dimarts, 13 d’abril de 2021

JUEUS EXECUTATS PER SODOMIA A LA CATALUNYA MEDIEVAL

 Sols es coneixen tres casos, dos contra la voluntat del rei i el tercer ja en els difícils temps de Joan I.

Sinagoga a Catalunya. Haggadà de Sarajevo, Barcelona ca. 1350.


Ni els Usatges, ni les Constitucions catalanes feien cap al·lusió al delicte de sodomia, però si les lleis decretals del Papa, d'obligat compliment als regnes cristians.

En temps de Jaume I, l'inquisidor Ramon de Penyafort va crear el concepte "pecat nefand" com a crim i el Papa Gregori ho va incloure com a crim a les lleis Decretals (o Liber Extra) el 1234. Aquestes lleis inicialment sols es van utilitzar per qüestions polítiques (conflictes amb els templers o Jaume II i Ponç V d'Empúries. El mateix Ramon de Penyafort quan va ser nomenat inquisidor, no va tenir permís per perseguir als sodomites.

Però la segona meitat del segle XIV les males collites, les guerres i l'incipient pesta van portar a la ruïna a molta gent, i com sempre es van buscar culpables, i aquest van ser els jueus, a més mercès a els seus costums de neteja no eren afectats d'igual manera que la resta de la població. Però els jueus eren intocables i tenien la protecció del rei, que per si no n'hi hagués prou era Pere el Cerimoniós, tot un caràcter. Ho van intentar amb acusacions de sodomia, utilitzant una llei que estava per sobre l'autoritat del rei.

I

Així l'any 1365 i aprofitant l'absència del rei la ciutat de Barcelona a va acusar un rabí de la ciutat. No es coneix l'autor de la denúncia, a Catalunya no podien ser anònimes, tan sols que havia comès el delicte amb infants en edat innocent. El rabí   Isaach Mardofay El rei mobilitzà als consellers reials per evitar el cremat del "infelix" (desgraciat) rabí, però no hi va ser a temps malgrat les mostres de estimació del rei cap al rabí. (1)

El procediment va seguir contra els infants, com a participants actius del delicte i als seus pares per encobridors. Aquí el rei va demanar la remissió de la pena, ampliant-la a tots els jueus de la ciutat. El document de remissió va ser redactat pel mateix protonotari reial, cosa que mostra la importància que el rei va donar a aquest assumpte. 


1344. Ordinacinons fetes per lo senyor en pere terç rey darago sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort


II

Enfurismat el rei va amenaçar amb dures conseqüències per si això tornava a passar, prohibint tot procés sense el seu beneplàcit. Però al final del seu regnat, el 1386, la ciutat de Tortosa no li va fer cas. Tortosa tenia els seus propis Furs (Costums) que a diferència dels Usatges condemnaven la sodomia. Va ser famós aquell temps la frase d'un bisbe de la ciutat que va dir "Nosaltres som complaents a déu, perquè tenim la ciutat neta (de sodomites).

No es coneix la causa del judici, però si les conseqüències. Després de ser cremat Jedufà Abeç, va arribar la notícia al rei. A més amb les preses per complir sentència es va negar la defensa i la declaració al reu a fi que fos cremat abans que el rei fos assabentat (ut igne combureretur) El rei va ordenar de nou la prohibició de jutjar o mutilar a cap jueu, sense consultar al rei i rebre la resposta. Sembla que va ordenar l'execució del veguer i batlle de la ciutat, però al cap de poc va morir i no està clar si l'ordre es va executar.

III

Mort el rei arriba Joan I, la corrupció s'apodera del govern reial. Les persecucions contra els jueus es generalitzen. El 1391 es produeix una terrible matança a Barcelona, la corona lluny d'estar al costat dels jueus els hi va retirar la protecció i no va condemnar a cap dels assaltants.

Fruit d'aquest estat Issach Salamó seria processat, condemnat i cremat viu. També s'ha perdut part del procés, el que està clar que aquí les autoritats no van tenir cap problema en dictar sentència. Un cop executada, al germà de l'Issach va haver de pagar les despeses de la seva cremació: 38 sous i 4 diners. Aquest cas es va documentar a Perpinyà. 

No es té constància de cap nova execució de jueus ni per part de les autoritats seglars, ni pel Sant Ofici es vagi cometre a partir del segle XVI.

S XV.Crema de jueus acusats d'ésser els causants de la Pesta Negra



(1) EL JUDICI CONTRA ISAACH MARDOFAY PEL DELICTE DE SODOMIA

Més:
Riera i Sans, Jaume. Sodomites Catalans (s XIII-XVIII) 

dijous, 8 d’abril de 2021

HISTÒRIA DEL CABARET AMB MULLADER NATURAL I DE L'ALTRE.

 El 1917, al soterrani el Bar del Centre s'obria un local que s'anunciava com un cabaret a l'estil dels de París.













El lloc s'anunciava com el centre de reunió de l'aristocràcia de la nit. Inicialment el seu nom era el Cabaret del Tango. És el 1917 quan s'anuncia com "Au fond du la mer". Un local que entre tango i Fox-trot oferien no tan sols espectacles musicals, si no també plats amb "petxines i musclos". Servits entre "un mullader i de l'altre". I entre musclo i musclo l'aristocràcia de la nit ensumava la millor cocaïna de la ciutat.

El "bo i millor de la ciutat" compartia el local subterrani amb altres de no millor nom, com la Criolla o Cal Sacristà al Portal de Santa Madrona, al costat de les Drassanes on un apàtrida anomenat Jean Genet venia el seu cos degudament transvestit com manaven les normes més decents d'aquells locals de mala fama mundial.




