SANTA MÚNIA O SANTA LLIBERADA, AL MNAC?

 Des de fa poc s'exposa al MNAC l'escultura barroca de l'Andreu Sala, 1689, que el museu ha identificat com a Santa Lliberada. Jo no ho tinc clar, aquí ho explico.

Segons Joan Amades (1) Múnia "era una jove barcelonina, nascuda al desaparegut carrer de la Basea (a l'actual Via Laietana), d'una gran bellesa. Molt devota, volia consagrar-se a Déu i refusava les propostes de matrimoni. Per desfer-se definitivament dels seus pretendents, va pregar a Déu que la deslliurés de la seva bellesa i la "fes tornar ben lletja i repulsiva". Atenent el seu prec, "a tornar-se d'un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es feu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona". Els pretendents, en veure-la, s'indignaren contra ella de tal manera que l'agafaren i la clavaren en una creu, matant-la"

Segons el mateix Amades la devoció per aquesta noia a Barcelona va ser important, fins al punt de ser coneguda com a Múnia de Barcelona.

Gravat de Manuel Tramulles i Blai Amatller del Museu Nacional

La figura que s'exposa al MNAC va ser considerada durant temps com un Crist crucificat. Arran ,d'una restauració, es va trobar un fragment tèxtil a la part inferior del vestit: fet a base de puntes; que tradicionalment ha estat un tipus de decoració usat en roba de dona.

La fitxa del MNAC situa aquesta història lluny de Barcelona, malgrat que procedeix del convent del Carme desaparegut al segle XIX;"Diferents martirologis la relacionen amb la filla d'un rei pagà de la Lusitània, més o menys l'actual Portugal. El pare havia aparaulat el casament de la noia en contra de la seva voluntat, ja que ella havia fet vot de castedat perquè havia elegit servir a Crist, a qui va pregar perquè la desfigurés i així desanimar els pretendents. Déu va atendre la seva pregària, i li va fer créixer la barba. El seu pare es va horroritzar d'aquest fet, i després d'acusar-la de bruixeria, la feu crucificar, de manera que podria assemblar-se a Crist en el moment de la seva mort". (2)

Santa Wilgefortis, MuseuDiocesà de Graz.

Pel més proper tenim constància d'un antifonari del segle XVI a la catedral de Girona assenyala la seva festivitat a Cotlliure (el Rosselló) hi ha notícia de relíquies d'aquesta santa.

A Barcelona es creu que a Sant Cugat del Rec es rendia culta a aquesta santa, just el lloc on va néixer suposadament santa Múnia. També cal recordar que aquesta església desapareguda segurament va ser la primera casa d'oració a la ciutat, just d'on es creu va ser martiritzat sant Cugat a finals del segle III.

Sant Cugat del Rec, després de la Setmana Tràgica,

Finalment, el MNAC es decanta per Santa Lliberada "Aquesta devoció va ser recollida per Joan Amades al Costumari català (1952), a la data del 20 de juliol; però el 28 de febrer també s'esmenta santa Múnia, amb una hagiografia del tot idèntica a santa Lliberada (bellesa, barba i mort a la creu), però nascuda a la capital catalana. Personalment, crec que Amades comet un error i barreja la història amb l'altra santa del 28 de febrer, que és santa Guiverada, amb un nom deformat i clarament derivat de santa Lliberada." (2)

Les hagiografies interessades sobre aquestes santes, a les que cal afegir a sant Onofre, ens mostren una realitat poc coneguda, malgrat afecta a moltes persones: la intersexualitat. Nens i nenes que neixen amb ambigüitat genital o gènere poc definit i que les creences, la literatura o l'estigma a parlar de tot el que té a veure amb els genitals ha motivat el gran desconeixement popular.

Detall dek Frontís de Sant Onofre a la Catedral de Barcelona, Podem veure com el seu cos poc a poc es va cobrint de pel per amagar els seus genitals

Interessant debat, del que crec no s'ha dit la darrera paraula.

