HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA (II PART)

Publicacions meves realitzades a les xarxes socials. Barcelona, la Ciutat dels Tres Bordells // Paula Gassona humiliada i innocent // la Torre deFang i Dolça de Provença// Barraganes catalanes // Escoles urbanes medievals // Tres homes a la forca per sodomia el 1609 // Fi de la Inquisició a Barcelona. 

Hostal segle XV

BARCELONA, LA CIUTAT DEL TRES BORDELLS.

Eiximenis, a l'obra Lo Crestià (1380) justificava la prostitució com un pecat menor, com sant Agustí, recomanava ubicar-los “a la part contrària del vent que més s’usa en la ciutat per tal que el vent tiri les infeccions del dit lloc”.

La prostitució era un problema de salut pública a la Barcelona dels segles XIV i XV, i per això les autoritats ho van regular Avui pot sorprendre que els prostíbuls fossin de titularitat municipal. Funcionaven a través d’una cadena de tres nivells: el Consell de Cent arrendava els locals a famílies poderoses de la ciutat, i ells, al seu torn, contractaven un hostaler que gestionava el bordell. Ho justificaven com un mal menor que evitava violacions i contribuïa a mantenir l’ordre als carrers.

Ens podem imaginar la poca consideració social envers les dones que s’havien vist obligades a exercir la prostitució, normalment, estrangeres o de fora de la ciutat. Una de les preocupacions hipòcrites de les autoritats era que no tinguessin contacte ni es confonguessin amb les que es consideraven honestes. Aquesta era l’ordre que va adreçar Alfons el Benigne al veguer i batlle de Barcelona el 1328. Una mica més tard, el 1388, el rei Joan el Caçador va prohibir explícitament qualsevol relació entre funcionaris, municipals o reials, i prostitutes. Ordre que no va ser gaire obeïda.

Es va establir que les dones públiques no portessin roba d’abrigar per diferenciar-se de les honestes, però sí que poguessin exhibir brodats i joies. Els bordells barcelonins es tancaven per Setmana Santa, les prostitutes havien d’estar enclaustrades a convents de la ciutat, on es controlaven les malalties. I calia que tanquessin la porta quan la campana indicava toc de queda. A Reus i a Girona se’ls prohibia que toquessin el menjar dels mercats, i a Tortosa sols podien entrar als banys dilluns i divendres.

IMATGE
Barcelona tenia tres bordells autoritzats. Un fet insòlit, aleshores només París en tenia més d’un?








PAULA GASSONA, CONDEMNADA I HUMILIADA, SENT INNOCENT

El cas de Paula Gassona va ser un procés judicial de l'any 1607 contra la cuinera de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que va ser humiliada públicament per un delicte que no havia comès. Se la va acusar formalment de complicitat i encobriment d'una broma de caràcter sexual que s'havia produït dins del recinte de l'Hospital de la Santa Creu.

L'origen va ser una broma. Un aprenent d'apotecari i dues noies van dur a terme una entremaliadura considerada de "mal gust" per a la moral de l'època en una de les estances de l'hospital. Ella era la "mare gallinera" (responsable del galliner i de preparar els brous dels malalts), i els administradors la van acusar de no haver detectat el succés, de prestar ajuda i de complicitat amb els joves. Encara que inicialment no hi havia cap prova contra ella. Els administradors de l'hospital van tancar les dues noies en una gàbia fins que, per por de rebre més assots, van carregar tota la culpa sobre Paula Gassona per salvar-se elles mateixes.

Mai es va demostrar la seva culpabilitat, però els administradors de l'hospital la van utilitzar com a cap de turc. Sense cap judici públic ni formal, la van sotmetre a brutals vexacions, humiliacions públiques (passejada nua de cintura cap amunt dalt d'un ase, mentre la flagel·laven) i la van expulsar de la institució.

L'Hospital repartia justícia al marge de les institucions,i actuava com un tribunal religiós autònom. Els administradors exercien la seva pròpia jurisdicció sobre els interns i treballadors del recinte. El cas de Paula Gassona va esdevenir un xoc crític i un conflicte obert de competències entre la justícia pròpia de l'hospital i la jurisdicció reial de l'època.

Gassona va presentar demanda davant el virrei i la Diputació, però el procés es va convertir en una qüestió competencial: usurpar jurisdicció reial en exercir funcions judicials que no els corresponien. No va obtenir justícia, però les declaracions, les contradiccions, les amenaces, les solidaritats inesperades: tot va quedar consignat en expedients que avui es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

IMATGE
'Bòria avall' (1892), de Francesc Galofre Oller, Museu de Valls










LA TORRA DE FANG I DOLÇA DE PROVENÇA

La relació entre Dolça de Provença i l'origen del nom de Sant Martí de Provençals es basa en una llegenda històrica de Barcelona, segurament inventada pel romanticisme a partir d'un famós conte del Decameró.

L'any 1112, la comtessa Dolça de Provença es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III. Segons la tradició popular, la comtessa va viatjar des de les seves terres acompanyada d'un gran seguici de cavallers i nobles provençals perquè no enyorés la seva pàtria.

El comte va concedir a aquests cavallers uns terrenys per assentar-se a la vora de la ciutat, a la zona on hi havia una petita capella romànica dedicada a Sant Martí de Tours. A causa de la procedència d'aquests nous habitants, l'indret va passar a conèixer-se com a Sant Martí de Provençals.

