ON VA SER EL MARTIRI DE SANT CUGAT?

 El martiri de Sant Cugat ( o Sant Cucufat) és un dels episodis més rellevants de la tradició cristiana primitiva a Catalunya, situat tradicionalment l'any 304 d.C. durant les persecucions de l'emperador Dioclecià.

Martiri de sant Cugat, MNAC, Aine Bru, 1500

La ubicació del martiri ha estat objecte de discussió i encara avui no acaba d'estar clar el lloc. Jo en cas de dubte, recorro a Jordina Sales-Carbonell, especialista en l'antiguitat tardana i el cristianisme primitiu, trobo al seu treball "EL SKYLINE CRISTIANO DE BARCINO EN EL SIGLO V" la següent referència:

"Del fragment abans esmentat del Peristephanon de Prudenci referent a Cucufat de Barcelona s'infereix que aquest màrtir va tenir primer una memòria sobre la tomba i després una basílica baix el seu patrocini, des de molt antic, extramurs de la ciutat. Un temps més tard, un himne compost al segle VII dedicat a Cucufat ratifica plenament aquest fet.

.Com és sabut, aquestes primeres construccions per al culte martirial es localitzaven extramurs de les ciutats per estar literalment construïdes sobre les tombes dels màrtirs, i en aquest cas concret, a més, es conserva el record medieval que el martiri de Cucufat es va produir precisament al lloc extramurs, al costat d'un eix viari romà, on s'alçava l'església romànica de Sant Cugat del Camí, més tardanament anomenada “del Rec” i avui desapareguda. En aquest emplaçament, en el transcurs d'obres. urbanes dutes a terme al llarg de les darreres dècades, ha anat apareixent una important necròpolis tardoantiga que, amb pocs dubtes, ha de correspondre a la primera basílica martirial. Aquesta necròpolis enllaça amb l'anomenada cella memoriae de la Plaça Antoni Maura i amb l'aula paleocristiana de Santa Caterina,"

Necropolis de Santa Catarina

Segons les aportació de la Jordina:

• Sosté, en línia amb la recerca actual, que la idea del martiri de Cugat al Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès) és objecte de revisió. Les dades arqueològiques confirmen que en aquell indret hi havia una fortificació tardoromana i, posteriorment (segle V), una basílica paleocristiana on es veneraven relíquies, però no hi ha proves directes que l'execució fos allí.

• També ha analitzat la topografia cristiana de Barcelona, incloent-hi l'entorn de Sant Cugat del Rec. La seva recerca apunta que moltes esglésies dedicades a màrtirs fora de les muralles (com la de Santa Caterina o Sant Cugat del Rec) responen a la voluntat de monumentalitzar llocs vinculats a la tradició del sant o a cementiris cristians primitius (necròpolis).

• Defensa que l'existència d'una basílica al segle V al Vallès indica que el culte a Sant Cugat ja estava plenament consolidat poc després de les persecucions. Considera que el monestir va néixer com un centre de veneració de relíquies d'un màrtir que la tradició vinculava a Barcelona.

• Tot i que la seva hipòtesi més famosa és la ubicació de l'amfiteatre romà de Barcelona sota Santa Maria del Mar, aquesta tesi reforça la idea que els martiris (com el de Santa Eulàlia o, per extensió, el calvari de Cugat) tenien lloc en zones suburbanes de culte que Sales ha mapejat detalladament.

Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino (Barcelona)

En resum, Jordina Sales ajuda a separar la llegenda devocional de la realitat arqueològica, confirmant que la veneració a Sant Cugat va ser el motor per construir els primers edificis cristians tant a Barcelona com al Vallès durant els segles IV i V.

Elaborat amb l'ajut de diferents textos de Jordina Sales Carbonell i la IA (aquesta amb molta cura)

RUTES ANY 2026

 Un any més presento les meves propostes de rutes, especialment per Barcelona, però també per Gavà. Són rutes pensades per una duració aproximada d'1 hora 30 minuts. Les condicions econòmiques o de gratuïtat ho decidirà l'entitat organitzadora.

Estan pensades per grups, entitats públiques o privades. Totes elles s'adapten (continguts i llenguatge), al grup sol·licitant. Estan pensades per gent de totes les edats, escoles, centres cívics, residències, partits polítics, entitats... Sempre abans de sortir s'elabora una guia, amb la bibliografia inclosa. 

