RUTES ANY 2026

 Un any més presento les meves propostes de rutes, especialment per Barcelona, però també per Gavà. Són rutes pensades per una duració aproximada d'1 hora 30 minuts. Les condicions econòmiques o de gratuïtat ho decidirà l'entitat organitzadora.

Estan pensades per grups, entitats públiques o privades. Totes elles s'adapten (continguts i llenguatge), al grup sol·licitant. Estan pensades per gent de totes les edats, escoles, centres cívics, residències, partits polítics, entitats... Sempre abans de sortir s'elabora una guia, amb la bibliografia inclosa. 

Aquí les que estan a disposició per aquest any:

1. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

Entre 1h 30 minuts i dues hores. sortida Via Laietana, final Plaça Raquel Meller (Paral.lel)

3. RUTA CAP ELS ORIGENS DE BARCELONA

Una viatge als origen de la ciutat, vistos amb una mirada LGTB. L'arqueologia ens permet conèixer com era la ciutat romana, però coneixem on van estar els primers llocs de culte cristià? Fins on arribava el call jueu? Quina relació tenia la ciutat amb els predicadors i inquisidors? Totes les carases indiquen bordells? Existien pactes d'agermanament entre persones del mateix sexe? Quin paper jugava la dona medieval? Els bordells tenien protecció reial i cristiana? Durant el recorregut intentaré contestar que en sabem i que no es vol saber sobre aquest tema.

Del Born a la Plaça del Rei

5. RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ DE LA DIVERSITAT

A través d'aquesta ruta passarem per indrets que ajudaran a entendre com ha afectat l'estigma i la persecució a les persones LGTBI i el seu desig d'una plena diversitat sexual i de gènere. Lepra, pesta, tuberculosi, sida,,,, De la Biblioteca de Catalunya a la plaça Raquel Meller.

Ocaña a la Bohemia

7. RUTA CAP ELS ORÍGENS DEL BARRI "CHINO" 

Aquesta ruta ens portarà als orígens del barri "Chino", els personatges, els locals, les llegendes i la repressió. Quin espai era, qui va crear el nom?  De la plaça George Orwell i finalitza al Teatre Arnau.

8. RUTA LITERÀRIA LGTBI

Una desena d’històries que salten de les pàgines dels llibres per explicar la Barcelona més literària. Més de quinze referències literàries relacionades amb cada localització. De Joaquin Costa a Plaça Vila de Madrid

9. RUTA PER LA PRESENCIA TRANS A BARCELONA

Com vivien, com els veia la societat barcelonina, com van defensar la seva identitat? Parlarem de transvestisme, transsexualitat, d’identitats transgressores; recordarem a Ocaña, Madame Arthur, Flor de Otoño i també persones anònimes de segles anteriors. Plaça Via de Madrid a Paral.lel

Interessats: Cal contactar amb el GAG:

amicsgais@amicsgais.org

També tinc rutes pensades per visitar el MNAC (12 quadres), la Seu d’Egara, o per diferents indrets de Gavà.

Cal contactar (grups o entitats):

leopoldest@gmail.com

Un exemple, mireu bé:

Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala

LA CACERA DE BRUIXES A CATALUNYA (I PART: ELS INICIS )

 "En aquest Principat de Catalunya de dos o tres anys a aquesta part an penjat els jutges seglars més de treçentenas persones per bruixes. […] Fan-los els seus processos i encara que resulta del delicte i crim de l'heregia i apostasia, no els remeten a aquest Sant Offici." Carta del fiscal de la Inquisició de Barcelona a la Suprema, 1619. Biblioteca Nacional, Madrid.

Catalunya va ser pionera a l'hora d'iniciar la persecució judicial de la bruixeria. Avui coneixem el paper destacat de la justícia ordinària en aquesta persecució, en contrast clar amb l'actuació d'uns representants del Sant Ofici atrapats entre l'escepticisme i la impotència.

Malauradament no es pot conèixer tot l'abast d'aquesta persecució criminal pel fet que el 1820 els arxius del Sant Ofici a Barcelona van ser cremats.

Aquesta primera entrega serà procedent del treball "Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

El 1424, els prohoms de la vall d'Àneu reunits amb el seu senyor, el comte de Pallars, i el jutge del comtat, van promulgar estatuts per donar resposta als «crims molt enormes cap a Déu comesos per alguns dels seus habitants». Va ser una persecució contra les dones, sense proves i basada en l’estigma i el rumor.

