats entre l'escepticisme i la impotència.

Malauradament no es pot conèixer tot l'abast d'aquesta persecució criminal pel fet que el 1820 els arxius del Sant Ofici a Barcelona van ser cremats.

Aquesta primera entrega serà procedent del treball "Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

El 1424, els prohoms de la vall d'Àneu reunits amb el seu senyor, el comte de Pallars, i el jutge del comtat, van promulgar estatuts per donar resposta als «crims molt enormes cap a Déu comesos per alguns dels seus habitants». Va ser una persecució contra les dones, sense proves i basada en l’estigma i el rumor.

Es condemnava els qui per mitjà de maleficis i metzines adjuraven de la fe cristiana i raptaven nens per després matar-los. La pena prevista per a aquests crims, eren la confiscació de béns i la mort dels culpables, arrossegats fins al lloc de l'execució i allà ser «posats al foc i el seu cos convertit en pols»

Aquests estatuts constitueixen avui una de les primeres lleis documentades en l'àmbit europeu contra el crim de bruixeria, fet que situa Catalunya com un dels primers focus d'aquesta persecució.

Els processos contra la bruixeria es van estendre de la zona cap a algunes ciutats del pla, i eren dirigides gairebé exclusivament, contra dones definides com a bruixes i metzineres, molt cops simples remeieres.

El 1460, el metge i poeta valencià Jaume Roig es feia ressò de la persecució a la seva obra misògina Spill o Llibre de les dones, on després de parlar de certes dones que es tornaven bruixes a través d'ungüents, volaven pels aires per assistir a les juntes diabòliques on adoraven el cabró i entraven a les cases sense necessitat d'obrir les portes.

Roig assenyala que els «bons processos» no eren incoats per la justícia episcopal o inquisitorial sinó per uns tribunals locals i baronials que gaudien del control jurisdiccional sobre dos terços del territori català.

Aquests exemples constitueixen el precedent d'una dinàmica que tendiria a reproduir-se amb la implantació de la Inquisició moderna a finals del segle XV, és a dir, la dialèctica entre Inquisició i justícia ordinària pel que fa al crim de bruixeria i els intents per part d'aquella d'intervenir en un fenomen persecutori de gran intensitat protagonitzat, la mateixa població i amb una especial incidència a les zones de muntanya.

"La majoria de casos provenien de la denúncia de veïns i veïnes en situació de desgràcies, morts, malalties, pedregades… Els tribunals locals o baronials eren els més salvatges”, afirma  Pau Castell, que determina que “la clau és que el crim de bruixeria i la secta de les bruixes no va existir mai. És un crim imaginari, una construcció mental dels perseguidors. Això és el que ho va fer tan terrible i que durés tants anys”.

Al llarg dels segles, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya va intervenir per aturar la proliferació de les pràctiques antibruixesques, qüestionant les accions que es desenvolupaven a escala local. De fet, les poques dones que van aconseguir portar el seu cas davant el tribunal inquisitorial de Barcelona van ser absoltes o condemnades a penes lleus.

Més:

El Pirineu, bressol de la cacera de bruixes. La Directa. Ivet Eroles, 2019

Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

VA DE DONES (II Barcelona i Catalunya)

 Història de dones que han deixat empremta: Assassinat Almodis de la Marca; Ende Pintix; Douda, comtessa de Barcelona; Ingilberga, abadessa de Sant Joan; Narcisa Fons, el trist final d'una dona catalana; Brígida Terrer i les beguines catalanes.

Més històries similars, 63:

https://www.facebook.com/media/set/vanity=leopold.estape&set=a.10215201042562030

L'ASSASSINAT DE LA COMTESSA ALMODIS DE LA MARCA

Almodis era una dona de gran personalitat i fortes ambicions, segurament aixó va motivar el fracàs dels seus anteriors matrimonis. L'atorgament de la cogovernança per part de Ramon Berenguer I, el seu espòs, no sols li va significar l'enemistat de la comtessa Ermessenda, també la de la família de la primera esposa del comte. En el cas del seu primogènit, Pere Ramon, l'enemistat anava unida en els drets de successió, que l'hereu veia amb perill.

De Pere Ramon ens ha quedat el seu caràcter malaltís, colèric i amb poca simpatia paternal. A Almodis no arribaven gaires elogis, a diferència de l'Ermessenda. Així l'1 d'octubre del 1071, la comtessa fou morta personalment pel primogènit, no se sap si escanyada o apunyalada, tenia 51 anys. La dura sentència canònica, tot i no ser Almodis del grat eclesiàstic, indica que va ser un crim deliberat.

