RUTES ANY 2026

 Un any més presento les meves propostes de rutes, especialment per Barcelona, però també per Gavà. Són rutes pensades per una duració aproximada d'1 hora 30 minuts. Les condicions econòmiques o de gratuïtat ho decidirà l'entitat organitzadora.

Estan pensades per grups, entitats públiques o privades. Totes elles s'adapten (continguts i llenguatge), al grup sol·licitant. Estan pensades per gent de totes les edats, escoles, centres cívics, residències, partits polítics, entitats... Sempre abans de sortir s'elabora una guia, amb la bibliografia inclosa. 

Aquí les que estan a disposició per aquest any:

1. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

Entre 1h 30 minuts i dues hores. sortida Via Laietana, final Plaça Raquel Meller (Paral.lel)

3. RUTA CAP ELS ORIGENS DE BARCELONA

Una viatge als origen de la ciutat, vistos amb una mirada LGTB. L'arqueologia ens permet conèixer com era la ciutat romana, però coneixem on van estar els primers llocs de culte cristià? Fins on arribava el call jueu? Quina relació tenia la ciutat amb els predicadors i inquisidors? Totes les carases indiquen bordells? Existien pactes d'agermanament entre persones del mateix sexe? Quin paper jugava la dona medieval? Els bordells tenien protecció reial i cristiana? Durant el recorregut intentaré contestar que en sabem i que no es vol saber sobre aquest tema.

Del Born a la Plaça del Rei

5. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ DE LA DIVERSITAT

A través d'aquesta ruta passarem per indrets que ajudaran a entendre com ha afectat l'estigma i la persecució a les persones LGTBI i el seu desig d'una plena diversitat sexual i de gènere. Lepra, pesta, tuberculosi, sida,,,, De la Biblioteca de Catalunya a la plaça Raquel Meller.

Ocaña a la Bohemia

7. RUTA CAP ELS ORÍGENS DEL BARRI "CHINO" 

Aquesta ruta ens portarà als orígens del barri "Chino", els personatges, els locals, les llegendes i la repressió. Quin espai era, qui va crear el nom?  De la plaça George Orwell i finalitza al Teatre Arnau.

8. RUTA LITERÀRIA LGTBI

Una desena d’històries que salten de les pàgines dels llibres per explicar la Barcelona més literària. Més de quinze referències literàries relacionades amb cada localització. De Joaquin Costa a Plaça Vila de Madrid

9. RUTA PER LA PRESENCIA TRANS A BARCELONA

Com vivien, com els veia la societat barcelonina, com van defensar la seva identitat? Parlarem de transvestisme, transsexualitat, d’identitats transgressores; recordarem a Ocaña, Madame Arthur, Flor de Otoño i també persones anònimes de segles anteriors. Plaça Via de Madrid a Paral.lel

Interessats: Cal contactar amb el GAG:

amicsgais@amicsgais.org

També tinc rutes pensades per visitar el MNAC (12 quadres), la Seu d’Egara, o per diferents indrets de Gavà.

Cal contactar (grups o entitats):

leopoldest@gmail.com

Un exemple, mireu bé:

Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

 L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.

Amb la tramitació de la llei es va crear a Barcelona un grup reduït d'activistes, amb bons contactes internacionals i coneixedors de l'evolució de l'activisme gai a Amèrica i Europa, i amb relacions tant amb les associacions antigues, com els nous fronts d'alliberament.

El grup es va denominar AGHOIS (Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual), que en integrar-se membres d'altres zones d'Espanya va passar a anomenar-se Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH). Van mobilitzar associacions i governs per assenyalar la llei que pretenia tancar homosexuals i transsexuals, només per ser-ho. Moltes portestes van arribar al govern espanyol, fins i tot una del Vaticà. La llei finalment va optar per un redactat ambigu que deixava la decisió a mans dels jutges.