Es condemnava els qui per mitjà de maleficis i metzines adjuraven de la fe cristiana i raptaven nens per després matar-los. La pena prevista per a aquests crims, eren la confiscació de béns i la mort dels culpables, arrossegats fins al lloc de l'execució i allà ser «posats al foc i el seu cos convertit en pols»

Aquests estatuts constitueixen avui una de les primeres lleis documentades en l'àmbit europeu contra el crim de bruixeria, fet que situa Catalunya com un dels primers focus d'aquesta persecució.

Els processos contra la bruixeria es van estendre de la zona cap a algunes ciutats del pla, i eren dirigides gairebé exclusivament, contra dones definides com a bruixes i metzineres, molt cops simples remeieres.

El 1460, el metge i poeta valencià Jaume Roig es feia ressò de la persecució a la seva obra misògina Spill o Llibre de les dones, on després de parlar de certes dones que es tornaven bruixes a través d'ungüents, volaven pels aires per assistir a les juntes diabòliques on adoraven el cabró i entraven a les cases sense necessitat d'obrir les portes.

Roig assenyala que els «bons processos» no eren incoats per la justícia episcopal o inquisitorial sinó per uns tribunals locals i baronials que gaudien del control jurisdiccional sobre dos terços del territori català.

Aquests exemples constitueixen el precedent d'una dinàmica que tendiria a reproduir-se amb la implantació de la Inquisició moderna a finals del segle XV, és a dir, la dialèctica entre Inquisició i justícia ordinària pel que fa al crim de bruixeria i els intents per part d'aquella d'intervenir en un fenomen persecutori de gran intensitat protagonitzat, la mateixa població i amb una especial incidència a les zones de muntanya.

"La majoria de casos provenien de la denúncia de veïns i veïnes en situació de desgràcies, morts, malalties, pedregades… Els tribunals locals o baronials eren els més salvatges”, afirma  Pau Castell, que determina que “la clau és que el crim de bruixeria i la secta de les bruixes no va existir mai. És un crim imaginari, una construcció mental dels perseguidors. Això és el que ho va fer tan terrible i que durés tants anys”.

Al llarg dels segles, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya va intervenir per aturar la proliferació de les pràctiques antibruixesques, qüestionant les accions que es desenvolupaven a escala local. De fet, les poques dones que van aconseguir portar el seu cas davant el tribunal inquisitorial de Barcelona van ser absoltes o condemnades a penes lleus.

Més:

El Pirineu, bressol de la cacera de bruixes. La Directa. Ivet Eroles, 2019

Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,

EL REBOMBORI DEL PÀ, BARCELONA 1789

 Rebomboris, bullangues o revoltes populars van estar a l'ordre del dia a la Barcelona borbònica des del segle XVIII fins a l'esclat de la Guerra Civil. Generalment, sempre van ser reprimides durament, i molts cops amb ordre governativa de bombardejar la ciutat des de Montjuïc.

Algunes bullangues van tenir un clar component anticlerical, especialment en temps on l'església estava alineada descaradament al costat dels carlins i dels sectors més reaccionaris de la societat. Les crides a quintes eren sovint el motiu pel qual des del regnat de Carlos III havia esvalotat a la població, especialment a les classes populars.

Una de les més conegudes va ser després de la crida a quintes del govern espanyol de 1870, encara presidit pel General Prim, i que va suposar un nou aixecament popular. El general Eugenio de Gaminde va decidir tallar-ho de soca-rel enviant l'exèrcit amb ordre de disparar a tot el que es movia.

Un dels pobles revoltats va ser la Vila de Gràcia, llavors independent de Barcelona. En conèixer els veïns que els soldats pujaven pel passeig de Gràcia, van posar a tocar les campanes de la plaça d'Orient. La decisió dels militars van decidir bombardejar amb els canons cap a la campana. Durant sis dies no van parar les canonades, però sembla no van aconseguir emmudir la campana, però si van destruir moltes cases, va morir unes 27 persones i la vila fou saquejada pels soldats al final del setge.

Un altre cas va ser el 1840, a Barcelona es va produir l'anomenat "Avalot de les Levites", un aixecament de l'alta burgesia catalana per donar suport a la Regent que es trobava a Barcelona. Abans els anomenats progressistes s'havien manifestat a la plaça de Sant Jaume contra el govern i la Llei d'Ajuntaments.

