LA BARCELONA DE NIT DE MIRKO (II, POSTGUERRA)

 Mirko (nom artístic de Fernando de Torres) va ser un dels transformistes més cèlebres de la nit barcelonina, triomfant en el món de l'espectacle de varietats entre els anys 1930 i 1950. La seva figura va marcar l'època daurada i transgressora dels anys 20 i 30, i els foscos anys de la postguerra al Barri Xino.

Accés a la primera part: https://poldest.blogspot.com/2020/06/la-barcelona-de-nit-de-mirko.html

La Guerra Civil no va posar fi a la seva carrera, a diferència de molts artistes de l'època, va aconseguir subsistir i transformar-se i va aconseguir continuar treballant durant el franquisme. Però va haver d'abandonar el transformisme tal com l'havia practicat abans de 1939. Després de la guerra, va adaptar radicalment el seu personatge a la nova situació política, actuant amb vestit masculí, especialment com a cantant de flamenc, en locals com Barcelona de Noche, l'Apolo i El Molino.

Durant els anys quaranta i cinquanta va continuar vinculat a la vida nocturna barcelonina. No sempre dins de la legalitat. Una font el situa precisament triomfant a Barcelona entre els anys trenta i cinquanta. Segons el testimoni de Juan Soto (1), amb uns 17 anys, va contactar amb Mirko. Després de la prova artística, Mirko li hauria indicat que havia d'«optar per la frivolitat» i li va mostrar unes escales que conduïen a un meublé/bordell on els artistes es prostituïen. El mecanisme era que els nois apareixien primer en el local i després pujaven amb els clients. Mirko actuava ja com a cantaor de flamenc i portava «gitanets» perquè cantessin amb ell;

"Als anys quaranta, Mirko sembla haver estat vinculat a un sistema en què joves —entre ells nois gitanos o “gitanets”, segons un testimoni oral— actuaven al Barcelona de Noche i després eren conduïts a les habitacions de dalt per mantenir relacions sexuals amb clients a canvi de diners." (1)

Després de 1939, sembla haver quedat integrat en una economia nocturna molt més clandestina, en què espectacle, prostitució masculina i supervivència es barrejaven, la seva impunitat assenyala que potser també era un col·laborador de la policia. El 1940 la policia va fer una batuda al local i va detenir els presents, inclòs Mirko, però el van deixar anar després de reconèixer-lo, i li van demanar disculpes. Se sap que existien denúncies o sospites sobre les activitats de Mirko, resulta molt significatiu que precisament ell sortís de comissaria gairebé amb disculpes.

Poc se sap d'ell a partir de 1950, no era simplement un artista de cabaret desconegut, sinó un dels pocs transformistes de la Barcelona republicana que va aconseguir sobreviure professionalment al franquisme, encara que hagués de modificar completament la seva imatge artística.

Segons La Vanguardia va reaparèixer el 1947 A l'Alarcón, al carrer Escudellers, Mirko va presentar el febrer de 1947 l'espectacle Brisas de amor. També al Molino, al costat de Pepita Blanco, Carmen Cuenca i la Bella Dorita. Les fonts que reconstrueixen la història del Molino el situen entre els artistes que hi van passar durant les dècades següents, mentre que una altra font el descriu com un dels artistes que acabaren la seva carrera a les Bodegas Apolo, on és recordat com «Mirko, el de los pies de oro».

A partir dels anys 50, amb el franquisme més consolidat i l'aplicació severa de la Ley de Vagos y Maleantes (que perseguia explícitament l'homosexualitat i el transvestisme), la supervivència dels transformistes de la República es va fer extremadament difícil. Mirko, com molts altres, va haver de reubicar-se en espais de la zona del Paral·lel, on es movia pels voltants de les mítiques Atraccions Apolo.

Les cròniques urbanes dibuixen el retrat de la decadència forçada d'una gran estrella del transformisme, abocada a la recerca de relacions i subsistència en els espais d'oci popular i nocturn de la Barcelona més canalla.

La mort del transformista Mirko (Fernando de Torres) està envoltada de la mateixa ombra, silenci i clandestinitat que va marcar els darrers anys de la seva vida durant el franquisme, per la qual cosa no existeix un registre públic o crònica oficial que detalli el lloc, la data exacta o la causa de la seva mort. Aquells anys , molts artistes homosexuals i transvestits de la República que no van poder fugir van acabar els seus dies en la més absoluta indigència, la invisibilitat o depenent de la prostitució clandestina en els meublés del Barri Xino.

En morir, despullat del seu personatge, va ser enterrat sota el seu nom real. Com que el règim de l'època censurava i castigava qualsevol identitat dissident, la premsa de la postguerra no va publicar cap esquela ni cap homenatge al gran transformista que havia enlluernat la ciutat abans de la guerra.

Lluny resten els anys de glòria, Glamour i bells plomatges de Cal Sagristà, les nits de limusines i xampany car, o fent d'estrella del flamenc, la seva estrella es va anar perdent pels racons més sòrdids del Xino o el Paral·lel. Diuen que si cantes dos cops a la Concha Piquer, veuràs el seu somriure...

(1)Juan Soto, un hombre llamado Katy, ediciones la Palma

HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA (II PART)

Publicacions meves realitzades a les xarxes socials. Barcelona, la Ciutat dels Tres Bordells // Paula Gassona humiliada i innocent // la Torre deFang i Dolça de Provença// Barraganes catalanes // Escoles urbanes medievals // Tres homes a la forca per sodomia el 1609 // Fi de la Inquisició a Barcelona. 

Hostal segle XV

BARCELONA, LA CIUTAT DEL TRES BORDELLS.

Eiximenis, a l'obra Lo Crestià (1380) justificava la prostitució com un pecat menor, com sant Agustí, recomanava ubicar-los “a la part contrària del vent que més s’usa en la ciutat per tal que el vent tiri les infeccions del dit lloc”.

La prostitució era un problema de salut pública a la Barcelona dels segles XIV i XV, i per això les autoritats ho van regular Avui pot sorprendre que els prostíbuls fossin de titularitat municipal. Funcionaven a través d’una cadena de tres nivells: el Consell de Cent arrendava els locals a famílies poderoses de la ciutat, i ells, al seu torn, contractaven un hostaler que gestionava el bordell. Ho justificaven com un mal menor que evitava violacions i contribuïa a mantenir l’ordre als carrers.

Ens podem imaginar la poca consideració social envers les dones que s’havien vist obligades a exercir la prostitució, normalment, estrangeres o de fora de la ciutat. Una de les preocupacions hipòcrites de les autoritats era que no tinguessin contacte ni es confonguessin amb les que es consideraven honestes. Aquesta era l’ordre que va adreçar Alfons el Benigne al veguer i batlle de Barcelona el 1328. Una mica més tard, el 1388, el rei Joan el Caçador va prohibir explícitament qualsevol relació entre funcionaris, municipals o reials, i prostitutes. Ordre que no va ser gaire obeïda.