Manuel Fontdevilla, present als llocs de pitjor fama de la ciutat, era un dels que formava part del decorat de les nits humides del cabaret, diu que les parets estaven decorades amb un quadre dels "Sobrinos del capitán Grand" de Verne, fet per un no gaire destre aficionat a la pintura. Però a diferència de París, aquí tothom entrava com podia, amb corbata o a cos de camisa. Però les noies que estaven allà per oferir els seus millors serveis no tenien sobrenom, eren la Maria o la Magdalena, amb abrics de "bissón", però que la mòdic preu de 10 pessetes ensenyaven tot el que feia falta.

Francisco Madrid a "Sangre a las Atarazanas" deia que els cantants argentins que cantaven tangos podien ser de qualsevol lloc, menys d'Argentina. L'autor explica com les noies del "bissón" suggerien fer "menages a trois" amb senyors del tèxtil de Sabadell, que era qui pagava, amb algun estudiant o músic sense una pesseta a la butxaca com elles mateixes. "El cabaret daba a la ciudad aires de pais europeocon él triunfaba la inmoralidad, que es limpieza y civilización". (1)

Però no totes les dones hi anaven amb la butxaca buida, la ballarina   Tórtola València amb la seva troupé bohèmia i decadent o la cantant de cuplets la Fornarina i eren presents moltes nits, juntes a compositors com Amichatis o amics de la nit com el Príncipe de Cuba. Aquest va acabar pres, lligat de mans i maltractat per la policia després d'intentar seduir a un ric senyor de Barcelona, el mulat es guanyava la vida al cabaret com a ballarí, deixant-se estimar i acceptant regals o ofertes d'un pis amb vistes; el pobre va ser expulsat de Barcelona.



"Amb el temps el bar va decaure. Se n'havien obert d'altres de més luxosos, que no feien fortor d'humitat    i en els quals hi havia dones boniques. L'Excelsior, inaugurat feia uns mesos, es trobava a l'apogeu. El pobre Bar del Centro, que conservava el seu aire democràtic, arreplegava les escorrialles dels altres. L'Esteve el traspassà. Amb el traspàs féu la ganyota final
."(2)

(1) Madrid, Francisco. Sangre en AtarazanasEd La Vanguardia.
(2) Passarell Jaume, Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots'. A contra vent.

divendres, 19 de febrer de 2021

INQUISICIÓ I PERSECUCIÓ DE LA SODOMIA A BARCELONA I CATALUNYA

Des del GAG llancem una nova exposició sobre la persecució de la sodomia a Barcelona i Catalunya. Els interessats cal que enviïn una sol·licitud a la següent adreça: amicsgais@amicsgais.org




Està formada per 5 roll-ups i 30 imatges comentades, a més un full informatiu complementarà l'exposició amb una breu bibliografia. Els temes que tracta són "Els orígens" "La Inquisició a Barcelona" "Eufemismes i eines" "Les víctimes" i "Europa i América" .



L'objectiu d'aquesta exposició és donar a conèixer com va actuar la inquisició a Barcelona i Catalunya, com van ser els seus processos, els turments i les condemnes. També mostrarem com es va crear, com estava composta, en quin moment va iniciar la persecució de la sodomia, quina relació tenien amb les autoritats civils o els eufemismes que utilitzaven.

La Inquisició va entrar a Catalunya de la mà de Ramon de Penyafort, en temps de Jaume I i amb competència exclusiva de perseguir als heretges (càtars) a la Catalunya Vella. El principat llavors no tenia cap llei que condemnés la sodomia, els Usatges no en deien res. El de Penyafort va crear un concepte "pecat nefand", el va definir com a crim i el Papa Gregori IX ho va incloure a les lleis decretals del Papa, d'obligat compliment per a tots els cristians. No en va tenir prou, i va demanar autorització per perseguir a sodomites i bruixes, un nou Papa ho va denegar, va ser Alexandre IV.

El somni de l'Inquisidor no es va complir fins a 1525, l'emperador Carles I va imposar al Papa Climent VII la capacitat de perseguir la sodomia a la Inquisició, però sols als territoris de la Corona d'Aragó. Per una banda volia controlar més a uns territoris que molts cops no acceptaven els seus designis, per altra banda ni les constitucions, ni els furs d'aquests regnes condemnaven la sodomia. Però el Sant Ofici era una institució castellana i les seves resolucions les havien de refrendar les justícies territorials. El conflicte de competències estava servit. Felip II va intentar posar-hi remei, obligant a introduir en les Constitucions la penalització de la sodomia. Però no va servir de res. Amb el decret de "Nueva Planta" les sentències havien de ser refrendades pels capitans generals, generalment il·lustrats, i tampoc ho van posar fàcil. El 1820 la Inquisició va ser eliminada, però encara alguna ciutat com Tarragona va crear una Junta de Fe que la va substituir. El 1848 tot vestigi inquisitorial va desaparèixer.

Gràcies al conflicte de competències poca gent va ser executada, es creu entre 5 i 10 casos. Però centenars de persones van ser enviades a galeres, d'on molt pocs van tornar.



Recordo anteriors exposicions:


Format petit (roll ups)

L'ACTIVISME LGTBI ABANS I DESPRÉS DE STONEWALL.