Una revista editada per ells, AGHOIS, l'enviava Arcadie des de França a domicilis particulars. El règim espanyol va veure que "l'assumpte homosexual" tenia tints polítics i se'ls podia escapar de les mans. El 1973, Arcadie va enviar un correu criptat a Armand de Fluvià, explicant que el ministre López Rodó havia pressionat el govern francès perquè l'associació no donés més suport a l'activisme espanyol.

La solució va ser editar la revista a Suècia amb l'ajuda de l'editor Gay Michael Holm. AGHOIS va passar a ser "Òrgan del Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual", però les pressions del ministeri d'exteriors van seguir. Ho consideraven una intromissió política greu en assumptes interns d'Espanya. Així el 1974 es va haver de deixar d'editar la revista.

La pressió contra l'activisme no s'ha acabat aquí. Encara que per a ells va ser un cop dur, van decidir tirar endavant. Un dia Fluvià va rebre una trucada a casa seva, un home demanava subscriure's a la revista. Armand que havia estat retingut a la temible comissària de Via Layetana, va conèixer la veu, era el sanguinari torturador Juan Creix,

Juan Creix, el torturador condecorat

Els seus mètodes de torturador més coneguts eren:

1)L'electricista. Els elèctrodes sobre cossos mullats eren una de les formes de turment d'aquells anys de la victòria.

2)La rotllana. El mètode tradicional dels primers anys. Un grup de policies pegant a mansalva, a mà ia porra.

3)La cigonya. Es posava el detingut a la gatzoneta, de vegades nu per culminar la humiliació. Se li emmanillava les mans juntes per darrere dels genolls i se li tenia així el que aguantés, per copejar-ho quan es desplomava.

4)El tambor. Consistia a col·locar sobre el cap una galleda d'alumini, i copejar-ho amb les porres. Els timpans es feien miques, la sordesa era una seqüela inevitable, i el dolor, infernal.

5)La banyera. Un mètode basat en l'asfíxia: ficar el cap del detingut en una galleda d'aigua, amb l'habitual plus d'humiliació després que un torturador orinés o escopira. El sadisme l'ha perfeccionat canviant l'aigua per una bossa d'escombraries atapeïda al coll.

6)El Crist. Consistia a tombar en decúbit supí el detingut, amb els braços en creu, i colpejar-lo amb tota mena d'instruments.

7)El quiròfan. En una taula tendien la víctima de cintura cap avall, deixant el mig cos superior suspès a l'aire. Mantenir una horitzontal impossible era l'única manera d'evitar el dolor terrible a la columna i la hiperèmia cerebral. (1)

Tot i el sigil amb què actuaven els membres del MELH, un soldat se'n va anar de la llengua a Saragossa, la informació va arribar al Servei d'Informació Militar, mobilitzant la policia de Barcelona. Per sort van tenir temps de desmuntar totes les xarxes i només va quedar un petit grup que va mantenir l'esperança viva fins a la mort del dictador.

Armand de Fluvià

(1) Mètodes de tortura utilitzats a la Comissària de Via Laietana en temps de Juan Creix

Origen de la informació:

Armand de Fluvià em va parlar de les trobades amb Juan Creix, però desconeixia el context, que ho he vist publicat per Geoffroy Huard, Els Gais durant el franquisme, ed Egales.

TARANCÓN, EL BISBE QUE VOLIEN ENVIAR AL "PAREDÓN"

Aquests temps que veiem a dirigents de la Conferència Episcopal clarament alineats als postulats de VOX i PP, com les seves cadenes de ràdio i televisió. He recordat un altre temps. De fet, ha estat Josep Miquel Bausset, monjo del Miracle, que m'ha recordat una carta pastoral de l'Enrique Tarancón, ara fa 75 anys, en plena dictadura.

Visita de Tarancón al Miracle, mentre ere el bisbe de Solsona.

Quan el van nomenar bisbe de Solsona tenia tan sols 38 anys, era un petit bisbat al bell mig de Catalunya. Es va trobar amb una població empobrida per la guerra, que passava fam. Es va posar aviat al costat de la gent minera, dels obrers i els més necessitats, i es va mobilitzar en favor seu, però totes les administracions li van tancar les portes als nassos. És llavors quan va escriure la carta pastoral que va aixecar polseguera:

-«No podemos callar. No debemos callar por más tiempo....parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos»,

-«...para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana».