Es va establir que les dones públiques no portessin roba d’abrigar per diferenciar-se de les honestes, però sí que poguessin exhibir brodats i joies. Els bordells barcelonins es tancaven per Setmana Santa, les prostitutes havien d’estar enclaustrades a convents de la ciutat, on es controlaven les malalties. I calia que tanquessin la porta quan la campana indicava toc de queda. A Reus i a Girona se’ls prohibia que toquessin el menjar dels mercats, i a Tortosa sols podien entrar als banys dilluns i divendres.

IMATGE
Barcelona tenia tres bordells autoritzats. Un fet insòlit, aleshores només París en tenia més d’un?








PAULA GASSONA, CONDEMNADA I HUMILIADA, SENT INNOCENT

El cas de Paula Gassona va ser un procés judicial de l'any 1607 contra la cuinera de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que va ser humiliada públicament per un delicte que no havia comès. Se la va acusar formalment de complicitat i encobriment d'una broma de caràcter sexual que s'havia produït dins del recinte de l'Hospital de la Santa Creu.

L'origen va ser una broma. Un aprenent d'apotecari i dues noies van dur a terme una entremaliadura considerada de "mal gust" per a la moral de l'època en una de les estances de l'hospital. Ella era la "mare gallinera" (responsable del galliner i de preparar els brous dels malalts), i els administradors la van acusar de no haver detectat el succés, de prestar ajuda i de complicitat amb els joves. Encara que inicialment no hi havia cap prova contra ella. Els administradors de l'hospital van tancar les dues noies en una gàbia fins que, per por de rebre més assots, van carregar tota la culpa sobre Paula Gassona per salvar-se elles mateixes.

Mai es va demostrar la seva culpabilitat, però els administradors de l'hospital la van utilitzar com a cap de turc. Sense cap judici públic ni formal, la van sotmetre a brutals vexacions, humiliacions públiques (passejada nua de cintura cap amunt dalt d'un ase, mentre la flagel·laven) i la van expulsar de la institució.

L'Hospital repartia justícia al marge de les institucions,i actuava com un tribunal religiós autònom. Els administradors exercien la seva pròpia jurisdicció sobre els interns i treballadors del recinte. El cas de Paula Gassona va esdevenir un xoc crític i un conflicte obert de competències entre la justícia pròpia de l'hospital i la jurisdicció reial de l'època.

Gassona va presentar demanda davant el virrei i la Diputació, però el procés es va convertir en una qüestió competencial: usurpar jurisdicció reial en exercir funcions judicials que no els corresponien. No va obtenir justícia, però les declaracions, les contradiccions, les amenaces, les solidaritats inesperades: tot va quedar consignat en expedients que avui es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

IMATGE
'Bòria avall' (1892), de Francesc Galofre Oller, Museu de Valls










LA TORRA DE FANG I DOLÇA DE PROVENÇA

La relació entre Dolça de Provença i l'origen del nom de Sant Martí de Provençals es basa en una llegenda històrica de Barcelona, segurament inventada pel romanticisme a partir d'un famós conte del Decameró.

L'any 1112, la comtessa Dolça de Provença es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III. Segons la tradició popular, la comtessa va viatjar des de les seves terres acompanyada d'un gran seguici de cavallers i nobles provençals perquè no enyorés la seva pàtria.

El comte va concedir a aquests cavallers uns terrenys per assentar-se a la vora de la ciutat, a la zona on hi havia una petita capella romànica dedicada a Sant Martí de Tours. A causa de la procedència d'aquests nous habitants, l'indret va passar a conèixer-se com a Sant Martí de Provençals.

Es diu que el comte va fer construir la torre de Fang prop de la Sagrera perquè la comtessa Dolça hi passés temporades. Al voltant d'aquest edifici també va néixer la macabra llegenda del trobador Guillem de Cabestany i el "cor menjat". Història alimentada per l'inventari romàntic. La llegenda diu que el comte gelós va fer menjar el cor del trobador a la seva esposa i després aquesta es va deixar morir d'inanició.

Després de casar-se amb Ramon Berenguer III i cedir-li tots els seus drets sobre el ric comtat de Provença el 1113, la figura de Dolça va quedar pràcticament desdibuixada dels registres oficials. Només se sap que va actuar com a governant de Barcelona de forma temporal mentre el seu marit es trobava en el saqueig de Mallorca. Es creu que va morir per complicacions de salut derivades d'algun dels seus nombrosos parts o per alguna malaltia de l'època. Tenia 34 anys i va tenir com a mínim 7 fills.









BARRAGANES CATALANES.

Les barraganes van ser una realitat força estesa a la Corona d'Aragó. La barragania era una unió estable entre un home i una dona sense matrimoni canònic, però diferent de la prostitució.

Una barragana era habitualment una companya estable d'un noble, cavaller o clergue; era una dona reconeguda socialment com la seva parella, encara que sense matrimoni eclesiàstic; sovint mare dels seus fills naturals. Generalment la relació era coneguda públicament.

Un home casat podia tenir una barragana, encara que això fos contrari a la doctrina de l'Església i considerava que un home casat havia de ser fidel a la seva esposa, i que la barragana implicava una situació pecaminosa.

Les lleis catalanes medievals coneixien i citaven la barragania, encara que no amb el grau de desenvolupament jurídic que trobem en alguns furs castellans o aragonesos. Els Usatges de Barcelona reflecteixen una societat on existien fills naturals amb drets a la successió i les herències.

A l'Aragó els seus furs regulaven la barragania estava encara més regulada. La paraula apareix en textos jurídics medievals aragonesos amb un significat relativament precís.

Sí, als Furs de València la qüestió de la barragania apareix de manera més clara que en bona part del dret català. La barragana era una dona que mantenia una relació estable amb un home sense matrimoni legítim. Els juristes medievals valencians acostumaven a preocupar-se menys per la moralitat abstracta que per les conseqüències pràctiques.

Diversos monarques de la Casa de Barcelona van tenir fills naturals. No sempre coneixem amb certesa si les mares eren estrictament barraganes en el sentit jurídic, però moltes relacions eren estables i públiques. En cas dels clergues, la situació era prou curiosa, mentre l'església ho prohibia, a molts pobles tothom sabia qui era "la dona del rector", encara que oficialment no existís cap matrimoni, els fills molts cops eren anomenats com a nebots.

