Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Postguerra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Postguerra. Mostrar tots els missatges

dissabte, 25 de juliol del 2026

LA JAPONESA, LA BOTIGA DE "GOMES" QUE VISITAVA AVA GARDNER

Durant la llarga postguerra espanyola, la venda i difusió de preservatius va estar estrictament prohibida per la llei franquista de gener de 1914 i, més severament, per la llei de 1941, que perseguia qualsevol pràctica anticonceptiva en sintonia amb la ideologia nacionalcatòlica.


Opisso, venda clandestina de condons


Malgrat la persecució legal, el producte es va continuar comercialitzant de forma clandestina a través del mercat negre (estraperlo) i sota estratagemes legals en farmàcies. Un bon exemple va ser LA JAPONESA, un Sex Shop, disfressat de Clínica Consultori.

A l'inici d'Arc del Teatre i gairebé davant d'un dels bordells més gran d'Europa, el de Madame le Petit, hi havia la botiga clínica de La Japonesa, regentada pel doctor Holgado. Disposaven d'estocs de gènere estranger (sovint francès) introduït de contraban pel port o per la frontera, com també de fabricació local, comercialitzats clandestinament com a mètodes de prevenció de malalties veneris. A causa de la llei de 1941 que prohibia estretament qualsevol mètode anticonceptiu, La Japonesa es va convertir en un espai de resistència mítica gràcies a la seva discreció. Tot i això molts policies i autoritats de l'època eren clients seus.

Com que els preservatius eren un bé escàs, molt car i sotmès a l'estraperlo, a La Japonesa s'administraven serveis de rentatge, desinfecció i entalcament de goma perquè els clients poguessin reutilitzar els preservatius de manera més o menys segura.

El centre era àmpliament conegut entre les dones de la ciutat (tant de classes populars, com prostitutes del barri com burgeses de l'Eixample) perquè hi facilitaven remeis, herbes, massatges o pràctiques per forçar la regla davant la por d'un embaràs no desitjat. El client (sempre un home) s'havia d'acostar al taulell i demanar un "profilàctic contra les malalties", eufemisme darrera el que s'amagaven els preservatius.





Miró i Dalí als anys vint es estaven fascinats per l'espectacle que descobrien al seu aparador. Dalí va descriure un condó que duia adherida a tota la superfície una sèrie de triangles també de goma; era l'anomenat consolador de càstig.

L'establiment era tan conegut que surt ressenyat en obres de crònica urbana com la famosa Guia Secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell. Tot i que la policia franquista i les autoritats catòliques sabien perfectament què s'hi feia, el local va aconseguir sobreviure durant dècades en el teixit canalla del Raval gràcies a una barreja de suborns, l'empara de la "prevenció sanitària" de la sífilis i una clientela fidel que incloïa personatges de tota condició social.

Segons Carandell, entre els seus visitants més famosos destacaven;

-Ava Gardner: L'actriu nord-americana, coneguda per les seves llargues, salvatges i apassionades nits a la Barcelona dels anys 50, freqüentava el local a la recerca d'articles gairebé impossibles de trobar a l'Espanya de l'època.

-Salvador Dalí: El pintor empordanès, sempre fascinat pel submon llibertí, l'erotisme bizarro i el teixit canalla del districte cinquè, va ser un altre dels compradors cèlebres d'aquest establiment.

-Romy Schneider: Segons expliquen les cròniques de l'establiment, l'actriu austríaca va visitar el local i va quedar tan fascinada per un giny eròtic de goma anomenat "París viril" que en va arribar a comprar fins a sis unitats d'un sol cop.

-Luís Miguel Dominguín: El famós torero, conegut tant per la seva feina a les places com per la seva intensa vida amorosa de l'època (que va incloure relacions amb la mateixa Ava Gardner), també adquiria material discretament a la botiga.

-Els germans Goytisolo: Els escriptors (José Agustín, Juan i Luis Goytisolo), cronistes i assidus de la vida nocturna i canalla dels barris baixos de Barcelona durant la postguerra, coneixien perfectament el local i els seus serveis de prevenció.

-La Chunga: La mítica ballarina i pintora de flamenc, estretament lligada a la vida artística i bohèmia del Raval de mitjan segle, forma part dels personatges populars que travessaven el llindar del carrer de l'Arc del Teatre.


