ALADY, EL CÒMIC ELEGANT

Alady va ser un dels còmics més populars de la Barcelona entre 1918 i 1965. Avui rarament ningú de menys de 60 anys sap que va ser. El seu somriure encara avui guanya la simpatia de qui s'apropa als seus treballs.

Carles Saldaña i Beut (1902-1968) nascut a València, amb un any va venir a viure amb la seva família al barri de la Ribera. La seva família era molt humil i ell de ben jove va començar a treballar fent encàrrecs per a una barreteria, després de "botones" a un hotel. Compaginava la feina amb petites actuacions a sales de festa, restaurants.

Anava elegantment vestit amb esmòquing, guants blancs i un "bombí" (barret fort?). Un dia al "Set Portes", mentre actuava un grup d'escriptors, amb el Santiago Rusiñol, estaven al local rient pels descosits amb els acudits del Saldaña. Algú va preguntar al polifacètic modernista qui era aquell jove, en Santiago va respondre: "És Aladí, el del llum meravellosa. No veieu la gran taca d'oli que té a la solapa? "El jove Saldaña ho va aprofitar, i va afegir una "y" grega al final del seu nom per donar un aire més cosmopolita.

Alady amb només de 16 anys, el 1918, va debutar al teatre Folies Bergère del Paral.el, avui teatre Arnau. Era un còmic histriònic, elegant, connectava fàcilment amb el públic, més ben dit: se'l posava a les butxaques. El seu humor era fi i mordaç, però rarament molestava a ningú, avui diríem que era un mestre de l'humor blanc. De veu aguda, representava personatges de moralitat distreta, sexualitat ambigua però al final de masculinitat indubtable.

Alady era el el còmic de "moral distreta" i sexualitat ambigua, podia sortir  amb les ballarines cantant "Mama, comprame un negro" o el tema  Al Uruaguay: "Mándame a París, si es que le da igual". Alady representa la millor tradició dels cómics al teatre en català i èn castellà, que ve dels millors temps del "Siglo de Oro". 

Les seves actuacions es van prodigar en tots els teatres i locals que hi havia al Paral·lel o a Madrid, on va fer parella amb José Álvarez "Lepe". Els cinèfils recordaran aquest actor pel seu paper a Plácido, era el company sentimental de la Conchita, aquest ancià llibertari amb boina, se sent sobtadament indisposat i mort a casa dels Helguera.

L'èxit del Saldaña va traspassar fronteres, actuant amb el Carlos Gardel. Era un mestre a l'hora de conjugar el diàleg d'acudits amb el públic, amb el ball i la caricatura burlesca. Va ser "chansonier", mestre de claqué, autor de diversos llibrets per El Molino.

Va col·laborar amb la república i el Front Popular, donant classes a nens refugiats. No va ser represaliat i als anys 40 va començar a ser la parella artística de la Mary Sampere. Un dels seus grans èxits va ser la versió còmica de Don Juan Tenorio. Per aquest temps feia un programa radiofònic d'humor a EAJ-1 Radio Barcelona.

La seva primera pel·lícula va ser el 1930, va aparèixer a prop de 20 films, dirigits pel García Berlanga, Bardem, Josep Mª Font o el seu amic el Ignacio F Iquino. Va actuar a les millors sales de Madrid i sobretot Barcelona, la ciutat amb la qual sempre es va sentir identificat. Va ser company del Lepe, la Sampere, la Chelito o la Bella Dorita. Va col·laborar amb dramaturgs com el Jardiel Poncela o Miguel Mihura.

Els darrers anys de la seva vida va treballar per aconseguir una residència per a actors grans a Barcelona, va ser un fracàs. Quan va morir la ciutat li va prometre un carrer, promesa mai portada a terme. Avui sols una placa el recorda a la porta de l'Apolo. Quan faig rutes per la zona pregunto si el coneixien, gairebé ningú sap qui era.

ROMANÇ DELS SEGADORS

Aquell 7 de juny de 1640 era Corpus, però no era temps de sega. Els pagesos estaven rebotats; junts a Sant Andreu del Palomar van treure el "Sant Cristo Gros", ben tapat amb un drap negre....