No hi ha cap text que ens mostri l'actitud del pare i espòs, el fet és que aquesta tragèdia va escurçar la seva vida.

A Pere Ramon li van caure vint-i-quatre anys de penitència i dotze d'excomunió, anys de dejuni, empresonament fent penitència descalç. L'exili va ser a Jerusalem, però va morir a "Ispania", nom en què es coneixia Al Andalús, on hi va anar fugint de la sentència.


MÉS:

Els grans comtes de Barcelona. Santiago Sobrequés. Ed Vicens Vives.

 Imatge

1067 Ramon Berenguer I i la seva muller, Almodis de la Marca, junts al tron,

ENDE PINTIX

(Segle X Beatus de Girona. Ende Pintrix et Dei adiutrix (pintora i serventa de Déu) Museu Catedral Girona.)

Ende és considerada pels especialistes com la primera miniaturista de nom conegut a Europa, gràcies a la inscripció que apareix en el colofó del Beatus de Girona.

La imatge emblemàtica del "Beatus de Girona" és "La dona sobre la bèstia vermella". Porta a la mà el calze, que aixeca triomfant sobre el cap. Cavalca sobre una bèstia vermella, una espècie de cavall amb pic d'aixeta, urpes de lleó i cua rematada en cap de serp. Apareix també un esplèndid arbre de copa rodona, que recorda models musulmans.

Sobre si Ende va ser o no una monja s'apunta la idea que "Dei aiutrix" (servidora de Déu) pogués no referir al seu estat religiós sinó ser un tractament de caràcter honorífic per a persones d'alt rang, sent "depintrix" el reflex de la seva veritable vinculació amb la realització del Beat com a la cal·lígrafa i pintora.

Es juga així amb la possibilitat que Ende hagués estat una dona laica de la noblesa lleonesa amb grans coneixements que, més que una escritora o pintora, va exercir un paper de patronatge en la producció del manuscrit i en la complexitat de la seva il·luminació. Al segle X molt pocs homes sabien llegir i escriure i gairebé tots eren clergues.

Dhuoda, comtessa de Barcelona i Septimània

Va ser una noble carolíngia, del segle IX,autora del "Liber manualis", considerat primer tractat pedagògic medieval. Si no fos per aquest llibre, ningú sabria d'ella, ja que en ser dona els historiadors la van ignorar, una dona culta en temps de barbàrie i envoltada d'homes analfabets.

Aquest llibre, avui té més importància històrica més que literària, va ser una manera d'intentar mantenir el vincle amb el fill arrabassat, després de la mort del seu espòs i el seu fill primogènit. És el retrat d'una dama digna i culta, colpejada, però no abatuda per les dificultats de la vida.

El manual exposa molt clarament el doble sistema de valors que Dhuoda desitjava presentar al seu fill: el servei a Déu, d'una banda, però també l'adequada defensa de l'ideal d'una existència noble en aquesta vida. Dhuoda insisteix que ha d'actuar noblement, respectant els rangs imostrantcortesia amb tots, no només amb els seus iguals. Dhuoda està convençuda que aquesta conducta, quan es combina amb la devoció cristiana, li portarà tant la felicitat terrenal com la salvació eterna.
Com a dona del comte va haver d'ajudar aquest com a guerrer nefast que va lluitar al bàndol contrari al rei Carles el Calb, cosa que li va costar la vida. Després del cop Dhuoda es bolcaria en l'educació del seu segon fill. Guillem.

De la seva biografia poc en sabem, el 824, va contreure núpcies a Aquisgrà, llavors centre del poder carolingi. Bernard era cosí de Carlemany, la qual cosa va significar que fos el custodi de comtats fronterers situats més enllà del Midi: Barcelona i Girona. Per les seves escriptures, es dedueix que el marit no estava interessat en la comtessa. Va ser una dona religiosa, i una gran administradora, quan l'home marxava a la guerra, la dona era l'encarregada del funcionament dels dominis familiars. Era una dona culta, coneixedora de l'hebreu, el llatí, les llengües germàniques i occitanes.

Més.
Dhuoda y el «Liber Manualis»: una madre que se preocupa por la educación de su hijo.

INGILBERGA, L'ABADESSA MALEÏDA.

Va entrar al convent i es va fer càrrec del monestir, amb 20 anys i en un moment convuls, intentant defensar el ric patrimoni monàstic de les ambicions del seu germanastre Bernat Tallaferro, el germanastre per part de pare. Va aprofitar uns rumors que corrien, certs o no, sobre la falta de moralitat de les religioses, en general, i de la seva abadessa, en particular, va cercar tota mena d'ajuts per foragitar-les.