Es diu que el comte va fer construir la torre de Fang prop de la Sagrera perquè la comtessa Dolça hi passés temporades. Al voltant d'aquest edifici també va néixer la macabra llegenda del trobador Guillem de Cabestany i el "cor menjat". Història alimentada per l'inventari romàntic. La llegenda diu que el comte gelós va fer menjar el cor del trobador a la seva esposa i després aquesta es va deixar morir d'inanició.

Després de casar-se amb Ramon Berenguer III i cedir-li tots els seus drets sobre el ric comtat de Provença el 1113, la figura de Dolça va quedar pràcticament desdibuixada dels registres oficials. Només se sap que va actuar com a governant de Barcelona de forma temporal mentre el seu marit es trobava en el saqueig de Mallorca. Es creu que va morir per complicacions de salut derivades d'algun dels seus nombrosos parts o per alguna malaltia de l'època. Tenia 34 anys i va tenir com a mínim 7 fills.









BARRAGANES CATALANES.

Les barraganes van ser una realitat força estesa a la Corona d'Aragó. La barragania era una unió estable entre un home i una dona sense matrimoni canònic, però diferent de la prostitució.

Una barragana era habitualment una companya estable d'un noble, cavaller o clergue; era una dona reconeguda socialment com la seva parella, encara que sense matrimoni eclesiàstic; sovint mare dels seus fills naturals. Generalment la relació era coneguda públicament.

Un home casat podia tenir una barragana, encara que això fos contrari a la doctrina de l'Església i considerava que un home casat havia de ser fidel a la seva esposa, i que la barragana implicava una situació pecaminosa.

Les lleis catalanes medievals coneixien i citaven la barragania, encara que no amb el grau de desenvolupament jurídic que trobem en alguns furs castellans o aragonesos. Els Usatges de Barcelona reflecteixen una societat on existien fills naturals amb drets a la successió i les herències.

A l'Aragó els seus furs regulaven la barragania estava encara més regulada. La paraula apareix en textos jurídics medievals aragonesos amb un significat relativament precís.

Sí, als Furs de València la qüestió de la barragania apareix de manera més clara que en bona part del dret català. La barragana era una dona que mantenia una relació estable amb un home sense matrimoni legítim. Els juristes medievals valencians acostumaven a preocupar-se menys per la moralitat abstracta que per les conseqüències pràctiques.

Diversos monarques de la Casa de Barcelona van tenir fills naturals. No sempre coneixem amb certesa si les mares eren estrictament barraganes en el sentit jurídic, però moltes relacions eren estables i públiques. En cas dels clergues, la situació era prou curiosa, mentre l'església ho prohibia, a molts pobles tothom sabia qui era "la dona del rector", encara que oficialment no existís cap matrimoni, els fills molts cops eren anomenats com a nebots.

Les barraganes no eren necessàriament unes dona marginades. Algunes administraven cases importants, criaven fills de nobles o gestionaven patrimonis










ESCOLES URBANES A LA CORONA CATALANOARAGONESA

A la Corona d'Aragó, les escoles urbanes medievals van viure una gran eclosió el segle XIII, impulsades pel creixement de les ciutats, l'expansió comercial, la necessitat de les noves classes burgeses i dels governs municipals de disposar de personal culte i alfabetitzat. Aquestes escoles van trencar el monopoli de l'educació que fins llavors tenien els monestirs rurals.

Barcelona va ser el motor econòmic de la Corona, i on va aparèixer les primeres. Va destacar l'Escola catedralícia, que va viure una gran obertura cap als fills de burgesos i mercaders. D'altra banda, el creixement del govern de la ciutat (el Consell de Cent) va propiciar l'aparició de potents escoles d'abaquistes i de primeres lletres, on s'ensenyava d'una forma molt pràctica de cara al comerç.

Les Escoles Catedralícies o Capitulars s'ubicaven a les seus de les diòcesis (com Barcelona, Girona, Lleida, Saragossa, València o Palma). Depenien del bisbe i del capítol de canonges, i estaven orientades inicialment a formar clergues. Amb el temps, es van obrir a laics i van excel·lir en l'ensenyament del llatí i les arts liberals.

Les Escoles Municipals van ser creades, finançades i gestionades directament pels governs de les ciutats (com el Consell de Cent a Barcelona). Els municipis contractaven i pagaven un sou al mestre. Hi ha constància d'escoles de gramàtica gestionades per consells locals a ciutats com Tarragona, Girona, Reus, Montblanc o Cervera.

Les Escoles de Minyons i Gramàtica es dedicaven a l'ensenyament primari i secundari. Els infants hi aprenien a llegir, escriure, comptar i els fonaments de la gramàtica llatina.

ç
Les Escoles Privades d'Abaquistes eren entres laics especialitzats en l'aritmètica mercantil i la comptabilitat. Eren molt demanades pels fills de mercaders i artesans.

L'èxit d'aquestes escoles urbanes van ser la llavor dels Estudis Generals (les universitats medievals). Centres creats per evitar la fugida de talent cap a Bolonya, París o Montpeller. La de Lleida, el 1300, fundada per Jaume II, va ser la primera.






DE COM TRES HOMES VAN ACABAR A LA FORCA EL 1609 PER SODOMIA

El 1609 dos homes van ser lliurats al braç seglar per a la seva relaxació (1), van acabar executats. A diferència d'altres casos, el Tribunal del Sant Ofici pregunta al Consell Suprem que ha de fer front a dos casos de sodomia i un tercer de bestialisme. La resposta va ser “Què es faci el que la darrera vegada”

I a diferència d'altres casos, van ser citats al Palau Reial (Saló del Tinell) per dictar sentència. Així van patir sentència de mort.