“Els Segadors”, d’Antoni Estruc. Museu d'Art de Sabadell. 

L'actual Himne Nacional de Catalunya data de 1899 i va ser el vencedor d'un concurs convocat per la Unió Catalanista, el resultat, com a bon costum a casa nostra, va ser enormement criticat. La  lletra era de Emili Guanyavents i la música de  Francesc Alió     L'origen és un impressionant romanç del segle XVII, època de la revolta, que narra detalladament els successos ocorreguts.

El romanç es va fer popular al segle XVIII, el filòleg Milà i Fontanals la va recuperar al seu "Romancerillo Catalán" l'any 1882; deu anys més tard Francesc Alió va fer la primera edició musical. Explica els fets coneguts com el "Corpus de sang" o "Guerra dels segadors. Paral·lelament va córrer un altre romanç eròtic, que podia ser el seu origen. També hi ha una hipòtesi que senyala que el romanç podia haver tingut l'origen en un himne religiós jueu anomenat Ein K'Eloheinu ("No hi ha ningú com el nostre Déu"). Sobre el text eròtic un mostro un tram dels Tres Segadors.

"N'han baixat tres segadors
de la part de la muntanya,
n'han vingut a baix al pla
per segar una quinzenada.
Sega-me-la arran!

Sega-me-la arran,
tres pams enlaire,
sega-me-la arran!,,," (1)

"Corpus de Sang" de H.Miralles (1910)

Aquí us mostraré tal com ha arribat als nostres dies, abans algun breu comentari per entendre millor el romanç.

1640 eren temps de la Guerra dels trenta anys, el descontentament i la indignació amb la política del Comte Duc era enorme.



Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-


En aquest estat de coses els terços no tenen el seu millor comportament. Malpagats i famèlics es dediquen a la rapinya. Les queixes dels camperols són contestades sense cap pudor:



Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per a regar la terra.

Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles.

A Sant Andreu del Palomar adopten els símbols de la revolta, seran la creu, poder per sobre del rei, i la bandera negra, pròpia de les revoltes pageses, negant el poder de les institucions corruptes. I entrant a Barcelona:



-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!
Text complet: 

ROMANÇ DELS SEGADORS


Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Bon cop de falç defensors de la terra,

Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-


Bon cop de falç defensors de la terra,

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

Una església n'han cremat,
que Santa Coloma es deia;
mataren un sacerdot
mentre que la missa en deia.


Mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
que els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per a regar la terra.

Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles.
i mataven els seus pares
si de mal donaven queixa.

Bon cop de falç defensors de la terra,

Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els n'he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Bon cop de falç defensors de la terra,

A vista de tot això
s'esvalota la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Han entrat a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

Han anat a la presó,
donen llibertat als presos
el bisbe els ha beneït
amb la dreta i l'esquerra.

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!

Bon cop de falç defensors de la terra.

El 1909 els seguidors radicals de Josep Miquel i Baró van cremar la capella on estava el símbols dels segadors, encara avui està en estat lamentable. La imatge va deapareixer sota el foc.

(1) Els tres segadors. Càntut. Versió completa:   http://cantut.cat/canconer/cancons/item/280-els-tres-segadors

Més informació: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/07/15/els-segadors/

JOAN VILADOMAT, DEL SEMINARI AL PARAL.LEL

De jove anava a ser capellà, però va acabar sent el músic de referència del Paral·lel dels seus anys daurats.

Portada del llibre "El músic de l'americana vermella"

Joan Viladomat (1885-1940) era un seminarista de Vic, quan el 1908 va marxar cap a Barcelona amb l'estanquera del seu poble Manlleu, amb qui es va casar. Eren anys durs, la Setmana Tràgica va afectar tota la seva família que va deixar la ciutat d'Osona per anar a Badalona.

A Barcelona va anar a viure al carrer Nou de la Rambla, enfront del teatre Arnau. Allà dona classes de música i organitza la seva pròpia acadèmia: "La Colosal". El seu èxit va ser rapit, va guanyar una fortuna amb la mateixa rapidesa que la va perdre en la vida bohèmia dels anys 20-30 de la Barcelona més festiva.

