DE COM ATRESMEDIA DISTORSIONA LA HISTÒRIA SENSE PUDOR.

 Salvador Seguí i Rubinat, conegut universalment com "El Noi del Sucre", va ser una de les figures més carismàtiques i destacades de l'anarcosindicalisme a Catalunya a principis del segle XX. Atresmedia va distorsionar la història, sense cap escrúpol.

Com a secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya, va transformar el moviment obrer mitjançant l'acció directa, la vaga estratègica i la unitat de les forces treballadores, fins al seu tràgic assassinat l'any 1923.

Va néixer a Lleida el 23 de setembre de 1887. La seva família es va traslladar a Barcelona quan ell era un nen. Va treballar des de molt jove com a pintor, gremi on va iniciar la seva activitat sindical. Va tenir una formació purament autodidacta. Va compensar la manca d'estudis acadèmics freqüentant ateneus llibertaris i llegint amb avidesa els grans pensadors de l'època. Hi ha diverses teories sobre l'origen de "Noi del Sucre". La més estesa apunta que ell mateix se'l va imposar o que responia al seu costum de menjar-se els terrossos sencers de sucre que li servien amb el cafè.

Com a sindicalista va destacar per la seva intel·ligència tàctica i la seva capacitat d'oratòria, allunyant-se de l'ala més violenta de l'anarquisme per prioritzar l'organització massiva del proletariat. Va ser el principal impulsor dels Sindicats Únics al Congrés de Sants de 1918. Aquesta estructura agrupava els treballadors per rams d'indústria en lloc de per oficis, multiplicant la força de negociació laboral.

Seguí defensava que la revolució social no arribaria mitjançant el terrorisme individual o els sabotatges descontrolats. Propugnava la preparació cultural i l'educació dels treballadors com a eines indispensables per gestionar la societat del futur. Va buscar vies de diàleg i fins i tot pactes puntuals amb la Unió General de Treballadors (UGT) per presentar un front obrer unificat.

Va liderar la Vaga de "La Canadenca" l'any 1919. Aquesta històrica vaga massiva va paralitzar Barcelona durant setmanes. La vaga va culminar en un èxit rotund per al moviment obrer.

La jornada de 8 hores: Gràcies a la resolució d'aquest conflicte, Espanya es va convertir en un dels primers països del món a instaurar per llei la jornada laboral màxima de 8 hores. Això li va fer guanyar poderosos enemics a la patronal i sectors polítics.

La patronal catalana, agrupada en la Federació Patronal, va reaccionar a l'auge sindical finançant l'anomenat Sindicat Lliure i contractant sicaris per eliminar els líders de la CNT. Amb el ple ajut de policies i el governador Martínez Anido. El 10 de març de 1923, Salvador Seguí va ser assassinat a trets al carrer Sant Rafael del barri del Raval de Barcelona. En el mateix atac va caure mortalment ferit el seu company de militància, Francesc Comas (conegut com a "Paronas"). La seva mort va escapçar el sector més moderat i pragmàtic de la CNT, deixant un buit insubstituïble a les portes de la dictadura de Primo de Rivera.

Però no falta qui ja reescriu la història a benefici dels que van portar el terror als carrers de Barcelona. Com no ATRESMEDIA es va apuntar a aixó. Em refereixo a la pel·lícula "La sombra de la ley" (2018), produïda per Atresmedia Cine i Vaca Films, i dirigida per Dani de la Torre. A la ficció, el personatge de Salvador Ortiz (interpretat per Paco Tous) clarament simbolitza Salvador Seguí, mostrat com el líder moderat, dialogant i pacifista de la CNT. Paral·lelament, es mostra un "sector dur" i armat, encapçalat per personatges com en León (Jaime Lorente), partidaris de l'acció violenta.

El punt més controvertit de la trama arriba quan la pel·lícula mostra que l'assassinat del líder és assassinat pels seus companys de la CNT, sinó per pistolers a sou de la patronal catalana (fonamentalment membres del Sindicato Libre) amb suport policial i governamental.

Malgrat que molts col·lectius van criticar que la pel·lícula, sota l'embolcall d'un thriller d'acció difongués una visió falsa, distorsionada ("torticera") que eximia de culpa la patronal i l'Estat, responsabilitzant de manera fictícia el pmateixmoviment obrer de la mort del seu líder més valuós, es pot seguir veient en diferents plataformes, iinclòsa TV3 sense cap mena de rectificació. 

