Història de dones que han deixat empremta: Assassinat Almodis de la Marca; Ende Pintix; Douda, comtessa de Barcelona; Ingilberga, abadessa de Sant Joan; Narcisa Fons, el trist final d'una dona catalana; Brígida Terrer i les beguines catalanes.
Més històries similars, 63:
https://www.facebook.com/media/set/vanity=leopold.estape&set=a.10215201042562030
Almodis era una dona de gran personalitat i fortes ambicions, segurament aixó va motivar el fracàs dels seus anteriors matrimonis. L'atorgament de la cogovernança per part de Ramon Berenguer I, el seu espòs, no sols li va significar l'enemistat de la comtessa Ermessenda, també la de la família de la primera esposa del comte. En el cas del seu primogènit, Pere Ramon, l'enemistat anava unida en els drets de successió, que l'hereu veia amb perill.
De Pere Ramon ens ha quedat el seu caràcter malaltís, colèric i amb poca simpatia paternal. A Almodis no arribaven gaires elogis, a diferència de l'Ermessenda. Així l'1 d'octubre del 1071, la comtessa fou morta personalment pel primogènit, no se sap si escanyada o apunyalada, tenia 51 anys. La dura sentència canònica, tot i no ser Almodis del grat eclesiàstic, indica que va ser un crim deliberat.
No hi ha cap text que ens mostri l'actitud del pare i espòs, el fet és que aquesta tragèdia va escurçar la seva vida.
A Pere Ramon li van caure vint-i-quatre anys de penitència i dotze d'excomunió, anys de dejuni, empresonament fent penitència descalç. L'exili va ser a Jerusalem, però va morir a "Ispania", nom en què es coneixia Al Andalús, on hi va anar fugint de la sentència.
MÉS:
Els grans comtes de Barcelona. Santiago Sobrequés. Ed Vicens Vives.
Imatge
1067 Ramon Berenguer I i la seva muller, Almodis de la Marca, junts al tron,
ENDE PINTIX
(Segle X Beatus de Girona. Ende Pintrix et Dei adiutrix (pintora i serventa de Déu) Museu Catedral Girona.)
Ende és considerada pels especialistes com la primera miniaturista de nom conegut a Europa, gràcies a la inscripció que apareix en el colofó del Beatus de Girona.
La imatge emblemàtica del "Beatus de Girona" és "La dona sobre la bèstia vermella". Porta a la mà el calze, que aixeca triomfant sobre el cap. Cavalca sobre una bèstia vermella, una espècie de cavall amb pic d'aixeta, urpes de lleó i cua rematada en cap de serp. Apareix també un esplèndid arbre de copa rodona, que recorda models musulmans.
Sobre si Ende va ser o no una monja s'apunta la idea que "Dei aiutrix" (servidora de Déu) pogués no referir al seu estat religiós sinó ser un tractament de caràcter honorífic per a persones d'alt rang, sent "depintrix" el reflex de la seva veritable vinculació amb la realització del Beat com a la cal·lígrafa i pintora.
Es juga així amb la possibilitat que Ende hagués estat una dona laica de la noblesa lleonesa amb grans coneixements que, més que una escritora o pintora, va exercir un paper de patronatge en la producció del manuscrit i en la complexitat de la seva il·luminació. Al segle X molt pocs homes sabien llegir i escriure i gairebé tots eren clergues.
Ende és considerada pels especialistes com la primera miniaturista de nom conegut a Europa, gràcies a la inscripció que apareix en el colofó del Beatus de Girona.
La imatge emblemàtica del "Beatus de Girona" és "La dona sobre la bèstia vermella". Porta a la mà el calze, que aixeca triomfant sobre el cap. Cavalca sobre una bèstia vermella, una espècie de cavall amb pic d'aixeta, urpes de lleó i cua rematada en cap de serp. Apareix també un esplèndid arbre de copa rodona, que recorda models musulmans.
Sobre si Ende va ser o no una monja s'apunta la idea que "Dei aiutrix" (servidora de Déu) pogués no referir al seu estat religiós sinó ser un tractament de caràcter honorífic per a persones d'alt rang, sent "depintrix" el reflex de la seva veritable vinculació amb la realització del Beat com a la cal·lígrafa i pintora.