40 ANYS DE LA DESPENALITZACIÓ DE L'HOMOSEXUALITAT 

EXPOSICIÓ HOMOSEXUALS I TRANSSEXUALS A LA HISTÒRIA DE BARCELONA 

Format gran:

L'HOMOSEXUALITAT A TRAVÉS DE LA HISTÒRIA

VIH EN POSITIU

Properament:

HOMOSEXUALS I TRANSEXUALS  A TRAVÉS DE LA HISTÒRIA






dimarts, 8 de desembre de 2020

EL NADAL DE LA SENYORA CONTXITA

 Com cada any avui he anat a acompanyar a la Contxita, és el seu dia. Però avui ningú ha obert la porta. Viu sola i no es pot moure sense ajuda.


Imatge de retrovament post-covid



He trucat i ha contestat ella, la noia que la cuida ha marxat a les 12, no li ha fet el dinar, ni li ha deixat la teleassistència prop. Li ha dit que tornaria a les 3, després que a les 4 per obrir-me la porta... ha arribat a les 6. En obrir la porta m'he trobat a la Contxita plorant, té 92 i està molt sola, molt sola.

El maig farà vuit anys que tots els dimecres la visito. En aquest temps ha anat perdent amics i coneguts, i amb la covid ha quedat pràcticament sola, tan sols dues amigues i un germà amb qui sols pot parlar per telèfon, i jo que vaig a "xerrar" amb ella els dimecres, parlem de cine (de fa molts anys), de ràdio (d'abans i ara) i ella m'explica les darreres batusses de Sálvame, programa que diu que mai veu.

Per si no n'hi hagués prou fa tres anys que no camina i necessita ajut, l'ajuntament de Barcelona li posa dues treballadores familiars i una dona que li fa la neteja de la casa. Però sovint es queda sola, sense saber quan vindran a donar-li el menjar o canviar-la. Fa tres anys que no ha sortit al carrer, fa anys que viu confinada, fa temps que l'única visita que rep és la meva.

Ara venen les festes. L'any passat l'aixecaven del llit, la vestien, la seien al sofà, li deixaven una mica de menjar i fins entrada la nit sola i sense poder moure's. Jo hi anava alguna tarda i un bon amic algun dia dinava amb ella. El Toni amb cinquanta anys ha estat víctima de la covid, i jo enguany ho tindré malament en caure les festes en cap de setmana, si no hi ha remei, al viure a Gavà no serà possible anar-hi. 

El cas de la Contxita no és únic, a Barcelona i moltes grans ciutats catalanes, viuen milers de persones grans soles, moltes d'elles amb la mobilitat reduïda i confinades a casa seva. El seu patiment aquests dies augmenta perquè no rep visites, molts cops malgrat tenir familiars que fa temps els han oblidat. 

A Amics de la Gent Gran treballem per acompanyar a aquestes persones. Podeu ajudar sent voluntaris, fent una donació o comprant els regals contra la soledat: Voleu participar, mireu:  
https://amigosdelosmayores.org/ca



CONTINUACIÓ

I

La situació de la Conchita va canviar radicalment després d'aquests fets. L'ajuntament es va fer càrrec, li va posar una cuidadora i es van encarregar de les despeses principals: lloguer, llum, menjar i gas.

Va passar unes festes sola amb la seva cuidadora i l'acompanyament telefònic dels voluntaris d'Amics de la Gent Gran. Sembla que fa signar una sol·licitud per anar a una residència.

La setmana passada la van venir a buscar-la, diu sense estar avisada. Sols van deixar que agafés una maleta amb roba. Darrere deixa un pis ple de records que ella guardava com un petit museu. Li diuen que intentaran guardar l'essencial, ella no ho té clar.

Ha anat un una residència, està contenta amb el tracte rebut. Però en entrar queda en quarantena, no pot portar ni la seva maleta, tampoc rebre familiars ni voluntaris, és la covid. Parlo amb ella dia si i dia no. Diu que està molt ben atesa, però se sent molt sola. No tinc garanties que quan aixequin la quarantena pugui visitar-la, a través d'AGG ho hem sol·licitat.

II


Ahir, 11 febrer, Conchita va acabar la quarantena. Va passar a una habitació sola, sense res de casa seva. Avui he pogut visitar-la, per ara ningú ha demanat anar-hi. Ens hem trobat amb una taula de 3 metres per mig. Ella ha estat plorant una bona estona, està sola, molt sola. La poca gent que li queda havia d'aconseguir recuperar les coses de casa seva i portar-li com a mínim records i tv, no sap res. Hem fet broma i ha rigut una estona. 40 minuts, 10 de regal per ser la rimera visita.

La seva història és la de moltes persones grans, que han quedat soles per la mort de la seva gent i l'oblit dels familiars.

Com he dit l'actuació de l'Ajuntament de Barcelona ha estat necessària davant la situació que estava, el tracte que rep ara és molt bo. Però Conchita ha perdut tots els records que l'envoltaven en un pis que era gairebé un museu.

III

Aquesta setmana acaba el lloguer del seu pis. Sap molt poc del que serà de tot el que ella tenia. Pensa que tots els seus records acabaran als contenidors de brossa.

Al final li han enviat una de les tv que tenia, una vella amb antenes que s,'han quedat al pis. Ara veu una tv sense imatges.

Sap que mai mes tornarà al pis on va ser tant feliç, se sent sola, molt sola. Sols ha vist un voluntari d' Amics de la gent gran a tres metres de distància i vigilats.
Com la Conchita milers de persones grans pateixen la soletat davant la indiferència general.


