EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

  L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.  (Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, 1970)

Amb la tramitació de la llei es va crear a Barcelona un grup reduït d'activistes, amb bons contactes internacionals i coneixedors de l'evolució de l'activisme gai i polític a Amèrica i Europa, i amb relacions tant amb les associacions antigues, com els nous fronts d'alliberament.

El grup es va denominar AGHOIS (Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual), que en integrar-se membres d'altres zones d'Espanya va passar a anomenar-se Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH). Van mobilitzar associacions i governs per assenyalar la llei que pretenia tancar homosexuals i transsexuals, només per ser-ho, preventivament. Moltes protestes van arribar al govern espanyol, fins i tot una del Vaticà. La llei finalment va optar per un redactat ambigu que deixava la decisió a mans dels jutges.

Una revista editada per ells, AGHOIS, rea enviada a França, i allà  Arcadie ho passava domicilis particulars per correu. Arcadie era l'associació d'homosexuals de França.El règim espanyol va veure que "l'assumpte homosexual" tenia tints polítics i se'ls podia escapar de les mans. El 1973, Arcadie va enviar un correu criptat a Armand de Fluvià, explicant que el ministre López Rodó havia pressionat el govern francès perquè l'associació no donés més suport a l'activisme espanyol.

La solució va ser editar la revista a Suècia amb l'ajuda de l'editor Gay Michael Holm. AGHOIS va passar a ser "Òrgan del Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual", però les pressions del ministeri d'exteriors van seguir. Ho consideraven una intromissió política greu en assumptes interns d'Espanya. Així el 1974 es va haver de deixar d'editar la revista.

Però la pressió contra l'activisme no es va acabar aquí. Encara que per a ells va ser un cop dur, van decidir tirar endavant. Un dia Fluvià va rebre una trucada a casa seva, un home demanava subscriure's a la revista. Armand que havia estat retingut a la temible comissària de Via Layetana, va conèixer la veu, era el sanguinari torturador Juan Creix, de la temible Brigada Politic-social. 

Juan Creix, el torturador condecorat

Els seus mètodes de torturador més coneguts eren:

1)L'electricista. Els elèctrodes sobre cossos mullats eren una de les formes de turment d'aquells anys de la victòria.

2)La rotllana. El mètode tradicional dels primers anys. Un grup de policies pegant a mansalva, a mà ia porra.

3)La cigonya. Es posava el detingut a la gatzoneta, de vegades nu per culminar la humiliació. Se li emmanillava les mans juntes per darrere dels genolls i se li tenia així el que aguantés, per copejar-ho quan es desplomava.

4)El tambor. Consistia a col·locar sobre el cap una galleda d'alumini, i copejar-ho amb les porres. Els timpans es feien miques, la sordesa era una seqüela inevitable, i el dolor, infernal.

5)La banyera. Un mètode basat en l'asfíxia: ficar el cap del detingut en una galleda d'aigua, amb l'habitual plus d'humiliació després que un torturador orinés o escopira. El sadisme l'ha perfeccionat canviant l'aigua per una bossa d'escombraries atapeïda al coll.

6)El Crist. Consistia a tombar en decúbit supí el detingut, amb els braços en creu, i colpejar-lo amb tota mena d'instruments.

7)El quiròfan. En una taula tendien la víctima de cintura cap avall, deixant el mig cos superior suspès a l'aire. Mantenir una horitzontal impossible era l'única manera d'evitar el dolor terrible a la columna i la hiperèmia cerebral. (1)

Tot i el sigil amb què actuaven els membres del MELH, un soldat se'n va anar de la llengua a Saragossa, la informació va arribar al Servei d'Informació Militar, mobilitzant la policia de Barcelona. Per sort van tenir temps de desmuntar totes les xarxes i només va quedar un petit grup que va mantenir l'esperança viva fins a la mort del dictador.

Armand de Fluvià

(1) Mètodes de tortura utilitzats a la Comissària de Via Laietana en temps de Juan Creix

Origen de la informació:

Armand de Fluvià em va parlar de les trobades amb Juan Creix, però desconeixia el context, ara ho he vist publicat per Geoffroy Huard, Els Gais durant el franquisme, ed Egales.

