Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegendes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegendes. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de juny del 2025

RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

En el marc de la campanya del 28J. Dia Internacional de l'Orgull LGTBI+, des de l'Àrea de Feminismes i Igualtat de la Diputació Provincial de Barcecola organitza la jornada La memòria històrica LGTBI+: narratives i reptes per a les polítiques públiques des del món local.



Ruta guiada per la memòria històrica LGTBI+ pels carrers de Barcelona.

 

A càrrec de Leopold Estapé, historiador i expert en història del moviment LGTBI. 

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

17 de juny des de l'Espai Francesca Bonnemaison.

18 h -19:30 h. 


Inscripció oberta a la ruta guiada fins arribar a un màxim de 30 persones:   https://formularis.diba.cat/diba/recorregut-memoria-historica-lgtbi-lestigma-persecucio-barcelona


Interior de la Criolla, amb Flor de Otoño (llavis pintats) al centre ballant. 




SORTIDA 

Dia:                              17 juny 2025
Hora                             18 hores
Lloc:                             Espai Francesca Bonnemaison, Carrer de Sant Pere Més                                          Baix, 7
Organitza:                   Diputació Provincial, Area de Polítiques d'Igualtat.
Durada activitat:          Entre 1h 30 minuts i dues hores.
Bibliografía:                 Al final d'aquest text
Preu                            Gratuït.              
Guia                            Leopold Estapé. Expert en història LGTB
Idioma:                        Català
Final:                           Plaça Raquel Meller. (Paral.lel)  Segons horari.


INFORMACIÓ ÚTIL:

-Comissaria de la Via Laietana, Més de 1000 persones van rebre maltractes en virtut de les lleis franquistes.


https://poldest.blogspot.com/2022/02/memoria-gris-de-la-comissaria-de-via.html


 -La intersexualitat als carrers de Barcelona: Múnia i Onofre


https://poldest.blogspot.com/2017/08/la-llegenda-de-munia-de-barcelona.html



Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala





-Rampova al cine Princesa. Qui era?:


https://www.elsaltodiario.com/lgtbiq/rampova-cabaret-ploma-2-maribollotrans-no-insulto-porque-cuando-admites-termino-convierte-arte




-Barri "Chino", abans de la guerra:


-Les Carolines entre el mite i la realitat:

https://poldest.blogspot.com/2020/06/les-carolines-entre-el-mite-i-la.html

-Memòria del carrer Cid "la callejuela maloliente"



Barri Chino, originalment d'Arc de Teatre fins el mar. 

-Cançó lésbica de Raquel Meller:




Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Genet, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo.  Ed Egales. 
León, Rafael de. Pena y Alegría del Amor 
Madrid, Francisco. Sangre en las Atarazanas. La Vanguardia
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 
Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. El desvelo Ed.

Blogs de Leopold Estapé


La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/




 

dijous, 3 d’abril del 2025

HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA

 Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos. Temes: Banys orientals a Barcelona, fondes de sisos, execucions per sodomia al segle XVII, les campanes, la fi de la Inquisició, l'odi d'Enrico Rubio, sodomia heterosexual, les carasses.


Port de Barcelona, ​​gravat francès del segle XVIII.


Primera part: https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona.html

Segona part:  https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona-ii.html




BARCELONA I ELS BANYS ORIENTALS

Històricament Barcelona no es va caracteritzar per la neteja excessiva dels seus habitants. Així cap al 1825, Ferran VII i la reina Amàlia van visitar els banys, situats a Arc del Teatre, per donar exemple als barcelonins.
Però no va ser fins a finals de segle quan van començar a florir projectes de spa al llarg de les platges de la ciutat, entre els quals els Banys Orientals, inaugurats el 1872. Van ser exclusius per a dones des dels seus inicis. Estaven situats davant de la platja de la Barceloneta i el seu estil imitava l'arquitectura àrab.
Eren populars entre totes les classes de dones a Barcelona. Els biquinis es van introduir a la dècada del 1950, el top els el 1970, el govern els va desaprovar molt, però els encarregats feien els ulls grossos. Moltes dones hi anaven amb els seus fills.
Les lesbianes tenien pocs llocs propis a l'Espanya franquista com a resultat de la repressió, no sols contra les lesbianes, sinó contra les dones en general. Un dels pocs llocs on les lesbianes es reunien en massa era als Banys Orientals.
Amb l'arribada de la democràcia n'hi va haver prou amb una aparició de rates, per enderrocar l'edifici.





