TOMBA DE TEODOSI, FILL D'ATAÜLF I GA.LA PLACÍDIA, EXTRAMURS DE BARCELONA.

 Poc sabem dels llocs on van estar aquests dos personatges a la Barcelona  d'inicis del segle V, l'arqueologia ens dona alguna pista.

Església de Sant Miquel de Terrassa, s. V-IX

El matrimoni entre Gal·la Placídia i Ataülf es va instal·lar a la ciutat de Tolosa del Llenguadoc, però la pressió del general Constanci els va desplaçar a Barcelona, allà van instal·lar la capital del seu regne.

Durant l'estada a Barcelona va néixer el seu fill Teodosi, qui va morir poc després i va ser enterrat a la ciutat. Es desconeix la causa de la mort.

Recreació matrimoni d'Ataulf i Gal.la Placidia

 Aquesta és la notícia més antiga que fa referència a l'existència segura d'una església extramurs de Barcelona, si exceptuem la basílica de Sant Cucufat, al costat del lloc on possiblement va ser martiritzat. La notícia ens arriba indirectament a partir dels poemes de Prudenci, com a mínim, als voltants de l'any 400. També Olimpiodor de Tebes, contemporani dels fets, ressenya en els seus Fragmenta que "Teodosi, fill d'Ataülf i Gal·la Placídia, va morir essent un nen i que fou enterrat en una església «al costat de Barcelona», en un acte multitudinari"   (Olympiodorus, Frag. 26). Es creu que aquest fet va succeir entre finals del 414 o, més probablement, a inicis del 415. Un cop mort, la seva mare Gal·la Placídia va fer exhumar el cos del seu fill i el va portar al mausoleu imperial que la família tenia a Sant Pere de Roma.

Gal·la Placídia és coneguda per la seva devoció cristiana, deixant mostra a moltes ciutats de l'Imperi. Aquest fet dona força a la hipòtesi que el sepeli del seu fill Teodosi degué provocar l'embelliment i magnificació de l'església on fou provisionalment enterrat abans de ser traslladat definitivament al panteó imperial de Roma.

No és possible inferir, a partir d'aquesta notícia, detalls concrets sobre la situació topogràfica de l'església, exceptuant la seva posició «al costat de Barcelona», extrem que condiciona qualsevol intent d'identificació.

A inicis del segle XX, F. Fita afirmava, sense cap argument convincent, que Teodosi fou enterrat als peus del sepulcre de Santa Eulàlia—, altres autors ho situen a Barcelona, sense especificar-ne un lloc concret. També hi ha qui mostra que aquesta església podia estar on avui hi ha el monestir de Sant Cugat del Vallès
(Mayer, 1996: 21), proposta refusada entre d'altres per Jordina Sales-Carbonell, 2004: 53-58).

Avui la hipòtesi més versemblant valora com a possible que l'església on fou enterrat Teodosi correspongui a les restes localitzades a principis del segle XX a la Plaça Antoni Maura.

FONT:

Arqueologia de les seus episcopals tardoantigues al territori català -259-713
Jordina Sales-Carbonell, 'Societat Catalana d'Arqueologia' 2011

ANEXE

GAL·LA PLACÍDIA, LA DIGNA FILLA DE TEODOSI EL GRAN

La dona que va voler ser reina a Barcelona, era filla, germana i mare d'emperadors romans, la vida de Gal·la Placídia (389-450) no va ser un llit de roses.

Mentre el seu germà Arcadi animava als visigots a saquejar la Roma del seu altre germà Honori, aquest es refugiava a Ravenna, deixant Roma i a Gal·la a mercè dels bàrbars. El Papa Innocenci els obrí les portes a canvi de no tocar als seus aristòcrates refugiats a les esglésies, Honori va acceptar que s'emportessin a la seva germana, qui es va quedar a Palau per fer front a Alaric.

Aquest la va omplir de cadenes i se la hi va portar amb la seva horda, al costat de milers d'esclaus romans, per recórrer la península d'Itàlia saquejant. No està clar el tipus de tracte que va rebre durant aquest temps, encara que sembla que va estar en millor situació que els altres romans, encarregats de portar el dur pes de tot el saquejat.