Els aldarulls van acabar a bastonades entre els bàndols i van tenir conseqüències immediates: imposició de l'estat de setge, fugida de la regent a França i la pujada com a regent d'Espartero.

Un dels més sonats que van tenir lloc a Barcelona, ​​els Rebomboris del Pa, va ser per l'increment del preu del pa. Curiosament, aquell episodi es va avançar per poc a la convocatòria dels Estats Generals de França, és a dir, a l'espurna que va portar a proclamar l'Assemblea Nacional i va desencadenar la Revolució.

Va ser el 28 de febrer de 1789, aquesta va ser motivada per una crisi de subsistències causada per una sèrie de males collites va fer escassejar el cereal i, en conseqüència, va produir la pujada del preu del pa. Això unit a una actuació catastròfica de les autoritats, com era costum.

El cost d'aquest aliment era una qüestió important per a la vida quotidiana, i l'Estat era el que el regulava. La Reial Audiència va publicar un edicte encarint-ho un cinquanta per cent. Un percentatge excessiu per a l'economia ciutadana. La conseqüència de tot plegat és que es va desfermar la indignació i la còlera popular. Per si no n'hi hagués prou la pujada incloïa també el preu d'altres productes alimentaris de primera necessitat com l'oli, el vi i la carn i tots els aliments derivats.

Barcelona es va fer fora al carrer al crit de «Fora la fam!». Amb les dones al capdavant, que a més van exhortar els homes a sumar-s'hi. Es va assaltar el forn municipal i les barraques de venda del pa, tancant-se a continuació a la Catedral per evitar l'acció de la justícia.

L'endemà es van dirigir al pla de Palau, la principal plaça destinada a activitat comercial, on a més hi havia el Palau del Virrei. Al crit de «Visca el Rei, mori el general!», però aquest estava ben amagat a la nefasta Ciutadella Militar.

Aquest era Francisco González de Bassecourt, Conde de Asalto, que com a solució al problema va fer treure les tropes. A Barcelona es van deportar unes 90 persones, moltes d'elles nouvingudes, i es va condemnar a mort cinc homes i una dona, que van ser executats el dia 28 de maig del 1789 a la Ciutadella. El Conde de Asalto va ser destituït per no haver estat prou enèrgic en la repressió.

Aquell dia, un percentatge considerable de la població barcelonina sortirà de la ciutat en senyal de protesta. La dona era Josepa Vilaret, de sobrenom La Negreta, casada amb un criat i mare de dues criatures. Segons el Baró de Maldà, una dona de l'aristocràcia va pagar un hàbit de monja per enterrar-la, i no va ser esquarterada com els altres reus. Al cap d'un any un particular pagarà un ofici solemne a la memòria dels executats. I els preus? Ni es van tocar.

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

 L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.

Amb la tramitació de la llei es va crear a Barcelona un grup reduït d'activistes, amb bons contactes internacionals i coneixedors de l'evolució de l'activisme gai a Amèrica i Europa, i amb relacions tant amb les associacions antigues, com els nous fronts d'alliberament.

El grup es va denominar AGHOIS (Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual), que en integrar-se membres d'altres zones d'Espanya va passar a anomenar-se Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH). Van mobilitzar associacions i governs per assenyalar la llei que pretenia tancar homosexuals i transsexuals, només per ser-ho. Moltes portestes van arribar al govern espanyol, fins i tot una del Vaticà. La llei finalment va optar per un redactat ambigu que deixava la decisió a mans dels jutges.

Una revista editada per ells, AGHOIS, l'enviava Arcadie des de França a domicilis particulars. El règim espanyol va veure que "l'assumpte homosexual" tenia tints polítics i se'ls podia escapar de les mans. El 1973, Arcadie va enviar un correu criptat a Armand de Fluvià, explicant que el ministre López Rodó havia pressionat el govern francès perquè l'associació no donés més suport a l'activisme espanyol.

La solució va ser editar la revista a Suècia amb l'ajuda de l'editor Gay Michael Holm. AGHOIS va passar a ser "Òrgan del Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual", però les pressions del ministeri d'exteriors van seguir. Ho consideraven una intromissió política greu en assumptes interns d'Espanya. Així el 1974 es va haver de deixar d'editar la revista.

La pressió contra l'activisme no s'ha acabat aquí. Encara que per a ells va ser un cop dur, van decidir tirar endavant. Un dia Fluvià va rebre una trucada a casa seva, un home demanava subscriure's a la revista. Armand que havia estat retingut a la temible comissària de Via Layetana, va conèixer la veu, era el sanguinari torturador Juan Creix,

Juan Creix, el torturador condecorat

Els seus mètodes de torturador més coneguts eren:

1)L'electricista. Els elèctrodes sobre cossos mullats eren una de les formes de turment d'aquells anys de la victòria.

2)La rotllana. El mètode tradicional dels primers anys. Un grup de policies pegant a mansalva, a mà ia porra.

3)La cigonya. Es posava el detingut a la gatzoneta, de vegades nu per culminar la humiliació. Se li emmanillava les mans juntes per darrere dels genolls i se li tenia així el que aguantés, per copejar-ho quan es desplomava.

4)El tambor. Consistia a col·locar sobre el cap una galleda d'alumini, i copejar-ho amb les porres. Els timpans es feien miques, la sordesa era una seqüela inevitable, i el dolor, infernal.

5)La banyera. Un mètode basat en l'asfíxia: ficar el cap del detingut en una galleda d'aigua, amb l'habitual plus d'humiliació després que un torturador orinés o escopira. El sadisme l'ha perfeccionat canviant l'aigua per una bossa d'escombraries atapeïda al coll.

6)El Crist. Consistia a tombar en decúbit supí el detingut, amb els braços en creu, i colpejar-lo amb tota mena d'instruments.

7)El quiròfan. En una taula tendien la víctima de cintura cap avall, deixant el mig cos superior suspès a l'aire. Mantenir una horitzontal impossible era l'única manera d'evitar el dolor terrible a la columna i la hiperèmia cerebral. (1)

Tot i el sigil amb què actuaven els membres del MELH, un soldat se'n va anar de la llengua a Saragossa, la informació va arribar al Servei d'Informació Militar, mobilitzant la policia de Barcelona. Per sort van tenir temps de desmuntar totes les xarxes i només va quedar un petit grup que va mantenir l'esperança viva fins a la mort del dictador.

Armand de Fluvià

(1) Mètodes de tortura utilitzats a la Comissària de Via Laietana en temps de Juan Creix

Origen de la informació:

Armand de Fluvià em va parlar de les trobades amb Juan Creix, però desconeixia el context, que ho he vist publicat per Geoffroy Huard, Els Gais durant el franquisme, ed Egales.

FRANCESC GUMÀ I FERRAN, L'HOME QUE VA TRANSFORMAR GAVÀ.

Francesc Gumà va ser el promotor que va fer realitat la línia de tren entre Vilanova i Barcelona, la decisió de fer una estació prop de Gavà, canviaria la vida dels gavanencs. Avui poca gent de la nostra ciutat sap qui era.

Caricatura sobre el ferrocarril de Barcelona a Vilanova, publicada al diari "L'Esquella de la Torratxa" l'any 1881

Gavà el 1870 era un petit poblet pagès del Baix Llobregat amb uns 1500 habitants, apartat de les vies de comunicació que anaven del Garraf a Barcelona. La pujança econòmica havia permès les primeres urbanitzacions al carrer Cap de Creus o al costat de ponent del carrer Sant Nicasi. La reobertura de les mines i la vinya eren les seves principals riqueses. 

És en aquest context quan Francesc Gumà i Ferran idea una línia de tren que unís Vilanova amb Barcelona i Tarragona. Per ell una veritable obsessió davant els molts entrebancs que va trobar per portar a terme una iniciativa que havia de portar la riquesa als terrenys on arribés. Com no els primers problemes van arribar de Madrid, on el gobierno primer no ho va aprovar, per finalment fer-ho amb una clara advertència “sin subvención ni auxilio del Estado”. 

Fill d'un indià (americano), malgrat tenir una fortuna impressionant, era insuficient per una obra tan important, però va viatjar per les zones on havia de passar el tren, i inclòs va viatjar a Cuba els EUA per buscar inversors. Finalment, es va constituir la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (VVB), de la qual fou nomenat director gerent. La construcció del ferrocarril va ser una tasca ingent, 13 túnels al Garraf, problemes a tots i cadascun dels municipis per on passava, tràmits burocràtics infinits, i una difícil situació familiar amb la mort de l'esposa i dos fills, que el portaren a depressions molt complicades. 