EL BATISTA DE LA FONDA FALCÓ

A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.
Més històries similars al blog de Albert Matalonga Ventura LA BEAT GENERATION I ELS PÒTOLS MÍSTICS CATALANS: https://www.elspotolsmistics.cat/.../particular...
Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees...




DE COM TRES HOMES VAN ACABAR A LA FORCA EL 1609 PER SODOMIA

El 1609 dos homes van ser lliurats al braç seglar per a la seva relaxació (1), van acabar executats. A diferència d'altres casos, el Tribunal del Sant Ofici pregunta al Consell Suprem que ha de fer front a dos casos de sodomia i un tercer de bestialisme. La resposta va ser “Què es faci el que la darrera vegada”

I a diferència d'altres casos, van ser citats al Palau Reial (Saló del Tinell) per dictar sentència. Així van patir sentència de mort.

Aquesta sentència està en català, normalment les sentències del Sant Ofici eren en castellà, ja que consideraven aquesta llengua la més cristiana per sobre de les altres, fos el llatí o el català. Des de finals del segle XV la crema de reus a Catalunya estava prohibida, per la qual cosa aquests tres reus van ser escanyats i després les seves restes cremades (stranguentur et eorum corpora comburantur et in cinerres convertantur)

Un dels reus era ermità, el Sant Ofici no els considerava clergues, per la qual cosa les sentències eren amb la mateixa duresa que les altres. Era ermità de Santa Magdalena de Prades, Tarragona. L'altre era un patró d'una galera de Nàpols, la gent del mar sempre eren presumptes sospitosos de sodomia. Tots tres van ser executats al costat d'un pagès de Vic, acusat de jeure amb els cavalls.

El patró napolità va ser acusat de ficar-se al llit amb els grumets de la seva galera. A aquests els van assotar, ell va posar fi pagant amb la vida. Ficat el seu membre pel seu ses i en part del darrere, sense saber si havia deixat llavor dins” Curiosament es va assabentar molts anys després.

(1) Eufemisme inquisitorial, darrera s'amagava la pena de mort!







LA IMPORTÀNCIA DE LES CAMPANES EN TEMPS PASSATS

Les campanes no tenien específicament una funció religiosa, era a la vida diària la font de notícies, anunciaven el dol, l'alegria, el repòs, el foc o la proximitat de perills, també coneixien i exhortaven, tenien noms que les feien populars, i ningú no era sord als seus repics.
Una prova de la seva importància és que després del 1714, Felip V va intentar enderrocar la majoria dels campanars de Catalunya, per evitar que convoquessin les milícies.
Un exemple el tenim en els esdeveniments que van tenir lloc a la ciutat borgonyesa de Valenciennes. Un desafiament entre dos ciutadans, van estar repicant totes les campanes de la ciutat fins al final del combat.
Les poblacions costaneres eren sovint cruelment atacades per la pirateria, les campanes eren l'única manera d'avisar a una població indefensa o demanar auxili.
Avui moltes persones de les ciutats quan van a l'interior del país es queixen del "soroll" de les campanes, com de les olors del camp. El paisatge està posat per a la seva delectació, la resta sobra.








LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA

El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.
La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició. Posteriorment, algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.
La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar el rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presència dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.
Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.
Aquell 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.