Simulació de l'Ava Gardner per Arc del Teatre (La Japonesa estava a l'altre costat)

El gran mèrit de La Japonesa va ser connectar dos mons totalment oposats gràcies al tabú del sexe. Burgesos de l'Eixample i marits rics que, després d'una nit d'aventura en prostíbuls d'alta volada com el pròxim Madame Petit, acudien plens de remordiments i por a buscar els famosos "lavatges de permanganat de sosa" per evitar la sífilis, de terribles efectes secundaris. També prostitutes del carrer, mariners estrangers del port i els artistes dels teatres del Paral·lel que necessitaven mantenir la seva activitat en un entorn on qualsevol mètode anticonceptiu estava severament castigat per la llei.

La relació entre el consultori La Japonesa i el cèlebre prostíbul Madame Petit era de simbiosi comercial, sanitària i veïnal absoluta, ja que operaven paret per paret al carrer de l'Arc del Teatre. Mentre Madame Petit ocupava el número 6 d'aquest carrer, La Japonesa estava situada pràcticament al davant i a pocs metres, al número 5, creant un autèntic ecosistema de l'erotisme i la clandestinitat al Barri Xinès de Barcelona.

Interior del bordell de Madame Le Petit, on tot era posible.


Quan una de les treballadores de Madame Petit patia un accident o necessitava mètodes de prevenció immediats, acudia directament a La Japonesa. El "doctor Holgado" (propietari del local) els facilitava remeis casolans, pomades i els cèlebres rentatges medicinals amb permanganat de potassi per tallar qualsevol brot de malaltia venèria o intentar frenar un embaràs no desitjat. 


Amb la famosa llei d'abolició de la prostitució de 1956, els bordells es van tancar, entre ells el de Madame Le Petit, se'n va anar generalitzant la penicil·lina, l'edat i els nous costums van acabar amb botigueta del doctor Holgado.


BIBLIOGRAFIA

Guia Secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell.

MADAME PETIT. Bordell. Carrer Arc del Teatre 6. (1888-1956)

Bloc Barcelofilia

BARRI "CHINO", ABANS DE LA GUERRA CIVIL, Bloc la Barcelona Diversa



Blogs "No te quejarás por las flores que te he traído" 

L'Armari Obert

dimarts, 9 de juny del 2026

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

  L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.  (Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, 1970)



Amb la tramitació de la llei es va crear a Barcelona un grup reduït d'activistes, amb bons contactes internacionals i coneixedors de l'evolució de l'activisme gai i polític a Amèrica i Europa, i amb relacions tant amb les associacions antigues, com els nous fronts d'alliberament.

El grup es va denominar AGHOIS (Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual), que en integrar-se membres d'altres zones d'Espanya va passar a anomenar-se Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH). Van mobilitzar associacions i governs per assenyalar la llei que pretenia tancar homosexuals i transsexuals, només per ser-ho, preventivament. Moltes protestes van arribar al govern espanyol, fins i tot una del Vaticà. La llei finalment va optar per un redactat ambigu que deixava la decisió a mans dels jutges.



Una revista editada per ells, AGHOIS, rea enviada a França, i allà  Arcadie ho passava domicilis particulars per correu. Arcadie era l'associació d'homosexuals de França.El règim espanyol va veure que "l'assumpte homosexual" tenia tints polítics i se'ls podia escapar de les mans. El 1973, Arcadie va enviar un correu criptat a Armand de Fluvià, explicant que el ministre López Rodó havia pressionat el govern francès perquè l'associació no donés més suport a l'activisme espanyol.

La solució va ser editar la revista a Suècia amb l'ajuda de l'editor Gay Michael Holm. AGHOIS va passar a ser "Òrgan del Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual", però les pressions del ministeri d'exteriors van seguir. Ho consideraven una intromissió política greu en assumptes interns d'Espanya. Així el 1974 es va haver de deixar d'editar la revista.

Però la pressió contra l'activisme no es va acabar aquí. Encara que per a ells va ser un cop dur, van decidir tirar endavant. Un dia Fluvià va rebre una trucada a casa seva, un home demanava subscriure's a la revista. Armand que havia estat retingut a la temible comissària de Via Layetana, va conèixer la veu, era el sanguinari torturador Juan Creix, de la temible Brigada Politic-social. 