(1) Amades, Joan. Costumari català. Ed Salvat
(2) Yeguas, Joan. Una dona barbuda crucificada: la santa Lliberada d'Andreu Sala. Blog del MNAC

BARCELONA 1900-1939 II part, LES CUPLETISTES

 

Qui eren Raquel Meller, Enriqueta Serrano...? Quina va plantar a Alfonso XIII? Quina va ser amant de Millán-Astray? En aquest recopilatori trobareu els enllaços a tots aquests temes. 

Primera part: https://poldest.blogspot.com/2022/09/barcelona-1900-1939-i-part-entorn-la.html

LA BARCELONA DEL "TANGO DEL CIGARRO"

El 8 de desembre de 1923 s'estrenava al teatre Victòria el "tango del cigarro", popularment conegut com a "Fumando espero". Va passar sense pena ni glòria. Era un acte a favor de la dictadura de Primo de Rivera.

L'estrena va estar un èxit, Garzo i Viladomat, els autors, van sortir a saludar al públic, però l'obra no va triomfar. Segurament el poc entusiasme cap a la dictadura, o sobre el títol de l'obra o les crítiques "poc entusiastes" de la premsa van fer que l'obra fos gairebé un fracàs.Però algú es va fixar amb el tango del cigarro i Ramoncita Rovira l'incorpora al seu repertori i poc després grava la cançó pel segell Gramófono el 1926. També va viatjar el tema a Argentina on va triomfar:

Text complert:https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/09/la-barcelona-del-tango-del-cigarro.html

PILAR ALONSO, LA CUPLETISTA QUE VA PLANTAR A ALFONSO XIII.

Amb la Raquel Meller, va ser la cupletista més cèlebre als anys 20. Li deien la "petita Raquel", pel seu semblant amb la Meller. Va popularitzar la cançó catalana als anys 20.


Tot indica que Alfonso XIII va anar a veure una actuació seva a Santander. Tant li va agradar que va invitar a la Pilar a l'hotel a les seves habitacions particulars. Sigui per la fama de borbó calent, o per què ella era així, la cupletista li va donar una sonada carabassa. Com espectaculars van estar les seves batusses amb la Meller, aquesta més monàrquica que el toro que va matar a Manolete. El pretext va ser que l'Alonso va popularitzar el cuplet en català.

Text complert:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/10/pilar-alonso-la-cupletista-que-va.html

LA BARCELONA DE RAQUEL MELLER

Jacinto Benavente va dir de Raquel Meller que caminava pel món sense morrió. La frase assenyalava perfectament el fort caràcter de la cupletista aragonesa.

Raquel es va casar dues vegades, però els seus matrimonis no van ser precisament un èxit. Amb el diplomàtic Enrique Gómez Carrillo va estar casada tres anys, era "un fill de la bohèmia,  un fill dels carrers, de la nit arisina, de les seves putes i els seus xulos, dels bars, de la gran ciutat, de la capital del món (París)". 

A França va ser una gran estrella de renom internacional, comparable a Joséphine Baker o Mistinguett. Els seus ingressos eren superiors a estrelles com Carlos Gardel i Maurice Chevalier.

Expliquen els seus detractors que quan Raquel entrava al tocador de senyores, les noies "decents" sortien corrent per evitar l'assetjament de la cupletista. Una de les dones que més van patir aquest suposat assetjament va ser la comediògraf Fernanda de Vilarino, a qui va dedicar  una de les poques cançons de contingut lèsbic de l'època: Oh, señorita.

Text complert: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2017/04/la-barcelona-de-raquel-meller.html

MERCEDES SERÓS, LA NINA DE PORCELLANA.

Va ser una de les més importants cupletistes dels anys 20. Original de Zaragoza, va cantar en català i castellà. 

Va ser la gran rival de Raquel Meller, als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar "Merceditas" al seu gos pequinès i s'hi referia sovint com "Merceditas Serás"."  