ENRIQUE RUBIO, L'HOME QUE ODIAVA ALS HOMOSEXUALS.

El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra homosexuals i transsexuals als anys 70, especialment a Barcelona i Sitges.
Enrique Rubio va ser el màxim exponent del periodisme franquista. A Sitges les festes amb transformistes i transvestits eren molt freqüents, però en marxar el turisme el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil,aquests van passar la informació al POR QUÉ, setmanari dirigit per ell. Tot indica que aquests joves ni eren transsexuals, ni homosexuals, tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos, mentre el seu director feia una campanya denigrant en contra d'ells.

"La Pastora" dels Ports la va definir com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la qual la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris iera alimentada perperiodistes que donaven classes de moral a tothom.
Mentre Europa avançava en drets, Enrique Rubio tirava fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real.





BARCELONA Y LA SODOMÍA HETEROSEXUAL 

Encara que inicialment el concepte sodomia anava lligat a les relacions sexuals no reproductives, amb el temps es va unir al sexe anal, popularment conegut com el "conèixer per darrere".

Les dues sentències més greus que coneixem contra homes heterosexuals acusats de sodomia van tenir lloc a la Barcelona. Un va ser acusat de practicar la sodomia amb la seva dona. La pena tan greu va ser per exercir d'alcauets; a Barcelona els bordells eren legals i donaven els seus tributs a església i rei, però la competència era durament perseguida. Ell va ser condemnat a morir a la forca i ser cremat posteriorment, ella va ser bandejada.

El segon cas va ser contra un esclau, acusat de sodomia. En aquest cas, l'acusació era de violació, segurament contra una dona lliure. També va ser penjat i després cremat fins a reduir-lo a cendres. La denúncia no procedia de la dona, per la qual cosa es va poder tractar de relacions sexuals consentides. Cap d'aquests dos casos no va ser portat per la inquisició.

Al final de la Conquesta de Granada una sèrie de trobades sexuals es van produir a la ciutat de Loja. Prohoms, matrimonis, criats mantenien relacions sexuals de tota mena, intercanvi de parelles, relacions homosexuals... Tot lluny de les conviccions més tradicionals o dels rols assignats a home i dona. Coneixem tots els fets per les declaracions de 12 testimonis davant el Sant Ofici, després que algun d'ells denunciés els fets.

Entre els segles XVI i XVIII, els tribunals del Sant Ofici a la Corona d'Aragó van dictar 26 sentències sobre el delicte de sodomia entre home i dona. La majoria dels casos eren matrimonis, i les dones van assenyalar no haver estat forçades a mantenir aquest tipus de relacions.

A Barcelona dos judicis van afectar homes procedents de França. El primer va ser absolt el 1575 i la seva dona acusada de ser adúltera. El segon tres anys després va ser condemnat a 200 assots i galeres perpètues per haver mantingut relacions sexuals amb la seva dona, per força i per darrere. Ella el va denunciar.




VA DE CARASSES
(Ramus ad ianuam appensus corpus vendibile significat")

La frase s'atribueix a Isidor de Sevilla, que cita els bordells sevillans assenyalant: "Una branca penjada a la porta, significa cos a la venda". Per això les dones que venien els seus favors sexuals eren conegudes com a "rameres".

Els primers bordells legals a Barcelona són del segle XIV, instituïts pel rei Joan I i amb el beneplàcit eclesiàstic. Pagaven tributs a tots dos i a les festes de guardar els tancaven i les treballadores eren portades als convents on es vigilava si tenien alguna malaltia de transmissió sexual, de ser així ja no tornaven a sortir al carrer.

Amb la Guerra dels Segadors van entrar a Barcelona soldats francesos, per indicar on estaven els bordells es van autoritzar les carasses, on un posaven una branca de flors. Les més conegudes es conserven als carrers Miraller, Mosques i Carabassa, al carrer de les panses es pot trobar una segurament portada d'un antre lloc.