Mort aquest, el nou rei va ser Ataülf, amb qui es va casar, en un matrimoni que en principi era de compromís. Amb ell va viure uns anys de pau, entre Tolosa i Barcelona, ciutat que volien fer capital del seu regne, ​​fins que va enviudar. Sigeric, el nou rei, va assassinar a tots els seus fills i la va vexar cruelment. Assassinat aquest, un nou rei, Walia, la va retornar al seu germà l'emperador Honori, que no la tenia en gran estima, gelós de la capacitat d'aquesta dona.

Però una altra vegada va ser utilitzada com a moneda de canvi i es va veure obligada a casar-se amb el general Constanci, amb qui va tenir un fill: el futur emperador Valentinià III i de nou va tornar a enviudar. De nou el seu germà la va maltractar, en aquesta ocasió amb intent de violació inclosa. Després d'això Gal·la i els seus fills van fugir a Constantinoble, Honori la va acusar d'haver conspirat contra ell en connivència amb els visigots.

Gal.la i els seus dos fills

Després de la mort del seu germà, el seu fill de 6 anys va passar a ser l'emperador i ella la Regent. Durant el seu mandat es mostrà intolerant amb les sectes religioses, els membres de les quals expulsà, com va fer amb els astròlegs; els jueus foren exclosos dels oficis públics. Gal·la Placídia, regent fins al 437, va poder mantenir una posició dominant sense exercir el poder militar, en mans del general Aeci va fer front a les hordes d'Àtila. 

El 437, quan el seu fill fou major d'edat i va poder governar, Gal·la es retirà de la primera línia política i es va dedicar a finançar obres religioses, com feien moltes reines vídues cristianes. Va morir a Roma a 60 anys. A l'Imperi d'Occident li restaven ja sols uns 20 anys de vida.

Toma de Gal.la Placidia a Ravenna.

Holocaust i repressió de la diversitat sexual sota el nazisme

Un any més aquest gener recordarem l'holocaust, enmig de nous conflictes en els quals la diferència i la diversitat tornen a estar perseguides. Quan algú estigui temptat en fer comparacions, cal recordar que l'holocaust va representar l'extermini de prop de deu milions de persones: gitanos homosexuals, feministes polítics, persones amb discapacitats, jueus...

 Viktor Emile Frankl, científic austríac jueu i primera persona que va desenvolupar el concepte de “resiliència” va dir: 'Desgraciat qui en tornar a casa seva va descobrir una realitat totalment diferent de la íntimament enyorada durant els anys de captiveri! Ell havia perdut tota la seva família als Camps d’Extermini. Terrible tragedia. 

Els homosexuals ni tan sols van poder tornar a les seves cases, van seguir proscrits i perseguits al igual que la població gitana, no van rebre ni tan sols la consideració de víctimes de l’holocaust. Un dels primers actes del nazisme va ser l’assalt a d’Institut per a l’Estudi de la Sexualitat ( Institut für Sexualwissenschaft), just 4 mesos després de l’arribada de Hitler al poder i cinc anys abans de la fatídica Nit dels Vidres Trencats. 

No va arribar de sobte; feia temps que mostraven el seu odi al carrer; feia temps que agredien gent; però la població mirava cap un altre costat. Posaven ordre, atacaven homosexuals, jueus, gitanos, comunistes, indesitjables. Quan la població es va adonar ja era tard. Us sona? Simbologia nazi pels carrers, agressions, atacs a centres LGTB... Hem d’esperar 5 anys a entendre el que està passant avui?

 Quan parlem de repressió als homosexuals hem de tenir en compte diversos factors: 

- Els nazis no feien distincions entre transexualitat i homosexualitat. Gran part de les persones que es movien per espais com EL DORADO de Berlín van acabar represaliats. 

- La persecució es va dirigir contra els homosexuals alemanys i els dels territoris considerats aris: Alsacia, Prusia, Sudetes o els suavos de Hongria.Els territoris ocupats eren les seves lleis locals dures, però menors. 

- La majoria entraven amb el triangle rosa, però molts van entrar amb altres triangles eren jueus, gitanos, polítics… i homosexuals, un cop dins van rebre doble discriminació. 