La Bella Dorita, Mercè Serós, Pilar Alonso, Ramoncita Rovira i Raquel Meller van ser algunes de les seves més conegudes alumnes (cliqueu sobre per ampliar informació). Jaume Collel, a "El músic de l'americana, explica com era la ciutat que el va veure triomfar: "la Barcelona dels anys vint, quan tot és xauxa: les dones fumen i porten cotxe, els cafès tenen orquestra i als teatres s'hi fa striptease, boxa i circ. Els artistes alcen la indústria del sarau enmig de meuques i crupiers. Joan Viladomat, amb el bigoti conspicu i l'armilla descordada, posa en solfa el vici, del bracet de Garzo, Misterio, Amichatis, els Santpere, també els poetes de l'Espanya negra. Ensinistra cançonetistes a l'acadèmia, ven cuplets per un ou ferrat i toca el piano amb una americana llampant. Es mofa del catalanisme i el feminisme, dels transsexuals i els cubistes. Compon sardanes, tangos i sarsueles del «género ínfimo».

Va compondre la música de temes de gran èxit com el tango del cigarro (fumando espero) o el tango de la cocaïna (cliqueu); sardanes com Catalunya plora, dedicada a la mort d'Àngel Guimerà; o cuplets com el Vestit d'en Pasqual. Va posar música a milers de temes, però fins fa poc ni l'Enciclopèdia Catalana en parlava, ni Viquipèdia li dedicava una pàgina  (ara sí, cliqueu)

Els seus "pasodobles" i foxtrots van ser èxits internacional. El foxtrot de la campana, va ser un dels seus més grans èxits, sent un tema que es tocava atots els cabarets de Berlín. 

Viladomat va compondre també temes defensant la república, el més conegut va ser la "Sardana Republicana", tema prohibit i censurat per la dictadura franquista.

Viladomat va morir molt jove, el 29 de desembre de 1940, tenia 55 i estava arruïnat. El seu germà, l'escultor Josep Viladomat (cliqueu) estava a l'exili i va ser la Bella Dorita qui va pagar el seu enterrament, donada la seva precària situació econòmica.

Més informació:

Collell, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.

LA BELLA DORITA, LA REINA DEL PARAL.LEL

María Yáñez, La Bella Dorita, es va guanyar al públic del Paral·lel més enllà dels anys daurats del cuplet. I va tenir la valentia de cantar els seus temes sense censura a la dura postguerra espanyola. 

Una centenària Maria Yáñez (1901-2001) poc abans de deixar-nos va rebre homenatge dels seus molts amics al Teatre Maragall de Gavà. "I ho va celebrar menjant una llagosta i una dotzena d'ostres. 'He soñado mucho con ellas ", va dir amb una mirada de plaer abans de donar-se un petit festí."(1)

A Gavà, foto Silvia T Colmenero. 

Dona de caràcter, capaç de plantar cara a la república o a la dictadura, però amiga dels seus amics. El seu mestre va ser en Joan Viladomat, autor de la música de moltes de les cançons que ella va cantar. Autor de gran èxit, els seus temes van arribar a triomfar fora de les fronteres, però li agradava la bona vida, la guerra el va agafar amb el que portava sobre i moria el 1939 en la més absoluta ruïna. La Bella Dorita li va pagar el seu enterrament i li va cedir el nínxol on reposa el gran autor de Manlleu.

Amb 12 anys va veure que la seva família havia d'abandonar el seu poble, Las Cuevas de Almanzora, havien tancat les mines. Va venir a Barcelona a la recerca d'una vida millor. Aquí va treballar en diferents tallers, fins que amb 16 anys es va fugar amb el que seria el seu primer espòs. El matrimoni va durar tres mesos, i la Maria Yáñez va entrar a treballar en locals de "alterne". 

