L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.
Amb la tramitació de la llei es va crear a Barcelona un grup reduït d'activistes, amb bons contactes internacionals i coneixedors de l'evolució de l'activisme gai a Amèrica i Europa, i amb relacions tant amb les associacions antigues, com els nous fronts d'alliberament.
El grup es va denominar AGHOIS (Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual), que en integrar-se membres d'altres zones d'Espanya va passar a anomenar-se Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH). Van mobilitzar associacions i governs per assenyalar la llei que pretenia tancar homosexuals i transsexuals, només per ser-ho. Moltes portestes van arribar al govern espanyol, fins i tot una del Vaticà. La llei finalment va optar per un redactat ambigu que deixava la decisió a mans dels jutges.
Una revista editada per ells, AGHOIS, l'enviava Arcadie des de França a domicilis particulars. El règim espanyol va veure que "l'assumpte homosexual" tenia tints polítics i se'ls podia escapar de les mans. El 1973, Arcadie va enviar un correu criptat a Armand de Fluvià, explicant que el ministre López Rodó havia pressionat el govern francès perquè l'associació no donés més suport a l'activisme espanyol.
La solució va ser editar la revista a Suècia amb l'ajuda de l'editor Gay Michael Holm. AGHOIS va passar a ser "Òrgan del Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual", però les pressions del ministeri d'exteriors van seguir. Ho consideraven una intromissió política greu en assumptes interns d'Espanya. Així el 1974 es va haver de deixar d'editar la revista.
La pressió contra l'activisme no s'ha acabat aquí. Encara que per a ells va ser un cop dur, van decidir tirar endavant. Un dia Fluvià va rebre una trucada a casa seva, un home demanava subscriure's a la revista. Armand que havia estat retingut a la temible comissària de Via Layetana, va conèixer la veu, era el sanguinari torturador Juan Creix,
 |
| Juan Creix, el torturador condecorat |
Els seus mètodes de torturador més coneguts eren:
1)L'electricista. Els elèctrodes sobre cossos mullats eren una de les formes de turment d'aquells anys de la victòria.
2)La rotllana. El mètode tradicional dels primers anys. Un grup de policies pegant a mansalva, a mà ia porra.
3)La cigonya. Es posava el detingut a la gatzoneta, de vegades nu per culminar la humiliació. Se li emmanillava les mans juntes per darrere dels genolls i se li tenia així el que aguantés, per copejar-ho quan es desplomava.
4)El tambor. Consistia a col·locar sobre el cap una galleda d'alumini, i copejar-ho amb les porres. Els timpans es feien miques, la sordesa era una seqüela inevitable, i el dolor, infernal.
5)La banyera. Un mètode basat en l'asfíxia: ficar el cap del detingut en una galleda d'aigua, amb l'habitual plus d'humiliació després que un torturador orinés o escopira. El sadisme l'ha perfeccionat canviant l'aigua per una bossa d'escombraries atapeïda al coll.
6)El Crist. Consistia a tombar en decúbit supí el detingut, amb els braços en creu, i colpejar-lo amb tota mena d'instruments.
7)El quiròfan. En una taula tendien la víctima de cintura cap avall, deixant el mig cos superior suspès a l'aire. Mantenir una horitzontal impossible era l'única manera d'evitar el dolor terrible a la columna i la hiperèmia cerebral. (1)
Tot i el sigil amb què actuaven els membres del MELH, un soldat se'n va anar de la llengua a Saragossa, la informació va arribar al Servei d'Informació Militar, mobilitzant la policia de Barcelona. Per sort van tenir temps de desmuntar totes les xarxes i només va quedar un petit grup que va mantenir l'esperança viva fins a la mort del dictador.
 |
| Armand de Fluvià |
(1) Mètodes de tortura utilitzats a la Comissària de Via Laietana en temps de Juan Creix
Origen de la informació:
Armand de Fluvià em va parlar de les trobades amb Juan Creix, però desconeixia el context, que ho he vist publicat per Geoffroy Huard, Els Gais durant el franquisme, ed Egales.