Les barraganes no eren necessàriament unes dona marginades. Algunes administraven cases importants, criaven fills de nobles o gestionaven patrimonis










ESCOLES URBANES A LA CORONA CATALANOARAGONESA

A la Corona d'Aragó, les escoles urbanes medievals van viure una gran eclosió el segle XIII, impulsades pel creixement de les ciutats, l'expansió comercial, la necessitat de les noves classes burgeses i dels governs municipals de disposar de personal culte i alfabetitzat. Aquestes escoles van trencar el monopoli de l'educació que fins llavors tenien els monestirs rurals.

Barcelona va ser el motor econòmic de la Corona, i on va aparèixer les primeres. Va destacar l'Escola catedralícia, que va viure una gran obertura cap als fills de burgesos i mercaders. D'altra banda, el creixement del govern de la ciutat (el Consell de Cent) va propiciar l'aparició de potents escoles d'abaquistes i de primeres lletres, on s'ensenyava d'una forma molt pràctica de cara al comerç.

Les Escoles Catedralícies o Capitulars s'ubicaven a les seus de les diòcesis (com Barcelona, Girona, Lleida, Saragossa, València o Palma). Depenien del bisbe i del capítol de canonges, i estaven orientades inicialment a formar clergues. Amb el temps, es van obrir a laics i van excel·lir en l'ensenyament del llatí i les arts liberals.

Les Escoles Municipals van ser creades, finançades i gestionades directament pels governs de les ciutats (com el Consell de Cent a Barcelona). Els municipis contractaven i pagaven un sou al mestre. Hi ha constància d'escoles de gramàtica gestionades per consells locals a ciutats com Tarragona, Girona, Reus, Montblanc o Cervera.

Les Escoles de Minyons i Gramàtica es dedicaven a l'ensenyament primari i secundari. Els infants hi aprenien a llegir, escriure, comptar i els fonaments de la gramàtica llatina.

ç
Les Escoles Privades d'Abaquistes eren entres laics especialitzats en l'aritmètica mercantil i la comptabilitat. Eren molt demanades pels fills de mercaders i artesans.

L'èxit d'aquestes escoles urbanes van ser la llavor dels Estudis Generals (les universitats medievals). Centres creats per evitar la fugida de talent cap a Bolonya, París o Montpeller. La de Lleida, el 1300, fundada per Jaume II, va ser la primera.






DE COM TRES HOMES VAN ACABAR A LA FORCA EL 1609 PER SODOMIA

El 1609 dos homes van ser lliurats al braç seglar per a la seva relaxació (1), van acabar executats. A diferència d'altres casos, el Tribunal del Sant Ofici pregunta al Consell Suprem que ha de fer front a dos casos de sodomia i un tercer de bestialisme. La resposta va ser “Què es faci el que la darrera vegada”

I a diferència d'altres casos, van ser citats al Palau Reial (Saló del Tinell) per dictar sentència. Així van patir sentència de mort.

Aquesta sentència està en català, normalment les sentències del Sant Ofici eren en castellà, ja que consideraven aquesta llengua la més cristiana per sobre de les altres, fos el llatí o el català. Des de finals del segle XV la crema de reus a Catalunya estava prohibida, per la qual cosa aquests tres reus van ser escanyats i després les seves restes cremades (stranguentur et eorum corpora comburantur et in cinerres convertantur)

Un dels reus era ermità, el Sant Ofici no els considerava clergues, per la qual cosa les sentències eren amb la mateixa duresa que les altres. Era ermità de Santa Magdalena de Prades, Tarragona. L'altre era un patró d'una galera de Nàpols, la gent del mar sempre eren presumptes sospitosos de sodomia. Tots tres van ser executats al costat d'un pagès de Vic, acusat de jeure amb els cavalls.

El patró napolità va ser acusat de ficar-se al llit amb els grumets de la seva galera. A aquests els van assotar, ell va posar fi pagant amb la vida. Ficat el seu membre pel seu ses i en part del darrere, sense saber si havia deixat llavor dins” Curiosament es va assabentar molts anys després.

(1) Eufemisme inquisitorial, darrera s'amagava la pena de mort!








LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA

El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.
La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició. Posteriorment, algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.

La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar el rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presència dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.
Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.
Aquell 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.

IMATGE: https://poldest.blogspot.com/.../la-fi-de-la-inquisicio.

UN BOTXÍ ANOMENAT NICOMEDES MÉNDEZ

 Nicomedes Méndez López va ser el botxí titular de l'Audiència de Barcelona entre 1891 i 1908, i és un personatge triatement popular de la crònica negra de la ciutat.

El botxí donat-li al garrot. Detall, Rmon Casas

Va ser l'encarregat d'executar les penes de mort a Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX mitjançant el garrot vil, una etapa molt trista de la història de la ciutat. Va executar personatges històrics molt coneguts, com ara l'anarquista Santiago Salvador (autor de l'atemptat del Liceu) o Isidre Mompart. Malgrat tot es considerava un "funcionari exemplar" i un artesà de la seva feina. Fins i tot va intentar patentar una versió millorada del mecanisme del garrot per fer-lo més ràpid i menys dolorós.

L'origen de la figura del botxí a Barcelona es remunta a l'època medieval. El mot «botxí» prové, segons apunten els etimòlegs, de l'evolució de la paraula francesa boucher (carnisser), un ofici íntimament lligat a l'espectacle públic de la mort, els suplicis i el càstig que va marcar la història de la ciutat durant segles.

A la Barcelona medieval, el botxí exercia una funció considerada necessària per mantenir l'ordre, però era un autèntic paria social. Se'ls considerava "impurs" per estar en contacte permanent amb la sang i els criminals. Ningú els volia tocar: els comerciants es negaven a vendre'ls menjar directament i els sastres no els prenien les mides (havien de vestir amb robes amples o sacs).

No podien viure ni dins, ni fora ciutat, per això i després de llargues discussions, per evitar conflictes i el rebuig dels veïns, el Consell de Cent els obligava a viure aïllats. Durant segles van viure literalment encastats a la muralla, a la famosa Casa del Botxí de la plaça del Rei (avui part del MUHBA),

Casa del botxí, Plaça del Rei

Fins a finals del segle XVIII, el botxí era un empleat del municipi (pagat per les institucions locals de Barcelona). Amb la centralització de l'Estat espanyol i la progressiva desaparició dels tribunals forals i de la Inquisició (que havia estat un dels seus grans proveïdors de feina), la figura es va "humanitzar" i professionalitzar. Van passar a ser funcionaris directament dependents de les Audiències Territorials (l'Audiència de Barcelona).

Les execucions a la ciutat eren un espectacle de masses on assistien famílies senceres. Els llocs principals van anar canviant amb la història de la ciutat:

-Pla de l'Os al Portal de la Boqueria era el lloc idoni per col·locar-hi les forques o fer-hi execucions. L'objectiu era que qualsevol persona que viatgés a Barcelona veiés els cossos dels ajusticiats com a advertiment. Aquí va ser executat Joan de Llobera, per sodomia

-La plaça del Rei i la plaça del de la Cera: Escenaris medievals de tortures, amputacions i penjaments. Els bandolers, després de terribles turments pels carrers de Barcelona acabaven a la Plaça del Rei

-La Quinta Forca: Situada a la Trinitat Nova (prop del turó de Roquetes), era el lloc on s'aixecaven les forques que es podien veure des de lluny com a advertiment per als qui entraven a Barcelona.