Catalanista o espanyolista segons la ocasió, Mercé o Mercedes.... Va cantar als aliats i va ser molt germanòfila. Va ser madrina de la legió i amiga  Millan Astray. El 1926 va estrenar "El novio de la Muerte", després himne de la "legión".  

Text complert:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/11/mercedes-seros-la-nina-de-porcellana.html

ENRIQUETA SERRANO, EL CUPLÉ REPUBLICÀ.

En anteriors entrades us he parlat de cupletistes "germanòfiles", aquest cop us apropo a una cupletista republicana.

Enriqueta Serrano va néixer a Barcelona, la seva vida des de la infància va ser el teatre. Artista autodidacta va compondre moltes de les cançons que cantava. Amb 16 anys va marxar a Llatinoamèrica a una gira triomfal, interpretant sarsuela i opereta francesa o vienesa.  El seu èxit va fer que la Paramount la contractés per diversos films, rodats a França en castellà. Un d'ells va ser "La Pura verdad" el 1932. 

Amb l'esclat de la república va compondre diversos temes de gran èxit. El més conegut va ser el tema "Viva la república" (1931) o "Es mi Manuel Azaña" (1932). Sempre amb lletra seva i música del Pablo Solozábal, amb qui es va casar.

Aquells anys van triomfar també altres cupletistes més compromeses, especialment amb l'anarquisme o el POUM, com Dora la Cordebesita, Carmelita Aubert (que va cantar a l'Andreu NIn) o la Julita Oliver que va triomfar als baixos fons de Barcelona cantant al comunisme llibertari. 

Text complert: https://poldest.blogspot.com/2018/02/enriqueta-serrano-el-cuple-republica.html

LA BELLA DORITA, LA REINA DEL PARAL.LEL

María Yáñez, La Bella Dorita, es va guanyar al públic del Paral·lel més enllà dels anys daurats del cuplet. I va tenir la valentia de cantar els seus temes sense censura a la dura postguerra espanyola. 

Dona de caràcter, capaç de plantar cara a la república o a la dictadura, però amiga dels seus amics. Amb 16 anys es va fugar amb el que seria el seu primer espòs. El matrimoni va durar tres mesos, i la Maria Yáñez va entrar a treballar en locals de "alterne". 

El 1923 debuta i triomfa al Molino, adoptant el nom que l'ha fet cèlebre: la Bella Dorita. Polítics, esportistes passaven pel seu vestidor. La seva llegenda va créixer actuant al teatre Apolo, on accidentalment (o no) li va caure el mantó que la tapava, quedant completament nua davant el seu públic. A partir d'aquell moment va començar una constant tira i arronsa amb una censura que no li treia un ull de sobre, però mai va deixar de provocar.

Els anys 40 i 50, en plena postguerra, va seguir triomfat en el Paral·lel, sent una de les poques estrelles que va seguir brillant en la lenta decadència del que havia estat un gran bulevard ple d'espectacles de tot tipus. En aquells anys va gravar el tango del cigarro (Fumando Espero) del mestre Viladomat, a diferència de Sara Montiel, ella ho va fer sense censura.  

Text complert: https://poldest.blogspot.com/2018/03/la-bella-dorita-la-reina-del-parallel.html

DIVERSITAT SEXUAL I DE GÈNERE. VIDA, CULTURA I HISTÒRIA (II PART)

  Publicacions a la meva pàgina de facebook a partir del 14 de setembre, segona entrega.

Accés a la primera part:

https://poldest.blogspot.com/2021/11/diversitat-sexual-i-de-genere-vida.html

Ícar i Dèdal
Frederic Leighton, Col.lecció Privada. 1869

Frederic Leighton va ser un pintor i escultor britànic de l'època victoriana, un artista d'èxit que va haver d'amagar la seva vida privada. Les seves obres reflecteixen una recerca de l'edat d'or, de Grècia i l'antiga Roma. Destaca l'exaltació de la figura juvenil, utilitzant com a pretext la mitologia.