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

 L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.

Text restaurat, mireu el 9 de juny del 2026

APROXIMACIÓ A LES CAROLINES I LA SEVA RELACIÓ AMB LA CNT/FAI

Qui eren les Carolines? Van existir realment? La FAI les va prohibir en entrar al govern? Durruti les va executar al front? Intentaré contestar a totes les preguntes en funció de les evidències que disposem avui.

Carnaval 1936, Barcelona. Pères de Rozas, AFB

Al llibre "Diari del lladre", Genet relata la presència de joves transvestits en un local proper a la Criolla anomenat Cal Sacristà. Els dos llocs eren els locals als quals acudien, o a la darrera moda francesa, o de faralaes amb "peineta" inclosa. Darrere d'aquest grup de persones es trobaven persones que avui definiríem com transsexuals, homosexuals que buscaven relacions sexuals, treballadors del sexe i delinqüents que buscaven víctimes a la qual prendre la seva cartera.

A "Diari del lladre", Genet mostra el seu disgust sobre l'obligació de transvestir-se:

"Per Carnaval era fàcil anar transvestit. A un hotel vaig robar una faldilla de volants i una brusa. Una nit vaig creuar desesperadament la ciutat, tapat amb una mantellina i un ventall, per anar a la Criolla ... Només arribar em van esquinçar la cua de la bata, em vaig tornar furiós.

"-Perdoni, ho sento... Algú prop va dir -Disculpi, senyora, és que vostè coixeja. "

La gent reia al meu voltant ... Furiós i humiliat, vaig sortir entre les riallades dels homes i les Carolines. Vaig anar fins al mar i en ell vaig llençar la faldilla, la brusa, la mantellina i el ventall ... Jo era pobre i estava trist."

El text és de 1949, i és el primer cop que surt la paraula "les Carolines" en referència a les persones transvestides dels baixos fons de Barcelona. El nom té a veure amb uns descampats que Genet segurament coneixia prou bé per portar-hi als seus clients i víctimes. El món de la fotografia ens ha deixat evidències sobre l'existència d'aquest important grup de persones que es va moure pel barri "Chino" de la ciutat els anys 20 i 30. De la seva existència no hi ha cap dubte, de les causes de la seva desaparició moltes. Però no es pot dir que "era el nom en què eren conegudes", perquè Genet va crear el terme 15 anys després.

El llibre també explica que una bomba anarquista que va matar a unes Carolines a una Vespasiana, durant l'assalt a les Drassanes i una manifestació com a reacció. Genet feia temps que ja no vivia a Barcelona, no hi ha evidència ni de les víctimes, ni de la manifestació. Les dades que hi ha d'aquest assalt assenyalen que va morir un carrabiner. La premsa de l'època podia ser procliu a amagar la mort dels anarquistes, però tendia més aviat a exagerar les seves víctimes. ¿Això vol dir que mai va existir aquest acte reivindicatiu? No podem afirmar-ho, ni negar-ho. Potser Genet exagerés i la bomba existís i només produís ferits. La mala relació entre anarquistes i "les carolines" podia justificar l'enuig. És un text literari al qual després Juan Goytisolo li dóna veracitat a un altre text literari.

Gabriel Casas i Galobardes, "Les Carolines" a la porta de la Criolla. Imatge des de dins de la vidriera.

Es dóna per fet que l'arribada de la CNT / FAI al govern de la Generalitat va significar la prohibició dels espectacles de transformisme a Barcelona. Donada la seva bel·ligerància és creïble. La veritat és que aquests espectacles van desaparèixer automàticament, però tampoc hi ha cap decret que ho pugui demostrar.

La Solidaridad Obrera, diari de la CNT, anomenava el carrer Cid com el "carreró pudent (callejuela maloliente)", mentre demanaven enderrocar el barri per acabar amb terribles malalties com per a ells ho era l'homosexualitat, un vici que ells atribuïen a persones degenerades i sempre contrarevolucionàries. Malgrat tot, els anarquistes omplien els locals de la zona, al costat del pitjor de cada casa.