-“Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones…..(pero) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos”.

Tarancón amb l'abat Cassià

No cal dir que després d'això, Tarancón va estar 18 anys a Solsona. Segons va declarar més tard, ell va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: “Era el lloc adequat per a mi”. Però el nunci papal, quan li preguntaven pel fet, deia: “Hasta que el gobierno no digiera el pan”, L'extrema dreta, sempre amb tant poder a Espanya aviat el va assenyalar com "el obispo rojo".


Bausset també recorda la seva defensa del català: "Tarancon assumí personalment la defensa de la revista l’Infantil, per evitar d’aquesta manera els problemes de la censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home més de fets que de paraules, li digué al mossèn: “No patisca; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català”." El monjo, també valencià, treu pit: "Aquesta anècdota del sermó a Cervera i la Pastoral, demostren el caràcter extravertit de Tarancon, molt propi dels valencians" Per acabar dient: " N’estic segur que d’haver viscut la Dana que va assotar els pobles de la zona central del País Valencià i que va produir 228 morts, el bisbe Tarancon no hauria mirat cap a un altre costat, ni hauria callat per “prudència”, sinó que hauria denunciat , la passivitat del govern valencià (i la seua ineptitud), en gestionar aquesta catàstrofe, ja que els qui estaven al capdavant del Cecopi, no van saber avisar a temps la població per tal de protegir-la.

Eren temps diferents, avui els mitjans de comunicació dels bisbes estan properes a les polítiques antisocials dels empresaris. o les retallades de drets de les dretes més radicals i fonamentalistes. Avui, com fa 50 anys, molts seguirien dient "Tarancón al paredón".

RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

En el marc de la campanya del 28J. Dia Internacional de l'Orgull LGTBI+, des de l'Àrea de Feminismes i Igualtat de la Diputació Provincial de Barcecola organitza la jornada La memòria històrica LGTBI+: narratives i reptes per a les polítiques públiques des del món local.

Ruta guiada per la memòria històrica LGTBI+ pels carrers de Barcelona.

 

A càrrec de Leopold Estapé, historiador i expert en història del moviment LGTBI. 

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

17 de juny des de l'Espai Francesca Bonnemaison.

18 h -19:30 h. 

Inscripció oberta a la ruta guiada fins arribar a un màxim de 30 persones:   https://formularis.diba.cat/diba/recorregut-memoria-historica-lgtbi-lestigma-persecucio-barcelona

Interior de la Criolla, amb Flor de Otoño (llavis pintats) al centre ballant. 

SORTIDA 

Dia:                              17 juny 2025

Hora                             18 hores

Lloc:                             Espai Francesca Bonnemaison, Carrer de Sant Pere Més                                          Baix, 7

Organitza:                   Diputació Provincial, Area de Polítiques d'Igualtat.

Durada activitat:          Entre 1h 30 minuts i dues hores.

Bibliografía:                 Al final d'aquest text

Preu                            Gratuït.              

Guia                            Leopold Estapé. Expert en història LGTB

Idioma:                        Català

Final:                           Plaça Raquel Meller. (Paral.lel)  Segons horari.

INFORMACIÓ ÚTIL:

-Comissaria de la Via Laietana, Més de 1000 persones van rebre maltractes en virtut de les lleis franquistes.

https://poldest.blogspot.com/2022/02/memoria-gris-de-la-comissaria-de-via.html

 -La intersexualitat als carrers de Barcelona: Múnia i Onofre

https://poldest.blogspot.com/2017/08/la-llegenda-de-munia-de-barcelona.html

Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala

-Rampova al cine Princesa. Qui era?:

https://www.elsaltodiario.com/lgtbiq/rampova-cabaret-ploma-2-maribollotrans-no-insulto-porque-cuando-admites-termino-convierte-arte

-Barri "Chino", abans de la guerra:

https://poldest.blogspot.com/2022/03/barri-chino-abans-de-la-guerra-civil.html

-Les Carolines entre el mite i la realitat:

https://poldest.blogspot.com/2020/06/les-carolines-entre-el-mite-i-la.html

-Memòria del carrer Cid "la callejuela maloliente"

https://poldest.blogspot.com/2018/09/la-callejuela-maloliente-de-la.html

Barri Chino, originalment d'Arc de Teatre fins el mar. 