Ella, jove, inexperta i incapaç de fer front a tot, no se'n va sortir Tallaferro va anar a presentar el cas de les monges al papa Benet VI, al·legant que el monestir s’havia convertit en gairebé un bordell de meretrius. Davant les greus acusacions, Ingilberga no es va veure amb forces per anar a Roma a defensar-se i el 1017 va acatar la butlla papal que obligava a dissoldre la comunitat. El Papa va ordenar l’expulsió de les monges.

Les monges van ser repartides entre els monestirs de Sant Pere de les Puel·les i el de Sant Daniel de Girona. Ingilberga es va retirar a Vic, on va morir. Al necrologi del monestir de Sant Joan en va quedar constància: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia»

NARCISA FONS, EL TRIST DESTÍ D'UNA DONA DEL SEGLE XVII

Narcisa Fons i Puig fou una noble barcelonesa que es va veure immersa en un episodi de violència familiar i institucional.

La seva família va intentar evitar que casés amb el doctor IPastor i Mora,i per evitar-ho va ser recloïa contra la seva voluntat al Convent de l’Ensenyança, on va ingressar com a monja, per no obeir els designis familiars.

Amb 15 anys, Narcisa, va conèixer el doctor Pastor i Mora, i començà una relació amorosa secreta. D'acord amb la cúria, l'amant la va segrestar. Primer és conduïda a casa dels Tamarit, amics de la seva família, després a casa dels Junyent, que ajudà la jove a avançar la relació amb Josep fins al punt que decidiren casar-se per procurador. Descobert que els Junyent eren coneguts dels Pastor, Narcisa fou traslladada al Convent de l’Ensenyança, contra la seva voluntat.

Narcisa hi va arribar plorant, tement que l'obliguessin a fer-se monja. Mentre el seu promès es casava per poders. Però quan acabà el ritual del matrimoni i ell anà a buscar-la, però ja no hi era, havia decidit acceptar la voluntat familiar.

Es va iniciar llavors un procés de nul·litat: «no se declara como válida la unión porque en Narcisa prevalecía el miedo del secuestro» . Al final havia prevalgut també l’amenaça verbal i no verbal assegurant que perdria el dot. Una dona estava condicionada a rebre’l per casar-se i contrariar els pares o tutors també pressuposava una situació violenta.

Brígida Terrer i les beguines catalanes.

Per les dones del segle xv, la vida podia seguir dos camins: el del matrimoni, o el del claustre. Algunes van optar pel camí del mig, més lliure. Brígida Terrer va ser una dona burgesa i barcelonina, que va fer-se beguina. Una religiosa laica, sense dependre de cap autoritat masculina.

Brígida es va incorporar al beguinatge de Santa Margarida de Barcelona. Al cap d’uns anys, la família li va concedir un dot important. Amb aquests diners es va poder mantenir ella i les companyes que van entrar a la comunitat.

Allà combinaven la vida espiritual amb l’activitat de carrer: cura de malalts, especialment dels leprosos, sempre al marge de qualsevol autoritat familiar o eclesiàstica.

Sotmeses a pressió La seva vida independent d’una comunitat de dones despertava recels, i rebien la pressió de la jerarquia eclesiàstica. Davant d'això, el 1448, Terrer va demanar la protecció del Consell de Cent de Barcelona, però no n’hi va haver prou. Els diners que procedien de la família van començar a resultar insuficients, i la situació era cada cop més difícil. Finalment, el beguinatge va acabar i amb elles una experiència de llibertat de dones religioses.

Més:
Elles! 65 DONES OBLIDADES DE LA HISTÒRIA Agnès Rotger. Sapiens i l'Institut Català de les Dones.

HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA

 Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos:

Locals d'ambient a la Barcelona de la transició; el Quixot a Barcelona; 1519, Carles I visita Barcelona; els romans rentaven la roba amb orina, Reis Catòlics i crim sodomitic; el trist final d'Álvaro Retana.

Crònica dels reys d'Aragó e comtes de Barcelona, finals s XIV, Les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona són unes cròniques històriques escrites al segle xiv, d'autor anònim atribuïdes a Pere el Cerimoniós.

ELS LOCALS D'AMBIENT A LA BARCELONA DE LA TRANSICIÓ (1975-1978)

Si amb l'arribada de la VI flota es va permetre l'obertura de diferents locals d'ambient entorn del carrer Escudellers, amb la mort del dictador aquests van florir com bolets, com també la visibilitat de molts homosexuals entorn el Raval i Ciutat vella. Malgrat tot, la repressió no va desaparèixer.