IV
La Conchita ja sap que el seu pis ja està buit. Li han dit que una empresa s'ho ha emportat tot i ho vendran i li donaran el que en treguin. Ella diu, "però si són els meus records, de 93 anys de vida". Tenia tres televisions, li han portat la més vella encara amb antenes, però sense elles. Les dues més bones han marxat al marge de l'empresa que ho ha agafat tot. Com la nevera, com la rentadora, com el microones, com.... Al final té les antenes i pot veure la tele, però la cadira de rodes no és el sofà de casa seva.

Tampoc té l'agenda, té un mòbil, però ella tenia els telèfons de les poques amigues a una agenda que ningú s'ha preocupat a portar. No pot trucar a la Maria Lluïsa, ni a la Paquita, ni a la padrina, les poques amigues que encara eren vives.
Ahir no va plorar tant, algú li va dir que un dia d'aquests aniria a veure-la a les llars Mundet. També altres voluntaris com jo li aniran trucant.

Si la soledat no desitjada de motes persones grans a casa seva és terrible, no us poeu imaginar el que és quan les separen de tots els seus records. Ho dic perquè penseu en les moltes persones grans que viuen això, no en els voluntaris.


V

Després de dues setmanes fora, ahir de nou la vaig veure. Estava millor, una altra voluntària d'AGG li havia portat la rosa contra l'oblit i un llibre.

Però des de gener que està a les Llars Mundet, aquesta i una visita d'un familiar, són les úniques persones que han passat a visitar-la, a part meu. Estan fora la vaig trucar i la vaig trobar molt malament: es va assabentar com han acabat les seves coses, com coneguts seus no han dubtat a agafar tot el que de valor tenia, ningú d'ells li ha trucat per agrair-ho i molt menys perdre uns minuts per anar a veure-la.


divendres, 16 d’octubre de 2020

LA PRIMERA VEGADA (Entorn al transvestisme a Barcelona)

És molt difícil saber a quin moment es va iniciar el transvestisme a Barcelona, dons ha format part del seu adn des dels seus orígens.


Audio del programa a Catràdio, la meva intervenció va ser cap el minut 39 https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/ja-mentens/la-primera-vegada/audio/1082014/




Les actes del Santo Oficio en mostren ja com per diferents motius ja hi havia persones transvestides a Catalunya, el mateix Quixot en parla de la seva presència al Principat i entre les heroicitats de la Guerra del Francès les podem trobar.


A inicis de 1894 al teatre Principal de Barcelona debutava Leopoldo Fregoli, un transformista italià que representava en directe a més de 100 personatges, la majoria femenins. Era la primera vegada que un transformista pujava a un escenari i l’èxit

va ser total. Durant anys va actuar a diferents teatres de la ciutat.




Barcelona aviat van aparèixer nous transformistes  discretament, les lleis eren molt rigoroses i condenaven l’escàndol public. El canvi de vestimenta o transformisme estava molt penalitzat.


El 1912 timidament van anar apareixent nous imitadors de Leopoldo de Fregoli. Molts d’ells eren homosexuals, però ja una majoria utilitzava noms femenins per identificar-se. Amb l’inici de la Primera Guerra Mundial van aparèixer amb gran èxit molta transformistes : Derkas, Egmont de Bries, Mirko…


Derkas


 

Cantaven temes de les cupletistes del seu temps, però també temespropis escrits per l’Alvaro Retana, com Las Tardes del Ritz. Molts transformistes eren homosexuals, i alguns ja reivindiquen una identitat femenina. Un exemple de l’ Egmont de Bries:




Els transformistes eren acompanyats per còmics de “moral distreta” com ho eren Alady o Josep Sampere (pare de la Mary). Però la guerra civil va ser molt dura, molts van morir en la indigència o arruïnats (Falleció tristemente, fané ydesengañado, arruinado física por económicamente poruna mala pasión... murió en la más lastimosa vulgaridad. Alvaro Retana, sobre Edmont de Bries).


Altres van desaparèixer al front lluitant contra el feixisme. A la postguerra el transvestisme va desaparèixer, fins l’arribada de la VI Flota... Les autoritats van flexibilitzar lesnormes de l’entorn de las Rambles i fruit d’això cap a 1960 Modesto Mangas al Gambrinus va sortir per primer cop com Madame Arthur.


El seu èxit es va estendre per locals de Barcelona i va donar peu a nous transformistes com Paco Espanya (no somos machos, pero somos muchas), Violeta la Burra,

Pawlowsky, Victor Guerrero…




Madame Arthur va ser qui al mateix Gambrinus va presentar per PRIMER COP a una dona transsexual, era inicis dels 70, el seu nom Dolly van Doll. A ella van seguir

Lorena i Bibi Andersen amb una posterior carrera cinematogràfica exitosa.


L’èxit d’aquest tipus d’espectacles va durar poc temps, imoltes persones trans van acabar a la indigència. És el cas de la Sonia Rescalvo que va ser assassinada ara fa 29 anys (1-10-91), per PRIMER cop administració i entitats LGTB es posen d’acord en condemnar-ho, però avui


Robert Preston (Com madame Arthur: cos de Cleopatra, cara de “jaca cortijana” i veu de carreter) va fer a Victor o Victoria un número molt semblant al que va donar èxit a la

reina del Paral.lel).





dijous, 2 de juliol de 2020

L'ASTURIANA, LA CANDELARIA, MIRKO ... CAROLINES SEGONS GENET, PERÒ QUI EREN EN REALITAT?

