dimarts, 25 d’octubre del 2022

BARCELONA 1900-1939 II part, LES CUPLETISTES

 

Qui eren Raquel Meller, Enriqueta Serrano...? Quina va plantar a Alfonso XIII? Quina va ser amant de Millán-Astray? En aquest recopilatori trobareu els enllaços a tots aquests temes. 

Primera part: https://poldest.blogspot.com/2022/09/barcelona-1900-1939-i-part-entorn-la.html



LA BARCELONA DEL "TANGO DEL CIGARRO"


El 8 de desembre de 1923 s'estrenava al teatre Victòria el "tango del cigarro", popularment conegut com a "Fumando espero". Va passar sense pena ni glòria. Era un acte a favor de la dictadura de Primo de Rivera.

L'estrena va estar un èxit, Garzo i Viladomat, els autors, van sortir a saludar al públic, però l'obra no va triomfar. Segurament el poc entusiasme cap a la dictadura, o sobre el títol de l'obra o les crítiques "poc entusiastes" de la premsa van fer que l'obra fos gairebé un fracàs.Però algú es va fixar amb el tango del cigarro i Ramoncita Rovira l'incorpora al seu repertori i poc després grava la cançó pel segell Gramófono el 1926. També va viatjar el tema a Argentina on va triomfar:




PILAR ALONSO, LA CUPLETISTA QUE VA PLANTAR A ALFONSO XIII.



Amb la Raquel Meller, va ser la cupletista més cèlebre als anys 20. Li deien la "petita Raquel", pel seu semblant amb la Meller. Va popularitzar la cançó catalana als anys 20.


Tot indica que Alfonso XIII va anar a veure una actuació seva a Santander. Tant li va agradar que va invitar a la Pilar a l'hotel a les seves habitacions particulars. Sigui per la fama de borbó calent, o per què ella era així, la cupletista li va donar una sonada carabassa. Com espectaculars van estar les seves batusses amb la Meller, aquesta més monàrquica que el toro que va matar a Manolete. El pretext va ser que l'Alonso va popularitzar el cuplet en català.




LA BARCELONA DE RAQUEL MELLER


Jacinto Benavente va dir de Raquel Meller que caminava pel món sense morrió. La frase assenyalava perfectament el fort caràcter de la cupletista aragonesa.

Raquel es va casar dues vegades, però els seus matrimonis no van ser precisament un èxit. Amb el diplomàtic Enrique Gómez Carrillo va estar casada tres anys, era "un fill de la bohèmia,  un fill dels carrers, de la nit arisina, de les seves putes i els seus xulos, dels bars, de la gran ciutat, de la capital del món (París)". 

A França va ser una gran estrella de renom internacional, comparable a Joséphine Baker o Mistinguett. Els seus ingressos eren superiors a estrelles com Carlos Gardel i Maurice Chevalier.

Expliquen els seus detractors que quan Raquel entrava al tocador de senyores, les noies "decents" sortien corrent per evitar l'assetjament de la cupletista. Una de les dones que més van patir aquest suposat assetjament va ser la comediògraf Fernanda de Vilarino, a qui va dedicar  una de les poques cançons de contingut lèsbic de l'època: Oh, señorita.





MERCEDES SERÓS, LA NINA DE PORCELLANA.


Va ser una de les més importants cupletistes dels anys 20. Original de Zaragoza, va cantar en català i castellà. 

Va ser la gran rival de Raquel Meller, als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar "Merceditas" al seu gos pequinès i s'hi referia sovint com "Merceditas Serás"."  

Catalanista o espanyolista segons la ocasió, Mercé o Mercedes.... Va cantar als aliats i va ser molt germanòfila. Va ser madrina de la legió i amiga  Millan Astray. El 1926 va estrenar "El novio de la Muerte", després himne de la "legión".  

Text complert:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/11/mercedes-seros-la-nina-de-porcellana.html



ENRIQUETA SERRANO, EL CUPLÉ REPUBLICÀ.

En anteriors entrades us he parlat de cupletistes "germanòfiles", aquest cop us apropo a una cupletista republicana.

Enriqueta Serrano va néixer a Barcelona, la seva vida des de la infància va ser el teatre. Artista autodidacta va compondre moltes de les cançons que cantava. Amb 16 anys va marxar a Llatinoamèrica a una gira triomfal, interpretant sarsuela i opereta francesa o vienesa.  El seu èxit va fer que la Paramount la contractés per diversos films, rodats a França en castellà. Un d'ells va ser "La Pura verdad" el 1932. 

Amb l'esclat de la república va compondre diversos temes de gran èxit. El més conegut va ser el tema "Viva la república" (1931) o "Es mi Manuel Azaña" (1932). Sempre amb lletra seva i música del Pablo Solozábal, amb qui es va casar.

Aquells anys van triomfar també altres cupletistes més compromeses, especialment amb l'anarquisme o el POUM, com Dora la Cordebesita, Carmelita Aubert (que va cantar a l'Andreu NIn) o la Julita Oliver que va triomfar als baixos fons de Barcelona cantant al comunisme llibertari. 





LA BELLA DORITA, LA REINA DEL PARAL.LEL

María Yáñez, La Bella Dorita, es va guanyar al públic del Paral·lel més enllà dels anys daurats del cuplet. I va tenir la valentia de cantar els seus temes sense censura a la dura postguerra espanyola. 


Dona de caràcter, capaç de plantar cara a la república o a la dictadura, però amiga dels seus amics. Amb 16 anys es va fugar amb el que seria el seu primer espòs. El matrimoni va durar tres mesos, i la Maria Yáñez va entrar a treballar en locals de "alterne". 