Juan Creix, el torturador condecorat


Els seus mètodes de torturador més coneguts eren:

1)L'electricista. Els elèctrodes sobre cossos mullats eren una de les formes de turment d'aquells anys de la victòria.

2)La rotllana. El mètode tradicional dels primers anys. Un grup de policies pegant a mansalva, a mà ia porra.

3)La cigonya. Es posava el detingut a la gatzoneta, de vegades nu per culminar la humiliació. Se li emmanillava les mans juntes per darrere dels genolls i se li tenia així el que aguantés, per copejar-ho quan es desplomava.

4)El tambor. Consistia a col·locar sobre el cap una galleda d'alumini, i copejar-ho amb les porres. Els timpans es feien miques, la sordesa era una seqüela inevitable, i el dolor, infernal.

5)La banyera. Un mètode basat en l'asfíxia: ficar el cap del detingut en una galleda d'aigua, amb l'habitual plus d'humiliació després que un torturador orinés o escopira. El sadisme l'ha perfeccionat canviant l'aigua per una bossa d'escombraries atapeïda al coll.

6)El Crist. Consistia a tombar en decúbit supí el detingut, amb els braços en creu, i colpejar-lo amb tota mena d'instruments.

7)El quiròfan. En una taula tendien la víctima de cintura cap avall, deixant el mig cos superior suspès a l'aire. Mantenir una horitzontal impossible era l'única manera d'evitar el dolor terrible a la columna i la hiperèmia cerebral. (1)

Tot i el sigil amb què actuaven els membres del MELH, un soldat se'n va anar de la llengua a Saragossa, la informació va arribar al Servei d'Informació Militar, mobilitzant la policia de Barcelona. Per sort van tenir temps de desmuntar totes les xarxes i només va quedar un petit grup que va mantenir l'esperança viva fins a la mort del dictador.

Armand de Fluvià


(1) Mètodes de tortura utilitzats a la Comissària de Via Laietana en temps de Juan Creix

Origen de la informació:

Armand de Fluvià em va parlar de les trobades amb Juan Creix, però desconeixia el context, ara ho he vist publicat per Geoffroy Huard, Els Gais durant el franquisme, ed Egales.

dijous, 7 de maig del 2026

PERSECUCIÓ DEL SINDICALISME A BARCELONA, SOTA LA DICTADURA FRANQUISTA.

A Barcelona, la persecució del sindicalisme sota el franquisme va ser sistemàtica i implacable, ja que el règim considerava qualsevol organització obrera lliure com una amenaça directa a l'Estat. 




Mai va reconèixer la llibertat sindical, al contrari la va perseguir amb totes les forces. Aquesta repressió es va articular mitjançant la il·legalització de sindicats històrics (com la CNT i la UGT) i la creació del Sindicat Vertical, l'única organització permesa que agrupava obligatòriament obrers i patrons sota control de la Falange.

La legislació franquista no era un cos legal democràtic, sinó un conjunt de "Lleis Fonamentals" dissenyades per a l'aniquilació de la dissidència i el control total de la classe obrera. Aquestes lleis permetien la persecució retroactiva, la tortura i l'empresonament sota una aparença de "legalitat".

La llei de Responsabilitats Polítiques de 1939, va ser l'eina principal de la repressió de postguerra. Declarava fora de la llei tots els partits i sindicats del Front Popular (CNT, UGT, etc.) i confiscava els seus béns.. Permetia castigar persones per fets ocorreguts des del 1934, com haver participat en una vaga o ser militant sindical abans de la guerra. Les penes incloïen la inhabilitació professional, l'exili interior, la pèrdua de nacionalitat o multes astronòmiques que passaven als hereus si el condemnat moria.

Es va crear el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) Creat per jutjar "delictes polítics" com reunions il·legals, propaganda o associació no permesa. Va ser l'instrument principal contra les Comissions Obreres (CCOO) en els seus inicis. A la pràctica, qualsevol activitat sindical bàsica (reunir-se per demanar un augment, repartir un fullet o fer vaga) fos tractada com un atac a l'Estat, justificant així la intervenció de la policia i les tortures a comissaries com la de Via Laietana. A mi em van enxampar a una para d'autobus, on hi havia altre gent (reunión ilegal), portava una carta del sindicat vertical (propaganda ilegal). Anava a un funeral, però no hi havia arribat.