Aquesta sentència està en català, normalment les sentències del Sant Ofici eren en castellà, ja que consideraven aquesta llengua la més cristiana per sobre de les altres, fos el llatí o el català. Des de finals del segle XV la crema de reus a Catalunya estava prohibida, per la qual cosa aquests tres reus van ser escanyats i després les seves restes cremades (stranguentur et eorum corpora comburantur et in cinerres convertantur)

Un dels reus era ermità, el Sant Ofici no els considerava clergues, per la qual cosa les sentències eren amb la mateixa duresa que les altres. Era ermità de Santa Magdalena de Prades, Tarragona. L'altre era un patró d'una galera de Nàpols, la gent del mar sempre eren presumptes sospitosos de sodomia. Tots tres van ser executats al costat d'un pagès de Vic, acusat de jeure amb els cavalls.

El patró napolità va ser acusat de ficar-se al llit amb els grumets de la seva galera. A aquests els van assotar, ell va posar fi pagant amb la vida. Ficat el seu membre pel seu ses i en part del darrere, sense saber si havia deixat llavor dins” Curiosament es va assabentar molts anys després.

(1) Eufemisme inquisitorial, darrera s'amagava la pena de mort!








LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA

El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.
La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició. Posteriorment, algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.

La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar el rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presència dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.
Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.
Aquell 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.

IMATGE: https://poldest.blogspot.com/.../la-fi-de-la-inquisicio.

UN BOTXÍ ANOMENAT NICOMEDES MÉNDEZ

 Nicomedes Méndez López va ser el botxí titular de l'Audiència de Barcelona entre 1891 i 1908, i és un personatge triatement popular de la crònica negra de la ciutat.

El botxí donat-li al garrot. Detall, Rmon Casas

Va ser l'encarregat d'executar les penes de mort a Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX mitjançant el garrot vil, una etapa molt trista de la història de la ciutat. Va executar personatges històrics molt coneguts, com ara l'anarquista Santiago Salvador (autor de l'atemptat del Liceu) o Isidre Mompart. Malgrat tot es considerava un "funcionari exemplar" i un artesà de la seva feina. Fins i tot va intentar patentar una versió millorada del mecanisme del garrot per fer-lo més ràpid i menys dolorós.

L'origen de la figura del botxí a Barcelona es remunta a l'època medieval. El mot «botxí» prové, segons apunten els etimòlegs, de l'evolució de la paraula francesa boucher (carnisser), un ofici íntimament lligat a l'espectacle públic de la mort, els suplicis i el càstig que va marcar la història de la ciutat durant segles.

A la Barcelona medieval, el botxí exercia una funció considerada necessària per mantenir l'ordre, però era un autèntic paria social. Se'ls considerava "impurs" per estar en contacte permanent amb la sang i els criminals. Ningú els volia tocar: els comerciants es negaven a vendre'ls menjar directament i els sastres no els prenien les mides (havien de vestir amb robes amples o sacs).

No podien viure ni dins, ni fora ciutat, per això i després de llargues discussions, per evitar conflictes i el rebuig dels veïns, el Consell de Cent els obligava a viure aïllats. Durant segles van viure literalment encastats a la muralla, a la famosa Casa del Botxí de la plaça del Rei (avui part del MUHBA),

Casa del botxí, Plaça del Rei

Fins a finals del segle XVIII, el botxí era un empleat del municipi (pagat per les institucions locals de Barcelona). Amb la centralització de l'Estat espanyol i la progressiva desaparició dels tribunals forals i de la Inquisició (que havia estat un dels seus grans proveïdors de feina), la figura es va "humanitzar" i professionalitzar. Van passar a ser funcionaris directament dependents de les Audiències Territorials (l'Audiència de Barcelona).

Les execucions a la ciutat eren un espectacle de masses on assistien famílies senceres. Els llocs principals van anar canviant amb la història de la ciutat:

-Pla de l'Os al Portal de la Boqueria era el lloc idoni per col·locar-hi les forques o fer-hi execucions. L'objectiu era que qualsevol persona que viatgés a Barcelona veiés els cossos dels ajusticiats com a advertiment. Aquí va ser executat Joan de Llobera, per sodomia

-La plaça del Rei i la plaça del de la Cera: Escenaris medievals de tortures, amputacions i penjaments. Els bandolers, després de terribles turments pels carrers de Barcelona acabaven a la Plaça del Rei

-La Quinta Forca: Situada a la Trinitat Nova (prop del turó de Roquetes), era el lloc on s'aixecaven les forques que es podien veure des de lluny com a advertiment per als qui entraven a Barcelona.

-L'esplanada de la Ciutadella: Utilitzada massivament durant el segle XVIII i XIX.

-El pati de la presó Model: Lloc on finalment es van recloure les execucions al segle XX per evitar l'espectacle públic morbós.

La "quinta forca estava "fora de muralles, lluny per anar-hi en processó. Era el lloc conegut com la Trinitat.

Nicomedes Méndez López (Haro, 16 de setembre de 1842 - Barcelona, 27 d'octubre de 1912) va ser el botxí titular de l'Audiència de Barcelona entre 1877 i 1908. Al llarg de la seva carrera, va executar unes 80 persones.