-L'esplanada de la Ciutadella: Utilitzada massivament durant el segle XVIII i XIX.

-El pati de la presó Model: Lloc on finalment es van recloure les execucions al segle XX per evitar l'espectacle públic morbós.

La "quinta forca estava "fora de muralles, lluny per anar-hi en processó. Era el lloc conegut com la Trinitat.

Nicomedes Méndez López (Haro, 16 de setembre de 1842 - Barcelona, 27 d'octubre de 1912) va ser el botxí titular de l'Audiència de Barcelona entre 1877 i 1908. Al llarg de la seva carrera, va executar unes 80 persones.

Era fill de paleta, va néixer a La Rioja però va marxar molt jove cap a Valladolid. Allà, amb només 16 anys, es va enamorar d'una cosidora 18 anys més gran que ell, Alejandra Barriuso. Després de deixar-la embarassada i necessitar diners estables, es va assabentar que la plaça de botxí de Valladolid havia quedat vacant. Va guanyar la plaça i hi va exercir durant un temps abans de fer el salt definitiu a Catalunya.

L'any 1877 va ser nomenat executor de l'Audiència de Barcelona. Les execucions de la seva primera època eren multitudinàries i es feien al pati de la presó de la Reina Amàlia (al Raval), abans de traslladar-se a la Presó Model a principis del segle XX

Es diu que Méndez odiava veure patir els reus a causa d'execucions maldestres. Per això, va idear i dissenyar una modificació tècnica del garrot vil tradicional: hi va afegir un punxó posterior de ferro que, en girar la maneta, perforava directament el bulbo raquídeo. Això provocava una mort instantània i estalviava l'asfíxia agònica,

Méndez vestia amb elegància, fumava havans i es va convertir en un personatge molt popular a la Rambla. Tant estimava la seva feina que va arribar a projectar obrir un museu/espectacle al Paral·lel dedicat a les execucions mundials (amb guillotines i cadires elèctriques reals), tot i que les autoritats li van prohibir.

Malgrat la seva fredor professional, la seva vida privada va estar marcada per una terrible maledicció familiar: els seus cinc fills van morir abans que ell. Pero el cop més dur va ser el de la seva filla preferida, de qui estava enormement orgullós. El seu promès, en assabentar-se que el futur sogre era el sinistre botxí de Barcelona, va desfer el compromís de forma fulminant. La noia, sumida en una profunda depressió pel rebuig social, es va suïcidar. Aquest fet va ensorrar anímicament a Nicomedes.

Es va retirar del servei actiu l'any 1908. Va passar els seus últims anys de vida gairebé cec, reclòs a casa seva al barri de Sants, dedicat a la cria de canaris i galls de baralla. Va morir el 27 d'octubre de 1912 a l'edat de 70 anys.

Los desastres de la guerra, Goya, Museo del Prado.

Els darrers botxins de Barcelona van ser:

-Rogelio Pérez Vicario i Federico Muñoz: Botxins dels anys 20 i 30 que van patir la violència dels anys de plom a Barcelona; tots dos van acabar assassinats a tirotejos per militants anarquistes en venjança per les execucions que havien dut a terme. [1, 2]

-Antonio López Guerra: El darrer botxí que va actuar a Barcelona, tristament recordat per haver executat el jove militant antifranquista Salvador Puig Antich a la presó Model el 2 de març de 1974

DE COM ATRESMEDIA DISTORSIONA LA HISTÒRIA SENSE PUDOR.

 Salvador Seguí i Rubinat, conegut universalment com "El Noi del Sucre", va ser una de les figures més carismàtiques i destacades de l'anarcosindicalisme a Catalunya a principis del segle XX. Atresmedia va distorsionar la història, sense cap escrúpol.

Com a secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya, va transformar el moviment obrer mitjançant l'acció directa, la vaga estratègica i la unitat de les forces treballadores, fins al seu tràgic assassinat l'any 1923.

Va néixer a Lleida el 23 de setembre de 1887. La seva família es va traslladar a Barcelona quan ell era un nen. Va treballar des de molt jove com a pintor, gremi on va iniciar la seva activitat sindical. Va tenir una formació purament autodidacta. Va compensar la manca d'estudis acadèmics freqüentant ateneus llibertaris i llegint amb avidesa els grans pensadors de l'època. Hi ha diverses teories sobre l'origen de "Noi del Sucre". La més estesa apunta que ell mateix se'l va imposar o que responia al seu costum de menjar-se els terrossos sencers de sucre que li servien amb el cafè.

Com a sindicalista va destacar per la seva intel·ligència tàctica i la seva capacitat d'oratòria, allunyant-se de l'ala més violenta de l'anarquisme per prioritzar l'organització massiva del proletariat. Va ser el principal impulsor dels Sindicats Únics al Congrés de Sants de 1918. Aquesta estructura agrupava els treballadors per rams d'indústria en lloc de per oficis, multiplicant la força de negociació laboral.

Seguí defensava que la revolució social no arribaria mitjançant el terrorisme individual o els sabotatges descontrolats. Propugnava la preparació cultural i l'educació dels treballadors com a eines indispensables per gestionar la societat del futur. Va buscar vies de diàleg i fins i tot pactes puntuals amb la Unió General de Treballadors (UGT) per presentar un front obrer unificat.

Va liderar la Vaga de "La Canadenca" l'any 1919. Aquesta històrica vaga massiva va paralitzar Barcelona durant setmanes. La vaga va culminar en un èxit rotund per al moviment obrer.

La jornada de 8 hores: Gràcies a la resolució d'aquest conflicte, Espanya es va convertir en un dels primers països del món a instaurar per llei la jornada laboral màxima de 8 hores. Això li va fer guanyar poderosos enemics a la patronal i sectors polítics.

La patronal catalana, agrupada en la Federació Patronal, va reaccionar a l'auge sindical finançant l'anomenat Sindicat Lliure i contractant sicaris per eliminar els líders de la CNT. Amb el ple ajut de policies i el governador Martínez Anido. El 10 de març de 1923, Salvador Seguí va ser assassinat a trets al carrer Sant Rafael del barri del Raval de Barcelona. En el mateix atac va caure mortalment ferit el seu company de militància, Francesc Comas (conegut com a "Paronas"). La seva mort va escapçar el sector més moderat i pragmàtic de la CNT, deixant un buit insubstituïble a les portes de la dictadura de Primo de Rivera.