- Tenir una veu aguda, sense fills i tenir pluma podía ser subjecte de ser denunciat. 

- Les lesbianes perseguides ho van fer amb el triangle negre, com les feministes.

 El film “Bent” explica la història d’un home homosexual que va anar a un Camp de Concentració amb un triangle grog, creien que sent jueu seria millor tractat. Explica la realitat de molts homosexuals que hi van arribar amb triangles que no eren el rosa i després, dins, van rebre la doble discriminació.

 -Paul O’Montis va ser un actor i cantant de gran èxit als anys 20, va popularitzar la cançó Ramona, va triomfar al cine, el 1940 la gestapo el va detenir, al camp d'extermini va durar 6 setmanes. 

-Pierre Seel era alsacià, detingut tan aviat els nazis van ocupar França, 

-Rudolf Brazda suabo (alemany d’Hongria), ambdós van ser testimoni de les penalitats dels homosexuals que anaven als camps d’extermini o al front com a carn de canó. 

-És el cas de Paul Von Groszeim, detingut a Lübeck amb altres 300 joves el 1937, Va ser torturat i va acceptar ser castrat per evitar anar al Camp de Concentració. Però més tard va ser detingut per ser dissident, va entrar al Camp amb el triangle verd. 

El nazisme no va organitzar una persecució sistemàtica de les lesbianes, però no veien amb bon ull a les dones que volien actuar lliurement, sense la tutela de pares, esposos o germans masculins. Quan una dona era denunciada a la feina o per la família, tenia el seu destí marcat a Ravensbrück.

Elli Smula, sindicalista de la xarxa de tramvies de Berlín, va ser denunciada per la seva pròpia empresa com a lesbiana. Allà va ser maltractada i utilitzada com a conillet d’índies, fins que en un experiment d’aquest hi va perdre la vida. A aquest camp van morir unes 95.000 persones, dones i els seus fills, una part d’elles lesbianes. 

Sabem que 15.000 persones van ingressar amb el triangle rosa, desconeixem quantes van entrar amb altres triangles. Entre 1933 i 1945 100.000 persones van passar a disposició judicial per “comportament degenerat o sodomia”, moltes van morir apallissats o van fugir fora, sense ser registrades. Les xifres de desapareguts oscil·len entre 50.000 i el mig milió. Aquesta dificultat en conèixer les dades té a veure en que al final de la guerra, els homosexuals, com els gitanos, no van ser reconeguts com a víctimes, al contrari van seguir essent perseguits. 

Acabada la guerra i fins a 1995 100.000 persones van ser denunciades, 50.000 amb sentències fermes. El 1969 l’article 175 va ser restaurat en part. Fina a inicis dels 80 els homosexuals i els gitanos no van ser reconeguts com a víctimes de l’holocaust. El 1995 el 175 va ser eliminat. 

Quan a inicis del segle XXI es voler realitzar un homenatge a les víctimes, ja sols quedaven vius unes dues persones. Les conseqüències van ser terribles. El teixit associatiu va ser destruït, els fons documentals cremats, les cintes cinematogràfiques o les obres d’art destruïdes, els activistes que van sobreviure es van exiliar. Els homes i dones LGTB van haver de viure vides diferents o acabar en mans de la justícia. 

Avui podem veure que aquest virus del feixisme no va morir el 1945, que segueix viu i present als nostres carrers, o que una bona part de la població mira cap un altre banda o creu que no va amb ells. Malauradament aquesta història d’odi contra la diversitat no va acabar el 1945, hem vist persecucions i genocidis arreu. No cal anar lluny aquí vam patir a la postguerra amb els camps de concentració on van anar a parar milers de persones que lluitaven per la república, o els temibles penals on s’enviaven a homosexuals i transexuals com el de Tefía de Fuerteventura o els de Badajoz i Huelva. 

Però aquest odi el tornem a veure dia a dia amb agressions a qualsevol tipus de diversitat i neguen l’holocaust. Oblidar, menystenir o negar l’holocaust ens porta al camí que ens retorna a aquest horrible passat. 

María Ruiz Solás, diputada de VOX

Primo Levi va dir: “No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, Qui parlarà?” De tots nosaltres depèn, si us plau no oblidem mantinguem viva la memòria