-Cançó lésbica de Raquel Meller:

Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

Genet, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 

Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)

Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 

Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.

Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.

Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.

Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.

Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo.  Ed Egales. 

León, Rafael de. Pena y Alegría del Amor 

Madrid, Francisco. Sangre en las Atarazanas. La Vanguardia
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. El desvelo Ed.

Blogs de Leopold Estapé

La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/

L'armari obert: http://leopoldest.blogspot.com.es/

 

RUTA DE L'ORGULL: DE LA PERSECUCIÓ A LA REVOLTA

El 26 de juny de 1977 va tenir lloc a les Rambles de Barcelona el que va ser la primera Manifestació per a l'Alliberament Gai (1) 47 anys desprésrecordarem com es va arribar aquí i els fets més importants des de la fosca  postguerra  barcelonina. Per això anirem pels llocs on van succeir aquests fets.

INICI                 RAMBLA SANTA MÒNICA/FARISTOL 1er. ORGULL

DIA                   20 Juliol

HORA              11 del matí

DURADA         1 hora 20 minuts (aprox)

PREU               Gratuït.

ORGANITZA    Fundació Enllaç

GUIA                Leopold Estapé, Expert en història LGTBI

ATURADES:

1)     Rambla Santa Mònica

        Faristol  manifestació 1977:  Situació político-social.  Ocaña i Nazario                        (detenció) 

2)     Rambla

        Els Sampere. Còmics de moral distreta. Frontó Colón. Visibilidad lésbica. 

3)     Rambla/Escudellers

        Bar Cosmos, bordells i  meublés, VI Flota, "Vagos y Maleantes"  Carrer                    Còdols. Primers locals d'ambient. Detenció de la Carmela.

4)     Carrer Lancaster.

        Bar Bohemia. Cúpula Venus: de Pavlovsky i Christa Leem (trans? )

Ocaña, al Bar Bohemia.

5)    Carrer Nou de la Rambla

       Presó del Palau Güell.  Cine Eden Concert. 

6)    Nou de la Rambla / Guàrdia

       Cambrinus (Madame Arthur i Dolly van Doll) Concha (Sara Montiel) Cangrejo           (Carmen de Mairena.)

7)    Nou de la Rambla  

       Comissaria Nou de la Rambla (Conde de Asalto) Perillositat Social.                           Detencions, vexacions, falses acusacions, violacions. Antonio Gutierrez. La             ruta de la vergonya (Conde de Asalto, Via Laitena, Moldelo)

8)    Carrer Tapies

       Barcelona de Noche. Mirko, prostitució masculina. 

Mirko

9)    Plaça Raquel Meller/ Paral.lel

       Teatre Arnau. Del destape als espectacles de travestis. LLuita pels drets                   transexuals anys 70. Sonia Rescalvo. Fi de ruta. 

Bibliografía básica: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales

Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 

Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Huard, Geoffroy. Los Gais durante el franquismo Egales. 2020

   "           "           Los antisociales.(Barcelona-París, 1945-1975) Marcial Pons. 2014

Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.

Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.

Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)

HISTÒRIES DEL "CHINO" (I)

Va ser el 1925 quan Francisco Madrid va publicar un seguit d'articles al setmanari "El Escándalo" sota el lema de " 'Los bajos fondos de Barcelona". En un article sobre una coneguda taverna del carrer Arc de Teatre "La Mina", Juan el sereno" diu "La Mina es la gran taberna del Barrio Chino. Porque el Distrito Quinto como Nueva York, Buenos Aires o Moscú, también tiene su Barrio Chino".

 

Aquí adjunto diversos articles meus sobre el Barri Chino de Barcelona.