El 1945 Jean Genet va encunyar el terme "carolines" per referir-se a un grup de persones que es movia pels baixos fons de Barcelona. Feia dotze anys que estava fora de la ciutat i algunes dades que va afegir (1) ell no els va viure en primera persona.
La Asturiana


Durant els anys 20 i 30 al Barri Xino barceloní van aparèixer tot un seguit de locals als quals acudien homes a la recerca de tenir relacions sexuals amb altres homes, per plaer o per diners. No eren locals pensats per ells, els propietaris obligaven a anar transvestits a qui acudia a la recerca d'alguna trobada ocasional. L'honor masculí dels senyors de bé havia de quedar intacte. El mateix Genet compte com es transvestia per buscar clients. Locals com la Criolla o Cal Sacristà, van triomfar tant, com a dolenta era la seva fama.

Altres bars de la zona, com el vell Cangrejo Loco, nois rossos com la cervesa i amb bells ulls verds feien les delícies d'il·lustres homosexuals com Rafael de Leon o el mateix Benavente.

El 1945 Genet segurament ja tenia una certa idea sobre identitat de gènere, però la comparació amb les gasolineres del maig de 1968 és molt posterior i va ser Goytisolo qui la va realitzar. Quan es defineix a les Carolines com a persones transsexuals o transgènere, s'ignora que aquests conceptes en la Barcelona dels anys 20 i 30 no existien.

Nomenar a aquest grup de persones com Carolines em sembla molt més correcte que el que s'ha utilitzat fins avui. Però hem de tenir en compte que era un grup molt heterogeni la identitat era el transvestisme. La majoria utilitzaven noms femenins (l'Asturiana, la Candelera, "la Cojitos" la "Madriles", la Granota, la Eloisa). Les més populars utilitzaven noms més ambigus: Flor de OtoñoDerkásMirko ... Encara que feien servir noms femenins, la realitat canviava quan deixaven enrere la zona. Alguns historiadors les definien com "homes disfressats de dona" o "transvestits salvatges", sempre en masculí.

Us mostro tres casos:

LA ASTURIANA

Diuen que La Asturiana era la més bella de la Criolla. Però ¿qui s'amagava darrere d'aquest bell rostre femení? Apareix citada en nombroses publicacions sobre la Barcelona dels anys 30, però ningú va escriure la seva biografia.

L'Asturiana apareix sovint citada en la premsa de l'època o en la interessant publicació del periodista Francisco de Madrid "Sang a les Drassanes" de 1926 (reeditada per La Vanguardia). La cita en masculí i l'anomena invertit. Cita a les seves companyes "la Cojitos" la "Madriles", la Granota, la Eloisa ... Assenyala que apareixien en multitud de "festes d'invertits" als quals acudien "parelles d'invertits en vestits de dona" (2), compta que era assídua en els reservats l'Hotel Palace, o en els del 'Paral.lel, segurament també en la Criolla o Cal Sacristà. Poc més sabem d'ella, de qui mai ningú es va interessar en la seva biografia.

II LA "CONFUSIÓ" CANDELARIA

També hi ha breus referències, en negatiu sempre, a la premsa de l'època, El seu nom artístic era Candelaria Biarnés. Normalment no utilitzaven el cognom, pel que ha portat a moltes confusions, tot i no gaire clares.

José March (3) cita aquest cas com la miss que era un míster. Les dades sobre ella són molt confusos, però el fet de sortir com miss Districte V (3) va fer sospitar a la premsa del seu temps (des de el Diluvio fins al Papitu) que es tractava d'un "home". March assenyala que "com no sortien en banyador, no podem conèixer el seu gènere", jo no sabia que es pogués conèixer el gènere d'algú si va en banyador. Però tot va ser una confusió, com el mateix March assenyala en el seu treball de recerca que Candelaria Biarnés s'hauria presentat pel Districte II i qui va guanyar un concurs similar va ser el transformista català d'origen filipí DERKAS, i va passar a Berlín traient-se la perruca un cop guanyat el concurs. Potser aquesta va ser la confusió, o no ... Però la llegenda que una persona transvestida va guanyar el concurs de miss Districte V (Barri Xinès) segueix sense resoldre.

Encara avui no està clar qui va ser Miss Barri Xinès, el curiós és que va ser poc després de la marxa de Genet de Barcelona i aquest no el cita, si en canvi una suposada marxa de les Carolines per les Rambles.


Mis Distrito V, 1934. 


III MIRKO

Fernando de Torres, Mirko, va triomfar en la nit barcelonina entre els anys 30-50, i és una mostra de les llums i les ombres d'una època molt convulsa. Quan va començar, Genet era un apàtrida que malvivia per la zona.

Mirko lluïa un vestit ajustat que se cenyia encara més. Portava amb gràcia singular el fru fru de gasa i adorns de plomes. Tenia un ampli domini de l'escena; els seus gestos o el seu pas sensual van fer de Mirko el non plus ultra dels transformistes. Un cop conclòs l'espectacle acabava també la imitació. Mirko saludava amb la perruca en mà. Gest que després recuperaria Madame Arthur al Gambrinus en 1960.

Mirko va triomfar imitant les més grans estrelles de la copla espanyola del seu temps. Segons Bueso, el seu vestuari era pagat per un empresari que "cansat de la vida fàcil, va voler optar per l'homosexualisme". (4) Mirko va sobreviure la guerra i va seguir en el món de l'espectacle amb vestits de flamenc a l'Apolo, el Barcelona de Noche o al Molino per sobreviure a la Barcelona del governador Correa, va haver de fer de tot.