Però aviat guanya un concurs de bellesa i pot començar a cantar pels diferents locals de Barcelona. Mentre anava a classes del mestre Viladomat. El 1923 debuta i triomfa al Molino, adoptant el nom que l'ha fet cèlebre: la Bella Dorita. Polítics, esportistes passaven pel seu vestidor. La seva llegenda va créixer actuant al teatre Apolo, on accidentalment (o no) li va caure el mantó que la tapava, quedant completament nua davant el seu públic. A partir d'aquell moment va començar una constant tira i arronsa amb una censura que no li treia un ull de sobre, però mai va deixar de provocar.

Els anys 40 i 50, en plena postguerra, va seguir triomfat en el Paral·lel, sent una de les poques estrelles que va seguir brillant en la lenta decadència del que havia estat un gran bulevard ple d'espectacles de tot tipus. En aquells anys va gravar el tango del cigarro (Fumando Espero) del mestre Viladomat, a diferència de Sara Montiel, ella ho va fer sense censura. 



Finalment cansada de la censura i ja amb més de cinquanta anys, es va retirar encara amb ple èxit, fundant el cabaret Bagdad just sota la casa on Viladomat va guiar les seves primeres passes com a cantant. 



Es va casar tres cops, al primer el va deixar plantat, el segon va morir durant la guerra, el tercer també va morir abans que ella. Va fer de temes com "La Vaselina, La Pulga, o El tren" unes interpretacions inoblidables que aixecaven a la gent de les seves cadires.

Encara que no es va prodigar en fer-ho, també va gravar algú tema en català, "Don Canut qui gemega ja ha rebut: 



(1) Los 100 años de La Bella Dorita. EL PAIS, 24 febrero 2001:  
https://elpais.com/diario/2001/02/24/catalunya/982980463_850215.html

LA VIDA "LOCA" DE DON RAFAEL DE LEON.

Barcelona va marcar una part de la vida del poeta Rafael de Leon. El seu compromís amb la CNT, la presó i la seva relació amb un jove de "ojos verdes"...

Rafael de León (1908-1982) va ser un dels grans poetes espanyols del segle XX. Amb els títols de marquès del Moscoso, marquès de la Vall de la Reina i comte de Gómara va optar per una apassionada vida boja tocant el piano en bars de dubtosa reputació i en braços de rossos mariners de verds ulls i braços tatuats, alguns d'ells a Barcelona.

Religiós, liberal, aristòcrata, homosexual i bohemi, va dilapidar la seva fortuna amb el mateix art amb què va compondre les seves més cèlebres coples. Roig per a uns, dretà i monàrquic per altres i un bon amic de García Lorca, Joan Ramón Jiménez o els germans Machado.

En els inicis de la seva carrera va col·laborar estretament amb Antonio "Kola" García Padilla, pare de Carmen Sevilla. I va formar part del conegut trio Quintero, León i Quiroga. (Quintero era escriptor de sainets, Lleó poeta i Quiroga era el compositor), Però el seu soci i company més "proper" va ser Salvador Valverde que va posar música als seus èxits anteriors a la dictadura del General Franco.

Salvador Valverde, prohibit i exiliat després de la Guerra Civil.

Durant el servei militar va conèixer a Concha Piquer per a qui va escriure gran part de les seves coples. Diuen que quan la cantant valenciana va conèixer al poeta, aquest anava "cridanerament" vestit de militar amb una borla vermella que li queia a un costat:

-Ah, usted és maricón!-Dijo Doña Concha.
- Por que lo ha notado? - Contestó el por dos veces marqués.- Por el sombrero.- Le contestó la Piquer. Y es que Rafael de León disimulaba mas bien poco. (1)
La relació entre el poeta y la cantant valenciana sempre va ser molt complicada, amb més tensió que amistat. 