Aquí les que estan a disposició per aquest any:

1. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

Entre 1h 30 minuts i dues hores. sortida Via Laietana, final Plaça Raquel Meller (Paral.lel)

3. RUTA CAP ELS ORIGENS DE BARCELONA

Una viatge als origen de la ciutat, vistos amb una mirada LGTB. L'arqueologia ens permet conèixer com era la ciutat romana, però coneixem on van estar els primers llocs de culte cristià? Fins on arribava el call jueu? Quina relació tenia la ciutat amb els predicadors i inquisidors? Totes les carases indiquen bordells? Existien pactes d'agermanament entre persones del mateix sexe? Quin paper jugava la dona medieval? Els bordells tenien protecció reial i cristiana? Durant el recorregut intentaré contestar que en sabem i que no es vol saber sobre aquest tema.

Del Born a la Plaça del Rei

5. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ DE LA DIVERSITAT

A través d'aquesta ruta passarem per indrets que ajudaran a entendre com ha afectat l'estigma i la persecució a les persones LGTBI i el seu desig d'una plena diversitat sexual i de gènere. Lepra, pesta, tuberculosi, sida,,,, De la Biblioteca de Catalunya a la plaça Raquel Meller.

Ocaña a la Bohemia

7. RUTA CAP ELS ORÍGENS DEL BARRI "CHINO" 

Aquesta ruta ens portarà als orígens del barri "Chino", els personatges, els locals, les llegendes i la repressió. Quin espai era, qui va crear el nom?  De la plaça George Orwell i finalitza al Teatre Arnau.

8. RUTA LITERÀRIA LGTBI

Una desena d’històries que salten de les pàgines dels llibres per explicar la Barcelona més literària. Més de quinze referències literàries relacionades amb cada localització. De Joaquin Costa a Plaça Vila de Madrid

9. RUTA PER LA PRESENCIA TRANS A BARCELONA

Com vivien, com els veia la societat barcelonina, com van defensar la seva identitat? Parlarem de transvestisme, transsexualitat, d’identitats transgressores; recordarem a Ocaña, Madame Arthur, Flor de Otoño i també persones anònimes de segles anteriors. Plaça Via de Madrid a Paral.lel

Interessats: Cal contactar amb el GAG:

amicsgais@amicsgais.org

També tinc rutes pensades per visitar el MNAC (12 quadres), la Seu d’Egara, o per diferents indrets de Gavà.

Cal contactar (grups o entitats):

leopoldest@gmail.com

Un exemple, mireu bé:

Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala

LA CACERA DE BRUIXES A CATALUNYA (I PART: ELS INICIS )

 "En aquest Principat de Catalunya de dos o tres anys a aquesta part an penjat els jutges seglars més de treçentenas persones per bruixes. […] Fan-los els seus processos i encara que resulta del delicte i crim de l'heregia i apostasia, no els remeten a aquest Sant Offici." Carta del fiscal de la Inquisició de Barcelona a la Suprema, 1619. Biblioteca Nacional, Madrid.

Catalunya va ser pionera a l'hora d'iniciar la persecució judicial de la bruixeria. Avui coneixem el paper destacat de la justícia ordinària en aquesta persecució, en contrast clar amb l'actuació d'uns representants del Sant Ofici atrapats entre l'escepticisme i la impotència.

Malauradament no es pot conèixer tot l'abast d'aquesta persecució criminal pel fet que el 1820 els arxius del Sant Ofici a Barcelona van ser cremats.

Aquesta primera entrega serà procedent del treball "Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

El 1424, els prohoms de la vall d'Àneu reunits amb el seu senyor, el comte de Pallars, i el jutge del comtat, van promulgar estatuts per donar resposta als «crims molt enormes cap a Déu comesos per alguns dels seus habitants». Va ser una persecució contra les dones, sense proves i basada en l’estigma i el rumor.

Es condemnava els qui per mitjà de maleficis i metzines adjuraven de la fe cristiana i raptaven nens per després matar-los. La pena prevista per a aquests crims, eren la confiscació de béns i la mort dels culpables, arrossegats fins al lloc de l'execució i allà ser «posats al foc i el seu cos convertit en pols»

Aquests estatuts constitueixen avui una de les primeres lleis documentades en l'àmbit europeu contra el crim de bruixeria, fet que situa Catalunya com un dels primers focus d'aquesta persecució.

Els processos contra la bruixeria es van estendre de la zona cap a algunes ciutats del pla, i eren dirigides gairebé exclusivament, contra dones definides com a bruixes i metzineres, molt cops simples remeieres.

El 1460, el metge i poeta valencià Jaume Roig es feia ressò de la persecució a la seva obra misògina Spill o Llibre de les dones, on després de parlar de certes dones que es tornaven bruixes a través d'ungüents, volaven pels aires per assistir a les juntes diabòliques on adoraven el cabró i entraven a les cases sense necessitat d'obrir les portes.

Roig assenyala que els «bons processos» no eren incoats per la justícia episcopal o inquisitorial sinó per uns tribunals locals i baronials que gaudien del control jurisdiccional sobre dos terços del territori català.