Juan Soto era un noi d'uns disset anys quan va arribar a Barcelona i va contactar amb Mirko. Sembla que la seva prova no va funcionar i Mirko en acabar li va dir que havia d'optar per la frivolitat, més tard li va ensenyar unes escales que portaven a un bordell on els artistes es prostituïen. Va descobrir que el local era una tapadora, sortien al local a mostrar-se per després pujar dalt.


Mirko



(1)   Genet, Jean. Diario del ladrón.
(2)   Madrid, Francisco de. Sangre en las Atarazanas

      (3)    March, José. Mis barrio chino era un míster. (Blog personal)

(4)   Bueso, Adolfo, Memorias de un cenetista.

Bibliografía

Soto Puente, Juan, Un hombre llamado Katy, Ediciones La Palma
Olmeda Fernando, El látigo y la pluma
Madrid, Fernando. Sangre en Atarazanas
Usó, Juan Carlos. Orgullo Travestido
Villar Paco, La Criolla, La puerta dorada del Barrio Chino.

dilluns, 15 de juny de 2020

RUTA BARCELONA LGTB, DE LA REPÚBLICA A LA POSTGUERRA


Amb motiu del Dia Internacional de l'Orgull LGTBI+, el Memorial Democràtic ha organitzat una ruta per la ciutat, Barcelona LGTB, de la República a la Postguerra. La ruta començarà al Teatre Goya amb l’accidentada estrena de Mariana Pineda. Segueix pels espais de postguerra de Terenci Moix  o el Raval; recordarem a la persecució policial,  recordarem a la vida nocturna dels anys trenta i com va afectar la guerra civil, no partir de textos literaris. 
La ruta està centrada principalment en els anys que van de la República a la Transició (1931-1980 L'objectiu de la passejada és mostrar com vivien les persones LGTBI, com els veia la societat i com van defensar la seva identitat. També dels locals on anaven, de les lleis que els van afectar i de com les van burlar. 

1933, ambient Barri Chino. David Santsalvador,


DADES

Dia de la ruta dimecres 8 juliol 2020
Horari   a les 18,00. hores
Guia: Leopold Estapé, expert en història LGTBI
Organitzador: Memòrial Democràtic, Generalitat de Catalunya
Preu gratuit

La ruta tindrà mesures de seguretat.



LA RUTA

Iniciarem el recorregut al teatre Goya, enfront la plaça del mateix nom, baixarem pel carrer Joaquín Costa (aturada 2 carrer del Tigre, 3 Granja Beirut, 4 tenda mòbils qualsevol). Agafarem carrer del Carme direcció Rambles ( 5 carrer del Malnom, vista Plaça Padró, 6 carrer de les Egipcíaques). Travessarem la Biblioteca de Catalunya (7 estàtua Sant Roc escala d’entrada biblioteca). Agafarem carrer Hospital direcció Paral·lel fins Robadors (8 entrada a la plaça Salvador Seguí, 9 cantonada Salvador Seguí/San Ramon). Baixarem fins a Nou de la Rambla i girarem en direcció Paral·lel (10 Carrer  Guàrdia, 11 Comissaria Nou de la Rambla, 12  estàtua Raquel Meller). Baixarem pel Paral.lel fins al carrer del Portal de Santa Madrona (13 cantonada Drassanes) Agafarem el carrer Cid fins a la cantonada carrer de l’Om (14, punt final)

ATURADES

1) Punt de sortida TEATRE GOYA
(Carrer Joaquim Costa/Ronda Sant Antoni)

Temes: Estrena accidentada de Mariana Pineda, Relació entre Dalí i García Lorca. Margarida Xirgu a l’exili.

El 14 de juny del 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera es va estrenar al Teatre Goya, després d’una lluita contra el governador civil que va fer tot el possible per estrenar-la. L'obra no va ser ben rebuda per una premsa edicte a la dictadura. No es va tornar a representar fins al 1963 breument a Madrid, fins després de la mort del dictador no es va normalitzar la seva representació a l’Estat Espanyol.

Els decorats van ser del Salvador Dalí, llavors en el millor moment de la relació amb Federico García Lorca. Dalí mai va acabar d’acceptar la seva orientació sexual, el que va fer que la seva relació amb el Federico fos molt complexa.

García Lorca va ser assassinat pels colpistes de 1936. Margarita Xirgu va marxar a l’exili, on va morir. Amiga de molts gais i lesbianes, les seves relacions amb algunes dones expliquen una possible bisexualitat, sempre negada pel seu entorn, malgrat algunes evidències. També la família de García Lorca ha fet el possible per negar l’homosexualitat del poeta. 



2) Carrer del TIGRE
(Carrer Tigre/cantonada Joaquín Costa)

Temes família Moix

A pocs metres del carrer Joaquim Costa van viure Terenci Moix i la seva germana l’Anna Maria Moix. Mentre Terenci mai va amagar la seva homosexualitat en una obra literària molt extensa i rica, Anna Maria va trigar a definir-se com lesbiana. Però ningú com ella va expressar   l’amor de les dones a través de les seves novel·les i de les seves poesies on abordava el tema de la diversitat sexual o l’amistat íntima entre dones però sempre de manera esbiaixada. Es va declarar lesbiana el 1997, la seva aportació va tenir a veure més amb les seves estratègies per viure i narrar l'amor entre les dones a través de l'el·lipsi, els silencis i les absències.