Les batudes policials van seguir, especialment pels carrers Arc del Teatre, Escudellers i Nou de la Rambla i els locals Bar Texas, cafeteria Laso i als Dragstors. Al Bar Texas va ser detingut dos cops Antonio Gutiérrez Dorado, malgrat que hi treballava , i al Dragstore la Silvia Reyes, als quals després de ser maltractats se'ls aplicava la Llei de Perillositat. Recordo que als marines de la VI flota no se'ls podia tocar i menys arrestar.

Oficialment, només consten 6 batudes entre 1954 i 1980, la realitat és que les aparicions esporàdiques, es produïen per iniciativa policial, sense cap tipus de constància. Possiblement, es perseguia alguna mena de favor per part dels locals. Durant aquest període sols consta que es va tancar la cafeteria Laso, un bar a Sitges i el Dragstore.

IMATGE: Càrrega a la Rambla contra la manifestació del dia de l'orgull gai, 1977 (fotografia de Jordi Soteras).

Podeu ampliar informació aquí: https://leopoldest.blogspot.com/search?q=via+layetana

Més:

Arnalde Arturo. Redada de Violetas. Egales
Huart, Geoffroy. Los Gais durante el Franquismo. Egales

QUIXOT, BARCELONA I GASPAR GREGORIO

La segona part del Quixot, crec, és una de les obres que m'han impactat més, especialment pel seu pas per Catalunya, malgrat ser generalment molt ignorada, com en part ho és la seva pròpia biografia (de Cervantes, clar) pel fa al coneixement de Rocaguinarda, la seva relació amb el cardenal Aquaviva, o amb els bordells i prostíbuls. Però la seva és una biografia tancada i d'això no es parla.

A Barcelona el Quixot es troba a la millor gent que ha de marxar a l'exili, cosa rara (moriscos, com abans els jueus), sap que entra en terreny perillós i se'n surt prou bé. Primer troba amb Anna Fèlix, transvestida com pirata. Després, ella li parla de "Gaspar Gregorio" de qui diu és "uno de los más hermosos y gallardos mancebos que se podía imaginar" I davant que pogués ser vist pels turcs recomanà que es posés els hàbits de mora, pels perills que corria davant els turcs, que estimen més a un jove que a qualsevol dona.

"Estando conmigo en estas pláticas, le llegaron a decir como venía conmigo uno de los más gallardos y hermosos mancebos que se podía imaginar. Luego entendí que lo decían por don Gaspar Gregorio, cuya belleza se deja atrás las mayores que encarecer se pueden. Turbéme, considerando el peligro que don Gregorio corría, porque entre aquellos bárbaros turcos en más se tiene y estima un mochacho o mancebo hermoso que una mujer, por bellísima que sea. Mandó luego el rey que se le trujesen allí delante para verle y preguntóme si era verdad lo que de aquel mozo le decían. Entonces yo, casi como prevenida del cielo, le dije que sí era, pero que le hacía saber que no era varón, sino mujer como yo, y que le suplicaba me la dejase ir a vestir en su natural traje, para que de todo en todo mostrase su belleza y con menos empacho pareciese ante su presencia." Quijote II Parte, cap 63, 44-46

1519, CARLES I VISITA BARCELONA

Aquesta va durar pràcticament un any, va ser la seva primera visita. El rei jura i és jurat com a comte de Barcelona i reuneix les corts per legislar, reparar els greuges i recaptar un donatiu extraordinari.

Barcelona té un especial protagonisme per la seva situació estratègica i el port marítim, situació que també comporta perills: atacs de corsaris, de turcs i de francesos.

Va ser una estada important en la seva trajectòria política, ja que va morir el seu avi Maximilià i ell va ser elegit emperador d'Alemanya, esdeveniment que, sens dubte, va reforçar la seva posició en l'àmbit internacional. La rebuda dispensada pels consellers de Barcelona, va ser esplèndida, la millor que havia tingut Carles des de la seva arribada a la Península. El 6 de juliol de 1519 el rei Carles va rebre la notícia de la seva elecció imperial (Rei de romans) pels prínceps electors a Frankfurt:

."En aquest dia lo rey nostre senyor reebé letres de Alemània, dels electors del Imperi, ab què foch certifficat com havien elegida sa real e cathòlicam[agestat] en rey dels romans y emperador,..." Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Vol. I (1411-1539)

Per aquest motiu,Carles I va encarregar la decoració de pintura heràldica dels cadirats del cor de la catedral de Barcelona, a Joan de Borgonya, per la celebració del capítol XIX de l'orde del Toisó d'Or.

