dissabte, 30 de setembre del 2017

MEMÒRIA DE PACO ESPAÑA, TRANSFORMISTA ALS ANYS 70.


Paco España va ser un dels més cèlebres transformistes dels anys 70. Casat amb dos fills i diversos amants, mai va renunciar a la seva identitat homosexual: "Tuve que disfrazarme de camarero para ocultar que era mariquita".




Va iniciar la seva carrera professional amb 16 anys imitant al Joselito, però amb aquesta edat va fugir de la seva terra, Canàries, per venir a Barcelona, era 1967. Inicialment no va tenir gaire èxit, però va crear el personatge de "Paco España" al Barcelona de noche. Encara que es definia com homosexual, ell deia que havia de sortir al carrer amb pantalons, però sempre maquillat com una dona. Aquí es va casar i va tenir dos fills.

Més tard va viatjar a Madrid on va ser contractat en el famós Gay Club. El seu enorme èxit el va portar a guanyar al voltant de mig milió de pessetes per actuació. Sortia a escenari dient«¡Damas, caballeros, mariquitas simpatizantes...!» o «¡No somos machos, pero somos muchas!» Un èxit que el va portar a omplir locals fins entrats els anys 80.

Fernando Olmeda (1) el qualifica de "abanderado de la normalización del hecho homosexual",i cita: ""Muchos de esos muchachos del extrarradio o de provincias que, por alguna circunstancia, visitaban la capital, quedaban impactados por visiones como la del "Gay Club", en los bajos del hotel Nacional, junto a la estación de Atocha. Ramón Miralles (nombre supuesto) recuerda que ver a un grupo de mariquitas a la puerta del local, mirando el anuncio de la actuación del transformista Paco España, significó la primera representación explícita de aquel sentimiento propio que intuía pero era incapaz de explicitar. No sólo era él: los maricas existían de verdad."



En el seu Diari Digital, Carla Antonelli (2), li dedica un article assenyalant al gran artista canari: 
"El artista isleño revolucionó el mundo del cabaret en la época del franquismo con sus imitaciones de la cantante Lola Flores." També va imitar a Paloma San Basilio. 
Va aparèixer en diversos films, "Unhombre llamado Flor de Otoño", de Pedro Olea (1978), "Gay Club", de Ramon Fernández (1980), "Los placeres ocultos" d'Eloy de la Iglesia. (1977). Amb 32 va tornar a Canàries junt al Federico.

Va morir amb 66 anys a una residència. La mort de la seva parella i administrador, Federico, mai la va superar. En EL PAÍS (3) ha assenyalat que tot i guanyar molts diners va acabar gairebé en la misèria: "L'acusaven d'haver-se refugiat en l'alcohol. Ell contestava: «Dicen que estoy alcoholizado, pero no es cierto. Amargado, sí. Y bebo algo para olvidar. ¿Quién no lo haría en mi lugar? Mi ilusión es que alguien me dé un techo.»


(1) Fernando Olmeda: El látigo y la pluma
(2) Diario Digital de Carla Antonelli.  http://www.carlaantonelli.com/primera_pagina.htm
(3) Paco España pionero del transformismo, EL PAIS: https://elpais.com/diario/2012/01/31/necrologicas/1327964401_850215.html

dimarts, 5 de setembre del 2017

La Ruta De La Persecució Lgtb a La Barcelona Històrica.

Després de 10 anys organitzant rutes per Barcelona, volia que la de 2017 fos especial. Per aquest motiu aquesta va ser pràcticament nova. A més Circuit complia 10 anys i va demanar que el recorregut fos molt diferent.



La primera ruta que vaig organitzar va ser per la Barcelona Canalla, i va ser el GAG qui la va encarregar, Aquesta anava seguint els llocs i la zona que havia trepitjat Jean Genet. Va ser la base de totes les rutes dels anys posteriors, afegia llocs, en treia d'altres, Cap al 2011 vaig entrar al Barri Gòtic, després les investigacions de Jaume Riera (1) i Rocío Rodríguez (2) em va permetre ampliar llocs i informació.