La carassa que he compartit està a l'Ajuntament de Barcelona, segurament és una rèplica amb les branques esculpides.





divendres, 22 de desembre del 2023

RUTA CAP ELS ORÍGENS DEL BARRI "CHINO"



Aquesta ruta ens portarà als orígens del barri "Chino", els personatges, els locals, les llegendes i la repressió.



La Criolla, anys 30





El seu inici és la plaça George Orwell i finalitza al Teatre Arnau. Cal recordar que l'aviació feixista el 1938 va arrasar el Barri i sols queden les petjades d'un passat que no va ser gloriós.

Seguirem la ruta per Escudellers, Arc del Teatre, carrer Cid, Portal de Santa Madrona, Nou de la Rambla i Paral.lel.Temàtica:
Com era el barri "Chino" als anys 20-30? Com s'hi vivia? Quin és l'origen del nom? Quins carrers en formaven part? Quina incidencia va tenir l'arribada de la VI flota? És cert que Barcelona tenía els bordells més famosos de la Mediterrania?

Noms
Flor de Otoño, la Reina del Barrio Chino, Rafael de Leon, Tórtola València, Pepe el de la Criolla, Jean Genet, Miguel de Molina, Carmen Mairena, Sara Montiel, Sonia Rescalvo, Raquel Meller, Madame Arthur, Dolly Van Doll...


Inici Plaça George Orwell   https://maps.app.goo.gl/ayxr2aFLJqYcsCoZA

IMATGES per entendre la ruta

1) Carrer d'en Carabassa



2) Carrer Códols //Elefante Blanco




3) Escudellers: VI flota, meublés i barres americanes.




4) TEATRE PRINCIPAL. Miguel de Molina, Rafael de Léon i uns "ojos verdes".





5)  Carrers Arc del Teatre // Guardia.  Les farmàcies del Raval. Madame Arthur, Van Doll i el Gambrinus. Carmen de Mairena, Sara Montiel i el Cangrejo loco.










Antonio (Carmen) de Mairena


6)   Plaça Jean Genet. Genet el canalla i el transvestisme als anys 30. El balcó, Diari del lladre, Querelle de Brest. Vides Privades de Segarra.






Egmont de Bries


La reina del Barri Chino





7)   Carrer Cid: La Criolla i el Sagristà: qui va ser Flor de Otoño? La “troupe” del marqués de Vivent. Qui eren les Carolines. La Bandera amb Jean Gabin. Anarquisme i la suposada repressió del transvestits.



 Flor de Otoño encerclat a la Ciolla.  Torrents.1933.


Flor de Otoño. 

Concurs de Mis Barrio Chino a la Criolla 1934. Foto: Ballbé. Col.lecció particular. Les Carolines.



Jean Gabin a la Criolla, La Bandera.


8)   Carrer Nou de la Rambla. Llei de Peligrosidad Social. La ruta de la vergonya, xifres. Memòria de la Rampova.

Francesc Oliver, 'Rampova', primera detenció amb 14 anys

9)  Carrer de Les Tàpies. Barcelona de Noche. Sonia Rescalvo de la glòria a morir a la Ciutadella. Reaparició de Mirko. Laura Villar, orgull i repressió.



Laura Villar. 

 (10) Plaça Raquel Meller. Lesbianes a Barcelona?  Joan Viladomat i les cupletistes. Còmics de moral distreta (Alady o Josep Sampere). Com era la avinguda abans de 1939? 





Josep Sampere





Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Gente, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Blogs


La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/




Podeu escoltar aqui a Egment de Bries cantant aquesta cançó de Alvaro Retana




dimarts, 1 d’agost del 2023

SANTA MÚNIA O SANTA LLIBERADA, AL MNAC?

 Des de fa poc s'exposa al MNAC l'escultura barroca de l'Andreu Sala, 1689, que el museu ha identificat com a Santa Lliberada. Jo no ho tinc clar, aquí ho explico.