Era fill de paleta, va néixer a La Rioja però va marxar molt jove cap a Valladolid. Allà, amb només 16 anys, es va enamorar d'una cosidora 18 anys més gran que ell, Alejandra Barriuso. Després de deixar-la embarassada i necessitar diners estables, es va assabentar que la plaça de botxí de Valladolid havia quedat vacant. Va guanyar la plaça i hi va exercir durant un temps abans de fer el salt definitiu a Catalunya.

L'any 1877 va ser nomenat executor de l'Audiència de Barcelona. Les execucions de la seva primera època eren multitudinàries i es feien al pati de la presó de la Reina Amàlia (al Raval), abans de traslladar-se a la Presó Model a principis del segle XX

Es diu que Méndez odiava veure patir els reus a causa d'execucions maldestres. Per això, va idear i dissenyar una modificació tècnica del garrot vil tradicional: hi va afegir un punxó posterior de ferro que, en girar la maneta, perforava directament el bulbo raquídeo. Això provocava una mort instantània i estalviava l'asfíxia agònica,

Méndez vestia amb elegància, fumava havans i es va convertir en un personatge molt popular a la Rambla. Tant estimava la seva feina que va arribar a projectar obrir un museu/espectacle al Paral·lel dedicat a les execucions mundials (amb guillotines i cadires elèctriques reals), tot i que les autoritats li van prohibir.

Malgrat la seva fredor professional, la seva vida privada va estar marcada per una terrible maledicció familiar: els seus cinc fills van morir abans que ell. Pero el cop més dur va ser el de la seva filla preferida, de qui estava enormement orgullós. El seu promès, en assabentar-se que el futur sogre era el sinistre botxí de Barcelona, va desfer el compromís de forma fulminant. La noia, sumida en una profunda depressió pel rebuig social, es va suïcidar. Aquest fet va ensorrar anímicament a Nicomedes.

Es va retirar del servei actiu l'any 1908. Va passar els seus últims anys de vida gairebé cec, reclòs a casa seva al barri de Sants, dedicat a la cria de canaris i galls de baralla. Va morir el 27 d'octubre de 1912 a l'edat de 70 anys.

Los desastres de la guerra, Goya, Museo del Prado.

Els darrers botxins de Barcelona van ser:

-Rogelio Pérez Vicario i Federico Muñoz: Botxins dels anys 20 i 30 que van patir la violència dels anys de plom a Barcelona; tots dos van acabar assassinats a tirotejos per militants anarquistes en venjança per les execucions que havien dut a terme. [1, 2]

-Antonio López Guerra: El darrer botxí que va actuar a Barcelona, tristament recordat per haver executat el jove militant antifranquista Salvador Puig Antich a la presó Model el 2 de març de 1974

LA JAPONESA, LA BOTIGA DE "GOMES" QUE VISITAVA AVA GARDNER

Durant la llarga postguerra espanyola, la venda i difusió de preservatius va estar estrictament prohibida per la llei franquista de gener de 1914 i, més severament, per la llei de 1941, que perseguia qualsevol pràctica anticonceptiva en sintonia amb la ideologia nacionalcatòlica.

Opisso, venda clandestina de condons

Malgrat la persecució legal, el producte es va continuar comercialitzant de forma clandestina a través del mercat negre (estraperlo) i sota estratagemes legals en farmàcies. Un bon exemple va ser LA JAPONESA, un Sex Shop, disfressat de Clínica Consultori.

A l'inici d'Arc del Teatre i gairebé davant d'un dels bordells més gran d'Europa, el de Madame le Petit, hi havia la botiga clínica de La Japonesa, regentada pel doctor Holgado. Disposaven d'estocs de gènere estranger (sovint francès) introduït de contraban pel port o per la frontera, com també de fabricació local, comercialitzats clandestinament com a mètodes de prevenció de malalties veneris. A causa de la llei de 1941 que prohibia estretament qualsevol mètode anticonceptiu, La Japonesa es va convertir en un espai de resistència mítica gràcies a la seva discreció. Tot i això molts policies i autoritats de l'època eren clients seus.

Com que els preservatius eren un bé escàs, molt car i sotmès a l'estraperlo, a La Japonesa s'administraven serveis de rentatge, desinfecció i entalcament de goma perquè els clients poguessin reutilitzar els preservatius de manera més o menys segura.

El centre era àmpliament conegut entre les dones de la ciutat (tant de classes populars, com prostitutes del barri com burgeses de l'Eixample) perquè hi facilitaven remeis, herbes, massatges o pràctiques per forçar la regla davant la por d'un embaràs no desitjat. El client (sempre un home) s'havia d'acostar al taulell i demanar un "profilàctic contra les malalties", eufemisme darrera el que s'amagaven els preservatius.

Miró i Dalí als anys vint es estaven fascinats per l'espectacle que descobrien al seu aparador. Dalí va descriure un condó que duia adherida a tota la superfície una sèrie de triangles també de goma; era l'anomenat consolador de càstig.

L'establiment era tan conegut que surt ressenyat en obres de crònica urbana com la famosa Guia Secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell. Tot i que la policia franquista i les autoritats catòliques sabien perfectament què s'hi feia, el local va aconseguir sobreviure durant dècades en el teixit canalla del Raval gràcies a una barreja de suborns, l'empara de la "prevenció sanitària" de la sífilis i una clientela fidel que incloïa personatges de tota condició social.