La seva vida privada va ser gelosament guardada, fins i tot per als seus amics més propers. Mai es va casar, va ser amic de molts homosexuals de l'època, li va agradar freqüentar l'illa de Capri freqüentada pels gais més famosos de l'època. Altres amics seus com Wilde o Solomon van pagar un alt preu en fer-se públiques les seves relacions sexuals, aquest fet sens dubte va ajudar a fer que s'evités qualsevol filtració de la seva vida més íntima.

MEMÒRIA ​DE STEVE WALKER 1961-2012

El 2012 va morir a Costa Rica l'artista canadenc Steve Walker, víctima d'un atac cardíac. Fotògraf i il·lustrador cèlebre per les seves imatges de parelles homosexuals, carregades sempre d'emoció i amb una certa càrrega malenconiosa. Alguns assenyalen una clara influència de Paul Cadmus en la seva obra. Si voleu veure més treballs seus, mireu:

 https://leopoldestape.blogspot.com/2021/09/memoria-de-steve-walker-1961-2012.html

Baltasar Jaime Martínez Compañón. 1785
Danza de los parlampanes. "Danza de hombres vestidos de muger" Real Biblioteca de Madrid.

Els primers exploradors castellans parlaven escandalitzats d'«homes disfressats de dona», que van passar a formar part de la cultura oficial a través dels andrògins arcàngels. Els cronistes van testificar aquestes pràctiques i la seva transformació en transvestits.
Ordenances pel Repartiment de Jayanca, Saña. Lima 1556:
"si algun yndio condujere en abito de yndia o yndia en abito de yndio los dichos alcaldes los prendan y por la primera vez les den çient açotes y los tresquilen publicamente y por la segunda sean atados seis oras a un palo en el tianguez a vista de todos y por la terçera vez con la ynformaçion preso lo remitan al corregidor del ualle o a los alcaldes hordinarios de la Villa de Santiago de Miraflores par que hagan justiçia dellos conforme a derecho"

Més: "TODA PERUANIDAD ES UN TRAVESTISMO" entrada de L'ARMARI OBERT, censurada per facebook, la podeu trobar via google.

CALAMITY JANE, UNA DONA LLIURE.

 El cinema va donar una imatge distorsionada de Calamity Jane. Va ser una cèlebre exploradora nord-americana. Òrfena de pare i mare, i germana gran de sis germans, des de nena va assumir el paper de pare de família. En 1870 va optar per fer-se exploradora, vestint amb robes masculines i comportant-se com a tal, amb una vida plena d'aventures i falsedats. No se li coneixen amants masculins, encara que ella va insinuar haver conegut íntimament al general Custer i a l'aventurer Wild Bill Hickok, però no hi ha cap evidència. Ella deia que va estar breument casada i que va tenir un fill, però el matrimoni va durar un, mesos, i les dades són molt confusos. Va optar per vestir com a home, comportar-se com ells i fantasiejar amb un bon nombre d'aventures sexuals, tot i que cap d'elles sembla ser certa. Aquí la seva biografia:

 https://leopoldestape.blogspot.com/2021/03/calamity-jane-una-mujer-libre.html

VON GLOEDEN I LA FOTO HOMOERÒTICA.

Wilhelm Von Gloeden (1856-1931) Va ser un cèlebre fotògraf alemany, que va realitzar gran part de la seva activitat professional a la ciutat italiana de Taormina. Va produir una gran quantitat de fotografies que són estudiades com una important fita dins de l'art homoeròtic. Fotografies que van tenir una gran difusió en el seu temps, malgrat l'homofòbia imperant. Va ser un dels pioners de la fotografia a l'aire lliure.