Però no falta qui ja reescriu la història a benefici dels que van portar el terror als carrers de Barcelona. Com no ATRESMEDIA es va apuntar a aixó. Em refereixo a la pel·lícula "La sombra de la ley" (2018), produïda per Atresmedia Cine i Vaca Films, i dirigida per Dani de la Torre. A la ficció, el personatge de Salvador Ortiz (interpretat per Paco Tous) clarament simbolitza Salvador Seguí, mostrat com el líder moderat, dialogant i pacifista de la CNT. Paral·lelament, es mostra un "sector dur" i armat, encapçalat per personatges com en León (Jaime Lorente), partidaris de l'acció violenta.

El punt més controvertit de la trama arriba quan la pel·lícula mostra que l'assassinat del líder és assassinat pels seus companys de la CNT, sinó per pistolers a sou de la patronal catalana (fonamentalment membres del Sindicato Libre) amb suport policial i governamental.

Malgrat que molts col·lectius van criticar que la pel·lícula, sota l'embolcall d'un thriller d'acció difongués una visió falsa, distorsionada ("torticera") que eximia de culpa la patronal i l'Estat, responsabilitzant de manera fictícia el pmateixmoviment obrer de la mort del seu líder més valuós, es pot seguir veient en diferents plataformes, iinclòsa TV3 sense cap mena de rectificació. 

PERSECUCIÓ DEL SINDICALISME A BARCELONA, SOTA LA DICTADURA FRANQUISTA.

A Barcelona, la persecució del sindicalisme sota el franquisme va ser sistemàtica i implacable, ja que el règim considerava qualsevol organització obrera lliure com una amenaça directa a l'Estat. 

Mai va reconèixer la llibertat sindical, al contrari la va perseguir amb totes les forces. Aquesta repressió es va articular mitjançant la il·legalització de sindicats històrics (com la CNT i la UGT) i la creació del Sindicat Vertical, l'única organització permesa que agrupava obligatòriament obrers i patrons sota control de la Falange.

La legislació franquista no era un cos legal democràtic, sinó un conjunt de "Lleis Fonamentals" dissenyades per a l'aniquilació de la dissidència i el control total de la classe obrera. Aquestes lleis permetien la persecució retroactiva, la tortura i l'empresonament sota una aparença de "legalitat".

La llei de Responsabilitats Polítiques de 1939, va ser l'eina principal de la repressió de postguerra. Declarava fora de la llei tots els partits i sindicats del Front Popular (CNT, UGT, etc.) i confiscava els seus béns.. Permetia castigar persones per fets ocorreguts des del 1934, com haver participat en una vaga o ser militant sindical abans de la guerra. Les penes incloïen la inhabilitació professional, l'exili interior, la pèrdua de nacionalitat o multes astronòmiques que passaven als hereus si el condemnat moria.

Es va crear el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) Creat per jutjar "delictes polítics" com reunions il·legals, propaganda o associació no permesa. Va ser l'instrument principal contra les Comissions Obreres (CCOO) en els seus inicis. A la pràctica, qualsevol activitat sindical bàsica (reunir-se per demanar un augment, repartir un fullet o fer vaga) fos tractada com un atac a l'Estat, justificant així la intervenció de la policia i les tortures a comissaries com la de Via Laietana. A mi em van enxampar a una para d'autobus, on hi havia altre gent (reunión ilegal), portava una carta del sindicat vertical (propaganda ilegal). Anava a un funeral, però no hi havia arribat.

La represió va tenir 3 etapes:

La repressió de postguerra (1939-1950): Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, molts líders sindicals van haver de fugir a l'exili o van ser detinguts. Es van produir nombrosos afusellaments al Camp de la Bota i empresonaments massius a la presó Model.

La reorganització clandestina i vagues: Malgrat el risc, el moviment obrer es va reorganitzar en la clandestinitat. Un moment clau va ser la Vaga de Tramvies de 1951, que va començar com un boicot ciutadà i va derivar en una vaga general que va forçar el canvi del governador civil i l'alcalde de Barcelona per la seva incapacitat de contenir la protesta.

L'aparició de Comissions Obreres (CCOO): A partir dels anys 60, el sindicalisme va mutar amb la creació de les CCOO, que utilitzaven les esquerdes del Sindicat Vertical per organitzar-se des de dins de les empreses (com a la SEAT). La policia política (Brigada Político-Social) perseguia activament aquests líders amb tortures, detencions i acomiadaments

La llista de sindicalistes afusellats durant el franquisme és tràgicament llarga, ja que la repressió es va centrar a escapçar qualsevol lideratge obrer. A Barcelona i Catalunya, les execucions es van concentrar sobretot al Camp de la Bota i al Castell de Montjuïc. Determinar el nombre exacte de sindicalistes víctimes de la violència franquista és complex, ja que la repressió no només va incloure execucions, sinó també empresonaments, tortures, caigudes accidentals desde les comissaries i depuracions professionals massives.

Es calcula que a Catalunya hi va haver entre 3.358 i 3.720 persones executades per consell de guerra. Molts d'ells eren líders i militants de sindicats com la CNT i la UGT, especialment durant la repressió més dura de postguerra (1939-1945), on es van produir el 96% de les execucions.

L'Arxiu Nacional de Catalunya té registrades 66.590 persones que van ser sotmeses a consells de guerra o tribunals militars a Catalunya entre 1938 i 1978. Una part molt significativa d'aquests processats eren activistes vinculats al moviment obrer. S'estima que uns 78.331 catalans van ser processats pel règim per motius polítics o sindicals. Això inclou no només els condemnats a mort o presó, sinó també aquells que van patir l'espoli dels seus béns o la pèrdua de la seva feina.

A partir dels anys 60, la violència es va transformar en detencions massives. Només l'any 1974, s'estima que uns 25.000 treballadors a tot l'Estat van patir suspensions de feina o detencions relacionades amb la conflictivitat laboral.

A Gavà, la repressió franquista va ser especialment dura durant la postguerra i va tenir un focus de resistència molt important en el sector industrial, concretament a la fàbrica Roca Radiadores, S'han documentat set persones de Gavà afusellades al Camp de la Bota per les autoritats franquistes.

Aqui els seus noms:

-Andreu Margarit i Comas: 34 anys. Pagès. Va ser afusellat el 4 de juliol de 1939.
-Gabriel Ivern i Ivern: 35 anys. Pagès. Afusellat el mateix dia, el 4 de juliol de 1939.
-Josep Riera i Campderrós: 35 anys. Treballador. Afusellat el 14 de maig de 1939.
-Joan Soler i Busquets: 44 anys. Va ser tinent d'alcalde de Gavà. Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Antoni Olivella i Pujol: 41 anys. Secretari del Sindicat de Pagesos (vinculat a la CNT). Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Josep Roig i Roig: 41 anys. Pagès. Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Joan Solé i Busquets: 37 anys. Sereno. Afusellat el 10 d'octubre de 1939.

