dilluns, 13 de novembre del 2017

BARCELONA I LA LEY DE PELIGROSIDAD SOCIAL

Un magistrat barceloní, Antonio Sabater, ideava a finals dels anys 60 una de les lleis més perverses que no s'han fet mai contra els homosexuals: la Ley de Peligrosidad Social. La seva intenció era internar-los a tots abans que poguessin tenir relacions homosexuals.


Excepte una breu modificació del codi penal durant la dictadura de Primo de Rivera, l'homosexualitat no va estar penalitzada a Espanya fins a 1954. Fins llavors alguns jutges van utilitzar "l'escàndol públic" com l'eina jurídica per condemnar els actes homosexuals, tot i que la llei no ho diferenciava.

A la fi dels anys 60, a Europa  es vivia un ambient d'alliberament sexual que no agradava a les mentalitats carpetovetòniques que governaven el país. La majoria de països estaven despenalitzant l'homosexualitat. La joventut masculina es deixava créixer els cabells, les noies van deixar les faldilles per posar-se pantalons. El franquisme creia que això anava acabar amb les essències pàtries.

I com sol passar en la nostra història en lloc d'optar per l'obertura, al crit de "Santiago y cierra España" van optar per una de les lleis més retrògrades i repressives en contra de l'homosexualitat: La Llei sobre perillositat i rehabilitació social. El president del govern, Carrero Blanco, indignat declarava la necessitat d'aquesta llei: "Se trata de formar hombres, no maricas, y esos melenudos trepidantes que algunas veces se ven no sirven ni con mucho este fin". El periodista barceloní Enrique Rubio escrivia encesos articles, ​​Antonio Sabater Tomàs, cèlebre per les seves sentències homòfobes, equiparava homosexualitat a delinqüència, malaltia mental, drogoaddicció, prostitució i proxenetisme. Aquest magistrat barceloní serà l'autor de l'esborrany que anirà a les Cortes de Franco. La intenció era fer una llei preventiva que eviti el que consideraven com a delicte.



Aquest fet va motivar que un grup de catalans des de Barcelona van iniciar una molt activa campanya per aturar la Llei. Així el 1970 es fundava a la nostra ciutat AGHOIS, grup fundat per Armand de Fluvià i Francesc Francino, al que més tard es van afegir Ventura Pons o Fabià Puiserver. El seu gran objectiu va ser lluitar contra aquesta llei. Van obtenir la important ajuda del grup hemofílic francès Arcadie, van editar un butlletí amb el mateix nom i van mobilitzar part de l'opinió pública. Un diari madrileny va arribar a qualificar la llei com desafortunada, el "procurador en corts" Manuel Fanjul la va descriure com un frau i la Cordorniz va satiritzar sobre el caràcter progressista i preventiu d'una llei que hauria privat a la humanitat de figures com Sòcrates o Miquel Àngel.

Gràcies a les pressions el redactat final assenyalava "els que realitzin actes d'homosexualitat". Encara que eliminava la condemna directa i preventiva a l'homosexualitat, el text era ambigu i en la pràctica va servir perquè els jutges ho interpretessin segons la seva pròpia ideologia. Així una persona que confessés ser homosexual o algú que estigués en un bar d'ambient es podia veure embolicat en un procés segons el jutge de torn.

La llei va tenir una aplicació classista, els condemnats sempre van ser de classes molt baixes. El detingut no es considerava jurídicament un delinqüent, per això no tenia dret a un advocat defensor. Un tribunal compost per un jutge, un fiscal i un forense dictava una condemna "fins a la desaparició de la perillositat". La sentència podia ser de tres mesos a quatre anys, mes el desterrament a la sortida i un expedient de penals que marcaria als represaliats. La majoria, com la Carmen de Mairena, van anar a penals lluny de la seva ciutat, però els que acabaven a la Model, els esperava un veritable infern a l'anar als mòduls dels delinqüents comuns. 


AGHOIS va ser l'entitat pionera a tot l'estat en defensar els drets LGTB, a partir del grup va néixer el Movimiento Español de Liberación Homosexual el 1972 i el FAGC el 1975. La llei finalment va ser derogada, però els expedients de les persones jutjades no es van destruir, ja que no hi va haver amnistia per a ells. Gràcies a la tasca de l'Associació d'Ex-presos Socials molts anys més tard es va aconseguir uns processos per eliminar aquests expedients i fins i tot indemnitzar. Procés frenat de cop en arribar el PP al poder.

-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)