Segons Carandell, entre els seus visitants més famosos destacaven;

-Ava Gardner: L'actriu nord-americana, coneguda per les seves llargues, salvatges i apassionades nits a la Barcelona dels anys 50, freqüentava el local a la recerca d'articles gairebé impossibles de trobar a l'Espanya de l'època.

-Salvador Dalí: El pintor empordanès, sempre fascinat pel submon llibertí, l'erotisme bizarro i el teixit canalla del districte cinquè, va ser un altre dels compradors cèlebres d'aquest establiment.

-Romy Schneider: Segons expliquen les cròniques de l'establiment, l'actriu austríaca va visitar el local i va quedar tan fascinada per un giny eròtic de goma anomenat "París viril" que en va arribar a comprar fins a sis unitats d'un sol cop.

-Luís Miguel Dominguín: El famós torero, conegut tant per la seva feina a les places com per la seva intensa vida amorosa de l'època (que va incloure relacions amb la mateixa Ava Gardner), també adquiria material discretament a la botiga.

-Els germans Goytisolo: Els escriptors (José Agustín, Juan i Luis Goytisolo), cronistes i assidus de la vida nocturna i canalla dels barris baixos de Barcelona durant la postguerra, coneixien perfectament el local i els seus serveis de prevenció.

-La Chunga: La mítica ballarina i pintora de flamenc, estretament lligada a la vida artística i bohèmia del Raval de mitjan segle, forma part dels personatges populars que travessaven el llindar del carrer de l'Arc del Teatre.

Simulació de l'Ava Gardner per Arc del Teatre (La Japonesa estava a l'altre costat)

El gran mèrit de La Japonesa va ser connectar dos mons totalment oposats gràcies al tabú del sexe. Burgesos de l'Eixample i marits rics que, després d'una nit d'aventura en prostíbuls d'alta volada com el pròxim Madame Petit, acudien plens de remordiments i por a buscar els famosos "lavatges de permanganat de sosa" per evitar la sífilis, de terribles efectes secundaris. També prostitutes del carrer, mariners estrangers del port i els artistes dels teatres del Paral·lel que necessitaven mantenir la seva activitat en un entorn on qualsevol mètode anticonceptiu estava severament castigat per la llei.

La relació entre el consultori La Japonesa i el cèlebre prostíbul Madame Petit era de simbiosi comercial, sanitària i veïnal absoluta, ja que operaven paret per paret al carrer de l'Arc del Teatre. Mentre Madame Petit ocupava el número 6 d'aquest carrer, La Japonesa estava situada pràcticament al davant i a pocs metres, al número 5, creant un autèntic ecosistema de l'erotisme i la clandestinitat al Barri Xinès de Barcelona.

Interior del bordell de Madame Le Petit, on tot era posible.

Quan una de les treballadores de Madame Petit patia un accident o necessitava mètodes de prevenció immediats, acudia directament a La Japonesa. El "doctor Holgado" (propietari del local) els facilitava remeis casolans, pomades i els cèlebres rentatges medicinals amb permanganat de potassi per tallar qualsevol brot de malaltia venèria o intentar frenar un embaràs no desitjat. 

Amb la famosa llei d'abolició de la prostitució de 1956, els bordells es van tancar, entre ells el de Madame Le Petit, se'n va anar generalitzant la penicil·lina, l'edat i els nous costums van acabar amb botigueta del doctor Holgado.

BIBLIOGRAFIA

Guia Secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell.

MADAME PETIT. Bordell. Carrer Arc del Teatre 6. (1888-1956)

Bloc Barcelofilia

BARRI "CHINO", ABANS DE LA GUERRA CIVIL, Bloc la Barcelona Diversa

Blogs "No te quejarás por las flores que te he traído" 

  http://lavaix2003.blogspot.com/      

L'Armari Obert

http://leopoldest.blogspot.com/

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

  L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.  (Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, 1970)

Amb la tramitació de la llei es va crear a Barcelona un grup reduït d'activistes, amb bons contactes internacionals i coneixedors de l'evolució de l'activisme gai i polític a Amèrica i Europa, i amb relacions tant amb les associacions antigues, com els nous fronts d'alliberament.

El grup es va denominar AGHOIS (Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual), que en integrar-se membres d'altres zones d'Espanya va passar a anomenar-se Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH). Van mobilitzar associacions i governs per assenyalar la llei que pretenia tancar homosexuals i transsexuals, només per ser-ho, preventivament. Moltes protestes van arribar al govern espanyol, fins i tot una del Vaticà. La llei finalment va optar per un redactat ambigu que deixava la decisió a mans dels jutges.

Una revista editada per ells, AGHOIS, rea enviada a França, i allà  Arcadie ho passava domicilis particulars per correu. Arcadie era l'associació d'homosexuals de França.El règim espanyol va veure que "l'assumpte homosexual" tenia tints polítics i se'ls podia escapar de les mans. El 1973, Arcadie va enviar un correu criptat a Armand de Fluvià, explicant que el ministre López Rodó havia pressionat el govern francès perquè l'associació no donés més suport a l'activisme espanyol.

La solució va ser editar la revista a Suècia amb l'ajuda de l'editor Gay Michael Holm. AGHOIS va passar a ser "Òrgan del Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual", però les pressions del ministeri d'exteriors van seguir. Ho consideraven una intromissió política greu en assumptes interns d'Espanya. Així el 1974 es va haver de deixar d'editar la revista.