El 1923 debuta i triomfa al Molino, adoptant el nom que l'ha fet cèlebre: la Bella Dorita. Polítics, esportistes passaven pel seu vestidor. La seva llegenda va créixer actuant al teatre Apolo, on accidentalment (o no) li va caure el mantó que la tapava, quedant completament nua davant el seu públic. A partir d'aquell moment va començar una constant tira i arronsa amb una censura que no li treia un ull de sobre, però mai va deixar de provocar.

Els anys 40 i 50, en plena postguerra, va seguir triomfat en el Paral·lel, sent una de les poques estrelles que va seguir brillant en la lenta decadència del que havia estat un gran bulevard ple d'espectacles de tot tipus. En aquells anys va gravar el tango del cigarro (Fumando Espero) del mestre Viladomat, a diferència de Sara Montiel, ella ho va fer sense censura.  

Text complert: https://poldest.blogspot.com/2018/03/la-bella-dorita-la-reina-del-parallel.html






diumenge, 9 d’octubre del 2022

PERE IV EL CONESTABLE, A LA BARCELONA DE 1462

 Pere IV, Condestable de Portugal, va regnar tot just 3 anys durant la Guerra Civil entre Catalunya i el rei Joan II, a mitjans del segle XV. El seu pas per Catalunya es va caracteritzar per una persecució ferotge de l'heretgia i la sodomia.

Capella Reial de Santa Àgata (Barcelona). Retaule del Conestable, obra de Jaume Huguet (1464-1465). 


Pere IV era net de Jaume d'Urgell, el Dissortat, i besnét de Pere IV el Cerimoniós. Lo 1443, mentre el seu pare el Duc de Coïmbra èra regent, va ser nomenat conestable de Portugal, en se convertint se en la màxima autoritat militar del regne   El 1463, les institucions catalanes, que es trobaven en guerra civil amb el rei Joan II, li oferiren la corona. El 1464, Pere fou proclamat comte de Barcelona i rei d'Aragó pel Consell del Principat. Regnà només a Catalunya tot i ser també rei d'Aragó, i creà una nova moneda d'or de 20 quirats: el pacífic. Tampoc va reinar a València, on continuava regnant Joan II.

El 1461 moria el primogènit de Joan II, Carles de Viana, possiblement enverinat per la família de la segona esposa d'aquest rei, l'ambiciosa família Enríquez, per facilitar la successió al tron ​​del segon fill d'aquest rei, Ferran el Catòlic.

La noblesa i el clergat català es van revelar contra aquest rei i van provocar que les institucions catalanes nomenessin Enric IV de Castella. Aquest renunciava en 1463 i llavors nomenaven rei al Condestable de Portugal amb el títol de Pedro IV. Ni la burgesia, ni la "pagesia de remença" acceptaven de bon grau aquest nomenament per raons diferents, especialment en representar l'aristocracia mes conservadora i als grans nobles feudals.

Pere IV era un home aparentment culte i refinat, segons alguns historiadors, per a la majoria un estrateg desastrós, pocs assenyalen que era un fonamentalista religiós. D'ell va ser l'encàrrec de l'espectacular Retaule de Conestable de Jaume Huguet (1464) que es troba a la Capella de Santa Àgata. En contra seva, va voler aconseguir el cel eliminant qualsevol vestigi d'heretgia o sodomia a Catalunya.


Aquest retaule es pot observar a la Capella de Santa Àgata (Museu de la Ciutat, Barcelona)


La Corona d'Aragó no es va caracteritzar per una persecució sistemàtica dels anomenats crims de sodomia. Ni les Constitucions Catalanes, ni els furs aragonesos o valencians ho contemplaven com a delicte, si alguns furs locals i sobretot el dret canònic, integrat al cos jurídic medieval.

En temps de Jaume II es va viure una època de certa persecució, segurament més per motius econòmics i polítics (eliminació de rivals incòmodes com el Comte d'Empúries o la confiscació de béns templers), que religiosos. Pere el Cerimoniós va intercedir per salvar diversos reus. Amb l'arribada del Conestable, tot va canviar.

El seu breu regnat es va caracteritzar per una brutal persecució del que considerava la immoralitat. Segons Jaume Riera (Sodomites Catalans):

"Volia aparèixer com a bon governant, i per obtenir l'auxili de la divinitat, va programar la neteja de sodomites, bíguem, blasfems, adúlters i nigromants"

«Paine pour joie»: el lema cavalleresc del rei Pere IV, Palau del Lloctinent.  (Pena per joia o patir per gaudir)

Per això va afavorir la recompensa a delators que li van permetre fer una implacable persecució de qualsevol vestigi d'immoralitat, especialment contra els sodomites. Les denúncies van afectar totes les classes socials, fins i tot va afectar un conseller de la ciutat de Barcelona anomenat Joan de Llobera que a més era clergue. Això el va portar a un enfrontament amb l'església i el govern de Barcelona.

El judici contra el conseller va estar envoltat de tensions, l'església i els restants consellers pressionaven a favor seu, el rei els tirava per cara que defensessin un practicant del pecat nefant més que els lladres de la ciutat. Finalment va ser penjat i cremat el seu cadàver, per primera vegada es va realitzar dins de la ciutat per a més terror i escarment públic. Va ser a l'interior de la muralla al Pla de l'Os, avui Rambles/Pla de la Boqueria de Barcelona. 

Durant el seu breu regnat es van executar entre 6 i 10 reus acusats de sodomia, una campanya tan ferotge no tornaria a aparèixer fins entrat el segle XVI i una vegada la Inquisició va tenir competències per perseguir els sodomites.


Tomba Pere IV, Santa Maria del Mar