Es juga així amb la possibilitat que Ende hagués estat una dona laica de la noblesa lleonesa amb grans coneixements que, més que una escritora o pintora, va exercir un paper de patronatge en la producció del manuscrit i en la complexitat de la seva il·luminació. Al segle X molt pocs homes sabien llegir i escriure i gairebé tots eren clergues.
Dhuoda, comtessa de Barcelona i Septimània
Va ser una noble carolíngia, del segle IX,autora del "Liber manualis", considerat primer tractat pedagògic medieval. Si no fos per aquest llibre, ningú sabria d'ella, ja que en ser dona els historiadors la van ignorar, una dona culta en temps de barbàrie i envoltada d'homes analfabets.
Aquest llibre, avui té més importància històrica més que literària, va ser una manera d'intentar mantenir el vincle amb el fill arrabassat, després de la mort del seu espòs i el seu fill primogènit. És el retrat d'una dama digna i culta, colpejada, però no abatuda per les dificultats de la vida.
El manual exposa molt clarament el doble sistema de valors que Dhuoda desitjava presentar al seu fill: el servei a Déu, d'una banda, però també l'adequada defensa de l'ideal d'una existència noble en aquesta vida. Dhuoda insisteix que ha d'actuar noblement, respectant els rangs imostrantcortesia amb tots, no només amb els seus iguals. Dhuoda està convençuda que aquesta conducta, quan es combina amb la devoció cristiana, li portarà tant la felicitat terrenal com la salvació eterna.
Com a dona del comte va haver d'ajudar aquest com a guerrer nefast que va lluitar al bàndol contrari al rei Carles el Calb, cosa que li va costar la vida. Després del cop Dhuoda es bolcaria en l'educació del seu segon fill. Guillem.
De la seva biografia poc en sabem, el 824, va contreure núpcies a Aquisgrà, llavors centre del poder carolingi. Bernard era cosí de Carlemany, la qual cosa va significar que fos el custodi de comtats fronterers situats més enllà del Midi: Barcelona i Girona. Per les seves escriptures, es dedueix que el marit no estava interessat en la comtessa. Va ser una dona religiosa, i una gran administradora, quan l'home marxava a la guerra, la dona era l'encarregada del funcionament dels dominis familiars. Era una dona culta, coneixedora de l'hebreu, el llatí, les llengües germàniques i occitanes.
Més.
Dhuoda y el «Liber Manualis»: una madre que se preocupa por la educación de su hijo.
INGILBERGA, L'ABADESSA MALEÏDA.
Va entrar al convent i es va fer càrrec del monestir, amb 20 anys i en un moment convuls, intentant defensar el ric patrimoni monàstic de les ambicions del seu germanastre Bernat Tallaferro, el germanastre per part de pare. Va aprofitar uns rumors que corrien, certs o no, sobre la falta de moralitat de les religioses, en general, i de la seva abadessa, en particular, va cercar tota mena d'ajuts per foragitar-les.
Ella, jove, inexperta i incapaç de fer front a tot, no se'n va sortir Tallaferro va anar a presentar el cas de les monges al papa Benet VI, al·legant que el monestir s’havia convertit en gairebé un bordell de meretrius. Davant les greus acusacions, Ingilberga no es va veure amb forces per anar a Roma a defensar-se i el 1017 va acatar la butlla papal que obligava a dissoldre la comunitat. El Papa va ordenar l’expulsió de les monges.
Les monges van ser repartides entre els monestirs de Sant Pere de les Puel·les i el de Sant Daniel de Girona. Ingilberga es va retirar a Vic, on va morir. Al necrologi del monestir de Sant Joan en va quedar constància: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia»
NARCISA FONS, EL TRIST DESTÍ D'UNA DONA DEL SEGLE XVII
Narcisa Fons i Puig fou una noble barcelonesa que es va veure immersa en un episodi de violència familiar i institucional.