Aquests exemples constitueixen el precedent d'una dinàmica que tendiria a reproduir-se amb la implantació de la Inquisició moderna a finals del segle XV, és a dir, la dialèctica entre Inquisició i justícia ordinària pel que fa al crim de bruixeria i els intents per part d'aquella d'intervenir en un fenomen persecutori de gran intensitat protagonitzat, la mateixa població i amb una especial incidència a les zones de muntanya.

"La majoria de casos provenien de la denúncia de veïns i veïnes en situació de desgràcies, morts, malalties, pedregades… Els tribunals locals o baronials eren els més salvatges”, afirma  Pau Castell, que determina que “la clau és que el crim de bruixeria i la secta de les bruixes no va existir mai. És un crim imaginari, una construcció mental dels perseguidors. Això és el que ho va fer tan terrible i que durés tants anys”.

Al llarg dels segles, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya va intervenir per aturar la proliferació de les pràctiques antibruixesques, qüestionant les accions que es desenvolupaven a escala local. De fet, les poques dones que van aconseguir portar el seu cas davant el tribunal inquisitorial de Barcelona van ser absoltes o condemnades a penes lleus.

Més:

El Pirineu, bressol de la cacera de bruixes. La Directa. Ivet Eroles, 2019

Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

EL REBOMBORI DEL PÀ, BARCELONA 1789

 Rebomboris, bullangues o revoltes populars van estar a l'ordre del dia a la Barcelona borbònica des del segle XVIII fins a l'esclat de la Guerra Civil. Generalment, sempre van ser reprimides durament, i molts cops amb ordre governativa de bombardejar la ciutat des de Montjuïc.

Algunes bullangues van tenir un clar component anticlerical, especialment en temps on l'església estava alineada descaradament al costat dels carlins i dels sectors més reaccionaris de la societat. Les crides a quintes eren sovint el motiu pel qual des del regnat de Carlos III havia esvalotat a la població, especialment a les classes populars.

Una de les més conegudes va ser després de la crida a quintes del govern espanyol de 1870, encara presidit pel General Prim, i que va suposar un nou aixecament popular. El general Eugenio de Gaminde va decidir tallar-ho de soca-rel enviant l'exèrcit amb ordre de disparar a tot el que es movia.

Un dels pobles revoltats va ser la Vila de Gràcia, llavors independent de Barcelona. En conèixer els veïns que els soldats pujaven pel passeig de Gràcia, van posar a tocar les campanes de la plaça d'Orient. La decisió dels militars van decidir bombardejar amb els canons cap a la campana. Durant sis dies no van parar les canonades, però sembla no van aconseguir emmudir la campana, però si van destruir moltes cases, va morir unes 27 persones i la vila fou saquejada pels soldats al final del setge.

Un altre cas va ser el 1840, a Barcelona es va produir l'anomenat "Avalot de les Levites", un aixecament de l'alta burgesia catalana per donar suport a la Regent que es trobava a Barcelona. Abans els anomenats progressistes s'havien manifestat a la plaça de Sant Jaume contra el govern i la Llei d'Ajuntaments.

Els aldarulls van acabar a bastonades entre els bàndols i van tenir conseqüències immediates: imposició de l'estat de setge, fugida de la regent a França i la pujada com a regent d'Espartero.

Un dels més sonats que van tenir lloc a Barcelona, ​​els Rebomboris del Pa, va ser per l'increment del preu del pa. Curiosament, aquell episodi es va avançar per poc a la convocatòria dels Estats Generals de França, és a dir, a l'espurna que va portar a proclamar l'Assemblea Nacional i va desencadenar la Revolució.

Va ser el 28 de febrer de 1789, aquesta va ser motivada per una crisi de subsistències causada per una sèrie de males collites va fer escassejar el cereal i, en conseqüència, va produir la pujada del preu del pa. Això unit a una actuació catastròfica de les autoritats, com era costum.

El cost d'aquest aliment era una qüestió important per a la vida quotidiana, i l'Estat era el que el regulava. La Reial Audiència va publicar un edicte encarint-ho un cinquanta per cent. Un percentatge excessiu per a l'economia ciutadana. La conseqüència de tot plegat és que es va desfermar la indignació i la còlera popular. Per si no n'hi hagués prou la pujada incloïa també el preu d'altres productes alimentaris de primera necessitat com l'oli, el vi i la carn i tots els aliments derivats.

Barcelona es va fer fora al carrer al crit de «Fora la fam!». Amb les dones al capdavant, que a més van exhortar els homes a sumar-s'hi. Es va assaltar el forn municipal i les barraques de venda del pa, tancant-se a continuació a la Catedral per evitar l'acció de la justícia.