PERSECUCIÓ DEL SINDICALISME A BARCELONA, SOTA LA DICTADURA FRANQUISTA.

A Barcelona, la persecució del sindicalisme sota el franquisme va ser sistemàtica i implacable, ja que el règim considerava qualsevol organització obrera lliure com una amenaça directa a l'Estat. 

Mai va reconèixer la llibertat sindical, al contrari la va perseguir amb totes les forces. Aquesta repressió es va articular mitjançant la il·legalització de sindicats històrics (com la CNT i la UGT) i la creació del Sindicat Vertical, l'única organització permesa que agrupava obligatòriament obrers i patrons sota control de la Falange.

La legislació franquista no era un cos legal democràtic, sinó un conjunt de "Lleis Fonamentals" dissenyades per a l'aniquilació de la dissidència i el control total de la classe obrera. Aquestes lleis permetien la persecució retroactiva, la tortura i l'empresonament sota una aparença de "legalitat".

La llei de Responsabilitats Polítiques de 1939, va ser l'eina principal de la repressió de postguerra. Declarava fora de la llei tots els partits i sindicats del Front Popular (CNT, UGT, etc.) i confiscava els seus béns.. Permetia castigar persones per fets ocorreguts des del 1934, com haver participat en una vaga o ser militant sindical abans de la guerra. Les penes incloïen la inhabilitació professional, l'exili interior, la pèrdua de nacionalitat o multes astronòmiques que passaven als hereus si el condemnat moria.

Es va crear el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) Creat per jutjar "delictes polítics" com reunions il·legals, propaganda o associació no permesa. Va ser l'instrument principal contra les Comissions Obreres (CCOO) en els seus inicis. A la pràctica, qualsevol activitat sindical bàsica (reunir-se per demanar un augment, repartir un fullet o fer vaga) fos tractada com un atac a l'Estat, justificant així la intervenció de la policia i les tortures a comissaries com la de Via Laietana. A mi em van enxampar a una para d'autobus, on hi havia altre gent (reunión ilegal), portava una carta del sindicat vertical (propaganda ilegal). Anava a un funeral, però no hi havia arribat.

La represió va tenir 3 etapes:

La repressió de postguerra (1939-1950): Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, molts líders sindicals van haver de fugir a l'exili o van ser detinguts. Es van produir nombrosos afusellaments al Camp de la Bota i empresonaments massius a la presó Model.

La reorganització clandestina i vagues: Malgrat el risc, el moviment obrer es va reorganitzar en la clandestinitat. Un moment clau va ser la Vaga de Tramvies de 1951, que va començar com un boicot ciutadà i va derivar en una vaga general que va forçar el canvi del governador civil i l'alcalde de Barcelona per la seva incapacitat de contenir la protesta.

L'aparició de Comissions Obreres (CCOO): A partir dels anys 60, el sindicalisme va mutar amb la creació de les CCOO, que utilitzaven les esquerdes del Sindicat Vertical per organitzar-se des de dins de les empreses (com a la SEAT). La policia política (Brigada Político-Social) perseguia activament aquests líders amb tortures, detencions i acomiadaments

La llista de sindicalistes afusellats durant el franquisme és tràgicament llarga, ja que la repressió es va centrar a escapçar qualsevol lideratge obrer. A Barcelona i Catalunya, les execucions es van concentrar sobretot al Camp de la Bota i al Castell de Montjuïc. Determinar el nombre exacte de sindicalistes víctimes de la violència franquista és complex, ja que la repressió no només va incloure execucions, sinó també empresonaments, tortures, caigudes accidentals desde les comissaries i depuracions professionals massives.

Es calcula que a Catalunya hi va haver entre 3.358 i 3.720 persones executades per consell de guerra. Molts d'ells eren líders i militants de sindicats com la CNT i la UGT, especialment durant la repressió més dura de postguerra (1939-1945), on es van produir el 96% de les execucions.