TROTZKY, UN PISTOLER A LA CRIOLLA

Una vella fotografia ens mostra el pistoler del sindicat lliure, Trotzky, amb ulleres. A la foto i davant seu hi ha l'Asturiana assegut a terra i la dreta Flor de Otoño, al costat d'un altre pistoler de nom incert. Curiosament cap dels dos joves va transvestit.
Qui era Trozky? Era un treballador de l'estiba a qui agradava més el sexe que la feina. Feia 1910 va adquirir una pistola i es va dedicar a fer de guardaespatlles dels polítics propers a Lerroux, sempre ficats en negocis tèrbols.
La feina li va agradar i va fer un pas més. Tot i ser analfabet, es va fer passar per àcrata i va arribar a escriure un article a "Terra i Llibertat", potser li ho va escriure Martínez Anido o algú del seu entorn. En realitat va fer mèrits per entrar de confident i donar dades a la policia i els matons del Sindicat Lliure per rebentar vagues i assassinar sindicalistes. En aquest segon apartat va ser un especialista.
Ell es vanagloriava de tenir un cementiri ple amb les víctimes. Més d'una vegada era detingut per la policia, i poc després sortia per una altra porta, sense arribar a ser jutjat mai.
Entre les víctimes hi havia altres companys del sindicat, una història amb una dona, i el gallet fàcil d'aquest pinxo es treia a un enemic de sobre. A la policia li era igual, mentre fes la seva guerra bruta.
El 1919 el general Martínez Anido, i després governador de Barcelona, ​​va crear el Sindicat Lliure Regional, s'autodefinien com a catòlics i tradicionalistes, tenien el suport de l'estat, la patronal i el clergat. Va tenir el suport de Primo de Rivera, es va fusionar amb el Sindicat Catòlic i van estirar el sometent, que feia el mateix treball en l'àmbit local. Entre les nombroses víctimes hi va haver el Noi del Sucre, després de la vaga de la Canadenca, l'advocat Francesc Layret, van atemptar també contra Àngel Pestanya i van posar en el seu objectiu Companys.
Un dels seus dirigents, enmig d'aquestes matances, va declarar "Jo afirmo que el Sindicat Lliure ha de ser la pedra angular on ha de descansar la nova humanitat conscient i redimida".
Una infame sèrie de Atresmedia va vincular la mort de Salvador Seguí a la FAI, malgrat encara no existía, totes les evidencias ens mostren a la policía i dos pistolers que buscaven al Noi del Sucre i a Companys, qui per sort va fer tard.
El nom del mató era Trozky, segurament producte de la seva pròpia ignorància.

L'ASTURIANA, MIS DISTRICTE 5, 1934?

Hi ha dubtes de si va ser ella o Candelaria Biarnés, o eren la mateixa persona. La realitat és que va provocar un gran escàndol entre la premsa que es dedica a escandalitzar-se per espantar els seus lectors dels mals que cauran sobre d'ells.

Diuen que l'Asturiana era la més bella de la Criolla. Però ¿qui s'amagava darrere d'aquest bell rostre femení? Apareix citada en nombroses publicacions sobre la Barcelona dels anys 30, també als reservats de la Criolla al costat de Flor de Otoño, amb roba masculina. Ningú va escriure la seva biografia.

L'Asturiana apareix sovint citada en la premsa de l'època o en la interessant publicació del periodista Francisco de Madrid "Sang a les Drassanes" de 1926 (reeditada per La Vanguardia). La cita en masculí i l'anomena invertit. Cita a les seves companyes "la Cojitos" la "Madriles", la Granota, l'Eloisa ... Assenyala que apareixien en multitud de "festes d'invertits" als quals acudien "parelles d'invertits vestits de dona", compta que era assídua en els reservats l'Hotel Palace, o en els del 'Paral·lel, segurament també en la Criolla o Cal Sagristà. Poc més sabem d'ella, de qui mai ningú es va interessar en la seva biografia.