La seva família va intentar evitar que casés amb el doctor IPastor i Mora,i per evitar-ho va ser recloïa contra la seva voluntat al Convent de l’Ensenyança, on va ingressar com a monja, per no obeir els designis familiars.
Amb 15 anys, Narcisa, va conèixer el doctor Pastor i Mora, i començà una relació amorosa secreta. D'acord amb la cúria, l'amant la va segrestar. Primer és conduïda a casa dels Tamarit, amics de la seva família, després a casa dels Junyent, que ajudà la jove a avançar la relació amb Josep fins al punt que decidiren casar-se per procurador. Descobert que els Junyent eren coneguts dels Pastor, Narcisa fou traslladada al Convent de l’Ensenyança, contra la seva voluntat.
Narcisa hi va arribar plorant, tement que l'obliguessin a fer-se monja. Mentre el seu promès es casava per poders. Però quan acabà el ritual del matrimoni i ell anà a buscar-la, però ja no hi era, havia decidit acceptar la voluntat familiar.
Es va iniciar llavors un procés de nul·litat: «no se declara como válida la unión porque en Narcisa prevalecía el miedo del secuestro» . Al final havia prevalgut també l’amenaça verbal i no verbal assegurant que perdria el dot. Una dona estava condicionada a rebre’l per casar-se i contrariar els pares o tutors també pressuposava una situació violenta.
Brígida Terrer i les beguines catalanes.
Per les dones del segle xv, la vida podia seguir dos camins: el del matrimoni, o el del claustre. Algunes van optar pel camí del mig, més lliure. Brígida Terrer va ser una dona burgesa i barcelonina, que va fer-se beguina. Una religiosa laica, sense dependre de cap autoritat masculina.
Brígida es va incorporar al beguinatge de Santa Margarida de Barcelona. Al cap d’uns anys, la família li va concedir un dot important. Amb aquests diners es va poder mantenir ella i les companyes que van entrar a la comunitat.
Allà combinaven la vida espiritual amb l’activitat de carrer: cura de malalts, especialment dels leprosos, sempre al marge de qualsevol autoritat familiar o eclesiàstica.
Sotmeses a pressió La seva vida independent d’una comunitat de dones despertava recels, i rebien la pressió de la jerarquia eclesiàstica. Davant d'això, el 1448, Terrer va demanar la protecció del Consell de Cent de Barcelona, però no n’hi va haver prou. Els diners que procedien de la família van començar a resultar insuficients, i la situació era cada cop més difícil. Finalment, el beguinatge va acabar i amb elles una experiència de llibertat de dones religioses.
Més:
Elles! 65 DONES OBLIDADES DE LA HISTÒRIA Agnès Rotger. Sapiens i l'Institut Català de les Dones.
Per les dones del segle xv, la vida podia seguir dos camins: el del matrimoni, o el del claustre. Algunes van optar pel camí del mig, més lliure. Brígida Terrer va ser una dona burgesa i barcelonina, que va fer-se beguina. Una religiosa laica, sense dependre de cap autoritat masculina.
Brígida es va incorporar al beguinatge de Santa Margarida de Barcelona. Al cap d’uns anys, la família li va concedir un dot important. Amb aquests diners es va poder mantenir ella i les companyes que van entrar a la comunitat.
Allà combinaven la vida espiritual amb l’activitat de carrer: cura de malalts, especialment dels leprosos, sempre al marge de qualsevol autoritat familiar o eclesiàstica.
Sotmeses a pressió La seva vida independent d’una comunitat de dones despertava recels, i rebien la pressió de la jerarquia eclesiàstica. Davant d'això, el 1448, Terrer va demanar la protecció del Consell de Cent de Barcelona, però no n’hi va haver prou. Els diners que procedien de la família van començar a resultar insuficients, i la situació era cada cop més difícil. Finalment, el beguinatge va acabar i amb elles una experiència de llibertat de dones religioses.
Més:
Elles! 65 DONES OBLIDADES DE LA HISTÒRIA Agnès Rotger. Sapiens i l'Institut Català de les Dones.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
%20(1).jpg)