L'endemà es van dirigir al pla de Palau, la principal plaça destinada a activitat comercial, on a més hi havia el Palau del Virrei. Al crit de «Visca el Rei, mori el general!», però aquest estava ben amagat a la nefasta Ciutadella Militar.

Aquest era Francisco González de Bassecourt, Conde de Asalto, que com a solució al problema va fer treure les tropes. A Barcelona es van deportar unes 90 persones, moltes d'elles nouvingudes, i es va condemnar a mort cinc homes i una dona, que van ser executats el dia 28 de maig del 1789 a la Ciutadella. El Conde de Asalto va ser destituït per no haver estat prou enèrgic en la repressió.

Aquell dia, un percentatge considerable de la població barcelonina sortirà de la ciutat en senyal de protesta. La dona era Josepa Vilaret, de sobrenom La Negreta, casada amb un criat i mare de dues criatures. Segons el Baró de Maldà, una dona de l'aristocràcia va pagar un hàbit de monja per enterrar-la, i no va ser esquarterada com els altres reus. Al cap d'un any un particular pagarà un ofici solemne a la memòria dels executats. I els preus? Ni es van tocar.

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

 L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.

Amb la tramitació de la llei es va crear a Barcelona un grup reduït d'activistes, amb bons contactes internacionals i coneixedors de l'evolució de l'activisme gai a Amèrica i Europa, i amb relacions tant amb les associacions antigues, com els nous fronts d'alliberament.

El grup es va denominar AGHOIS (Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual), que en integrar-se membres d'altres zones d'Espanya va passar a anomenar-se Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH). Van mobilitzar associacions i governs per assenyalar la llei que pretenia tancar homosexuals i transsexuals, només per ser-ho. Moltes portestes van arribar al govern espanyol, fins i tot una del Vaticà. La llei finalment va optar per un redactat ambigu que deixava la decisió a mans dels jutges.

Una revista editada per ells, AGHOIS, l'enviava Arcadie des de França a domicilis particulars. El règim espanyol va veure que "l'assumpte homosexual" tenia tints polítics i se'ls podia escapar de les mans. El 1973, Arcadie va enviar un correu criptat a Armand de Fluvià, explicant que el ministre López Rodó havia pressionat el govern francès perquè l'associació no donés més suport a l'activisme espanyol.

La solució va ser editar la revista a Suècia amb l'ajuda de l'editor Gay Michael Holm. AGHOIS va passar a ser "Òrgan del Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual", però les pressions del ministeri d'exteriors van seguir. Ho consideraven una intromissió política greu en assumptes interns d'Espanya. Així el 1974 es va haver de deixar d'editar la revista.

La pressió contra l'activisme no s'ha acabat aquí. Encara que per a ells va ser un cop dur, van decidir tirar endavant. Un dia Fluvià va rebre una trucada a casa seva, un home demanava subscriure's a la revista. Armand que havia estat retingut a la temible comissària de Via Layetana, va conèixer la veu, era el sanguinari torturador Juan Creix,

Juan Creix, el torturador condecorat

Els seus mètodes de torturador més coneguts eren:

1)L'electricista. Els elèctrodes sobre cossos mullats eren una de les formes de turment d'aquells anys de la victòria.

2)La rotllana. El mètode tradicional dels primers anys. Un grup de policies pegant a mansalva, a mà ia porra.

3)La cigonya. Es posava el detingut a la gatzoneta, de vegades nu per culminar la humiliació. Se li emmanillava les mans juntes per darrere dels genolls i se li tenia així el que aguantés, per copejar-ho quan es desplomava.

4)El tambor. Consistia a col·locar sobre el cap una galleda d'alumini, i copejar-ho amb les porres. Els timpans es feien miques, la sordesa era una seqüela inevitable, i el dolor, infernal.

5)La banyera. Un mètode basat en l'asfíxia: ficar el cap del detingut en una galleda d'aigua, amb l'habitual plus d'humiliació després que un torturador orinés o escopira. El sadisme l'ha perfeccionat canviant l'aigua per una bossa d'escombraries atapeïda al coll.

6)El Crist. Consistia a tombar en decúbit supí el detingut, amb els braços en creu, i colpejar-lo amb tota mena d'instruments.

7)El quiròfan. En una taula tendien la víctima de cintura cap avall, deixant el mig cos superior suspès a l'aire. Mantenir una horitzontal impossible era l'única manera d'evitar el dolor terrible a la columna i la hiperèmia cerebral. (1)

Tot i el sigil amb què actuaven els membres del MELH, un soldat se'n va anar de la llengua a Saragossa, la informació va arribar al Servei d'Informació Militar, mobilitzant la policia de Barcelona. Per sort van tenir temps de desmuntar totes les xarxes i només va quedar un petit grup que va mantenir l'esperança viva fins a la mort del dictador.