Traçat del Ferrocarril, una línia recta de Barcelona fins el Garraf

Però ho va aconseguir. Una línia recta de Sants al Garraf, passava prop de Gavà, i allà va tenir l'encert de construir l'estació que encara coneixem. El 16 de setembre, a les dues de la tarda (1) del 1880 va arribar per primer cop un tren a Gavà, procedent de Vilanova. El 28 de setembre Frances Gumà inaugurava la línia Vilanova-Barcelona amb una sola locomotora per a tot el trajecte. A partir de 1882 hi havia 4 trens d'anada i 4 de tornada. A Gavà s'aturaven 2 minuts. 

L'arribada del tren va transformar Gavà. L'estació estava prop de la llera d'un braç de la riera de Sant Llorenç. L'Ajuntament de Gavà, després de salvar molts tràmits burocràtics, va aconseguir el permís per urbanitzar la riera i desviar-la per on es troba el carrer dels Màrtirs de 1714, en direcció Viladecans.

 El següent pas va ser aconseguir la cessió de terrenys per part de la família Lluch i Vayreda (2), cessió a canvi de posar el nom seu als nous trams urbanitzats. Anys més tard, l'Ajuntament de Gavà, poc amic d'aquestes famílies terratinents va intentar posar el nom de Sant Pere a la rambla, però ni la justícia, ni el gobierno de España ho van permetre. 

Rambla LLuch.

Un segon efecte va ser els moviments de població que movia la població. Uns per tafaneria per venir veure el tren, altres per poder accedir al Garraf, al castell Eramprunyà o Begues. Per això van aparèixer serveis de tartanes i busos cap a poblacions veïnes o a Begues. A més de serveis de restauració i uns quants bars de senyoretes. 

Un darrer efecte va ser l'arribada d'indústries a Gavà, aprofitant les connexions que els brindava el ferrocarril. La més important va ser la família Roca, que va construir la seva fundació cap al 1917. 

Malgrat tots els esforços fets per modernitzar el país, la seva funció de mecenes a Vilanova, els darrers anys va haver de lluitar contra la crisi econòmica la fil·loxera i va morir pràcticament arruïnat el 1912. Gavà no té cap record cap a ell, una placa a l'estació va desaparèixer fa molts anys, ningú ha procurat recuperar-la. 

Francesc Gumà i Ferran (Vilanova i la Geltrú, 1833 – 1912) L'home que va portar el tren a Gavà

(1) Josep Campany i Guillot. Vint-i-cinc anys de l'arribada del ferrocarril a Gavà. Centre Estudis de Gavà.

 (2) Família del pintor del mateix nom, terratinents i propietaris de la masia de can Horta.

TARANCÓN, EL BISBE QUE VOLIEN ENVIAR AL "PAREDÓN"

Aquests temps que veiem a dirigents de la Conferència Episcopal clarament alineats als postulats de VOX i PP, com les seves cadenes de ràdio i televisió. He recordat un altre temps. De fet, ha estat Josep Miquel Bausset, monjo del Miracle, que m'ha recordat una carta pastoral de l'Enrique Tarancón, ara fa 75 anys, en plena dictadura.

Visita de Tarancón al Miracle, mentre ere el bisbe de Solsona.

Quan el van nomenar bisbe de Solsona tenia tan sols 38 anys, era un petit bisbat al bell mig de Catalunya. Es va trobar amb una població empobrida per la guerra, que passava fam. Es va posar aviat al costat de la gent minera, dels obrers i els més necessitats, i es va mobilitzar en favor seu, però totes les administracions li van tancar les portes als nassos. És llavors quan va escriure la carta pastoral que va aixecar polseguera:

-«No podemos callar. No debemos callar por más tiempo....parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos»,

-«...para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana».

-“Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones…..(pero) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos”.

Tarancón amb l'abat Cassià

No cal dir que després d'això, Tarancón va estar 18 anys a Solsona. Segons va declarar més tard, ell va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: “Era el lloc adequat per a mi”. Però el nunci papal, quan li preguntaven pel fet, deia: “Hasta que el gobierno no digiera el pan”, L'extrema dreta, sempre amb tant poder a Espanya aviat el va assenyalar com "el obispo rojo".