Les seves restes es troben majoritàriament al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, on van ser traslladades les víctimes del Camp de la Bota.

II PART: Reorganització dels sindicats i memòria de les víctimes (Vagues de SEAT)

LA CACERA DE BRUIXES A CATALUNYA (I PART: ELS INICIS )

 "En aquest Principat de Catalunya de dos o tres anys a aquesta part an penjat els jutges seglars més de treçentenas persones per bruixes. […] Fan-los els seus processos i encara que resulta del delicte i crim de l'heregia i apostasia, no els remeten a aquest Sant Offici." Carta del fiscal de la Inquisició de Barcelona a la Suprema, 1619. Biblioteca Nacional, Madrid.

Catalunya va ser pionera a l'hora d'iniciar la persecució judicial de la bruixeria. Avui coneixem el paper destacat de la justícia ordinària en aquesta persecució, en contrast clar amb l'actuació d'uns representants del Sant Ofici atrapats entre l'escepticisme i la impotència.

Malauradament no es pot conèixer tot l'abast d'aquesta persecució criminal pel fet que el 1820 els arxius del Sant Ofici a Barcelona van ser cremats.

Aquesta primera entrega serà procedent del treball "Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

El 1424, els prohoms de la vall d'Àneu reunits amb el seu senyor, el comte de Pallars, i el jutge del comtat, van promulgar estatuts per donar resposta als «crims molt enormes cap a Déu comesos per alguns dels seus habitants». Va ser una persecució contra les dones, sense proves i basada en l’estigma i el rumor.

Es condemnava els qui per mitjà de maleficis i metzines adjuraven de la fe cristiana i raptaven nens per després matar-los. La pena prevista per a aquests crims, eren la confiscació de béns i la mort dels culpables, arrossegats fins al lloc de l'execució i allà ser «posats al foc i el seu cos convertit en pols»

Aquests estatuts constitueixen avui una de les primeres lleis documentades en l'àmbit europeu contra el crim de bruixeria, fet que situa Catalunya com un dels primers focus d'aquesta persecució.

Els processos contra la bruixeria es van estendre de la zona cap a algunes ciutats del pla, i eren dirigides gairebé exclusivament, contra dones definides com a bruixes i metzineres, molt cops simples remeieres.

El 1460, el metge i poeta valencià Jaume Roig es feia ressò de la persecució a la seva obra misògina Spill o Llibre de les dones, on després de parlar de certes dones que es tornaven bruixes a través d'ungüents, volaven pels aires per assistir a les juntes diabòliques on adoraven el cabró i entraven a les cases sense necessitat d'obrir les portes.

Roig assenyala que els «bons processos» no eren incoats per la justícia episcopal o inquisitorial sinó per uns tribunals locals i baronials que gaudien del control jurisdiccional sobre dos terços del territori català.

Aquests exemples constitueixen el precedent d'una dinàmica que tendiria a reproduir-se amb la implantació de la Inquisició moderna a finals del segle XV, és a dir, la dialèctica entre Inquisició i justícia ordinària pel que fa al crim de bruixeria i els intents per part d'aquella d'intervenir en un fenomen persecutori de gran intensitat protagonitzat, la mateixa població i amb una especial incidència a les zones de muntanya.

"La majoria de casos provenien de la denúncia de veïns i veïnes en situació de desgràcies, morts, malalties, pedregades… Els tribunals locals o baronials eren els més salvatges”, afirma  Pau Castell, que determina que “la clau és que el crim de bruixeria i la secta de les bruixes no va existir mai. És un crim imaginari, una construcció mental dels perseguidors. Això és el que ho va fer tan terrible i que durés tants anys”.

Al llarg dels segles, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya va intervenir per aturar la proliferació de les pràctiques antibruixesques, qüestionant les accions que es desenvolupaven a escala local. De fet, les poques dones que van aconseguir portar el seu cas davant el tribunal inquisitorial de Barcelona van ser absoltes o condemnades a penes lleus.

Més:

El Pirineu, bressol de la cacera de bruixes. La Directa. Ivet Eroles, 2019

Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

EL REBOMBORI DEL PÀ, BARCELONA 1789

 Rebomboris, bullangues o revoltes populars van estar a l'ordre del dia a la Barcelona borbònica des del segle XVIII fins a l'esclat de la Guerra Civil. Generalment, sempre van ser reprimides durament, i molts cops amb ordre governativa de bombardejar la ciutat des de Montjuïc.

Algunes bullangues van tenir un clar component anticlerical, especialment en temps on l'església estava alineada descaradament al costat dels carlins i dels sectors més reaccionaris de la societat. Les crides a quintes eren sovint el motiu pel qual des del regnat de Carlos III havia esvalotat a la població, especialment a les classes populars.

Una de les més conegudes va ser després de la crida a quintes del govern espanyol de 1870, encara presidit pel General Prim, i que va suposar un nou aixecament popular. El general Eugenio de Gaminde va decidir tallar-ho de soca-rel enviant l'exèrcit amb ordre de disparar a tot el que es movia.

Un dels pobles revoltats va ser la Vila de Gràcia, llavors independent de Barcelona. En conèixer els veïns que els soldats pujaven pel passeig de Gràcia, van posar a tocar les campanes de la plaça d'Orient. La decisió dels militars van decidir bombardejar amb els canons cap a la campana. Durant sis dies no van parar les canonades, però sembla no van aconseguir emmudir la campana, però si van destruir moltes cases, va morir unes 27 persones i la vila fou saquejada pels soldats al final del setge.

Un altre cas va ser el 1840, a Barcelona es va produir l'anomenat "Avalot de les Levites", un aixecament de l'alta burgesia catalana per donar suport a la Regent que es trobava a Barcelona. Abans els anomenats progressistes s'havien manifestat a la plaça de Sant Jaume contra el govern i la Llei d'Ajuntaments.

Els aldarulls van acabar a bastonades entre els bàndols i van tenir conseqüències immediates: imposició de l'estat de setge, fugida de la regent a França i la pujada com a regent d'Espartero.

Un dels més sonats que van tenir lloc a Barcelona, ​​els Rebomboris del Pa, va ser per l'increment del preu del pa. Curiosament, aquell episodi es va avançar per poc a la convocatòria dels Estats Generals de França, és a dir, a l'espurna que va portar a proclamar l'Assemblea Nacional i va desencadenar la Revolució.

Va ser el 28 de febrer de 1789, aquesta va ser motivada per una crisi de subsistències causada per una sèrie de males collites va fer escassejar el cereal i, en conseqüència, va produir la pujada del preu del pa. Això unit a una actuació catastròfica de les autoritats, com era costum.