L'Arxiu Nacional de Catalunya té registrades 66.590 persones que van ser sotmeses a consells de guerra o tribunals militars a Catalunya entre 1938 i 1978. Una part molt significativa d'aquests processats eren activistes vinculats al moviment obrer. S'estima que uns 78.331 catalans van ser processats pel règim per motius polítics o sindicals. Això inclou no només els condemnats a mort o presó, sinó també aquells que van patir l'espoli dels seus béns o la pèrdua de la seva feina.

A partir dels anys 60, la violència es va transformar en detencions massives. Només l'any 1974, s'estima que uns 25.000 treballadors a tot l'Estat van patir suspensions de feina o detencions relacionades amb la conflictivitat laboral.

A Gavà, la repressió franquista va ser especialment dura durant la postguerra i va tenir un focus de resistència molt important en el sector industrial, concretament a la fàbrica Roca Radiadores, S'han documentat set persones de Gavà afusellades al Camp de la Bota per les autoritats franquistes.

Aqui els seus noms:

-Andreu Margarit i Comas: 34 anys. Pagès. Va ser afusellat el 4 de juliol de 1939.
-Gabriel Ivern i Ivern: 35 anys. Pagès. Afusellat el mateix dia, el 4 de juliol de 1939.
-Josep Riera i Campderrós: 35 anys. Treballador. Afusellat el 14 de maig de 1939.
-Joan Soler i Busquets: 44 anys. Va ser tinent d'alcalde de Gavà. Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Antoni Olivella i Pujol: 41 anys. Secretari del Sindicat de Pagesos (vinculat a la CNT). Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Josep Roig i Roig: 41 anys. Pagès. Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Joan Solé i Busquets: 37 anys. Sereno. Afusellat el 10 d'octubre de 1939.

Les seves restes es troben majoritàriament al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, on van ser traslladades les víctimes del Camp de la Bota.

II PART: Reorganització dels sindicats i memòria de les víctimes (Vagues de SEAT)

ON VA SER EL MARTIRI DE SANT CUGAT?

 El martiri de Sant Cugat ( o Sant Cucufat) és un dels episodis més rellevants de la tradició cristiana primitiva a Catalunya, situat tradicionalment l'any 304 d.C. durant les persecucions de l'emperador Dioclecià.

Martiri de sant Cugat, MNAC, Aine Bru, 1500

La ubicació del martiri ha estat objecte de discussió i encara avui no acaba d'estar clar el lloc. Jo en cas de dubte, recorro a Jordina Sales-Carbonell, especialista en l'antiguitat tardana i el cristianisme primitiu, trobo al seu treball "EL SKYLINE CRISTIANO DE BARCINO EN EL SIGLO V" la següent referència:

"Del fragment abans esmentat del Peristephanon de Prudenci referent a Cucufat de Barcelona s'infereix que aquest màrtir va tenir primer una memòria sobre la tomba i després una basílica baix el seu patrocini, des de molt antic, extramurs de la ciutat. Un temps més tard, un himne compost al segle VII dedicat a Cucufat ratifica plenament aquest fet.

.Com és sabut, aquestes primeres construccions per al culte martirial es localitzaven extramurs de les ciutats per estar literalment construïdes sobre les tombes dels màrtirs, i en aquest cas concret, a més, es conserva el record medieval que el martiri de Cucufat es va produir precisament al lloc extramurs, al costat d'un eix viari romà, on s'alçava l'església romànica de Sant Cugat del Camí, més tardanament anomenada “del Rec” i avui desapareguda. En aquest emplaçament, en el transcurs d'obres. urbanes dutes a terme al llarg de les darreres dècades, ha anat apareixent una important necròpolis tardoantiga que, amb pocs dubtes, ha de correspondre a la primera basílica martirial. Aquesta necròpolis enllaça amb l'anomenada cella memoriae de la Plaça Antoni Maura i amb l'aula paleocristiana de Santa Caterina,"

Necropolis de Santa Catarina

Segons les aportació de la Jordina:

• Sosté, en línia amb la recerca actual, que la idea del martiri de Cugat al Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès) és objecte de revisió. Les dades arqueològiques confirmen que en aquell indret hi havia una fortificació tardoromana i, posteriorment (segle V), una basílica paleocristiana on es veneraven relíquies, però no hi ha proves directes que l'execució fos allí.