Armand de Fluvià

(1) Mètodes de tortura utilitzats a la Comissària de Via Laietana en temps de Juan Creix

Origen de la informació:

Armand de Fluvià em va parlar de les trobades amb Juan Creix, però desconeixia el context, que ho he vist publicat per Geoffroy Huard, Els Gais durant el franquisme, ed Egales.

HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA

 Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos. Temes: Banys orientals a Barcelona, fondes de sisos, execucions per sodomia al segle XVII, les campanes, la fi de la Inquisició, l'odi d'Enrico Rubio, sodomia heterosexual, les carasses.

Port de Barcelona, ​​gravat francès del segle XVIII.

Primera part: https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona.html

Segona part:  https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona-ii.html

BARCELONA I ELS BANYS ORIENTALS

Històricament Barcelona no es va caracteritzar per la neteja excessiva dels seus habitants. Així cap al 1825, Ferran VII i la reina Amàlia van visitar els banys, situats a Arc del Teatre, per donar exemple als barcelonins.
Però no va ser fins a finals de segle quan van començar a florir projectes de spa al llarg de les platges de la ciutat, entre els quals els Banys Orientals, inaugurats el 1872. Van ser exclusius per a dones des dels seus inicis. Estaven situats davant de la platja de la Barceloneta i el seu estil imitava l'arquitectura àrab.
Eren populars entre totes les classes de dones a Barcelona. Els biquinis es van introduir a la dècada del 1950, el top els el 1970, el govern els va desaprovar molt, però els encarregats feien els ulls grossos. Moltes dones hi anaven amb els seus fills.
Les lesbianes tenien pocs llocs propis a l'Espanya franquista com a resultat de la repressió, no sols contra les lesbianes, sinó contra les dones en general. Un dels pocs llocs on les lesbianes es reunien en massa era als Banys Orientals.
Amb l'arribada de la democràcia n'hi va haver prou amb una aparició de rates, per enderrocar l'edifici.

EL BATISTA DE LA FONDA FALCÓ

A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.
Més històries similars al blog de Albert Matalonga Ventura LA BEAT GENERATION I ELS PÒTOLS MÍSTICS CATALANS: https://www.elspotolsmistics.cat/.../particular...
Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees...

DE COM TRES HOMES VAN ACABAR A LA FORCA EL 1609 PER SODOMIA

El 1609 dos homes van ser lliurats al braç seglar per a la seva relaxació (1), van acabar executats. A diferència d'altres casos, el Tribunal del Sant Ofici pregunta al Consell Suprem que ha de fer front a dos casos de sodomia i un tercer de bestialisme. La resposta va ser “Què es faci el que la darrera vegada”

I a diferència d'altres casos, van ser citats al Palau Reial (Saló del Tinell) per dictar sentència. Així van patir sentència de mort.

Aquesta sentència està en català, normalment les sentències del Sant Ofici eren en castellà, ja que consideraven aquesta llengua la més cristiana per sobre de les altres, fos el llatí o el català. Des de finals del segle XV la crema de reus a Catalunya estava prohibida, per la qual cosa aquests tres reus van ser escanyats i després les seves restes cremades (stranguentur et eorum corpora comburantur et in cinerres convertantur)

Un dels reus era ermità, el Sant Ofici no els considerava clergues, per la qual cosa les sentències eren amb la mateixa duresa que les altres. Era ermità de Santa Magdalena de Prades, Tarragona. L'altre era un patró d'una galera de Nàpols, la gent del mar sempre eren presumptes sospitosos de sodomia. Tots tres van ser executats al costat d'un pagès de Vic, acusat de jeure amb els cavalls.

El patró napolità va ser acusat de ficar-se al llit amb els grumets de la seva galera. A aquests els van assotar, ell va posar fi pagant amb la vida. Ficat el seu membre pel seu ses i en part del darrere, sense saber si havia deixat llavor dins” Curiosament es va assabentar molts anys després.

(1) Eufemisme inquisitorial, darrera s'amagava la pena de mort!

LA IMPORTÀNCIA DE LES CAMPANES EN TEMPS PASSATS

Les campanes no tenien específicament una funció religiosa, era a la vida diària la font de notícies, anunciaven el dol, l'alegria, el repòs, el foc o la proximitat de perills, també coneixien i exhortaven, tenien noms que les feien populars, i ningú no era sord als seus repics.
Una prova de la seva importància és que després del 1714, Felip V va intentar enderrocar la majoria dels campanars de Catalunya, per evitar que convoquessin les milícies.
Un exemple el tenim en els esdeveniments que van tenir lloc a la ciutat borgonyesa de Valenciennes. Un desafiament entre dos ciutadans, van estar repicant totes les campanes de la ciutat fins al final del combat.
Les poblacions costaneres eren sovint cruelment atacades per la pirateria, les campanes eren l'única manera d'avisar a una població indefensa o demanar auxili.
Avui moltes persones de les ciutats quan van a l'interior del país es queixen del "soroll" de les campanes, com de les olors del camp. El paisatge està posat per a la seva delectació, la resta sobra.

LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA

El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.
La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició. Posteriorment, algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.
La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar el rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presència dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.
Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.
Aquell 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.

ENRIQUE RUBIO, L'HOME QUE ODIAVA ALS HOMOSEXUALS.

El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra homosexuals i transsexuals als anys 70, especialment a Barcelona i Sitges.
Enrique Rubio va ser el màxim exponent del periodisme franquista. A Sitges les festes amb transformistes i transvestits eren molt freqüents, però en marxar el turisme el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil,aquests van passar la informació al POR QUÉ, setmanari dirigit per ell. Tot indica que aquests joves ni eren transsexuals, ni homosexuals, tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos, mentre el seu director feia una campanya denigrant en contra d'ells.

"La Pastora" dels Ports la va definir com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la qual la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris iera alimentada perperiodistes que donaven classes de moral a tothom.
Mentre Europa avançava en drets, Enrique Rubio tirava fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real.

BARCELONA Y LA SODOMÍA HETEROSEXUAL 

Encara que inicialment el concepte sodomia anava lligat a les relacions sexuals no reproductives, amb el temps es va unir al sexe anal, popularment conegut com el "conèixer per darrere".

Les dues sentències més greus que coneixem contra homes heterosexuals acusats de sodomia van tenir lloc a la Barcelona. Un va ser acusat de practicar la sodomia amb la seva dona. La pena tan greu va ser per exercir d'alcauets; a Barcelona els bordells eren legals i donaven els seus tributs a església i rei, però la competència era durament perseguida. Ell va ser condemnat a morir a la forca i ser cremat posteriorment, ella va ser bandejada.

El segon cas va ser contra un esclau, acusat de sodomia. En aquest cas, l'acusació era de violació, segurament contra una dona lliure. També va ser penjat i després cremat fins a reduir-lo a cendres. La denúncia no procedia de la dona, per la qual cosa es va poder tractar de relacions sexuals consentides. Cap d'aquests dos casos no va ser portat per la inquisició.

Al final de la Conquesta de Granada una sèrie de trobades sexuals es van produir a la ciutat de Loja. Prohoms, matrimonis, criats mantenien relacions sexuals de tota mena, intercanvi de parelles, relacions homosexuals... Tot lluny de les conviccions més tradicionals o dels rols assignats a home i dona. Coneixem tots els fets per les declaracions de 12 testimonis davant el Sant Ofici, després que algun d'ells denunciés els fets.

Entre els segles XVI i XVIII, els tribunals del Sant Ofici a la Corona d'Aragó van dictar 26 sentències sobre el delicte de sodomia entre home i dona. La majoria dels casos eren matrimonis, i les dones van assenyalar no haver estat forçades a mantenir aquest tipus de relacions.

A Barcelona dos judicis van afectar homes procedents de França. El primer va ser absolt el 1575 i la seva dona acusada de ser adúltera. El segon tres anys després va ser condemnat a 200 assots i galeres perpètues per haver mantingut relacions sexuals amb la seva dona, per força i per darrere. Ella el va denunciar.

VA DE CARASSES
(Ramus ad ianuam appensus corpus vendibile significat")

La frase s'atribueix a Isidor de Sevilla, que cita els bordells sevillans assenyalant: "Una branca penjada a la porta, significa cos a la venda". Per això les dones que venien els seus favors sexuals eren conegudes com a "rameres".

Els primers bordells legals a Barcelona són del segle XIV, instituïts pel rei Joan I i amb el beneplàcit eclesiàstic. Pagaven tributs a tots dos i a les festes de guardar els tancaven i les treballadores eren portades als convents on es vigilava si tenien alguna malaltia de transmissió sexual, de ser així ja no tornaven a sortir al carrer.

Amb la Guerra dels Segadors van entrar a Barcelona soldats francesos, per indicar on estaven els bordells es van autoritzar les carasses, on un posaven una branca de flors. Les més conegudes es conserven als carrers Miraller, Mosques i Carabassa, al carrer de les panses es pot trobar una segurament portada d'un antre lloc.

La carassa que he compartit està a l'Ajuntament de Barcelona, segurament és una rèplica amb les branques esculpides.

VA DE DONES (II Barcelona i Catalunya)

 Història de dones que han deixat empremta: Assassinat Almodis de la Marca; Ende Pintix; Douda, comtessa de Barcelona; Ingilberga, abadessa de Sant Joan; Narcisa Fons, el trist final d'una dona catalana; Brígida Terrer i les beguines catalanes.