El cost d'aquest aliment era una qüestió important per a la vida quotidiana, i l'Estat era el que el regulava. La Reial Audiència va publicar un edicte encarint-ho un cinquanta per cent. Un percentatge excessiu per a l'economia ciutadana. La conseqüència de tot plegat és que es va desfermar la indignació i la còlera popular. Per si no n'hi hagués prou la pujada incloïa també el preu d'altres productes alimentaris de primera necessitat com l'oli, el vi i la carn i tots els aliments derivats.

Barcelona es va fer fora al carrer al crit de «Fora la fam!». Amb les dones al capdavant, que a més van exhortar els homes a sumar-s'hi. Es va assaltar el forn municipal i les barraques de venda del pa, tancant-se a continuació a la Catedral per evitar l'acció de la justícia.

L'endemà es van dirigir al pla de Palau, la principal plaça destinada a activitat comercial, on a més hi havia el Palau del Virrei. Al crit de «Visca el Rei, mori el general!», però aquest estava ben amagat a la nefasta Ciutadella Militar.

Aquest era Francisco González de Bassecourt, Conde de Asalto, que com a solució al problema va fer treure les tropes. A Barcelona es van deportar unes 90 persones, moltes d'elles nouvingudes, i es va condemnar a mort cinc homes i una dona, que van ser executats el dia 28 de maig del 1789 a la Ciutadella. El Conde de Asalto va ser destituït per no haver estat prou enèrgic en la repressió.

Aquell dia, un percentatge considerable de la població barcelonina sortirà de la ciutat en senyal de protesta. La dona era Josepa Vilaret, de sobrenom La Negreta, casada amb un criat i mare de dues criatures. Segons el Baró de Maldà, una dona de l'aristocràcia va pagar un hàbit de monja per enterrar-la, i no va ser esquarterada com els altres reus. Al cap d'un any un particular pagarà un ofici solemne a la memòria dels executats. I els preus? Ni es van tocar.

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

 L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.

Text restaurat, mireu el 9 de juny del 2026

TARANCÓN, EL BISBE QUE VOLIEN ENVIAR AL "PAREDÓN"

Aquests temps que veiem a dirigents de la Conferència Episcopal clarament alineats als postulats de VOX i PP, com les seves cadenes de ràdio i televisió. He recordat un altre temps. De fet, ha estat Josep Miquel Bausset, monjo del Miracle, que m'ha recordat una carta pastoral de l'Enrique Tarancón, ara fa 75 anys, en plena dictadura.

Visita de Tarancón al Miracle, mentre ere el bisbe de Solsona.

Quan el van nomenar bisbe de Solsona tenia tan sols 38 anys, era un petit bisbat al bell mig de Catalunya. Es va trobar amb una població empobrida per la guerra, que passava fam. Es va posar aviat al costat de la gent minera, dels obrers i els més necessitats, i es va mobilitzar en favor seu, però totes les administracions li van tancar les portes als nassos. És llavors quan va escriure la carta pastoral que va aixecar polseguera:

-«No podemos callar. No debemos callar por más tiempo....parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos»,

-«...para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana».

-“Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones…..(pero) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos”.

Tarancón amb l'abat Cassià

No cal dir que després d'això, Tarancón va estar 18 anys a Solsona. Segons va declarar més tard, ell va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: “Era el lloc adequat per a mi”. Però el nunci papal, quan li preguntaven pel fet, deia: “Hasta que el gobierno no digiera el pan”, L'extrema dreta, sempre amb tant poder a Espanya aviat el va assenyalar com "el obispo rojo".


Bausset també recorda la seva defensa del català: "Tarancon assumí personalment la defensa de la revista l’Infantil, per evitar d’aquesta manera els problemes de la censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home més de fets que de paraules, li digué al mossèn: “No patisca; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català”." El monjo, també valencià, treu pit: "Aquesta anècdota del sermó a Cervera i la Pastoral, demostren el caràcter extravertit de Tarancon, molt propi dels valencians" Per acabar dient: " N’estic segur que d’haver viscut la Dana que va assotar els pobles de la zona central del País Valencià i que va produir 228 morts, el bisbe Tarancon no hauria mirat cap a un altre costat, ni hauria callat per “prudència”, sinó que hauria denunciat , la passivitat del govern valencià (i la seua ineptitud), en gestionar aquesta catàstrofe, ja que els qui estaven al capdavant del Cecopi, no van saber avisar a temps la població per tal de protegir-la.

Eren temps diferents, avui els mitjans de comunicació dels bisbes estan properes a les polítiques antisocials dels empresaris. o les retallades de drets de les dretes més radicals i fonamentalistes. Avui, com fa 50 anys, molts seguirien dient "Tarancón al paredón".

HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA

 Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos. Temes: Banys orientals a Barcelona, fondes de sisos, execucions per sodomia al segle XVII, les campanes, la fi de la Inquisició, l'odi d'Enrico Rubio, sodomia heterosexual, les carasses.

Port de Barcelona, ​​gravat francès del segle XVIII.

Primera part: https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona.html

Segona part:  https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona-ii.html

BARCELONA I ELS BANYS ORIENTALS

Històricament Barcelona no es va caracteritzar per la neteja excessiva dels seus habitants. Així cap al 1825, Ferran VII i la reina Amàlia van visitar els banys, situats a Arc del Teatre, per donar exemple als barcelonins.
Però no va ser fins a finals de segle quan van començar a florir projectes de spa al llarg de les platges de la ciutat, entre els quals els Banys Orientals, inaugurats el 1872. Van ser exclusius per a dones des dels seus inicis. Estaven situats davant de la platja de la Barceloneta i el seu estil imitava l'arquitectura àrab.
Eren populars entre totes les classes de dones a Barcelona. Els biquinis es van introduir a la dècada del 1950, el top els el 1970, el govern els va desaprovar molt, però els encarregats feien els ulls grossos. Moltes dones hi anaven amb els seus fills.
Les lesbianes tenien pocs llocs propis a l'Espanya franquista com a resultat de la repressió, no sols contra les lesbianes, sinó contra les dones en general. Un dels pocs llocs on les lesbianes es reunien en massa era als Banys Orientals.
Amb l'arribada de la democràcia n'hi va haver prou amb una aparició de rates, per enderrocar l'edifici.

EL BATISTA DE LA FONDA FALCÓ

A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.
Més històries similars al blog de Albert Matalonga Ventura LA BEAT GENERATION I ELS PÒTOLS MÍSTICS CATALANS: https://www.elspotolsmistics.cat/.../particular...
Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees...