• També ha analitzat la topografia cristiana de Barcelona, incloent-hi l'entorn de Sant Cugat del Rec. La seva recerca apunta que moltes esglésies dedicades a màrtirs fora de les muralles (com la de Santa Caterina o Sant Cugat del Rec) responen a la voluntat de monumentalitzar llocs vinculats a la tradició del sant o a cementiris cristians primitius (necròpolis).

• Defensa que l'existència d'una basílica al segle V al Vallès indica que el culte a Sant Cugat ja estava plenament consolidat poc després de les persecucions. Considera que el monestir va néixer com un centre de veneració de relíquies d'un màrtir que la tradició vinculava a Barcelona.

• Tot i que la seva hipòtesi més famosa és la ubicació de l'amfiteatre romà de Barcelona sota Santa Maria del Mar, aquesta tesi reforça la idea que els martiris (com el de Santa Eulàlia o, per extensió, el calvari de Cugat) tenien lloc en zones suburbanes de culte que Sales ha mapejat detalladament.

Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino (Barcelona)

En resum, Jordina Sales ajuda a separar la llegenda devocional de la realitat arqueològica, confirmant que la veneració a Sant Cugat va ser el motor per construir els primers edificis cristians tant a Barcelona com al Vallès durant els segles IV i V.

Elaborat amb l'ajut de diferents textos de Jordina Sales Carbonell i la IA (aquesta amb molta cura)

RUTES ANY 2026

 Un any més presento les meves propostes de rutes, especialment per Barcelona, però també per Gavà. Són rutes pensades per una duració aproximada d'1 hora 30 minuts. Les condicions econòmiques o de gratuïtat ho decidirà l'entitat organitzadora.

Estan pensades per grups, entitats públiques o privades. Totes elles s'adapten (continguts i llenguatge), al grup sol·licitant. Estan pensades per gent de totes les edats, escoles, centres cívics, residències, partits polítics, entitats... Sempre abans de sortir s'elabora una guia, amb la bibliografia inclosa. 

Aquí les que estan a disposició per aquest any:

1. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

Entre 1h 30 minuts i dues hores. sortida Via Laietana, final Plaça Raquel Meller (Paral.lel)

3. RUTA CAP ELS ORIGENS DE BARCELONA

Una viatge als origen de la ciutat, vistos amb una mirada LGTB. L'arqueologia ens permet conèixer com era la ciutat romana, però coneixem on van estar els primers llocs de culte cristià? Fins on arribava el call jueu? Quina relació tenia la ciutat amb els predicadors i inquisidors? Totes les carases indiquen bordells? Existien pactes d'agermanament entre persones del mateix sexe? Quin paper jugava la dona medieval? Els bordells tenien protecció reial i cristiana? Durant el recorregut intentaré contestar que en sabem i que no es vol saber sobre aquest tema.

Del Born a la Plaça del Rei

5. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ DE LA DIVERSITAT

A través d'aquesta ruta passarem per indrets que ajudaran a entendre com ha afectat l'estigma i la persecució a les persones LGTBI i el seu desig d'una plena diversitat sexual i de gènere. Lepra, pesta, tuberculosi, sida,,,, De la Biblioteca de Catalunya a la plaça Raquel Meller.

Ocaña a la Bohemia

7. RUTA CAP ELS ORÍGENS DEL BARRI "CHINO" 

Aquesta ruta ens portarà als orígens del barri "Chino", els personatges, els locals, les llegendes i la repressió. Quin espai era, qui va crear el nom?  De la plaça George Orwell i finalitza al Teatre Arnau.

8. RUTA LITERÀRIA LGTBI

Una desena d’històries que salten de les pàgines dels llibres per explicar la Barcelona més literària. Més de quinze referències literàries relacionades amb cada localització. De Joaquin Costa a Plaça Vila de Madrid

9. RUTA PER LA PRESENCIA TRANS A BARCELONA

Com vivien, com els veia la societat barcelonina, com van defensar la seva identitat? Parlarem de transvestisme, transsexualitat, d’identitats transgressores; recordarem a Ocaña, Madame Arthur, Flor de Otoño i també persones anònimes de segles anteriors. Plaça Via de Madrid a Paral.lel

Interessats: Cal contactar amb el GAG:

amicsgais@amicsgais.org

També tinc rutes pensades per visitar el MNAC (12 quadres), la Seu d’Egara, o per diferents indrets de Gavà.