Més històries similars, 63:

https://www.facebook.com/media/set/vanity=leopold.estape&set=a.10215201042562030

L'ASSASSINAT DE LA COMTESSA ALMODIS DE LA MARCA

Almodis era una dona de gran personalitat i fortes ambicions, segurament aixó va motivar el fracàs dels seus anteriors matrimonis. L'atorgament de la cogovernança per part de Ramon Berenguer I, el seu espòs, no sols li va significar l'enemistat de la comtessa Ermessenda, també la de la família de la primera esposa del comte. En el cas del seu primogènit, Pere Ramon, l'enemistat anava unida en els drets de successió, que l'hereu veia amb perill.

De Pere Ramon ens ha quedat el seu caràcter malaltís, colèric i amb poca simpatia paternal. A Almodis no arribaven gaires elogis, a diferència de l'Ermessenda. Així l'1 d'octubre del 1071, la comtessa fou morta personalment pel primogènit, no se sap si escanyada o apunyalada, tenia 51 anys. La dura sentència canònica, tot i no ser Almodis del grat eclesiàstic, indica que va ser un crim deliberat.

No hi ha cap text que ens mostri l'actitud del pare i espòs, el fet és que aquesta tragèdia va escurçar la seva vida.

A Pere Ramon li van caure vint-i-quatre anys de penitència i dotze d'excomunió, anys de dejuni, empresonament fent penitència descalç. L'exili va ser a Jerusalem, però va morir a "Ispania", nom en què es coneixia Al Andalús, on hi va anar fugint de la sentència.


MÉS:

Els grans comtes de Barcelona. Santiago Sobrequés. Ed Vicens Vives.

 Imatge

1067 Ramon Berenguer I i la seva muller, Almodis de la Marca, junts al tron,

ENDE PINTIX

(Segle X Beatus de Girona. Ende Pintrix et Dei adiutrix (pintora i serventa de Déu) Museu Catedral Girona.)

Ende és considerada pels especialistes com la primera miniaturista de nom conegut a Europa, gràcies a la inscripció que apareix en el colofó del Beatus de Girona.

La imatge emblemàtica del "Beatus de Girona" és "La dona sobre la bèstia vermella". Porta a la mà el calze, que aixeca triomfant sobre el cap. Cavalca sobre una bèstia vermella, una espècie de cavall amb pic d'aixeta, urpes de lleó i cua rematada en cap de serp. Apareix també un esplèndid arbre de copa rodona, que recorda models musulmans.

Sobre si Ende va ser o no una monja s'apunta la idea que "Dei aiutrix" (servidora de Déu) pogués no referir al seu estat religiós sinó ser un tractament de caràcter honorífic per a persones d'alt rang, sent "depintrix" el reflex de la seva veritable vinculació amb la realització del Beat com a la cal·lígrafa i pintora.

Es juga així amb la possibilitat que Ende hagués estat una dona laica de la noblesa lleonesa amb grans coneixements que, més que una escritora o pintora, va exercir un paper de patronatge en la producció del manuscrit i en la complexitat de la seva il·luminació. Al segle X molt pocs homes sabien llegir i escriure i gairebé tots eren clergues.

Dhuoda, comtessa de Barcelona i Septimània

Va ser una noble carolíngia, del segle IX,autora del "Liber manualis", considerat primer tractat pedagògic medieval. Si no fos per aquest llibre, ningú sabria d'ella, ja que en ser dona els historiadors la van ignorar, una dona culta en temps de barbàrie i envoltada d'homes analfabets.

Aquest llibre, avui té més importància històrica més que literària, va ser una manera d'intentar mantenir el vincle amb el fill arrabassat, després de la mort del seu espòs i el seu fill primogènit. És el retrat d'una dama digna i culta, colpejada, però no abatuda per les dificultats de la vida.

El manual exposa molt clarament el doble sistema de valors que Dhuoda desitjava presentar al seu fill: el servei a Déu, d'una banda, però també l'adequada defensa de l'ideal d'una existència noble en aquesta vida. Dhuoda insisteix que ha d'actuar noblement, respectant els rangs imostrantcortesia amb tots, no només amb els seus iguals. Dhuoda està convençuda que aquesta conducta, quan es combina amb la devoció cristiana, li portarà tant la felicitat terrenal com la salvació eterna.
Com a dona del comte va haver d'ajudar aquest com a guerrer nefast que va lluitar al bàndol contrari al rei Carles el Calb, cosa que li va costar la vida. Després del cop Dhuoda es bolcaria en l'educació del seu segon fill. Guillem.