Però la pressió contra l'activisme no es va acabar aquí. Encara que per a ells va ser un cop dur, van decidir tirar endavant. Un dia Fluvià va rebre una trucada a casa seva, un home demanava subscriure's a la revista. Armand que havia estat retingut a la temible comissària de Via Layetana, va conèixer la veu, era el sanguinari torturador Juan Creix, de la temible Brigada Politic-social. 

Juan Creix, el torturador condecorat

Els seus mètodes de torturador més coneguts eren:

1)L'electricista. Els elèctrodes sobre cossos mullats eren una de les formes de turment d'aquells anys de la victòria.

2)La rotllana. El mètode tradicional dels primers anys. Un grup de policies pegant a mansalva, a mà ia porra.

3)La cigonya. Es posava el detingut a la gatzoneta, de vegades nu per culminar la humiliació. Se li emmanillava les mans juntes per darrere dels genolls i se li tenia així el que aguantés, per copejar-ho quan es desplomava.

4)El tambor. Consistia a col·locar sobre el cap una galleda d'alumini, i copejar-ho amb les porres. Els timpans es feien miques, la sordesa era una seqüela inevitable, i el dolor, infernal.

5)La banyera. Un mètode basat en l'asfíxia: ficar el cap del detingut en una galleda d'aigua, amb l'habitual plus d'humiliació després que un torturador orinés o escopira. El sadisme l'ha perfeccionat canviant l'aigua per una bossa d'escombraries atapeïda al coll.

6)El Crist. Consistia a tombar en decúbit supí el detingut, amb els braços en creu, i colpejar-lo amb tota mena d'instruments.

7)El quiròfan. En una taula tendien la víctima de cintura cap avall, deixant el mig cos superior suspès a l'aire. Mantenir una horitzontal impossible era l'única manera d'evitar el dolor terrible a la columna i la hiperèmia cerebral. (1)

Tot i el sigil amb què actuaven els membres del MELH, un soldat se'n va anar de la llengua a Saragossa, la informació va arribar al Servei d'Informació Militar, mobilitzant la policia de Barcelona. Per sort van tenir temps de desmuntar totes les xarxes i només va quedar un petit grup que va mantenir l'esperança viva fins a la mort del dictador.

Armand de Fluvià

(1) Mètodes de tortura utilitzats a la Comissària de Via Laietana en temps de Juan Creix

Origen de la informació:

Armand de Fluvià em va parlar de les trobades amb Juan Creix, però desconeixia el context, ara ho he vist publicat per Geoffroy Huard, Els Gais durant el franquisme, ed Egales.

DE COM ATRESMEDIA DISTORSIONA LA HISTÒRIA SENSE PUDOR.

 Salvador Seguí i Rubinat, conegut universalment com "El Noi del Sucre", va ser una de les figures més carismàtiques i destacades de l'anarcosindicalisme a Catalunya a principis del segle XX. Atresmedia va distorsionar la història, sense cap escrúpol.

Com a secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya, va transformar el moviment obrer mitjançant l'acció directa, la vaga estratègica i la unitat de les forces treballadores, fins al seu tràgic assassinat l'any 1923.

Va néixer a Lleida el 23 de setembre de 1887. La seva família es va traslladar a Barcelona quan ell era un nen. Va treballar des de molt jove com a pintor, gremi on va iniciar la seva activitat sindical. Va tenir una formació purament autodidacta. Va compensar la manca d'estudis acadèmics freqüentant ateneus llibertaris i llegint amb avidesa els grans pensadors de l'època. Hi ha diverses teories sobre l'origen de "Noi del Sucre". La més estesa apunta que ell mateix se'l va imposar o que responia al seu costum de menjar-se els terrossos sencers de sucre que li servien amb el cafè.

Com a sindicalista va destacar per la seva intel·ligència tàctica i la seva capacitat d'oratòria, allunyant-se de l'ala més violenta de l'anarquisme per prioritzar l'organització massiva del proletariat. Va ser el principal impulsor dels Sindicats Únics al Congrés de Sants de 1918. Aquesta estructura agrupava els treballadors per rams d'indústria en lloc de per oficis, multiplicant la força de negociació laboral.

Seguí defensava que la revolució social no arribaria mitjançant el terrorisme individual o els sabotatges descontrolats. Propugnava la preparació cultural i l'educació dels treballadors com a eines indispensables per gestionar la societat del futur. Va buscar vies de diàleg i fins i tot pactes puntuals amb la Unió General de Treballadors (UGT) per presentar un front obrer unificat.

Va liderar la Vaga de "La Canadenca" l'any 1919. Aquesta històrica vaga massiva va paralitzar Barcelona durant setmanes. La vaga va culminar en un èxit rotund per al moviment obrer.

La jornada de 8 hores: Gràcies a la resolució d'aquest conflicte, Espanya es va convertir en un dels primers països del món a instaurar per llei la jornada laboral màxima de 8 hores. Això li va fer guanyar poderosos enemics a la patronal i sectors polítics.

La patronal catalana, agrupada en la Federació Patronal, va reaccionar a l'auge sindical finançant l'anomenat Sindicat Lliure i contractant sicaris per eliminar els líders de la CNT. Amb el ple ajut de policies i el governador Martínez Anido. El 10 de març de 1923, Salvador Seguí va ser assassinat a trets al carrer Sant Rafael del barri del Raval de Barcelona. En el mateix atac va caure mortalment ferit el seu company de militància, Francesc Comas (conegut com a "Paronas"). La seva mort va escapçar el sector més moderat i pragmàtic de la CNT, deixant un buit insubstituïble a les portes de la dictadura de Primo de Rivera.