3) Granja de Gavà (ara BEIRUT) 
(Carrer Joaquim Costa,37)

Tema Terenci i Néstor

El 5 de gener de 1942  naixia Terenci Moix a la Granja de Gavà.
Terenci va acollir al Néstor Almendros, primer, i Hermán Puig, després, un cop van fugir de Cuba. Ambdós fotògrafs, cineastes, homosexuals i d’origen català- Web Herman Puig:  http://www.hermanpuig.info/index_es.htm

La relació amb Almendros va anar més enllà d’una bona amistat. Terenci a “Extraños en el Paraiso” explica com es va enamorar del fotògraf, per qui tan sols va estar una gran amistat. A Barcelona Nestor Almendros va patir el buit de la intel·lectualitat que creia que Cuba era un paradís, especialment per part de Jaime Gil de Biedma. Aquí  més informació:   http://poldest.blogspot.com/2018/04/la-barcelona-de-nestor-almendros.html






4) Una TENDA de mòbils abans joieria del carrer Joaquim Costa. 
(Llloc aleatoni entre Granja Beirut i carrer del Carme, pot ser al número 27, cal evitar molestar al veinat).

El joier de la "Sombra del viento" de Ruiz Zafon

Ruiz Zafón a la “Sombra del viento” explica com la policia utilitzava a un joier per informar del que passava pel barri. Els homosexuals van ser víctimes de l'extorsió fàcil per part de la policia i privats en un món on les relacions homosexuals estaven perseguides.  Més informació:  http://leopoldest.blogspot.com/2015/04/libro-recomendado-los-antisociales.html




5) Carrer del MALNOM
(Cantonada carrer del Carme)

Origen del nom. És dels noms més antics de Barcelona. No hi ha certesa del seu origen. Es creu que al segle XVII hi havia un bordell, també que el mal nom era “Tifella(titella)”

El rei Joan I va regular la prostitució a Barcelona, assenyalant els guanys com havien de ser repartits. Al negoci participava la Corona i l'església. Amb la Guerra dels Segadors es va autoritzar posar "carasses" als bordells, a fi que els forans (analfabets) les trobessin amb facilitat. Inquisició i autoritats generalment miraven cap a un altre costat davant d'un negoci del qual no eren aliens.



6)  CONVENT DE LES EGIPCÍAQUES
(Carrer de les Egipcíaques/carrer del Carme)

Convents femenins a la Barcelona d'abans,

Fins al 1837 era seu del Convent del mateix nom. (Maria Egipcíaca era una prostituta penedida del segle IV santificada.


Des del temps de Joan I les prostitutes dels bordells eren portades als convents, com aquest o el de les Magdalenes per controlar si tenien alguna malaltia de transmissió sexual. També va ser presó de dones.





7) LES PANDÈMIES: ELS CULPABLES
(Carrer Hospital, 56, entrarem per carrer del Carme)

Hospital de la santa Creu// Biblioteca de Catalunya

Sant Roc  era representat amb un gos que llepava les seves nafres per curar-les. A l'hospital de la Santa Creu van ser atesos els darrers afectats per la pesta i especialment per la lepra. El gos de sant Roc a Barcelona era invocat contra la ràbia i era protector davant la lepra i la pesta, se'l va invocar com a sant Gos. 

Les grans pandèmies es van considerar com a càstigs divins, pels pecats humans que molestaven a Déu, especialment pel de sodomia. La ciutat molts cops en lloc de buscar solucions, buscava culpables sense importar si eren innocents o no. Així el 1365 va ser cremat el rabí Isaach   Mardofay. Mireu https://poldest.blogspot.com/2017/04/el-judici-contra-isaach-mardofay-pel.html 




8) MURAL KEITH HARING
(Cantonada carrer Robadors/Plaça Salvador Seguí, el mur ja no existeix)

El 1989, un any abans de morir, Keith Haring va estar a Barcelona. En ple Raval va realitzar un dels seus més cèlebres murals: “Tots junts podem aturar la sida” (TODOS JUNTOS PODEMOS PARAR EL SIDA). Va triar la plaça Salvador Seguí, lloc freqüentat per treballadors del sexe i heroïnòmans. En menys de 5 hores va realitzar un mural de dos metres i mig d'alt per trenta de llarg. Era un missatge clarament dirigit a les persones del barri, un dels llocs més afectats per la pandèmia de la SIDA. En ell advertia dels perills de tenir sexe sense protecció o compartir xeringues. 

Malgrat tot va ser destruït i 25 anys després restituïda una còpia a la Plaça dels Àngels: aquí ho explico.   https://poldest.blogspot.com/2017/04/1898-keith-haring-barcelona.html 



Foto Silvia T Colmenero



9) FARMÀCIA RECONVERTIDA
 (Sant Ramon 2, cantonada Sant Pau)

Cocaïna i farmàcies, anys 20-30

Durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona es va transformar en la destinació turística de molts europeus que acudien a una ciutat en pau i amb una espectacular oferta d'oci. Fins aquestes dates, la cocaïna la venien a les farmàcies com a remei. Es podia adquirir sense recepta. El preu era molt barat. Amb l’arribada massiva de turistes amb ganes de festa i l’augment de l’oferta d'oci, la demanda es va disparar. Més:  https://poldest.blogspot.com/2018/11/arribada-de-la-cocaina-barcelona-durant.html




10) CABARET GAMBRINUS
 (Carrer de la GuàrdiaNou de la Rambla)

Cap al 1960, Modesto Mangas es transformava en Madame Arthur i al Gambrinus va debutar com a cal, sent la primera transformista de la postguerra. Mireu:  https://poldest.blogspot.com/2017/04/la-barcelona-de-la-madame-arthur-reina.html Deu anys més tard debutava Dolly Van Doll, la primera transsexual en aparèixer a un escenari a Barcelona.