El 1935 va venir a Barcelona amb els seus amics Rafel Alberti i Federico García Lorca. Sembla ser que es va quedar a viure aquí i al costat del Salvador Valverde es van afiliar a la CNT. Malgrat tot a l'esclatar la Guerra Civil és detingut pels republicans a Barcelona, el consideraven un monàrquic. ​​La seva amistat amb Machado o Leon Felipe el va salvar la vida. A la Model rep la notícia de la mort del seu gran amic García Lorca, el dolor el porta a escriure dos poemes: Responso  («Tenías una fuerza de toro desmandado / por la marisma seca con alambres y  pitas / y la dulzura rosa de una niña morena / que se queja, a la fuente, por su novio lejano» (2)  i  Requiem por Federico:

...No te vayas buen amigo
quédate aquí con nosotros;
están soltando los potros
junto a lo verde del trigo...

Están soñando contigo
temblando de calentura,
gitanas de piel oscura
y brillante cabellera
y hay una boca que espera
morderte labio y cintura...

(Desnúdate deprisa,
que vengo herido;
quédate con la risa
como vestido...
Quiero beberte
y que luego dormido
venga la muerte...) (3)

Autor de la Generació del 27 la seva obra poètica és menystinguda pel seu aparent i exagerat folklorisme acollit amb relatiu entusiasme pel règim franquista. Va escriure dos llibres de poemes: "Pena y alegria del amor" apareix publicat en 1941 i parla sense masses ambigüitats de l'amor homoeròtic, o "Jardín de papel" que apareix l'any 1943. Menyspreat per la progressia literària, va morir el 1982 sense haver rebut cap homenatge en vida.

Nadie comprende lo nuestro,
es algo maravilloso.
Nadie nos pregunta nada
porque ya lo saben todo.
Novio, novio mío,
siempre novio.
Por la tarde los dos juntos
por la noche los dos solos,
por la mañana cogidos
del brazo el uno del otro.
No nos casaremos nunca,
y siempre seremos novios.



El seu gran èxit popular ho va aconseguir gràcies a la composició d'un gran nombre de les coples, les més conegudes: Ojos Verdes, La Zarzamora, A tu vera, Pena penita pena, Maria de la O, o Tatuaje (on narra un record seu amb un mariner).

Ojos verdes la va compondre per a un mariner que va conèixer a Barcelona. La va pensar pel seu amic Miguel de Molina, però "doña" Concha Piquer l'hi va robar, per a major enuig del cantant. La censura obligà a canviar la primera frase: "Apoyá en el quicio de la mancebía" per "Apoyá en el quicio de la puerta mía". Però "doña" Concha, que tenia un caràcter impossible mai ho va acceptar.(4)

Miguel de Molina va estar obligat a cantar la versió censurada abans de marxar a l'exili argentí, on l'Argentina...Me dió sólo un beso,//El único beso //Que yo no pagué.

(1)  Las figuras de la copla rinden homenaje a Concha Piquer. EL PAÍS. 5 diciembre 1991.

(2)  Santiago Costelo, 

Recordando a Rafael de León

(3) Poema complert: https://www.poemas-del-alma.com/rafael-de-leon-requiem-por-federico.htm

(4) (2) Luis Antonio de Villena, Rafael de León, poeta y copla.

ENRIQUETA SERRANO, EL CUPLÉ REPUBLICÀ.

En anteriors entrades us he parlat de cupletistes "germanòfiles", aquest cop us apropo a una cupletista republicana.

Enriqueta Serrano va néixer a Barcelona, la seva vida des de la infància va ser el teatre. Artista autodidacta va compondre moltes de les cançons que cantava. Amb 16 anys va marxar a Llatinoamèrica a una gira triomfal, interpreten sarsuela i opereta francesa o vienesa. 

El seu èxit va fer que la Paramount la contractés per diversos films, rodats a França en castellà. Un d'ells va ser "La Pura verdad" el 1932. 

I va tenir temps de cantar temes crítics amb la realitat del país, com va ser "el enchufe" (1932), amb la barcelonina Orquesta Musette de Serramont. (Serramont venia del cognom del fundador de l'orquestra, Montserrat, amb l'ordre sil·làbic intercanviat). 

Amb l'esclat de la república va compondre diversos temes de gran èxit. El més conegut va ser el tema "Viva la república" (1931) o "Es mi Manuel Azaña" (1932). Sempre amb lletra seva i música del Pablo Solozábal. 