Després del cop d'estat feixista de juliol de 1936, el cenetista Fèlix Martí Ibáñez va ser nomenat director general Salut Pública i Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya, de fet va dirigir el departament per on van passar molts consellers que ni arribaven a arrelar. Va ser una figura de prestigi internacional, va promocionar lleis com el dret a l'avortament. Ell no creia que l'homosexualitat fos una malaltia, es decantava per considerar-lo un vici, ​​a ell s'atribueix la prohibició del transvestisme com a mesura per defensar la salut pública dels ciutadans. Però no hi ha cap acte administratiu, cap acta oficial que ho confirmi. Més enllà de la seva militància homòfoba.

Tot i la fòbia anarquista, moltes "Carolines" van marxar amb ells a lluitar al front contra el feixisme. Moltes d'aquestes persones podien empatitzar amb l'anarquisme, però rarament sabien llegir i conèixer el que la "Soli" deia d'elles. ¿Van acabar els espectacles per prohibició o per què van marxar al front en massa? Difícil de saber, molts cops crec que podem conèixer millor que passava a Barcelona als segles XV o XVI, que als anys 30.

I un cop a la guerra, què va ser d'elles? Sabem que Valentín González "el Campesino" va manar executar a les treballadores sexuals que van anar al front. I Durruti ?. Alguns testimonis assenyalen sense aportar massa evidències, que va voler posar ordre al front, expulsant o afusellant a les "Carolines" que hi van anar. Com tot el relacionat amb aquests temps de guerra, no es pot ni afirmar-se, ni negar-se. No hi ha cap evidència de que Durruti ordenés la seva execució.

La realitat és que els que van sobreviure a aquesta terrible guerra van reaparèixer armaritzats, molts d'ells com uns homes aflamencats en els nous espectacles de la Barcelona del governador Correa. Un exemple va ser el transformista Mirko, que va passar de ser el "cantaor" Mirco al Barcelona de Noche.

Mirco, al Barcelona de noche. 

Més informació

Goytisolo, Juan. Genet en el Raval, Ed Galaxia Guttenberg.

Villar, Paco. La Criolla, La puerta dorada del Barrio Chino" Ed Comanegra.

Bueso, Adolfo. Diario de un cenetista. Ed Ariel. 
Jean Genet, Diari del lladre. RBA 

LA PLUMA, REVISTA LGTB DE 1978

La Ploma va ser una revista contracultural fundada pels grups dissidents del FAGC l'any 1978.

Jaume Jovells era un dels impulsors de La Pluma

El 1978 el FAGC (Front d'Alliberament Gai de Catalunya) patia una important escissió. Diversos col·lectius autodefinits com assemblearis, contraris a les jerarquies i contraculturals, fundaven la Coordinadora d'Col.lectius per l'Alliberament Gai. Reivindicaven que "tothom porta una dona a dins, de manera que el transvestisme i la ploma formen part de les senyes d'identitat homosexual". Paral·lelament acusaven el FAGC de entreguisme a les estructures de l'estat per la seva defensa del diàleg per la legalització del moviment d'alliberament homosexual.

Fruit d'aquesta escissió neix la revista "La Ploma", amb molts punts en comú amb la revista que editava el "Front" en aquells moments: Debat Gai. El rebuig frontal al sistema democràtic (considerat burgès) i per tant a la legalització del moviment LGTB o les crítiques constants a FAGC eren les diferències més essencials.

Els articles rarament apareixien signats, com a molt podien aparèixer unes sigles o un pseudònim, tot i que es podien veure fàcilment la col·laboració de "plomes" conegudes, com les de Nazario. La revista editada en sistema "Ofsset",  estava escrita íntegrament en castellà.

El 1980 la Coordinadora desapareixia. Segons Alberto Mira la causa principal va ser la seva incapacitat per crear una estructura que li permetés portar endavant els seus objectius. La seva desaparició va significar la fi de la revista "La Ploma". Destinació similar de gran part de les associacions que havien sorgit després de la dictadura. L'autor de "De Sodoma a Chueca" assenyala que els homosexuals un cop aconseguida la despenalització, van optar per omplir els locals d'ambient, oblidant seguir lluitant pels seus drets.