Bausset també recorda la seva defensa del català: "Tarancon assumí personalment la defensa de la revista l’Infantil, per evitar d’aquesta manera els problemes de la censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home més de fets que de paraules, li digué al mossèn: “No patisca; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català”." El monjo, també valencià, treu pit: "Aquesta anècdota del sermó a Cervera i la Pastoral, demostren el caràcter extravertit de Tarancon, molt propi dels valencians" Per acabar dient: " N’estic segur que d’haver viscut la Dana que va assotar els pobles de la zona central del País Valencià i que va produir 228 morts, el bisbe Tarancon no hauria mirat cap a un altre costat, ni hauria callat per “prudència”, sinó que hauria denunciat , la passivitat del govern valencià (i la seua ineptitud), en gestionar aquesta catàstrofe, ja que els qui estaven al capdavant del Cecopi, no van saber avisar a temps la població per tal de protegir-la.

Eren temps diferents, avui els mitjans de comunicació dels bisbes estan properes a les polítiques antisocials dels empresaris. o les retallades de drets de les dretes més radicals i fonamentalistes. Avui, com fa 50 anys, molts seguirien dient "Tarancón al paredón".

RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

En el marc de la campanya del 28J. Dia Internacional de l'Orgull LGTBI+, des de l'Àrea de Feminismes i Igualtat de la Diputació Provincial de Barcecola organitza la jornada La memòria històrica LGTBI+: narratives i reptes per a les polítiques públiques des del món local.

Ruta guiada per la memòria històrica LGTBI+ pels carrers de Barcelona.

 

A càrrec de Leopold Estapé, historiador i expert en història del moviment LGTBI. 

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

17 de juny des de l'Espai Francesca Bonnemaison.

18 h -19:30 h. 

Inscripció oberta a la ruta guiada fins arribar a un màxim de 30 persones:   https://formularis.diba.cat/diba/recorregut-memoria-historica-lgtbi-lestigma-persecucio-barcelona

Interior de la Criolla, amb Flor de Otoño (llavis pintats) al centre ballant. 

SORTIDA 

Dia:                              17 juny 2025

Hora                             18 hores

Lloc:                             Espai Francesca Bonnemaison, Carrer de Sant Pere Més                                          Baix, 7

Organitza:                   Diputació Provincial, Area de Polítiques d'Igualtat.

Durada activitat:          Entre 1h 30 minuts i dues hores.

Bibliografía:                 Al final d'aquest text

Preu                            Gratuït.              

Guia                            Leopold Estapé. Expert en història LGTB

Idioma:                        Català

Final:                           Plaça Raquel Meller. (Paral.lel)  Segons horari.

INFORMACIÓ ÚTIL:

-Comissaria de la Via Laietana, Més de 1000 persones van rebre maltractes en virtut de les lleis franquistes.

https://poldest.blogspot.com/2022/02/memoria-gris-de-la-comissaria-de-via.html

 -La intersexualitat als carrers de Barcelona: Múnia i Onofre

https://poldest.blogspot.com/2017/08/la-llegenda-de-munia-de-barcelona.html

Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala

-Rampova al cine Princesa. Qui era?:

https://www.elsaltodiario.com/lgtbiq/rampova-cabaret-ploma-2-maribollotrans-no-insulto-porque-cuando-admites-termino-convierte-arte

-Barri "Chino", abans de la guerra:

https://poldest.blogspot.com/2022/03/barri-chino-abans-de-la-guerra-civil.html

-Les Carolines entre el mite i la realitat:

https://poldest.blogspot.com/2020/06/les-carolines-entre-el-mite-i-la.html

-Memòria del carrer Cid "la callejuela maloliente"

https://poldest.blogspot.com/2018/09/la-callejuela-maloliente-de-la.html

Barri Chino, originalment d'Arc de Teatre fins el mar. 

-Cançó lésbica de Raquel Meller:

Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

Genet, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 

Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)

Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 

Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.

Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.

Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.

Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.

Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo.  Ed Egales. 

León, Rafael de. Pena y Alegría del Amor 

Madrid, Francisco. Sangre en las Atarazanas. La Vanguardia
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. El desvelo Ed.

Blogs de Leopold Estapé

La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/

L'armari obert: http://leopoldest.blogspot.com.es/