Cal contactar (grups o entitats):

leopoldest@gmail.com

Un exemple, mireu bé:

Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala

LA CACERA DE BRUIXES A CATALUNYA (I PART: ELS INICIS )

 "En aquest Principat de Catalunya de dos o tres anys a aquesta part an penjat els jutges seglars més de treçentenas persones per bruixes. […] Fan-los els seus processos i encara que resulta del delicte i crim de l'heregia i apostasia, no els remeten a aquest Sant Offici." Carta del fiscal de la Inquisició de Barcelona a la Suprema, 1619. Biblioteca Nacional, Madrid.

Catalunya va ser pionera a l'hora d'iniciar la persecució judicial de la bruixeria. Avui coneixem el paper destacat de la justícia ordinària en aquesta persecució, en contrast clar amb l'actuació d'uns representants del Sant Ofici atrapats entre l'escepticisme i la impotència.

Malauradament no es pot conèixer tot l'abast d'aquesta persecució criminal pel fet que el 1820 els arxius del Sant Ofici a Barcelona van ser cremats.

Aquesta primera entrega serà procedent del treball "Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

El 1424, els prohoms de la vall d'Àneu reunits amb el seu senyor, el comte de Pallars, i el jutge del comtat, van promulgar estatuts per donar resposta als «crims molt enormes cap a Déu comesos per alguns dels seus habitants». Va ser una persecució contra les dones, sense proves i basada en l’estigma i el rumor.

Es condemnava els qui per mitjà de maleficis i metzines adjuraven de la fe cristiana i raptaven nens per després matar-los. La pena prevista per a aquests crims, eren la confiscació de béns i la mort dels culpables, arrossegats fins al lloc de l'execució i allà ser «posats al foc i el seu cos convertit en pols»

Aquests estatuts constitueixen avui una de les primeres lleis documentades en l'àmbit europeu contra el crim de bruixeria, fet que situa Catalunya com un dels primers focus d'aquesta persecució.

Els processos contra la bruixeria es van estendre de la zona cap a algunes ciutats del pla, i eren dirigides gairebé exclusivament, contra dones definides com a bruixes i metzineres, molt cops simples remeieres.

El 1460, el metge i poeta valencià Jaume Roig es feia ressò de la persecució a la seva obra misògina Spill o Llibre de les dones, on després de parlar de certes dones que es tornaven bruixes a través d'ungüents, volaven pels aires per assistir a les juntes diabòliques on adoraven el cabró i entraven a les cases sense necessitat d'obrir les portes.

Roig assenyala que els «bons processos» no eren incoats per la justícia episcopal o inquisitorial sinó per uns tribunals locals i baronials que gaudien del control jurisdiccional sobre dos terços del territori català.

Aquests exemples constitueixen el precedent d'una dinàmica que tendiria a reproduir-se amb la implantació de la Inquisició moderna a finals del segle XV, és a dir, la dialèctica entre Inquisició i justícia ordinària pel que fa al crim de bruixeria i els intents per part d'aquella d'intervenir en un fenomen persecutori de gran intensitat protagonitzat, la mateixa població i amb una especial incidència a les zones de muntanya.

"La majoria de casos provenien de la denúncia de veïns i veïnes en situació de desgràcies, morts, malalties, pedregades… Els tribunals locals o baronials eren els més salvatges”, afirma  Pau Castell, que determina que “la clau és que el crim de bruixeria i la secta de les bruixes no va existir mai. És un crim imaginari, una construcció mental dels perseguidors. Això és el que ho va fer tan terrible i que durés tants anys”.

Al llarg dels segles, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya va intervenir per aturar la proliferació de les pràctiques antibruixesques, qüestionant les accions que es desenvolupaven a escala local. De fet, les poques dones que van aconseguir portar el seu cas davant el tribunal inquisitorial de Barcelona van ser absoltes o condemnades a penes lleus.