Però no falta qui ja reescriu la història a benefici dels que van portar el terror als carrers de Barcelona. Com no ATRESMEDIA es va apuntar a aixó. Em refereixo a la pel·lícula "La sombra de la ley" (2018), produïda per Atresmedia Cine i Vaca Films, i dirigida per Dani de la Torre. A la ficció, el personatge de Salvador Ortiz (interpretat per Paco Tous) clarament simbolitza Salvador Seguí, mostrat com el líder moderat, dialogant i pacifista de la CNT. Paral·lelament, es mostra un "sector dur" i armat, encapçalat per personatges com en León (Jaime Lorente), partidaris de l'acció violenta.

El punt més controvertit de la trama arriba quan la pel·lícula mostra que l'assassinat del líder és assassinat pels seus companys de la CNT, sinó per pistolers a sou de la patronal catalana (fonamentalment membres del Sindicato Libre) amb suport policial i governamental.

Malgrat que molts col·lectius van criticar que la pel·lícula, sota l'embolcall d'un thriller d'acció difongués una visió falsa, distorsionada ("torticera") que eximia de culpa la patronal i l'Estat, responsabilitzant de manera fictícia el pmateixmoviment obrer de la mort del seu líder més valuós, es pot seguir veient en diferents plataformes, iinclòsa TV3 sense cap mena de rectificació. 

PERSECUCIÓ DEL SINDICALISME A BARCELONA, SOTA LA DICTADURA FRANQUISTA.

A Barcelona, la persecució del sindicalisme sota el franquisme va ser sistemàtica i implacable, ja que el règim considerava qualsevol organització obrera lliure com una amenaça directa a l'Estat. 

Mai va reconèixer la llibertat sindical, al contrari la va perseguir amb totes les forces. Aquesta repressió es va articular mitjançant la il·legalització de sindicats històrics (com la CNT i la UGT) i la creació del Sindicat Vertical, l'única organització permesa que agrupava obligatòriament obrers i patrons sota control de la Falange.

La legislació franquista no era un cos legal democràtic, sinó un conjunt de "Lleis Fonamentals" dissenyades per a l'aniquilació de la dissidència i el control total de la classe obrera. Aquestes lleis permetien la persecució retroactiva, la tortura i l'empresonament sota una aparença de "legalitat".

La llei de Responsabilitats Polítiques de 1939, va ser l'eina principal de la repressió de postguerra. Declarava fora de la llei tots els partits i sindicats del Front Popular (CNT, UGT, etc.) i confiscava els seus béns.. Permetia castigar persones per fets ocorreguts des del 1934, com haver participat en una vaga o ser militant sindical abans de la guerra. Les penes incloïen la inhabilitació professional, l'exili interior, la pèrdua de nacionalitat o multes astronòmiques que passaven als hereus si el condemnat moria.

Es va crear el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) Creat per jutjar "delictes polítics" com reunions il·legals, propaganda o associació no permesa. Va ser l'instrument principal contra les Comissions Obreres (CCOO) en els seus inicis. A la pràctica, qualsevol activitat sindical bàsica (reunir-se per demanar un augment, repartir un fullet o fer vaga) fos tractada com un atac a l'Estat, justificant així la intervenció de la policia i les tortures a comissaries com la de Via Laietana. A mi em van enxampar a una para d'autobus, on hi havia altre gent (reunión ilegal), portava una carta del sindicat vertical (propaganda ilegal). Anava a un funeral, però no hi havia arribat.

La represió va tenir 3 etapes:

La repressió de postguerra (1939-1950): Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, molts líders sindicals van haver de fugir a l'exili o van ser detinguts. Es van produir nombrosos afusellaments al Camp de la Bota i empresonaments massius a la presó Model.

La reorganització clandestina i vagues: Malgrat el risc, el moviment obrer es va reorganitzar en la clandestinitat. Un moment clau va ser la Vaga de Tramvies de 1951, que va començar com un boicot ciutadà i va derivar en una vaga general que va forçar el canvi del governador civil i l'alcalde de Barcelona per la seva incapacitat de contenir la protesta.

L'aparició de Comissions Obreres (CCOO): A partir dels anys 60, el sindicalisme va mutar amb la creació de les CCOO, que utilitzaven les esquerdes del Sindicat Vertical per organitzar-se des de dins de les empreses (com a la SEAT). La policia política (Brigada Político-Social) perseguia activament aquests líders amb tortures, detencions i acomiadaments

La llista de sindicalistes afusellats durant el franquisme és tràgicament llarga, ja que la repressió es va centrar a escapçar qualsevol lideratge obrer. A Barcelona i Catalunya, les execucions es van concentrar sobretot al Camp de la Bota i al Castell de Montjuïc. Determinar el nombre exacte de sindicalistes víctimes de la violència franquista és complex, ja que la repressió no només va incloure execucions, sinó també empresonaments, tortures, caigudes accidentals desde les comissaries i depuracions professionals massives.

Es calcula que a Catalunya hi va haver entre 3.358 i 3.720 persones executades per consell de guerra. Molts d'ells eren líders i militants de sindicats com la CNT i la UGT, especialment durant la repressió més dura de postguerra (1939-1945), on es van produir el 96% de les execucions.

L'Arxiu Nacional de Catalunya té registrades 66.590 persones que van ser sotmeses a consells de guerra o tribunals militars a Catalunya entre 1938 i 1978. Una part molt significativa d'aquests processats eren activistes vinculats al moviment obrer. S'estima que uns 78.331 catalans van ser processats pel règim per motius polítics o sindicals. Això inclou no només els condemnats a mort o presó, sinó també aquells que van patir l'espoli dels seus béns o la pèrdua de la seva feina.