DE COM TRES HOMES VAN ACABAR A LA FORCA EL 1609 PER SODOMIA

El 1609 dos homes van ser lliurats al braç seglar per a la seva relaxació (1), van acabar executats. A diferència d'altres casos, el Tribunal del Sant Ofici pregunta al Consell Suprem que ha de fer front a dos casos de sodomia i un tercer de bestialisme. La resposta va ser “Què es faci el que la darrera vegada”

I a diferència d'altres casos, van ser citats al Palau Reial (Saló del Tinell) per dictar sentència. Així van patir sentència de mort.

Aquesta sentència està en català, normalment les sentències del Sant Ofici eren en castellà, ja que consideraven aquesta llengua la més cristiana per sobre de les altres, fos el llatí o el català. Des de finals del segle XV la crema de reus a Catalunya estava prohibida, per la qual cosa aquests tres reus van ser escanyats i després les seves restes cremades (stranguentur et eorum corpora comburantur et in cinerres convertantur)

Un dels reus era ermità, el Sant Ofici no els considerava clergues, per la qual cosa les sentències eren amb la mateixa duresa que les altres. Era ermità de Santa Magdalena de Prades, Tarragona. L'altre era un patró d'una galera de Nàpols, la gent del mar sempre eren presumptes sospitosos de sodomia. Tots tres van ser executats al costat d'un pagès de Vic, acusat de jeure amb els cavalls.

El patró napolità va ser acusat de ficar-se al llit amb els grumets de la seva galera. A aquests els van assotar, ell va posar fi pagant amb la vida. Ficat el seu membre pel seu ses i en part del darrere, sense saber si havia deixat llavor dins” Curiosament es va assabentar molts anys després.

(1) Eufemisme inquisitorial, darrera s'amagava la pena de mort!

LA IMPORTÀNCIA DE LES CAMPANES EN TEMPS PASSATS

Les campanes no tenien específicament una funció religiosa, era a la vida diària la font de notícies, anunciaven el dol, l'alegria, el repòs, el foc o la proximitat de perills, també coneixien i exhortaven, tenien noms que les feien populars, i ningú no era sord als seus repics.
Una prova de la seva importància és que després del 1714, Felip V va intentar enderrocar la majoria dels campanars de Catalunya, per evitar que convoquessin les milícies.
Un exemple el tenim en els esdeveniments que van tenir lloc a la ciutat borgonyesa de Valenciennes. Un desafiament entre dos ciutadans, van estar repicant totes les campanes de la ciutat fins al final del combat.
Les poblacions costaneres eren sovint cruelment atacades per la pirateria, les campanes eren l'única manera d'avisar a una població indefensa o demanar auxili.
Avui moltes persones de les ciutats quan van a l'interior del país es queixen del "soroll" de les campanes, com de les olors del camp. El paisatge està posat per a la seva delectació, la resta sobra.

LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA

El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.
La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició. Posteriorment, algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.
La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar el rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presència dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.
Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.
Aquell 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.

ENRIQUE RUBIO, L'HOME QUE ODIAVA ALS HOMOSEXUALS.

El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra homosexuals i transsexuals als anys 70, especialment a Barcelona i Sitges.
Enrique Rubio va ser el màxim exponent del periodisme franquista. A Sitges les festes amb transformistes i transvestits eren molt freqüents, però en marxar el turisme el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil,aquests van passar la informació al POR QUÉ, setmanari dirigit per ell. Tot indica que aquests joves ni eren transsexuals, ni homosexuals, tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos, mentre el seu director feia una campanya denigrant en contra d'ells.

"La Pastora" dels Ports la va definir com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la qual la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris iera alimentada perperiodistes que donaven classes de moral a tothom.
Mentre Europa avançava en drets, Enrique Rubio tirava fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real.

BARCELONA Y LA SODOMÍA HETEROSEXUAL 

Encara que inicialment el concepte sodomia anava lligat a les relacions sexuals no reproductives, amb el temps es va unir al sexe anal, popularment conegut com el "conèixer per darrere".

Les dues sentències més greus que coneixem contra homes heterosexuals acusats de sodomia van tenir lloc a la Barcelona. Un va ser acusat de practicar la sodomia amb la seva dona. La pena tan greu va ser per exercir d'alcauets; a Barcelona els bordells eren legals i donaven els seus tributs a església i rei, però la competència era durament perseguida. Ell va ser condemnat a morir a la forca i ser cremat posteriorment, ella va ser bandejada.

El segon cas va ser contra un esclau, acusat de sodomia. En aquest cas, l'acusació era de violació, segurament contra una dona lliure. També va ser penjat i després cremat fins a reduir-lo a cendres. La denúncia no procedia de la dona, per la qual cosa es va poder tractar de relacions sexuals consentides. Cap d'aquests dos casos no va ser portat per la inquisició.

Al final de la Conquesta de Granada una sèrie de trobades sexuals es van produir a la ciutat de Loja. Prohoms, matrimonis, criats mantenien relacions sexuals de tota mena, intercanvi de parelles, relacions homosexuals... Tot lluny de les conviccions més tradicionals o dels rols assignats a home i dona. Coneixem tots els fets per les declaracions de 12 testimonis davant el Sant Ofici, després que algun d'ells denunciés els fets.

Entre els segles XVI i XVIII, els tribunals del Sant Ofici a la Corona d'Aragó van dictar 26 sentències sobre el delicte de sodomia entre home i dona. La majoria dels casos eren matrimonis, i les dones van assenyalar no haver estat forçades a mantenir aquest tipus de relacions.

A Barcelona dos judicis van afectar homes procedents de França. El primer va ser absolt el 1575 i la seva dona acusada de ser adúltera. El segon tres anys després va ser condemnat a 200 assots i galeres perpètues per haver mantingut relacions sexuals amb la seva dona, per força i per darrere. Ella el va denunciar.

VA DE CARASSES
(Ramus ad ianuam appensus corpus vendibile significat")

La frase s'atribueix a Isidor de Sevilla, que cita els bordells sevillans assenyalant: "Una branca penjada a la porta, significa cos a la venda". Per això les dones que venien els seus favors sexuals eren conegudes com a "rameres".

Els primers bordells legals a Barcelona són del segle XIV, instituïts pel rei Joan I i amb el beneplàcit eclesiàstic. Pagaven tributs a tots dos i a les festes de guardar els tancaven i les treballadores eren portades als convents on es vigilava si tenien alguna malaltia de transmissió sexual, de ser així ja no tornaven a sortir al carrer.

Amb la Guerra dels Segadors van entrar a Barcelona soldats francesos, per indicar on estaven els bordells es van autoritzar les carasses, on un posaven una branca de flors. Les més conegudes es conserven als carrers Miraller, Mosques i Carabassa, al carrer de les panses es pot trobar una segurament portada d'un antre lloc.

La carassa que he compartit està a l'Ajuntament de Barcelona, segurament és una rèplica amb les branques esculpides.