A la part baixa del carrer es troba el vell Cangrejo Loco, l'assenyalen com el local LGTB ( no tinc clar si era sols per a homosexuals) més antic de Barcelona. Ja funcionava durant la república. A llocs com aquest Rafael de Leon va perdre la fortuna darrera joves tatuats o amb ulls verds. Mireu:  https://poldest.blogspot.com/2018/02/la-vida-loca-de-don-rafael-de-leon.html

Imatge trobada a les xarxes.


11)  COMISSARIA NOU DE LA RAMBLA
(, Nº 76, Abans Conde de Asalto)

Lleis, policia i justícia franquista:

Aquesta comissaria, amb la de Via Laietana formaven part de la ruta d’insults, vexacions i maltractes que molts homosexuals i transsexuals van patir víctimes de les lleis franquistes. Si no tenien medis acabaven a la Model, on al patiment es sumava molts cops en repetides violacions. La Rampova explica com sent menor d’edat va ser violada en 8 ocasions en un sol dia, amb la participació directa dels funcionaris.

La Gilda, la Silvia Reyes, la Carmen de Mairena, la Candela, la   Rampova,   Juan Soto  la Katy, la Violeta... són noms de persones que ho van patir, com moltes altres anònimes, tan sols per ser diferents. Mireu:  https://poldest.blogspot.com/2017/11/barcelona-i-la-ley-de-peligrosidad_14.html


Fruit de la lluita contra les lleis va néixer el primer activisme a Catalunya i Espanya. Fa 50 anys, fruit d'aquesta lluita naixia  el MELH   (Movimiento Español    de Liberación  Homosexual), fundat per l'Armand de Fluvià el 1970. 

Imatge de les xarxes.


12 PLAÇA RAQUEL MELLER
(PLaça Raquel Meller, Paral.lel)

L’ambigüitat del cuplé// Teatre Arnau

El cuplé català no es va estar de res, va tractar tots els temes i la diversitat sexual i de gènere no va quedar enrere.  Les obres de Joan Viladomat van traspassar fronteres i van triomfar inclòs fora d’Espanya, al cabaret el Dorado de Berlín per exemple.

Malgrat que s’ha perdut gran part de la producció discogràfica d’aquells anys, es conserva alguna cançó de contingut lèsbic de la Raquel Meller  Mireu: https://poldest.blogspot.com/2017/05/la-barcelona-de-raquel-meller.html

La Meller va triomfar a l’Arnau. El darrer teatre que encara manté l’estructura dels teatres dels temps d’or del Paral.lel, encara que es troba a un estat lamentable. Als anys de la transició va recuperar els espectacles de Music-hall donant feina  a moltes dones trans. Al costat, carrer Tapies, estava el Barcelona de Noche, creat el 1936 per fer la competència a la Criolla, inclòs després de la guerra va ser un lloc on anaven molts homosexuals. També al final de la dictadura va presentar espectacles amb dones trans. Sonia Rescalvo va poder treballar aquells anys, després va venir el malson fins que el 1991 va ser assassinada. Mireu: https://poldest.blogspot.com/2018/10/memoria-de-sonia-rescalvo-zafra.html




13 LA VESPASIANA DE LES DRASSANES

 Paral·lel / Drassanes/Portal de Santa Madrona.

El 1933 un atac anarquista a la caserna de les Drassanes va afectar una vespasiana (urinari) de la zona. Genet que ja no estava a Barcelona diu a Diari del lladre que alguna “carolina” que hi era lligant va morir. Diu també que després es va fer una manifestació que va baixar per les Rambles fins al lloc per fer-hi homenatge. Ho va escriure 10 anys després, al mateix temps que creava el terme Carolines per referir-se a les persones transvestides de la zona.
Però qui eren les Carolines i quin va ser el seu destí? La Generalitat les va prohibir el 1936? Mireu: https://leopoldest.blogspot.com/2018/11/las-carolinas-entre-el-mito-y-la.html



14 LA CRIOLLA
 (Carrer Cid, 10)

Fi de ruta

L'agost de 1938 l’aviació feixista va arrasar el Portal de Santa Madrona, entre els edificis destrossats estava La Criolla, encara que de fet des de juliol de 1936 havia perdut tota la seva força. La premsa deia que era el local amb pitjor fama d'Europa, aquí el seu encant. Gente bien, mafiosos, transvestits, anarquistes i criminals es trobaven al famós local de la “callejuela maloliente” Mireu:  https://poldest.blogspot.com/2018/09/la-callejuela-maloliente-de-la.html

Poc sabem de Flor de Otoño, les seves imatges, el seu entorn i les poques dades sobre ell res tenen a veure amb el personatge literari; una cosa està clara ni era advocat, ni de bona família, ni es deia Lluís. Segurament era un traficant, delator i que vivia de vendre el seu cos al millor postor. Mireu:
https://poldest.blogspot.com/2018/02/flor-de-otono-mes-incognites-que.html

2 hores de ruta aproximadament.

BIBLIOGRAFIA

Arnalte, Arturo. Redada de violetas, Ed. La esfera de los libros.
Cansinos, Rafael. Novela del literato. Alianza editorial
Genet, Jean. Diari del Lladre. Ed RBA
Huard, Geoffroy, Los antisociales,  Ed Macial Pons
Mira, Alberto, De Sodoma a Chueca, Ed Egales
Olmeda, Fernando, El látigo y la pluma, Oberon Ed
Riera, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base
San de Velilla, Sodoma y lesbos modernas.

PREMSA:

13 presos per explicar la història de la Model. EL PAIS, 4 juliol 2017..