A partir dels anys 60, la violència es va transformar en detencions massives. Només l'any 1974, s'estima que uns 25.000 treballadors a tot l'Estat van patir suspensions de feina o detencions relacionades amb la conflictivitat laboral.

A Gavà, la repressió franquista va ser especialment dura durant la postguerra i va tenir un focus de resistència molt important en el sector industrial, concretament a la fàbrica Roca Radiadores, S'han documentat set persones de Gavà afusellades al Camp de la Bota per les autoritats franquistes.

Aqui els seus noms:

-Andreu Margarit i Comas: 34 anys. Pagès. Va ser afusellat el 4 de juliol de 1939.
-Gabriel Ivern i Ivern: 35 anys. Pagès. Afusellat el mateix dia, el 4 de juliol de 1939.
-Josep Riera i Campderrós: 35 anys. Treballador. Afusellat el 14 de maig de 1939.
-Joan Soler i Busquets: 44 anys. Va ser tinent d'alcalde de Gavà. Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Antoni Olivella i Pujol: 41 anys. Secretari del Sindicat de Pagesos (vinculat a la CNT). Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Josep Roig i Roig: 41 anys. Pagès. Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Joan Solé i Busquets: 37 anys. Sereno. Afusellat el 10 d'octubre de 1939.

Les seves restes es troben majoritàriament al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, on van ser traslladades les víctimes del Camp de la Bota.

II PART: Reorganització dels sindicats i memòria de les víctimes (Vagues de SEAT)

ON VA SER EL MARTIRI DE SANT CUGAT?

 El martiri de Sant Cugat ( o Sant Cucufat) és un dels episodis més rellevants de la tradició cristiana primitiva a Catalunya, situat tradicionalment l'any 304 d.C. durant les persecucions de l'emperador Dioclecià.

Martiri de sant Cugat, MNAC, Aine Bru, 1500

La ubicació del martiri ha estat objecte de discussió i encara avui no acaba d'estar clar el lloc. Jo en cas de dubte, recorro a Jordina Sales-Carbonell, especialista en l'antiguitat tardana i el cristianisme primitiu, trobo al seu treball "EL SKYLINE CRISTIANO DE BARCINO EN EL SIGLO V" la següent referència:

"Del fragment abans esmentat del Peristephanon de Prudenci referent a Cucufat de Barcelona s'infereix que aquest màrtir va tenir primer una memòria sobre la tomba i després una basílica baix el seu patrocini, des de molt antic, extramurs de la ciutat. Un temps més tard, un himne compost al segle VII dedicat a Cucufat ratifica plenament aquest fet.

.Com és sabut, aquestes primeres construccions per al culte martirial es localitzaven extramurs de les ciutats per estar literalment construïdes sobre les tombes dels màrtirs, i en aquest cas concret, a més, es conserva el record medieval que el martiri de Cucufat es va produir precisament al lloc extramurs, al costat d'un eix viari romà, on s'alçava l'església romànica de Sant Cugat del Camí, més tardanament anomenada “del Rec” i avui desapareguda. En aquest emplaçament, en el transcurs d'obres. urbanes dutes a terme al llarg de les darreres dècades, ha anat apareixent una important necròpolis tardoantiga que, amb pocs dubtes, ha de correspondre a la primera basílica martirial. Aquesta necròpolis enllaça amb l'anomenada cella memoriae de la Plaça Antoni Maura i amb l'aula paleocristiana de Santa Caterina,"

Necropolis de Santa Catarina

Segons les aportació de la Jordina:

• Sosté, en línia amb la recerca actual, que la idea del martiri de Cugat al Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès) és objecte de revisió. Les dades arqueològiques confirmen que en aquell indret hi havia una fortificació tardoromana i, posteriorment (segle V), una basílica paleocristiana on es veneraven relíquies, però no hi ha proves directes que l'execució fos allí.

• També ha analitzat la topografia cristiana de Barcelona, incloent-hi l'entorn de Sant Cugat del Rec. La seva recerca apunta que moltes esglésies dedicades a màrtirs fora de les muralles (com la de Santa Caterina o Sant Cugat del Rec) responen a la voluntat de monumentalitzar llocs vinculats a la tradició del sant o a cementiris cristians primitius (necròpolis).

• Defensa que l'existència d'una basílica al segle V al Vallès indica que el culte a Sant Cugat ja estava plenament consolidat poc després de les persecucions. Considera que el monestir va néixer com un centre de veneració de relíquies d'un màrtir que la tradició vinculava a Barcelona.

• Tot i que la seva hipòtesi més famosa és la ubicació de l'amfiteatre romà de Barcelona sota Santa Maria del Mar, aquesta tesi reforça la idea que els martiris (com el de Santa Eulàlia o, per extensió, el calvari de Cugat) tenien lloc en zones suburbanes de culte que Sales ha mapejat detalladament.

Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino (Barcelona)

En resum, Jordina Sales ajuda a separar la llegenda devocional de la realitat arqueològica, confirmant que la veneració a Sant Cugat va ser el motor per construir els primers edificis cristians tant a Barcelona com al Vallès durant els segles IV i V.

Elaborat amb l'ajut de diferents textos de Jordina Sales Carbonell i la IA (aquesta amb molta cura)