Només el FAGC i l'Institut Lamba superarien aquesta greu crisi, encara que anys més tard una nova escissió portaria a la creació de la Coordinadora d'Iniciatives Gais el 1986, precursora de Stop Sida i la Coordinadora LGTB de Catalunya (també desapareguda).

Al Centre de Documentació "Armand de Fluvià", del Casal Lambda, Av. Marquès de l'Argentera, 22, de Barcelona, podeu trobar la col.lecció completa. 

HERMANO LOBO: 45 ANYS DESPRÉS, LES COSES NO CANVIEN.

Molt del publicat entre 1972 i 1976 al "Hermano Lobo" segueix de plena actualitat, sembla que els anys passen però Espanya segueix igual.

Al final de franquisme la duresa de la censura va fer que proliferessin revistes d'humor en què es podia burlar la censura amb més facilitat. Els segrestos de diaris o revistes estava a l'ordre del dia. Triumfo, Cambio16 o el Diario de Barcelona van ser clars exemples de la intolerància imperant. La Vanguardia va ser amenaçada de tancament en informar sobre el cop d'estat de Pinochet a Xile; el governador civil autor de les amenaces, Tomás Pelayo Ros, era compensat amb la Delegació Nacional d'Esports en substitució de Juan Antonio Samaranch.

El març de 1972 apareixia "El hermano lobo", alguns dels seus col·laboradors procedien de la revista "La Codorniz" que estava en franca decadència. 

Va ser impulsada per Chumy Chúmez; a més va comptar amb dibuixants com Perich, Forges o Manuel Summers o escriptors com Manuel Vicent, Francisco Umbral o Vázquez Montalbán.

Els llops udolant o la frase "muchos lobos" es van fer cèlebre gràcies a aquesta revista d'humor.

A partir de 1974 va començar una sortida progressiva de col·laboradors cap a la revista Por Favor, el 1976 tancava definitivament. El Hermano Lobo deixava d'udolar.

LA PLUMA, REVISTA LGTB DE 1978

La Pluma fue una revista contracultural fundada por los grupos disidentes del FAGC. 

Jaume Jovells era un dels impulsors de La Pluma

En 1978 el FAGC (Front d'Alliberament Gai de Catalunya)  sufría una importante escisión. Varios colectivos autodefinidos como asamblearios, contrarios a las jerarquías y contraculturales, fundaban la Coordinadora de Col.lectius per l'Alliberament Gai. Reivindicaban que "todo el mundo lleva una mujer dentro, por lo que el travestismo y la pluma forman parte de las señas de identidad homosexual". Paralelamente acusaban al FAGC de entreguismo a las estructuras del estado por su dialogo por la legalización del movimiento homosexual. 

Fruto de esta escisión nace la revista "La Pluma", con muchos puntos en común con la revista que editaba el "Front" en aquellos momentos: Debat Gai. El rechazo frontal al sistema democrático y por lo tanto a la legalización del movimiento LGTB o las críticas contantes al FAGC eran las diferencias mas esenciales.

Los artículos raramente aparecían firmados, como mucho podían aparecer unas siglas o un seudónimo, aunque se podían ver facilmente colaboración de "plumas" conocidas, como las de Nazario. La revista editada en sistema "Ofsset" estaba escrita integramente en castellano.

En 1980 la Coordinadora desaperecía. Según Alberto Mira la causa principal fue su incapacidad para crear una estructura que le permitiera llevar adelante sus objetivos. Su desaparición significó el fin de La Pluma. Destino similar a gran parte de las asociaciones que habían surgido tras la dictadura. El autor de "De Sodoma a Chueca" señala que los homosexuales una vez lograda la legalización optaron por llenar los locales de ambiente. 

Solo el FAGC y el Institut Lamba superarían esta grave crisis, aunque años mas tarde una nueva escisión llevaría a la creación de la Coordinadora d'Iniciativas Gais en 1986, precursora de Stop Sida y la Coordinadora GTB de Catalunya (también desaparecida).