Més:

El Pirineu, bressol de la cacera de bruixes. La Directa. Ivet Eroles, 2019

Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

EL REBOMBORI DEL PÀ, BARCELONA 1789

 Rebomboris, bullangues o revoltes populars van estar a l'ordre del dia a la Barcelona borbònica des del segle XVIII fins a l'esclat de la Guerra Civil. Generalment, sempre van ser reprimides durament, i molts cops amb ordre governativa de bombardejar la ciutat des de Montjuïc.

Algunes bullangues van tenir un clar component anticlerical, especialment en temps on l'església estava alineada descaradament al costat dels carlins i dels sectors més reaccionaris de la societat. Les crides a quintes eren sovint el motiu pel qual des del regnat de Carlos III havia esvalotat a la població, especialment a les classes populars.

Una de les més conegudes va ser després de la crida a quintes del govern espanyol de 1870, encara presidit pel General Prim, i que va suposar un nou aixecament popular. El general Eugenio de Gaminde va decidir tallar-ho de soca-rel enviant l'exèrcit amb ordre de disparar a tot el que es movia.

Un dels pobles revoltats va ser la Vila de Gràcia, llavors independent de Barcelona. En conèixer els veïns que els soldats pujaven pel passeig de Gràcia, van posar a tocar les campanes de la plaça d'Orient. La decisió dels militars van decidir bombardejar amb els canons cap a la campana. Durant sis dies no van parar les canonades, però sembla no van aconseguir emmudir la campana, però si van destruir moltes cases, va morir unes 27 persones i la vila fou saquejada pels soldats al final del setge.

Un altre cas va ser el 1840, a Barcelona es va produir l'anomenat "Avalot de les Levites", un aixecament de l'alta burgesia catalana per donar suport a la Regent que es trobava a Barcelona. Abans els anomenats progressistes s'havien manifestat a la plaça de Sant Jaume contra el govern i la Llei d'Ajuntaments.

Els aldarulls van acabar a bastonades entre els bàndols i van tenir conseqüències immediates: imposició de l'estat de setge, fugida de la regent a França i la pujada com a regent d'Espartero.

Un dels més sonats que van tenir lloc a Barcelona, ​​els Rebomboris del Pa, va ser per l'increment del preu del pa. Curiosament, aquell episodi es va avançar per poc a la convocatòria dels Estats Generals de França, és a dir, a l'espurna que va portar a proclamar l'Assemblea Nacional i va desencadenar la Revolució.

Va ser el 28 de febrer de 1789, aquesta va ser motivada per una crisi de subsistències causada per una sèrie de males collites va fer escassejar el cereal i, en conseqüència, va produir la pujada del preu del pa. Això unit a una actuació catastròfica de les autoritats, com era costum.

El cost d'aquest aliment era una qüestió important per a la vida quotidiana, i l'Estat era el que el regulava. La Reial Audiència va publicar un edicte encarint-ho un cinquanta per cent. Un percentatge excessiu per a l'economia ciutadana. La conseqüència de tot plegat és que es va desfermar la indignació i la còlera popular. Per si no n'hi hagués prou la pujada incloïa també el preu d'altres productes alimentaris de primera necessitat com l'oli, el vi i la carn i tots els aliments derivats.

Barcelona es va fer fora al carrer al crit de «Fora la fam!». Amb les dones al capdavant, que a més van exhortar els homes a sumar-s'hi. Es va assaltar el forn municipal i les barraques de venda del pa, tancant-se a continuació a la Catedral per evitar l'acció de la justícia.

L'endemà es van dirigir al pla de Palau, la principal plaça destinada a activitat comercial, on a més hi havia el Palau del Virrei. Al crit de «Visca el Rei, mori el general!», però aquest estava ben amagat a la nefasta Ciutadella Militar.

Aquest era Francisco González de Bassecourt, Conde de Asalto, que com a solució al problema va fer treure les tropes. A Barcelona es van deportar unes 90 persones, moltes d'elles nouvingudes, i es va condemnar a mort cinc homes i una dona, que van ser executats el dia 28 de maig del 1789 a la Ciutadella. El Conde de Asalto va ser destituït per no haver estat prou enèrgic en la repressió.

Aquell dia, un percentatge considerable de la població barcelonina sortirà de la ciutat en senyal de protesta. La dona era Josepa Vilaret, de sobrenom La Negreta, casada amb un criat i mare de dues criatures. Segons el Baró de Maldà, una dona de l'aristocràcia va pagar un hàbit de monja per enterrar-la, i no va ser esquarterada com els altres reus. Al cap d'un any un particular pagarà un ofici solemne a la memòria dels executats. I els preus? Ni es van tocar.