Va formar parella amb Alady, triomfant al Teatro Nuevo del Paral·lel el 1931 amb la revista "Flameruncios".



Aquest any torna definitivament a Espanya per estrenar l'opereta "Kastiuska, la mujer rusa" de Pablo Solozabal. Poc després es casava amb aquest compositor donostiarra. Llavors el gelós i "genial cascarrabias" la va obligar a retirar-se dels escenaris. L'aparició aquells anys amb unes espectaculars botes de cosac, katiusques, es va interpretar com el seu compromís amb la revolució russa. No en tinc constància, el seu compromís va ser més aviat amb la república. Aquells anys van triomfar també altres cupletistes més compromeses, especialment amb l'anarquisme o el POUM, com Dora la Cordebesita, Carmelita Aubert (que va cantar a l'Andreu NIn) o la Julita Oliver que va triomfar als baixos fons de Barcelona cantant al comunisme llibertari. 

(1)

El 1945 reapareix a Buenos Aires amb la companyia del seu espòs. Poc després, i un cop superada la depuració que imposava el règim feixista espanyol, va estrenar a Madrid "La casa de las tres muchachas" també de Pablo Solozábal. De nou l'èxit la va seguir fins al 1958 en què sobtadament va morir.

Amb l'orquestra del barceloní Jaume Planas, introductor del Jazz a Espanya. 

(1) Imatge procedent del blog AGENTE PROVOCADOR, al seu escrit: 
Cuando el cuplé fue la música de la revolución: http://www.agenteprovocador.es/publicaciones/cuando-el-cuple-fue-la-musica-de-la-revolucion

JAIME, A TI TE OCURRE ALGO

El 8 de gener de 1990, al costat del seu darrer company, l'actor Josep Madern, Jaime Gil Biedma moria víctima de malalties derivades de la sida. Han passat 30 anys, però l'estigma de la malaltia segueix dificultant acabar amb ella.

El 1988 a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, la doctora Caterina Mieras feia un dels primers diagnòstics de sida (encara no es coneixia que ho produïa el VIH), amb més voluntat que medis. Aquest fet va iniciar un procés en el qual Barcelona ha estat sempre pionera a l'hora de donar respostes davant aquesta pandèmia.

Molta gent va quedar pel camí. Un d'ells va ser Jaime Gil de Biedma. Era el 8 de gener de 1990 i el poeta anava malament de salut, sempre va portar la seva homosexualitat de forma discreta per "generació i treball": Jaime pertanyia a la família que havia liderat l'empresa Tabacos de Filipinas. Però l'arribada de la sida va ser un cop molt dur per una societat que aspirava a l'alliberament sexual; també per a ell. Amb el diagnòstic positiu es va tancar, només volia veure amics íntims. Va deixar d'escriure, "Jo em pensava que volia ser poeta, però en el fons volia ser poema".

Feia pocs dies Carlos Barral, el seu amic de sempre, havia mort. Poc abans va ser la seva pròpia mare. La depressió li havia vençut. Per aquells dies el seu amic i poeta José Agustín Goytisolo li  dedicava aquestes paraules i aquest bolero a Jaime Gil de Biedma, sabia que estava malament ....

BOLERO PARA JAIME GIL DE BIEDMA



A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
hablas a cada rato
de gente ya olvidada,
de calles lejanísimas
con farolas a gas,
de amaneceres húmedos
de huelgas de tranvías.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
cantas horriblemente,
no dejas de beber
y al poco estás peleando
por cualquier tontería,
yo que tú ya arrancaba
a que me viera el médico
pues si no un día de éstos
en un lugar absurdo
en un parque, en un bar
o entre las frías sábanas
de una cama que odies
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca...
...porque sin darte cuenta
te irás sintiendo solo
igual que un perro viejo
sin dueño y sin cadena,
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.