També hi ha breus referències, en negatiu sempre, a la premsa de l'època, El seu nom artístic era Candelaria Biarnés. Normalment, no utilitzaven el cognom, i per això ha portat a moltes confusions, no gaire clares.

El fet de sortir com miss Districte V va fer sospitar a la premsa del seu temps (des del Diluvio fins al Papitu) que es tractava d'un "home". Assenyalaven que "com no sortien en banyador, no podien conèixer el seu gènere", jo no sabia que es pogués conèixer el gènere d'algú si va en banyador. Anys abans a un concurs similar va ser el transformista català d'origen filipí DERKAS, i va passar a Berlín traient-se la perruca un cop guanyat el concurs. Cert, una persona transvestida va guanyar el concurs de miss Districte V, Candelaria o Asturiana ?, el misteri segueix.

Informació completa: https://poldest.blogspot.com/2020/07/lasturiana-la-candelaria-mirko.html

ELS DOS MIL GAIS DEL CHINO, EL 1929.

A la primavera del 1929,un escriptor francès nascut als mars del sud (Noumea) va venir a Barcelona a endinsar-se al món de l'hampa per la seva novel·la "Le pritemps d'Espagne". Va escollir Barcelona per què "a aquesta ciutat, aquest món té un caràcter i un color molt propi"

Un dia va entrar a la Criolla del carrer Cid, Cid Campeador a la seva novel·la, per donar segurament un aire més exòtic. Aquí es va trobar uns joves amanerats i amb la cara pintada que el van invitar a ballar. Va quedar estranyat de com s'agafaven, especialment "pel darrere". Va preguntar a un cambrer que era allò. Aquell li va dir "aquí tots som gais (en realitat mari..ns, però a Facebook ni li agrada la paraula), jo conec a més de dos mil a aquest barri."

El diumenge va tornar, el local estava ple de gom a gom, bodeguers, estibadors, mecànics, mariners... "Es llançaven a ballar amb entusiasme, estranyant entre els seus braços als joves maquillats.

IMATGE: BALL A LA CRIOLLA. Davant es pot veure a Flor de Otoño, llavis pintats y ballant amb un client.

L'ESCAFANDRE MISTERIOSA

Era el 1917 quan Antonio Sacristán, propietari de la Criolla, obria un nou local: Cal Sagristà. No va ser fàcil.

Un dia es va presentar un desconegut demanant comprar "l'escafandre", l'Antonio li va contestar que no podia vendre el que no tenia. Poc després va ser la policia qui li preguntava. En contestar que ho desconeixia, li van clavar una dura pallissa i el van portar al calabós, després de passar una nit detingut, va ser posat en llibertat.
De l'escafandre no se'n va saber més, però Sacristán va aprendre que en aquesta zona s'havia de fer respectar, així va contractar matons del sindicat del crim. Quan algú molestava més del compte, apareixia en algun carreró de la zona, sense respirar: li costava 1400 pessetes.

IMATGE: Reservat de la Criolla, l'Asturiana assegut a terra al mig, darrere seu amb els llavis pintats Flor de tardor, amb dos pistolers del sindicat lliure (del crim) Pepe de la Criolla i Sacristán.

Juny 1927, Història de la Teresa

La Teresa va sortir de l'escola sense saber res. La seva mare li va buscar una recomanació perquè la seva filla entrés d'aprenent a casa d'una pentinadora del carrer de Barbarà, però la noia no li va agradar l'ofici. Una nit, després de sopar, va dir a la seva mare que volia ser modista. La mare va intentar matar-la.

-"Modista tu? Para qué, para no hacer nà?

La mare li va donar dues bufetades. El pare no va dir res. Tenia el costum de no dir res, ho guardava tot per al Casal del Partit Radical (lerrouxistes) on feia política, ja havia participat a trets a una història a la Plaza de Santa Anna.

Bibliografía:

Francisco Madrid, Sangre enAtarazanas, la Vanguardia
Francis Caro. Primavera de Barcelona. Ed. Almuzara.
Paco Villar. La Criolla, puerta dorada del Barrio Chino. Ed Comanegra.