La represió va tenir 3 etapes:

La repressió de postguerra (1939-1950): Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, molts líders sindicals van haver de fugir a l'exili o van ser detinguts. Es van produir nombrosos afusellaments al Camp de la Bota i empresonaments massius a la presó Model.

La reorganització clandestina i vagues: Malgrat el risc, el moviment obrer es va reorganitzar en la clandestinitat. Un moment clau va ser la Vaga de Tramvies de 1951, que va començar com un boicot ciutadà i va derivar en una vaga general que va forçar el canvi del governador civil i l'alcalde de Barcelona per la seva incapacitat de contenir la protesta.

L'aparició de Comissions Obreres (CCOO): A partir dels anys 60, el sindicalisme va mutar amb la creació de les CCOO, que utilitzaven les esquerdes del Sindicat Vertical per organitzar-se des de dins de les empreses (com a la SEAT). La policia política (Brigada Político-Social) perseguia activament aquests líders amb tortures, detencions i acomiadaments




La llista de sindicalistes afusellats durant el franquisme és tràgicament llarga, ja que la repressió es va centrar a escapçar qualsevol lideratge obrer. A Barcelona i Catalunya, les execucions es van concentrar sobretot al Camp de la Bota i al Castell de Montjuïc. Determinar el nombre exacte de sindicalistes víctimes de la violència franquista és complex, ja que la repressió no només va incloure execucions, sinó també empresonaments, tortures, caigudes accidentals desde les comissaries i depuracions professionals massives.

Es calcula que a Catalunya hi va haver entre 3.358 i 3.720 persones executades per consell de guerra. Molts d'ells eren líders i militants de sindicats com la CNT i la UGT, especialment durant la repressió més dura de postguerra (1939-1945), on es van produir el 96% de les execucions.

L'Arxiu Nacional de Catalunya té registrades 66.590 persones que van ser sotmeses a consells de guerra o tribunals militars a Catalunya entre 1938 i 1978. Una part molt significativa d'aquests processats eren activistes vinculats al moviment obrer. S'estima que uns 78.331 catalans van ser processats pel règim per motius polítics o sindicals. Això inclou no només els condemnats a mort o presó, sinó també aquells que van patir l'espoli dels seus béns o la pèrdua de la seva feina.

A partir dels anys 60, la violència es va transformar en detencions massives. Només l'any 1974, s'estima que uns 25.000 treballadors a tot l'Estat van patir suspensions de feina o detencions relacionades amb la conflictivitat laboral.




A Gavà, la repressió franquista va ser especialment dura durant la postguerra i va tenir un focus de resistència molt important en el sector industrial, concretament a la fàbrica Roca Radiadores, S'han documentat set persones de Gavà afusellades al Camp de la Bota per les autoritats franquistes.

Aqui els seus noms:

-Andreu Margarit i Comas: 34 anys. Pagès. Va ser afusellat el 4 de juliol de 1939.
-Gabriel Ivern i Ivern: 35 anys. Pagès. Afusellat el mateix dia, el 4 de juliol de 1939.
-Josep Riera i Campderrós: 35 anys. Treballador. Afusellat el 14 de maig de 1939.
-Joan Soler i Busquets: 44 anys. Va ser tinent d'alcalde de Gavà. Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Antoni Olivella i Pujol: 41 anys. Secretari del Sindicat de Pagesos (vinculat a la CNT). Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Josep Roig i Roig: 41 anys. Pagès. Afusellat el 4 d'octubre de 1939.
-Joan Solé i Busquets: 37 anys. Sereno. Afusellat el 10 d'octubre de 1939.

Les seves restes es troben majoritàriament al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, on van ser traslladades les víctimes del Camp de la Bota.

II PART: Reorganització dels sindicats i memòria de les víctimes (Vagues de SEAT)

divendres, 16 de gener del 2026

RUTES ANY 2026

 Un any més presento les meves propostes de rutes, especialment per Barcelona, però també per Gavà. Són rutes pensades per una duració aproximada d'1 hora 30 minuts. Les condicions econòmiques o de gratuïtat ho decidirà l'entitat organitzadora.