El poema recitat pel mateix Goytisolo:

ALVARO RETANA. GUAPO, DIVÍ I MÀRTIR

Encara que la seva vida professional va estar generalment a Madrid, la seva presència a locals com la Criolla, o els seus temes cantats al Paral-lel d'abans i despres la Guerra Civil mereixen la nostra atenció, i és que amb Retana res no és el que sembla.

En la seva biografia va dir que havia nascut l’any 1898 en un viatge de plaer dels seus pares per Ceylan. La realitat és que havia nascut el 1890 a Batangas, Filipines. La seva coqueteria li feia llevar anys (que tampoc aparentava), i és que una "prima donna" com ell no podia haver nascut a qualsevol lloc.

Fill d'una acomodada família aristocràtica, Álvaro Retana va ser un reeixit novel·lista, periodista, assagista brillant, autor de cançons (cuplets, tangos, fins i tot fados), dissenyador i il·lustrador. Provocador contumaç, va viure la seva homosexualitat amb més normalitat de la que va aparentar i del que era comú en la seva època, i va pagar un preu alt, per això.

Ell mateix s'auto-definia com l'escriptor més guapo del món, una altra provocació. Com ho era signar els seus primers articles (Heraldo de Madrid) amb el nom de Claudina Regnier. Articles desvergonyits i provocadors suposadament escrits per una dona i que causaven un escàndol tan enorme que només es va superar el dia que es va descobrir la seva veritable identitat. La seva prosa es definia com atrevida i elegant, i era a més un mestre en l'art de l'ambigüitat.

Un dels millors coneixedors de l'obra de Retana, el tarragoní  Vicenç Vernet, va dir: "seria una total injúria a la memòria d'un home i a la seva obra literària si oblidéssim a Retana a l'hora de tractar amb objectivitat crítica la novel·la eròtica d’aquesta època de plata de les nostres lletres" o bé "Retana ha de ser considerat en la seva dimensió de "promocionista" com a novel·lista d'èxit dins del boom editorial de l'època i com a pertanyent, doncs, al club d'autors que continuen la tasca dels mestres com ara Trigo i Zamacois "[1].

Entre les seves moltes composicions musicals poden destacar-se tonades i cuplets com ara "Ven y ven", del "Último Cuplé", el pasdoble "Batallón de las modistillas", “Mi debut en provincias" (per a La Fornarina) o el popularíssim "Las tardes del Ritz ". Temes que van triomfar al Paral·lel dels anys 20 i que anys més tard, prevía censura, va recuperar la Sara Montiel.  Mireu: 

“no me apriete usted así
hay por favor, que me siento morir,
pues soy cardiaca y por esa razón
no puedo llevarme ningún sofocón"

Un dels temes més cèlebres de Retana va ser "Ven y ven", compost per a "La Goya" el 1911, reeixida tonadillera que li deu el nom al propi Retana ( com podeu veure el tex no és idèntic al que cantava Sara Montiel al teatre Victoria:

"Ven y ven y ven
chiquillo vente conmigo,
no quiero para pegarte,
mi vida,
ya sabes pa lo que digo.

De todas las epidemias
que en España pudo haber
ninguna fue tan famosa,
mi vida,
como la del "ven y ven".

El seu estil es definiria avui dia com a “camp”[2], i podria comparar-se a algunes obres de George Cuckor ("Rich and famous", 1981) o el mateix Almodóvar ("La flor de mi secreto"). Encara que contenia sempre algun tipus de "moralina", possiblement per acontentar al seu públic, Retana "donava a entendre sense necessitat d'explicacions"[3].

Retana era diví com una vedette triomfant, cast en les entrevistes i pervers en els seus escrits. En la seva obra apareixen elements autobiogràfics en absolut dissimulats. Les seves novel·les, desenfadades, amb un alt contingut eròtic, van triomfar especialment entre 1917 i 1922, any d'inici de la Dictadura de Primo de Rivera.

Se li atribueixen moltes amants femenines, especialment cupletistes i folklòriques, entre elles la cèlebre "Fornarina". Sembla ser que fins i tot va tenir un fill amb una d'elles, però mai no va mostrar un major interès pel gènere femení. Quant als seus amants masculins, diu Alberto Mira que Retana "és molt més discret en el que diu, però mes convincent en el que suggereix".

