Rebomboris, bullangues o revoltes populars van estar a l'ordre del dia a la Barcelona borbònica des del segle XVIII fins a l'esclat de la Guerra Civil. Generalment, sempre van ser reprimides durament, i molts cops amb ordre governativa de bombardejar la ciutat des de Montjuïc.
.jpg)
Algunes bullangues van tenir un clar component anticlerical, especialment en temps on l'església estava alineada descaradament al costat dels carlins i dels sectors més reaccionaris de la societat. Les crides a quintes eren sovint el motiu pel qual des del regnat de Carlos III havia esvalotat a la població, especialment a les classes populars.
Una de les més conegudes va ser després de la crida a quintes del govern espanyol de 1870, encara presidit pel General Prim, i que va suposar un nou aixecament popular. El general Eugenio de Gaminde va decidir tallar-ho de soca-rel enviant l'exèrcit amb ordre de disparar a tot el que es movia.
Un dels pobles revoltats va ser la Vila de Gràcia, llavors independent de Barcelona. En conèixer els veïns que els soldats pujaven pel passeig de Gràcia, van posar a tocar les campanes de la plaça d'Orient. La decisió dels militars van decidir bombardejar amb els canons cap a la campana. Durant sis dies no van parar les canonades, però sembla no van aconseguir emmudir la campana, però si van destruir moltes cases, va morir unes 27 persones i la vila fou saquejada pels soldats al final del setge.
Un altre cas va ser el 1840, a Barcelona es va produir l'anomenat "Avalot de les Levites", un aixecament de l'alta burgesia catalana per donar suport a la Regent que es trobava a Barcelona. Abans els anomenats progressistes s'havien manifestat a la plaça de Sant Jaume contra el govern i la Llei d'Ajuntaments.
Els aldarulls van acabar a bastonades entre els bàndols i van tenir conseqüències immediates: imposició de l'estat de setge, fugida de la regent a França i la pujada com a regent d'Espartero.
Un dels més sonats que van tenir lloc a Barcelona, els Rebomboris del Pa, va ser per l'increment del preu del pa. Curiosament, aquell episodi es va avançar per poc a la convocatòria dels Estats Generals de França, és a dir, a l'espurna que va portar a proclamar l'Assemblea Nacional i va desencadenar la Revolució.
Va ser el 28 de febrer de 1789, aquesta va ser motivada per una crisi de subsistències causada per una sèrie de males collites va fer escassejar el cereal i, en conseqüència, va produir la pujada del preu del pa. Això unit a una actuació catastròfica de les autoritats, com era costum.
El cost d'aquest aliment era una qüestió important per a la vida quotidiana, i l'Estat era el que el regulava. La Reial Audiència va publicar un edicte encarint-ho un cinquanta per cent. Un percentatge excessiu per a l'economia ciutadana. La conseqüència de tot plegat és que es va desfermar la indignació i la còlera popular. Per si no n'hi hagués prou la pujada incloïa també el preu d'altres productes alimentaris de primera necessitat com l'oli, el vi i la carn i tots els aliments derivats.
Barcelona es va fer fora al carrer al crit de «Fora la fam!». Amb les dones al capdavant, que a més van exhortar els homes a sumar-s'hi. Es va assaltar el forn municipal i les barraques de venda del pa, tancant-se a continuació a la Catedral per evitar l'acció de la justícia.
L'endemà es van dirigir al pla de Palau, la principal plaça destinada a activitat comercial, on a més hi havia el Palau del Virrei. Al crit de «Visca el Rei, mori el general!», però aquest estava ben amagat a la nefasta Ciutadella Militar.
Aquest era Francisco González de Bassecourt, Conde de Asalto, que com a solució al problema va fer treure les tropes. A Barcelona es van deportar unes 90 persones, moltes d'elles nouvingudes, i es va condemnar a mort cinc homes i una dona, que van ser executats el dia 28 de maig del 1789 a la Ciutadella. El Conde de Asalto va ser destituït per no haver estat prou enèrgic en la repressió.
Aquell dia, un percentatge considerable de la població barcelonina sortirà de la ciutat en senyal de protesta. La dona era Josepa Vilaret, de sobrenom La Negreta, casada amb un criat i mare de dues criatures. Segons el Baró de Maldà, una dona de l'aristocràcia va pagar un hàbit de monja per enterrar-la, i no va ser esquarterada com els altres reus. Al cap d'un any un particular pagarà un ofici solemne a la memòria dels executats. I els preus? Ni es van tocar.