Estan pensades per grups, entitats públiques o privades. Totes elles s'adapten (continguts i llenguatge), al grup sol·licitant. Estan pensades per gent de totes les edats, escoles, centres cívics, residències, partits polítics, entitats... Sempre abans de sortir s'elabora una guia, amb la bibliografia inclosa. 




Aquí les que estan a disposició per aquest any:


  1. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

Entre 1h 30 minuts i dues hores. sortida Via Laietana, final Plaça Raquel Meller (Paral.lel)





  1. RUTA CAP ELS ORIGENS DE BARCELONA

Una viatge als origen de la ciutat, vistos amb una mirada LGTB. L'arqueologia ens permet conèixer com era la ciutat romana, però coneixem on van estar els primers llocs de culte cristià? Fins on arribava el call jueu? Quina relació tenia la ciutat amb els predicadors i inquisidors? Totes les carases indiquen bordells? Existien pactes d'agermanament entre persones del mateix sexe? Quin paper jugava la dona medieval? Els bordells tenien protecció reial i cristiana? Durant el recorregut intentaré contestar que en sabem i que no es vol saber sobre aquest tema.

Del Born a la Plaça del Rei




  1. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ DE LA DIVERSITAT

A través d'aquesta ruta passarem per indrets que ajudaran a entendre com ha afectat l'estigma i la persecució a les persones LGTBI i el seu desig d'una plena diversitat sexual i de gènere. Lepra, pesta, tuberculosi, sida,,,, De la Biblioteca de Catalunya a la plaça Raquel Meller.


Ocaña a la Bohemia



  1. RUTA CAP ELS ORÍGENS DEL BARRI "CHINO" 

Aquesta ruta ens portarà als orígens del barri "Chino", els personatges, els locals, les llegendes i la repressió. Quin espai era, qui va crear el nom?  De la plaça George Orwell i finalitza al Teatre Arnau.





  1. RUTA LITERÀRIA LGTBI

Una desena d’històries que salten de les pàgines dels llibres per explicar la Barcelona més literària. Més de quinze referències literàries relacionades amb cada localització. De Joaquin Costa a Plaça Vila de Madrid




  1. RUTA PER LA PRESENCIA TRANS A BARCELONA

Com vivien, com els veia la societat barcelonina, com van defensar la seva identitat? Parlarem de transvestisme, transsexualitat, d’identitats transgressores; recordarem a Ocaña, Madame Arthur, Flor de Otoño i també persones anònimes de segles anteriors. Plaça Via de Madrid a Paral.lel





Interessats: Cal contactar amb el GAG:

amicsgais@amicsgais.org







També tinc rutes pensades per visitar el MNAC (12 quadres), la Seu d’Egara, o per diferents indrets de Gavà.


Cal contactar (grups o entitats):

leopoldest@gmail.com


Un exemple, mireu bé:


Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala







dissabte, 12 de juliol del 2025

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

 L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.



Text restaurat, mireu el 9 de juny del 2026


dilluns, 23 de juny del 2025

TARANCÓN, EL BISBE QUE VOLIEN ENVIAR AL "PAREDÓN"


Aquests temps que veiem a dirigents de la Conferència Episcopal clarament alineats als postulats de VOX i PP, com les seves cadenes de ràdio i televisió. He recordat un altre temps. De fet, ha estat Josep Miquel Bausset, monjo del Miracle, que m'ha recordat una carta pastoral de l'Enrique Tarancón, ara fa 75 anys, en plena dictadura.

Visita de Tarancón al Miracle, mentre ere el bisbe de Solsona.



Quan el van nomenar bisbe de Solsona tenia tan sols 38 anys, era un petit bisbat al bell mig de Catalunya. Es va trobar amb una població empobrida per la guerra, que passava fam. Es va posar aviat al costat de la gent minera, dels obrers i els més necessitats, i es va mobilitzar en favor seu, però totes les administracions li van tancar les portes als nassos. És llavors quan va escriure la carta pastoral que va aixecar polseguera:

-«No podemos callar. No debemos callar por más tiempo....parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos»,

-«...para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana».

-“Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones…..(pero) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos”.