En la seva obra literària els personatges acaben sempre decantant-se pel homoerotisme. Aquesta aparent moralina unida a una certa representació esperpèntica dels seus personatges, especialment els homosexuals o transvestits, ha fet que alguns autors assenyalin la seva aparent homofòbia interioritzada, fet a més molt comú en molts autors homosexuals de l'època. Leopoldo Alas en "Ojo de loca no se equivoca" assenyala que "la caricatura en Retana no és un escarni homòfob, sinó una invitació a riure’s d'un mateix al marge de les estructures heterosexistes."

A l'arribada de Primo de Rivera, Retana passava pel punt més àlgid de la seva carrera, era ric i famós. La persecució contra els autors "decadentistes" li va significar la presó i l'exili, i les seves obres van començar a ser censurades. Amb la República les coses no li van anar millor, i la seva indefinició el va portar a ser considerat "desafecte a la República" l’any 1933, i de nou va ser empresonat. Tot i això, la seva nova imatge d'autor censurat el va fer aparèixer com un defensor de la llibertat d'expressió, va coquetejar amb l'esquerra i va aparèixer en moltes manifestacions, vestit amb robes de seda d'un color rosa que escandalitzava  a la gent de bé.

La dictadura li va fer pagar car el seu passat: presó i fins i tot una pena de mort, però finalment el 1948 va poder sortir lliure, encara que el seu aspecte era el d'un home trist, de situació desesperada, sense feina i amb tots els seus béns embargats.

Amb l'èxit del "El último Cuplé", ambientat a el Molino de Barcelona, va poder tornar a compondre i fins i tot a publicar alguna obra, però era un autor gairebé oblidat. El 1970 va morir; Luís Escobar va dir que assassinat per un jove prostitut, per ampliar la seva llegenda. L'últim paràgraf del seu testament diu: "No acabaré aquest testament sense proclamar que moro sense acusar-me d'altres pecats que els exclusivament d'alcova, perpetrats sempre sense perjudicis a tercers i tan d'acord amb la part bel·ligerant, que sempre sol·licitaven repetició "

L'obra de Retana és una de les més importants de la primera meitat del segle XX, avui injustament oblidada. Va visualitzar l'homosexualitat sense ser conscient de la importància que això tenia. Va ser, com diu Alberto Mira, el més important autor hedonista de la seva època, en un temps i en un país en què sempre ha faltat aquest tipus d'autors i literatura.

Per finalitzar aquest article, una llegenda que s'explica sobre ell: es diu que en una de les moltes detencions, va ser acusat de perversió de menors, i se’l va assenyalar culpable de robar el semen de jovenets per abocar-lo calzes sagrats. Pel que sembla, Retana va contestar: "No, senyor jutge, no necessitava de calzes, m'ho bevia directament"[4].

[1] “La estrategia ficcional en la novela de Álvaro Retana”, Vicenç Vernet Pons. 2007.


[2] Camp gai: L'epítom d'un home gai estereotipat. Extravagant en el seu vestit, en la seva parla, en els seus amaneraments i interessos. No hi ha res d’ambigu, en ell. Els casos extrems inclouran argot i argot gairebé opac. L'estereotip encara sobreviu. A diferència dels personatges Straight Gais, els Camp Gais solen mostrar-se com caricatures de si mateixos. S'ha suggerit que l'últim avantpassat del modern Camp Gay va ser Oscar Wilde: els seus amaneraments, combinats amb la seva visibilitat pública, van definir l'homosexual "obvi" a la fi del segle XIX. No obstant això, l'estereotip de Camp Gay sembla haver existit ja en els temps romans clàssics, quan els autors còmics com Petroni i Marcial satiritzaven homes homosexuals efeminats.


[3] “De Sodoma a Chueca: una historia cultural de la homosexualidad en España en el siglo XX”, Alberto Mira. Ed. Egales, 2004.


[4] “Para entendernos”, Alberto Mira. Ed.La Tempestad, 1999.