Segons Joan Amades (1) Múnia "era una jove barcelonina, nascuda al desaparegut carrer de la Basea (a l'actual Via Laietana), d'una gran bellesa. Molt devota, volia consagrar-se a Déu i refusava les propostes de matrimoni. Per desfer-se definitivament dels seus pretendents, va pregar a Déu que la deslliurés de la seva bellesa i la "fes tornar ben lletja i repulsiva". Atenent el seu prec, "a tornar-se d'un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es feu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona". Els pretendents, en veure-la, s'indignaren contra ella de tal manera que l'agafaren i la clavaren en una creu, matant-la"

Segons el mateix Amades la devoció per aquesta noia a Barcelona va ser important, fins al punt de ser coneguda com a Múnia de Barcelona.

Gravat de Manuel Tramulles i Blai Amatller del Museu Nacional



La figura que s'exposa al MNAC va ser considerada durant temps com un Crist crucificat. Arran ,d'una restauració, es va trobar un fragment tèxtil a la part inferior del vestit: fet a base de puntes; que tradicionalment ha estat un tipus de decoració usat en roba de dona.

La fitxa del MNAC situa aquesta història lluny de Barcelona, malgrat que procedeix del convent del Carme desaparegut al segle XIX;"Diferents martirologis la relacionen amb la filla d'un rei pagà de la Lusitània, més o menys l'actual Portugal. El pare havia aparaulat el casament de la noia en contra de la seva voluntat, ja que ella havia fet vot de castedat perquè havia elegit servir a Crist, a qui va pregar perquè la desfigurés i així desanimar els pretendents. Déu va atendre la seva pregària, i li va fer créixer la barba. El seu pare es va horroritzar d'aquest fet, i després d'acusar-la de bruixeria, la feu crucificar, de manera que podria assemblar-se a Crist en el moment de la seva mort". (2)


Santa Wilgefortis, MuseuDiocesà de Graz.


Pel més proper tenim constància d'un antifonari del segle XVI a la catedral de Girona assenyala la seva festivitat a Cotlliure (el Rosselló) hi ha notícia de relíquies d'aquesta santa.

A Barcelona es creu que a Sant Cugat del Rec es rendia culta a aquesta santa, just el lloc on va néixer suposadament santa Múnia. També cal recordar que aquesta església desapareguda segurament va ser la primera casa d'oració a la ciutat, just d'on es creu va ser martiritzat sant Cugat a finals del segle III.

Sant Cugat del Rec, després de la Setmana Tràgica,



Finalment, el MNAC es decanta per Santa Lliberada "Aquesta devoció va ser recollida per Joan Amades al Costumari català (1952), a la data del 20 de juliol; però el 28 de febrer també s'esmenta santa Múnia, amb una hagiografia del tot idèntica a santa Lliberada (bellesa, barba i mort a la creu), però nascuda a la capital catalana. Personalment, crec que Amades comet un error i barreja la història amb l'altra santa del 28 de febrer, que és santa Guiverada, amb un nom deformat i clarament derivat de santa Lliberada." (2)

Les hagiografies interessades sobre aquestes santes, a les que cal afegir a sant Onofre, ens mostren una realitat poc coneguda, malgrat afecta a moltes persones: la intersexualitat. Nens i nenes que neixen amb ambigüitat genital o gènere poc definit i que les creences, la literatura o l'estigma a parlar de tot el que té a veure amb els genitals ha motivat el gran desconeixement popular.

Detall dek Frontís de Sant Onofre a la Catedral de Barcelona, Podem veure com el seu cos poc a poc es va cobrint de pel per amagar els seus genitals



Interessant debat, del que crec no s'ha dit la darrera paraula.

(1) Amades, Joan. Costumari català. Ed Salvat
(2) Yeguas, Joan. Una dona barbuda crucificada: la santa Lliberada d'Andreu Sala. Blog del MNAC