Tarancón amb l'abat Cassià



No cal dir que després d'això, Tarancón va estar 18 anys a Solsona. Segons va declarar més tard, ell va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: “Era el lloc adequat per a mi”. Però el nunci papal, quan li preguntaven pel fet, deia: “Hasta que el gobierno no digiera el pan”, L'extrema dreta, sempre amb tant poder a Espanya aviat el va assenyalar com "el obispo rojo".


Bausset també recorda la seva defensa del català: "Tarancon assumí personalment la defensa de la revista l’Infantil, per evitar d’aquesta manera els problemes de la censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home més de fets que de paraules, li digué al mossèn: “No patisca; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català”." El monjo, també valencià, treu pit: "Aquesta anècdota del sermó a Cervera i la Pastoral, demostren el caràcter extravertit de Tarancon, molt propi dels valencians" Per acabar dient: " N’estic segur que d’haver viscut la Dana que va assotar els pobles de la zona central del País Valencià i que va produir 228 morts, el bisbe Tarancon no hauria mirat cap a un altre costat, ni hauria callat per “prudència”, sinó que hauria denunciat , la passivitat del govern valencià (i la seua ineptitud), en gestionar aquesta catàstrofe, ja que els qui estaven al capdavant del Cecopi, no van saber avisar a temps la població per tal de protegir-la.

Eren temps diferents, avui els mitjans de comunicació dels bisbes estan properes a les polítiques antisocials dels empresaris. o les retallades de drets de les dretes més radicals i fonamentalistes. Avui, com fa 50 anys, molts seguirien dient "Tarancón al paredón".



divendres, 13 de juny del 2025

RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

En el marc de la campanya del 28J. Dia Internacional de l'Orgull LGTBI+, des de l'Àrea de Feminismes i Igualtat de la Diputació Provincial de Barcecola organitza la jornada La memòria històrica LGTBI+: narratives i reptes per a les polítiques públiques des del món local.



Ruta guiada per la memòria històrica LGTBI+ pels carrers de Barcelona.

 

A càrrec de Leopold Estapé, historiador i expert en història del moviment LGTBI. 

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

17 de juny des de l'Espai Francesca Bonnemaison.

18 h -19:30 h. 


Inscripció oberta a la ruta guiada fins arribar a un màxim de 30 persones:   https://formularis.diba.cat/diba/recorregut-memoria-historica-lgtbi-lestigma-persecucio-barcelona


Interior de la Criolla, amb Flor de Otoño (llavis pintats) al centre ballant. 




SORTIDA 

Dia:                              17 juny 2025
Hora                             18 hores
Lloc:                             Espai Francesca Bonnemaison, Carrer de Sant Pere Més                                          Baix, 7
Organitza:                   Diputació Provincial, Area de Polítiques d'Igualtat.
Durada activitat:          Entre 1h 30 minuts i dues hores.
Bibliografía:                 Al final d'aquest text
Preu                            Gratuït.              
Guia                            Leopold Estapé. Expert en història LGTB
Idioma:                        Català
Final:                           Plaça Raquel Meller. (Paral.lel)  Segons horari.


INFORMACIÓ ÚTIL:

-Comissaria de la Via Laietana, Més de 1000 persones van rebre maltractes en virtut de les lleis franquistes.


https://poldest.blogspot.com/2022/02/memoria-gris-de-la-comissaria-de-via.html


 -La intersexualitat als carrers de Barcelona: Múnia i Onofre


https://poldest.blogspot.com/2017/08/la-llegenda-de-munia-de-barcelona.html



Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala





-Rampova al cine Princesa. Qui era?:


https://www.elsaltodiario.com/lgtbiq/rampova-cabaret-ploma-2-maribollotrans-no-insulto-porque-cuando-admites-termino-convierte-arte




-Barri "Chino", abans de la guerra:


-Les Carolines entre el mite i la realitat:

https://poldest.blogspot.com/2020/06/les-carolines-entre-el-mite-i-la.html

-Memòria del carrer Cid "la callejuela maloliente"



Barri Chino, originalment d'Arc de Teatre fins el mar. 

-Cançó lésbica de Raquel Meller:




Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Genet, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo.  Ed Egales. 
León, Rafael de. Pena y Alegría del Amor 
Madrid, Francisco. Sangre en las Atarazanas. La Vanguardia
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 
Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. El desvelo Ed.

Blogs de Leopold Estapé


La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/