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

 L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.

Amb la tramitació de la llei es va crear a Barcelona un grup reduït d'activistes, amb bons contactes internacionals i coneixedors de l'evolució de l'activisme gai a Amèrica i Europa, i amb relacions tant amb les associacions antigues, com els nous fronts d'alliberament.

El grup es va denominar AGHOIS (Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual), que en integrar-se membres d'altres zones d'Espanya va passar a anomenar-se Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH). Van mobilitzar associacions i governs per assenyalar la llei que pretenia tancar homosexuals i transsexuals, només per ser-ho. Moltes portestes van arribar al govern espanyol, fins i tot una del Vaticà. La llei finalment va optar per un redactat ambigu que deixava la decisió a mans dels jutges.

Una revista editada per ells, AGHOIS, l'enviava Arcadie des de França a domicilis particulars. El règim espanyol va veure que "l'assumpte homosexual" tenia tints polítics i se'ls podia escapar de les mans. El 1973, Arcadie va enviar un correu criptat a Armand de Fluvià, explicant que el ministre López Rodó havia pressionat el govern francès perquè l'associació no donés més suport a l'activisme espanyol.

La solució va ser editar la revista a Suècia amb l'ajuda de l'editor Gay Michael Holm. AGHOIS va passar a ser "Òrgan del Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual", però les pressions del ministeri d'exteriors van seguir. Ho consideraven una intromissió política greu en assumptes interns d'Espanya. Així el 1974 es va haver de deixar d'editar la revista.

La pressió contra l'activisme no s'ha acabat aquí. Encara que per a ells va ser un cop dur, van decidir tirar endavant. Un dia Fluvià va rebre una trucada a casa seva, un home demanava subscriure's a la revista. Armand que havia estat retingut a la temible comissària de Via Layetana, va conèixer la veu, era el sanguinari torturador Juan Creix,

Juan Creix, el torturador condecorat

Els seus mètodes de torturador més coneguts eren:

1)L'electricista. Els elèctrodes sobre cossos mullats eren una de les formes de turment d'aquells anys de la victòria.

2)La rotllana. El mètode tradicional dels primers anys. Un grup de policies pegant a mansalva, a mà ia porra.

3)La cigonya. Es posava el detingut a la gatzoneta, de vegades nu per culminar la humiliació. Se li emmanillava les mans juntes per darrere dels genolls i se li tenia així el que aguantés, per copejar-ho quan es desplomava.

4)El tambor. Consistia a col·locar sobre el cap una galleda d'alumini, i copejar-ho amb les porres. Els timpans es feien miques, la sordesa era una seqüela inevitable, i el dolor, infernal.

5)La banyera. Un mètode basat en l'asfíxia: ficar el cap del detingut en una galleda d'aigua, amb l'habitual plus d'humiliació després que un torturador orinés o escopira. El sadisme l'ha perfeccionat canviant l'aigua per una bossa d'escombraries atapeïda al coll.

6)El Crist. Consistia a tombar en decúbit supí el detingut, amb els braços en creu, i colpejar-lo amb tota mena d'instruments.

7)El quiròfan. En una taula tendien la víctima de cintura cap avall, deixant el mig cos superior suspès a l'aire. Mantenir una horitzontal impossible era l'única manera d'evitar el dolor terrible a la columna i la hiperèmia cerebral. (1)

Tot i el sigil amb què actuaven els membres del MELH, un soldat se'n va anar de la llengua a Saragossa, la informació va arribar al Servei d'Informació Militar, mobilitzant la policia de Barcelona. Per sort van tenir temps de desmuntar totes les xarxes i només va quedar un petit grup que va mantenir l'esperança viva fins a la mort del dictador.

Armand de Fluvià

(1) Mètodes de tortura utilitzats a la Comissària de Via Laietana en temps de Juan Creix

Origen de la informació:

Armand de Fluvià em va parlar de les trobades amb Juan Creix, però desconeixia el context, que ho he vist publicat per Geoffroy Huard, Els Gais durant el franquisme, ed Egales.