Entre els clients de l'obra de Wilhelm Von Gloeden es trobava Alfons XIII,. Gran devorador i productor d'obres pornogràfiques o homoeròtiques com en aquest cas.
Podeu veure imatges i biografia a http://leopoldest.blogspot.com/2011/12/la-taormina-de-von-gloeden.html 

Plató: Fedre o de la bellesa
Imatge: Apoxiomeno de Croàcia, s IV, Museu de Louvre.

TEXT:
Y semejante a un aire o a un eco que, rebotando de algo pulido y duro, vuelve de nuevo al punto de partida, así el manantial de la belleza vuelve al bello muchacho, a través de los ojos, camino natural hacia el alma que, al recibirlo, se enciende y riega los orificios de las alas, e impulsa la salida de las, plumas y llena, a su vez, de amor el alma del amado. Entonces sí que es verdad que ama, pero no sabe qué. Ni sabe qué le pasa, ni expresarlo puede, sino que, como al que se le ha pegado de otro una oftalmía, no acierta a qué atribuirlo y se olvida de que, como en un espejo, se está mirando a sí mismo en el amante. Y cuando éste se halla presente, de la misma manera que a él, se le acaban las penas; pero si está ausente, también por lo mismo desea y es deseado. Un reflejo del amor, un Anteros (1) es lo que tiene.

(1) A la mitologia grega Anteros (en grec Αντερως) és la personificació de l'amor correspost, venjador de l'amor no correspost. Era fill d'Ares i Afrodita, els qui ho van donar al seu germà Eros, que estava sol, com a company de jocs.

JUEUS EXECUTATS PER SODOMIA A LA CATALUNYA MEDIEVAL 

A la segona meitat del segle XIV de Catalunya, les males collites, les guerres i la incipient pesta van portar a la ruïna a molta gent, i com sempre es van buscar culpables, i aquest van ser els jueus. Més tard van ser els sodomites. Una acusació de sodomia a un jueu era letal. Aquí ho explico: https://poldest.blogspot.com/2021/04/jueus-executats-per-sodomia-la.html

Els efebs més bells

"Adonis, fill de Cíniras i d'Esmirna, a què va estimar Venus. Endimió, fill d'Etolo, a qui va estimar la Lluna (Selena). Ganimedes, fill d'Erictoni, a què va estimar Júpiter. Jacint, fill d'Ébalo, a què va estimar Apol·lo.
Narcís, fill del riu Cefisom, que es va enamorar de si mateix. Atlàntic, fill de Mercuri i de Venus, que va ser anomenat Hermafrodita. Hilas, fill de Teodamante, a qui va estimar Hèrcules. Crisip, fill de Pèlops, a què Teseu va raptar a uns jocs."
TEXT: Gai Juli Higí, Fabularum Liber.
Imatge, Adonis, Bertel Thorvaldsen. Museo Thorvaldsen, Copenhagen,

DIVERSITAT SEXUAL I DE GÈNERE. VIDA, CULTURA I HISTÒRIA (I PART)

 Publicacions a la meva pàgina de facebook a partir del 14 de setembre.

JÚPITER FUIT SODOMITA

En els textos més antics no s'explicita la forma adoptada pel déu per apoderar-se del noi, però en els vasos grecs de segle V aC es representa a Zeus com un home adult amb barba.
Correspon a un manuscrit del "De civitate Dei de S. Agustin" S XIV. Hi podem a veure a Júpiter besant s Ganimedes.

Ovide moralisé (S XIV, Bibliothèque Municipale de Rouen), il·lustració presentant les històries de Ganimedes, en ell el jove va sostingut pel bec d'una àguila (Zeus - Júpiter), va subjecte per la cintura.
És una adaptació de les Metamorfosis d'Ovidi i presenta temes rarament tractats en l'Edat Mitjana. Igual que l'obra tardoromana es presenta de forma negativa, segons Boswell podia ser un pretext de la tímida cultura homosexual medieval.

L'HERMAFRODITA CORONAT, 1550
Rosarium philosophorum o El rosari dels filòsofs és un manuscrit il·lustrat de caràcter anònim que conté un tractat d'Alquímia datat el 1550. A les il·lustracions dels manuscrits representen una harmoniosa i feliç unió entre els principis masculí i femení assenyalant la representació com un "hermafrodita" coronat.
L'obra original és atribuida a l'alquimista català Arnau de Vilanova, sXIII.

Gravat de Cherubino Alberti a partir d'un original de Polidoro da Caravaggio, Júpiter abraçant a Ganimedes (sec. XVI).

Cal notar, tot i el que diuen dalt les versions anglesa i italiana, que el jove porta a la mà són uns genitals masculins, possiblement els del deu Urà.

Encara que infreqüent, la representació humana de Júpiter és freqüent en l'obra de Polidoro que ens ha arribat gràcies a Cherubino.

Apol·lo i Jacint (Benvenuto Cellini)
1548 Museu Bargello Florència.

Gran admirador de Michelangelo, Cellini (s XVI) va ser tan cèlebre per la seva obra artística, com per les seves proeses sexuals.

Aquesta obra va ser un encàrrec, pel qual se li va lliurar un bloc de marbre defectuós: "Però així i tot, vaig treure d'ell el que vaig poder: l'Apol·lo i Jacint que està al meu taller per acabar". És una obra que mostra la relació íntima i sensual entre tots dos.

JOVE AL COSTAT DE MAR
Jean Hippolyte Flandrin (Museu del Louvre 1835).

"Jeune homme au bord de la mer" (1855) és l'obra més coneguda del pintor francès Jean Hippolyte Flandrin (1809- 1864). Deixeble d'Ingres en el mestratge del nu masculí, en aquest quadre ens mostra a un adolescent nu i aïllat del món exterior. Respira solitud i una certa tristesa. Els seus genitals queden ocults entre les seves cames doblegades augmentant el poder homoeròtic de la imatge.
Molts autors han fet versions d'aquesta obra, també ha anat al món de la fotografia amb Wilhelm von Gleden i Robert Mapplethorpe amb una imatge molt transgressora.

SANT SEBASTIÀ

Yannis Tsarouchis (1910 - 1989) va ser un pintor grec. La seva obra és d'un contingut clarament homoeròtic, on destaquen els nus masculins. La sensualitat de la seva obra i el seu colorit ens apropen clarament al món grec. Ens evoca en moltes ocasions la poesia de Cavafis.

L'art de Tsarouchis ens mostra l'alegria i els plaers de la vida. Aconsegueix com ningú combinar les tècniques i la visió que havia après dels pintors impressionistes amb la seva passió per les escultures clàssiques hel·lèniques, per l'art bizantí (que representa el costat oriental de l'estètica grega), per les arts populars, el teatre d'ombres i les icones religioses.
IMATGE. Martiri de Sant Sebastià 1970.

JEANNE MAMMEN, LA VISIBILITAT LÈSBICA AL BERLÍN ANYS 20

Va retratar amb enorme llibertat a les lesbianes berlineses dels anys 20. Els seus dibuixos van crear sensació i aviat va aconseguir una important admiració. La seva obra es va comparar als treballs d'un altre artista: Otto Dix.
El 1933 va crear una de les seves obres més importants, una sèrie de vuit litografies que il·lustren "Les Chansons de Bilitis", una col·lecció de poemes amorosos de Pierre Louÿs, basats en la història de l'amant de Safo de Lesbos.
Aquests retrats de dones van ser inquietants per als nazis, que ho van considerar "art degenerat". Van denunciar els seus temes com "jueus", van prohibir els seus treballs i van tancar les revistes per les quals havia treballat. Jeanne es va negar a treballar per al nazisme, iniciant un llarg exili interior.
Fins als anys 70 no es va revalorar la seva obra, gràcies a la descoberta de la seva obra per part del moviment feminista. Mammen mai va signar una obra seva, tampoc va voler explicar res de la seva vida.

EL DEIXEBLE ESTIMAT A TRAVÉS DE L'ART

La presència de Joan Evangelista al costat de Jesús és freqüent. Especialment en el Sant Sopar o en la crucifixió i mort del seu mestre. A Barcelona tenim bons exemples.

Sant Joan Evangelista, Museu Marés. 

En el sant sopar apareix acaronat a Jesús, en situació amorosa. Els artistes veien una relació entre mestre i deixeble, i volien mostrar aquest amor mutu. Aquell temps no es veia aquesta relació de forma incorrecta ni "antinatural". Ni església, ni autoritats haurien prohibit aquestes representacions.

1463, Sant Sopar MNAC, Jaume Huguet

 

Detall Retaule de Sixena. MNAC

A l'Evangelista se'l presenta com asexuat, una mica femení i sempre jove. Seria estrany trobar una representació seva de caràcter eròtic, com el cas de Sant Sebastià o Sant Joan Baptista.

1450, detall Sant Sopar Jaume Huguet, Museu Solsona

Fa dos anys va saltar la notícia que a Sevilla es venerava una imatge de Santa Llúcia que en realitat era la de l'Evangelista Joan. Si visitem molts museus, veurem que aquesta confusió té certa lògica.  Aquí ho expliquen: http://www.publico.es/actualidad/sevilla-venera-talla-santa-lucia.html

Capella del del Dulce Niño Jesús, Sevilla. 

L'evangeli de Sant Joan cita en diverses ocasions "el deixeble que Jesús estimava" sense citar mai el nom de l'estimat. És la tradició qui va identificar a Joan com l'estimat i ho va plasmar en l'art. En el Sant Sopar se'l va representar durant segles recolzant el seu cap sobre el pit de Jesús. El seu aspecte jove al costat d'un Jesús més adult ha estat vist com un pretext per part de molts artistes de plasmar l'amor grec. Pot ser en alguna ocasió hagi estat així.

Sant Sopar, San Juan de la Peña, s XI. Capitell.

La imatge de l'Evangelista sovint no és diferent de la que s'utilitza per representar a les altres dones que l'acompanyen en la crucifixió. El que ha portat en més d'una ocasió a confondre-ho amb les "tres maries" que l'acompanyen.

Catedral de Tarragona

La possibilitat d'una relació sexual va ser defensada per Christopher Marlowe arribant a afirmar que "Sant Joan Evangelista va ser company de llit de Crist, i es va recolzar sempre sobre d'ell, i el va usar com els pecadors de Sodoma", com vaig assenyalar anteriorment això va poder causar-li la mort. (mireu:   http://leopoldest.blogspot.com.es/2014/12/christopher-marlowe-entre-la-pasion-y.html   ) 

Lògicament la historicitat d'aquests fets és molt difícil de mostrar, ja que només són interpretacions sobre uns texts escrits molts anys després de l'existència dels seus autors. Però si podem veure com ho van interpretar els artistes, segurament d'acord amb l'opinió general de l'època que van viure.

Sorprèn la representació que a Suïssa i Alemanya es va fer d'aquesta relació durant el segle XIV. Són escultures policromades en la qual apareixen junts. Joan que recolza el seu cap en el pit de Jesús, la mà dreta d'aquest agafa la de l'Evangelista, la seva esquerra cau sobre l'espatlla. Aquestes imatges se'ls coneix com "Johannesminne" (L'Amor de Joan), sent el terme "minne '" una paraula alemanya per l'amor afectiu-eròtic. És curiós observar que en moltes ocasions apareixen amb les mans creuades (dextrarum junctio), com en les cerimònies matrimonials romanes.

LA HISTÒRIA DEL REI QUE VA VOLER SERVIR MÉS A DÉU QUE ALS CATALANS

Al Retaule del Conestable de la Capella de Santa Àgata, s'amaga la figura d'un home que va ser rei a Catalunya menys de tres anys i va voler guanyar el cel, abans que la guerra. 

Pere IV, Conestable de Portugal, va regnar prop de 3 anys durant la Guerra Civil entre Catalunya i el rei Joan II, anomenat pel Consell del Principat.. El seu pas per Catalunya es va caracteritzar per una ferotge persecució de l'heretgia i la sodomia, volia arribar al cel pel camí més ràpid.

En 1461 moria el primogènit de Joan II, Carles de Viana, possiblement enverinat per la família de la segona esposa d'aquest rei, l'ambiciosa casa Estevez, i així facilitar la successió al tron ​​del segon fill d'aquest rei, Ferran el Catòlic.

La noblesa i el clergat català es van rebel·lar contra aquest rei Trastàmara, fet que va provocar que les institucions catalanes nomenessin a Enric IV de Castella, un rei cagadubtes i sodomita que renunciava el 1463. Llavors nomenaven rei al Conestable de Portugal amb el títol de Pere IV. Ni la burgesia, ni la malfiada "pagesia de remença" acceptaven de bon grat aquest nomenament per raons diferents.

Pere IV era un home aparentment culte i refinat, segons alguns historiadors, per a la majoria un estrateg desastrós, però pocs assenyalen que era un fonamentalista religiós que va dedicar més esforços en guanyar-se el cel, que en guanyar la guerra contra Joan II. . En el seu haver hi ha l'encàrrec de l'espectacular Retaule de Conestable de Jaume Huguet (1464).

La Corona d'Aragó no es va caracteritzar per una persecució sistemàtica dels anomenats "crims de sodomia". Ni les Constitucions Catalanes, ni els furs aragonesos o valencians ho contemplaven com a delicte, si alguns furs locals i sobretot el dret canònic, integrat en el cos jurídic medieval. Però el dret canònic no contemplava la pena capital, per lo que les autoritats jurídiques havien  d'anar al cos jurídic anterior (Lex Visogutorum) per justificar penes anti-sodomia.

En temps de Jaume II es va viure una època de certa persecució, segurament més per motius econòmics i polítics (eliminació de rivals incòmodes com el Comte d'Empúries o la confiscació de béns templers), que religiosos. Pere el Cerimoniós va intercedir per salvar a diversos reus, més pel fet de ser jueus que per ser sodomites. Amb l'arribada del Conestable tot va canviar.

El seu breu regnat es va caracteritzar per una brutal persecució del que ell considerava la immoralitat. Segons Jaume Riera (sodomites Catalans): "Volia aparèixer com a bon governant, i per obtenir l'auxili de la divinitat, va programar la neteja de sodomites, bígams, blasfems, adúlters i nigromants" (1)

Per a això va afavorir la recompensa a delators que li van permetre realitzar una implacable persecució de qualsevol vestigi de què ell considerava immoralitat, especialment contra els sodomites. Les denúncies van afectar totes les classes socials, fins i tot va afectar un conseller de la ciutat de Barcelona anomenat Joan de Llobera que a més era clergue. El que el va portar a un enfrontament amb l'església i el govern de Barcelona, especialment amb el braç eclesiàstic, del que formava part.

El judici contra el conseller va estar envoltat de tensions, l'església i els restants consellers pressionaven a favor seu, el rei els tirava per cara que defensaran més a un practicant del pecat nefand que als lladres de la ciutat. Finalment va ser penjat i cremat el seu cadàver, per primera vegada es va realitzar dins de la ciutat per a major terror i escarniment públic. Poc temps després, sospitosament el rei moria i està enterrat a Santa Maria del Mar.

Durant el seu breu regnat, va executar entre 6 i 10 reus acusats de sodomia, una campanya tan ferotge no tornaria a aparèixer fins el segle XVII i un cop la Inquisició va tenir competències per perseguir els sodomites.

Més informació. 

(1) Riera, Jaume. Sodomites Catalans. Editorial Base.