Fer una ruta no és fàcil, cal tenir la informació, fer localitzacions i un cop ideada la ruta calcular els temps. Entre parada i parada és aconsellable no superar els 3 minuts, i com a norma la mitjana del temps ha d'estar en 1 minut i mig. A peu, al meu pas, la ruta no pot passar dels 35 minuts. El resultat final ha de ser una ruta d'unes dues hores com a màxim. Organitzar una ruta en llocs nous, com la d'aquest agost implica prou feina; tan sols si la cosa t'agrada fa possible fer-ho. Veure que la majoria de gent que ha iniciat la ruta l'acaba serà la millor gratificació a la feina feta. Molts cops és l'única gratificació que tens, molts cops viatges i despeses corren de part meva.




En aquesta ocasió vam començar la ruta al Born, enfront on van estar les  darreres  execucions d'acusats del delicte de sodomia. Aquí es va presentar la ruta, es va fer referència a l'escassa informació sobre dones i com ho anirem solucionant durant la ruta.

Van seguir per Santa Maria del Mar, on vam parlar dels sospitosos habituals de sodomia: esclaus, mariners, francesos i clergues de classe baixa. Davant la carassa del carrer Mirallers vam parlar de la polèmica que hi ha entorn d'elles i explicar com funcionaven els bordells de la ciutat des de finals de l'Edat Mitjana.




Pel recorregut van parlar de la llegenda de Santa Múnia, del botxí,l'home que no vivia ni dins ni fora ciutat; del conestable de Portugal, el rei que va voler guanyar el cel cremant sodomites; de la seu de la Inquisició, al Palau Major; del lloctinent Garcerán de Borja, a qui Felip II va acusar de sodomita, i de l'ofici de cirurgià, al servei del Sant Ofici.




Després de donar un tomb a la catedral vam parlar de l'inquisidor Ramon de Penyafort, santificat després de crear el concepte de pecat nefand com a crímen sodomític. Després vam entrar al call, a Sant Felip de Neri, vam parlar de la injúria homofòbica i l'acusació als jueus de sodomia.

Tot seguit vam anar a la plaça del Pi. Allà es va recordar davant del local on es va fundar el PSUC, quina era la posició dels partits d'esquerra abans i després de la guerra, i com "Amanda Klein" va canviar el rumb del moviment gai Catalunya i Espanya, i com encara avui es pateix la invisibilitat lèsbica, Des de l'església del Pi sortien els frares que portaven als reus a "relaxar", eufemisme que volia dir executar; el destí dels reus va ser fins 1462 el Pla de l'Os:




A la plaça Reial vam parlar de l'Ocaña, de la llei de perillositat social, i de persones transgènere, de la Sonia Rescalvo. Al carrer Escudellers el tema va ser la VI Flota, els meublés, els primers locals d'ambient i la persecució policial contra persones LGTB.




La ruta va acabar a la Placa del teatre, enfront de l'entrada al Raval més fosc, el de Genet o Juan Soto, el del transvestisme, les Carolines, els billars, les vespasianes, el cafè de l'Òpera..... Les dues rutes 2 hores exactes. 




Bibliografia bàsica:


Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base (1)
Rocio Rodríguez, Sodomia e Inquisición. Ushuaia Ed. (2)
Geoffroy HuardLos Antisociales, Barcelona París 1945-1975.
Fernando Olmeda. El látigo y la plumaEd Anaya.
Josep Maria CarandellNueva Guia Secreta de Barcelona. Ed Martínez Roca.
Per a més dubtes podeu contactar a mi directament: leopoldest@gmail.com

dilluns, 4 de setembre del 2017

ENTORN DEL TRANSVESTISME A LA BARCELONA DELS ANYS 20 I 30.



A molts locals de la Barcelona dels anys 20 i 30 es podien veure homes transvestits que per diferents motius buscaven la companyia d'altres homes. La Criolla o Cal Sacristà (després Wu-Li-Chang) eren els més freqüentats per ells. 


 David Santsalvador, va morir a la Batalla de l'Ebre defensant la república. (1)


He llegit moltes hipòtesis sobre aquest fet. Eren persones transgènere, homes heterosexuals o homosexuals que buscaven per diferents motius "jeure" amb altres homes, voluntat de transgressió, visibilitat, etc. Totes tenen part de raó, però obliden una i és que era d'obligatorietat el fet que a aquests locals podien anar a lligar tan sols si anaven transvestits.

Jean Genet a Diari del Lladre explica el poc que li agradava transvestir-se per anar a buscar clients a la Criolla. Mireu aquest fragment de Diari del Lladre:
"Por Carnaval era fácil travestirse. En un hotel robé una falda de volantes y una blusa. Una noche crucé desesperadamente la ciudad tapado con una mantilla y un abanico, para ir a la Criolla... Nada mas llegar se me rasgó la cola de la bata. Me volví furioso.
-Perdone, lo siento.
...Alguien cerca dijo
-Disculpe, señora, es que usted cojea."
La gente se reía a mi alrededor... Furioso y humillado, salí entre las risotadas de los hombres y las Carolinas. Fui hasta el mar y en él ahogué la falda, la blusa, la mantilla y el abanico... Yo era pobre y estaba triste. (2)


El transvestisme, l'efeminament de molts homes (el que avui diríem com ploma) no era gaire ben acceptat per a molts homosexuals. Malgrat els elogis a les Carolines, entre línies ho podem trobar en l'obra de Genet i molt especialment en García Lorca, malgrat la gran tradició andalusa, especialment a Sevilla i Cadis. Un exemple: 

Contra vosotros siempre,
Fairies de Norteamérica,
Pájaros de La Habana
Jotos de México,
Sarasas de Cádiz
Apios de Sevilla
Cancos de Madrid
Floras de Alicante,
Adelaidas de Portugal
¡Maricas de todo el mundo, asesinos de palomas!
Esclavos de la mujer, perras de sus tocadores
abiertos en las plazas con fiebre de abanico
o emboscados en yertos paisajes de cicuta.
¡No haya cuartel! La muerte
mana de vuestros ojos
y agrupa flores grises en la orilla del cieno. (3)





La intel·lectualitat d'esquerres de l'època era molt crítica cap als homes efeminats, també contra els homosexuals. Ramón Gómez de la Serna deia de Jacinto Benavente    "Flordeliseado Pirrimplinplin") :  


 El ilustre Benavente
ha estrenado "Una señora"
y a coro dice la gente:
!! ya era hora¡¡


Rafael Cansinos, el més punyen de tots, ridiculitzava a Juan Ramón Jiménez per la seva veu aflautada i les seves poses "efeminades": "Señalaba a su esposa como su santa, a lo que maliciosamente añadían -Santa y virgen-"

En un article anterior vaig parlar ja del transvestisme com a transgressió. Mireu:  http://leopoldest.blogspot.com.es/2015/08/el-travestismo-como-visibilidad-en-los.html
Amb la Guerra Civil i la duríssima postguerra aquesta realitat s'invisibilitza, encara que no desapareix. Quedarà reduït al món de l'espectacle transformista, a determinades zones de Cadis, València i el Raval de Barcelona. A partir dels anys 70, amb la visibilitat cada vegada més gran de persones transgènere, també en aquestes tres ciutats i en menor mesura a Madrid. També llavors les persones transgènere comencen a ser conscientes de la seva identitat de gènere.  



Cap a 1932, procedència (1)


(1) Procedència de la imatge:  La Criolla (III). Los travestis salvajes del barrio chino Del blog "No te quejarás por las flores que te he traído": http://lavaix2003.blogspot.com.es/2015/04/la-criolla-iii-los-travestis-salvajes.html 

(2) Jean Genet, Diario del LadrónRBA (pag. 67-69)


(3)  " Escenas del cuerpo herido. Teatros y dramaturgias latinoamericanas sobre VIH/sida.   https://www.educacion.gob.es/teseo/imprimirFicheroTesis.do?fichero=18975