ELS ROMANS RENTAVEN LA ROBA AMB ORINA

A l'antiga Roma ( i també a Barcino, Beatulo o Tarraco) existien les fullonicae, negocis que es dedicaven a rentar roba usant una barreja d'orina, cendres i argila.

L'orina conté amoníac, que descomponia la matèria orgànica i ajudava a estovar la brutícia de les taques, mentre que les cendres l'absorbien. La barreja es ficava juntament amb la roba bruta en unes tines de pedra, on es netejava a base de trepitjades que donaven els esclaus. No cal dir que aquesta roba no feia olor de roses precisament.

Només els que podien pagar més, després de netejar-la l'esbandien amb aigua i la perfumaven amb aigua de flors.

A causa de la mala olor, les fullonicae estaven en un racó de les ciutats, lluny dels negocis "més honorables". Treballar-hi era una tasca considerada menyspreable. Tampoc els empresaris gaudien de bona fama, encara que si escau els importava menys a causa de la fortuna que feien, ja que el servei era car.
Recordo que Roma tenia un impost sobre l'orina i que la procedent d'Hispània era la més cotitzada.

REIS CATÒLICS I EL CRIM SODOMÍTIC

Amb la Conquesta de Granada, els proclamats Reis Catòlics van iniciar una nova era de repressió de cara a aconseguir la puresa de raça i confessió dels seus súbdits.

Es va etiquetar els jueus com a raça sagnant, es van instituir tribunals per exterminar l'heretgia i la sodomia. El pecat nefand es va convertir en un crim horrible que va horroritzar a part de la població durant els segles XVI i XVII.
La pragmàtica que van dictar els reis el 1497 a Medina del Campo establia la pena de mort per foc contra els sodomites de més de 25 anys (el foc purificava la maldat de l'abominable crim contra la natura i Déu). També assenyalava la confiscació de tots els béns de l'acusat des de l'inici del procés. A més permetia la tortura als acusats, tret de membres de la noblesa i l'alt clergat, això va portar a conflictes judicials amb Aragó i Catalunya, amb diferents procediments.

Com la Pragmàtica sols afectava els territoris de Castella, Ferran II va intentar que la Inquisició es fes càrrec de la persecució als territoris de la Corona d'Aragó, però el Sant Ofici es va negar a tractar la sodomia en les seves competències.
Es va assenyalar als cirurgians la potestat de dictaminar el delicte mitjançant exàmens anals que podien marcar com a culpable una víctima i sortir indemne un violador.

El terror estava servit, per bé que amb la persecució dels jueus, fins entrat el segle XVI no es va iniciar la persecució dels sodomites.

EL TRIST FINAL D'UN DANDI SOTA EL FRANQUISME

Per la generació dels anomenats decadentistes la dictadura de Primo va ser un ensurt, la de Franco una tragèdia. Uns van marxar a l'exili (Ismael Smith), altres van morir sols i abandonats a presó (Antonio de Hoyos i Vivent), altres no van poder ser enterrats amb les seves parelles (Tòrtola València va haver de posar a la làpida que la seva dona era la seva fillola, al cementiri del Poble Nou), altres van optar per l'exili interior (Pepito Zamora a Sitges). La història d'Alvarito Retana, assidu a la Criolla del Raval, el novel·lista més guapo del món, va tenir una mica de tot.

Va voler viure la vida com un personatge de les seves novel·les, els seus darrers 25 anys encara formen part del misteri, en aquest cas motivat per una dictadura que no el veia amb bons ulls.Al poc d'entrar les tropes feixistes a Madrid, va ser detingut i va passar 10 anys pres. Al judici sumaríssim se'l va acusar de veure el semen de nets amb un calis, una llegenda molt propi d'ell diu que va contestar" No señor, yo no lo bebía de los vasos, lo hacía directamente"

Va viure aquells anys amb moltes penúries, poden escriure algun llibre sobre la història del cuplé i les cupletistes que tan va conèixer.

No se sap ni tan sols en quin any va morir, els rumors diuen que va tenir una mort tràgica en mans d'un amant disconforme.
"Esta bruma incierta es muy propi de Alvarito, que tanto coqueteó con todas sus fechas. Empezó incierto y acabó incierto, entre el olvido y la mala fama que nunca le dejó. El quería ser frívolo y la desdicha le pisaba los talones. Alvaro Retana,singular personaje y singular escritor, no merece el olvido." Luis Antonio de Villena, El Ángel de la Frivolidad y su Máscara Oscura".

Més sobre Alvaro de Retana: https://leopoldest.blogspot.com/2022/02/el-decadentismo-espanol-del-exito-al.html