De la seva biografia poc en sabem, el 824, va contreure núpcies a Aquisgrà, llavors centre del poder carolingi. Bernard era cosí de Carlemany, la qual cosa va significar que fos el custodi de comtats fronterers situats més enllà del Midi: Barcelona i Girona. Per les seves escriptures, es dedueix que el marit no estava interessat en la comtessa. Va ser una dona religiosa, i una gran administradora, quan l'home marxava a la guerra, la dona era l'encarregada del funcionament dels dominis familiars. Era una dona culta, coneixedora de l'hebreu, el llatí, les llengües germàniques i occitanes.

Més.
Dhuoda y el «Liber Manualis»: una madre que se preocupa por la educación de su hijo.

INGILBERGA, L'ABADESSA MALEÏDA.

Va entrar al convent i es va fer càrrec del monestir, amb 20 anys i en un moment convuls, intentant defensar el ric patrimoni monàstic de les ambicions del seu germanastre Bernat Tallaferro, el germanastre per part de pare. Va aprofitar uns rumors que corrien, certs o no, sobre la falta de moralitat de les religioses, en general, i de la seva abadessa, en particular, va cercar tota mena d'ajuts per foragitar-les.

Ella, jove, inexperta i incapaç de fer front a tot, no se'n va sortir Tallaferro va anar a presentar el cas de les monges al papa Benet VI, al·legant que el monestir s’havia convertit en gairebé un bordell de meretrius. Davant les greus acusacions, Ingilberga no es va veure amb forces per anar a Roma a defensar-se i el 1017 va acatar la butlla papal que obligava a dissoldre la comunitat. El Papa va ordenar l’expulsió de les monges.

Les monges van ser repartides entre els monestirs de Sant Pere de les Puel·les i el de Sant Daniel de Girona. Ingilberga es va retirar a Vic, on va morir. Al necrologi del monestir de Sant Joan en va quedar constància: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia»

NARCISA FONS, EL TRIST DESTÍ D'UNA DONA DEL SEGLE XVII

Narcisa Fons i Puig fou una noble barcelonesa que es va veure immersa en un episodi de violència familiar i institucional.

La seva família va intentar evitar que casés amb el doctor IPastor i Mora,i per evitar-ho va ser recloïa contra la seva voluntat al Convent de l’Ensenyança, on va ingressar com a monja, per no obeir els designis familiars.

Amb 15 anys, Narcisa, va conèixer el doctor Pastor i Mora, i començà una relació amorosa secreta. D'acord amb la cúria, l'amant la va segrestar. Primer és conduïda a casa dels Tamarit, amics de la seva família, després a casa dels Junyent, que ajudà la jove a avançar la relació amb Josep fins al punt que decidiren casar-se per procurador. Descobert que els Junyent eren coneguts dels Pastor, Narcisa fou traslladada al Convent de l’Ensenyança, contra la seva voluntat.

Narcisa hi va arribar plorant, tement que l'obliguessin a fer-se monja. Mentre el seu promès es casava per poders. Però quan acabà el ritual del matrimoni i ell anà a buscar-la, però ja no hi era, havia decidit acceptar la voluntat familiar.

Es va iniciar llavors un procés de nul·litat: «no se declara como válida la unión porque en Narcisa prevalecía el miedo del secuestro» . Al final havia prevalgut també l’amenaça verbal i no verbal assegurant que perdria el dot. Una dona estava condicionada a rebre’l per casar-se i contrariar els pares o tutors també pressuposava una situació violenta.

Brígida Terrer i les beguines catalanes.

Per les dones del segle xv, la vida podia seguir dos camins: el del matrimoni, o el del claustre. Algunes van optar pel camí del mig, més lliure. Brígida Terrer va ser una dona burgesa i barcelonina, que va fer-se beguina. Una religiosa laica, sense dependre de cap autoritat masculina.

Brígida es va incorporar al beguinatge de Santa Margarida de Barcelona. Al cap d’uns anys, la família li va concedir un dot important. Amb aquests diners es va poder mantenir ella i les companyes que van entrar a la comunitat.

Allà combinaven la vida espiritual amb l’activitat de carrer: cura de malalts, especialment dels leprosos, sempre al marge de qualsevol autoritat familiar o eclesiàstica.

Sotmeses a pressió La seva vida independent d’una comunitat de dones despertava recels, i rebien la pressió de la jerarquia eclesiàstica. Davant d'això, el 1448, Terrer va demanar la protecció del Consell de Cent de Barcelona, però no n’hi va haver prou. Els diners que procedien de la família van començar a resultar insuficients, i la situació era cada cop més difícil. Finalment, el beguinatge va acabar i amb elles una experiència de llibertat de dones religioses.

Més:
Elles! 65 DONES OBLIDADES DE LA HISTÒRIA Agnès Rotger. Sapiens i l'Institut Català de les Dones.