dilluns, 26 de juny del 2017

BARCELONA I SANT ONOFRE.


La presència d'aquest curiós sant a Barcelona crec val la pena aturar-se una mica i observar-ho.
Sant Onofre, Monestir Pedralbes. 


Les escasses dades que ens ofereixen algunes biografies de sants de l'Alta Edat Mitjana (s. IV-XII), tot just ens permeten poder corroborar la seva existència; mes difícil és, doncs, poder verificar què hi ha de cert en aquestes històries.

Una història es repeteix en diverses d'aquestes biografies: el santoral explica que, en néixer, van creure que eren nenes, i que en arribar a la pubertat els va sortir barba. Aquestes dades apunten a una posible intersexualitat. Amb totes les precaucions potser es podria suposar la presència de sants intersexuals en el santoral cristià?

Un exemple és Santa Wilfrida, la seva imatge es troba a l'abadia de Westminster, Londres. Wilfrida era princesa de Portugal, però es negava a contreure matrimoni. El seu pare, el rei, no atenia a raons i volia obligar-la a fer el pas. Wilfrida va elevar pregàries al Cel suplicant que li fossin llevats tots els seus atractius, explica el santoral, i gràcies a les seves oracions -que van ser ateses-, Déu li va fer sortir una frondosa barba i el seu cos es va masculinitzar. No es va casar i va morir verge, crucificada -o crucificat- pel seu pare.

Liverade vivia a la Galícia Liberata o bé a la Gàl·lia Liverade, o potser a Wilgefortis de Flandes..., no ho sabem, tan sols que era cap al final de l'Imperi Romà. Quan li va arribar l'hora de casar-se, s’hi va negar, li va créixer una llarga barba i després la van crucificar per haver ofert la seva castedat al déu dels cristians.

Santa Wilgefortis. Llibre d'hores de Maria de Borgonya
Sant Onofre va ser un sant ermità com tants d'altres. Hauria passat desapercebut si no fos per la forma en què se’l representa en diferents llocs de la Capadòcia: amb barba i pits, així com un possible penis que roman ocult. Explica la llegenda local a Capadòcia, que Sant Onofre era una bella vídua que, molesta pels requeriments sexuals dels homes de la zona, va resar per convertir-se en home. Al matí següent es va aixecar amb la cara coberta per una espessa barba. Va fugir al desert on es va alimentar amb dàtils i aigua, i es vestia amb els seus propis cabells. Cal recordar que en aquesta època a les dones les casaven sent encara nenes, pel que podria haver enviudat molt jove, fins i tot abans de la pubertat, per la qual cosa podria tractar-se d'un nen a qui van assignar sexe femení. 



Una història molt semblant és la de Sant Onofre d'Etiòpia, que tampoc no va acceptar els requeriments sexuals d'un adult, va resar a Déu i li va créixer la barba, i després va marxar al desert i allí va viure com un ermità. 

Aquest sant és de gran devoció en molts llocs de la Península Ibèrica; a Barcelona, per exemple, se li dediquen dos carrers, al Monestir de Pedralbes tenim una pintura prou explícita, i a la sala capitular de la catedral hi ha un interessant frontis que explica la seva història.



 Quina va ser la causa? La desconec. Podría ser una forma de valorar la castedat, lloc que mols d'ells/elles van acabar marxant a la muntanya a portar una vida ascètica.  Altres van acabar a la creu, amb moltes similituds a la figura de Crist Crucificat. 

Sant Nicolau, Pas-de-Calais, (França)

Hi ha ermites per tot Catalunya, generalment a llocs de difícil accés com a Montserrat i Palau Saverdera. Aquest últim és del segle XIV, dins hi ha una imatge però és del segle XX, l'original el van cremar durant la guerra. Alguns mosaics mostren al sant amb els seus bons pels:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada