ALADY, EL CÒMIC ELEGANT

Alady va ser un dels còmics més populars de la Barcelona entre 1918 i 1965. Avui rarament ningú de menys de 60 anys sap que va ser. El seu somriure encara avui guanya la simpatia de qui s'apropa als seus treballs.

Carles Saldaña i Beut (1902-1968) nascut a València, amb un any va venir a viure amb la seva família al barri de la Ribera. La seva família era molt humil i ell de ben jove va començar a treballar fent encàrrecs per a una barreteria, després de "botones" a un hotel. Compaginava la feina amb petites actuacions a sales de festa, restaurants.

Anava elegantment vestit amb esmòquing, guants blancs i un "bombí" (barret fort?). Un dia al "Set Portes", mentre actuava un grup d'escriptors, amb el Santiago Rusiñol, estaven al local rient pels descosits amb els acudits del Saldaña. Algú va preguntar al polifacètic modernista qui era aquell jove, en Santiago va respondre: "És Aladí, el del llum meravellosa. No veieu la gran taca d'oli que té a la solapa? "El jove Saldaña ho va aprofitar, i va afegir una "y" grega al final del seu nom per donar un aire més cosmopolita.

Alady amb només de 16 anys, el 1918, va debutar al teatre Folies Bergère del Paral.el, avui teatre Arnau. Era un còmic histriònic, elegant, connectava fàcilment amb el públic, més ben dit: se'l posava a les butxaques. El seu humor era fi i mordaç, però rarament molestava a ningú, avui diríem que era un mestre de l'humor blanc. De veu aguda, representava personatges de moralitat distreta, sexualitat ambigua però al final de masculinitat indubtable.

Alady era el el còmic de "moral distreta" i sexualitat ambigua, podia sortir  amb les ballarines cantant "Mama, comprame un negro" o el tema  Al Uruaguay: "Mándame a París, si es que le da igual". Alady representa la millor tradició dels cómics al teatre en català i èn castellà, que ve dels millors temps del "Siglo de Oro". 

Les seves actuacions es van prodigar en tots els teatres i locals que hi havia al Paral·lel o a Madrid, on va fer parella amb José Álvarez "Lepe". Els cinèfils recordaran aquest actor pel seu paper a Plácido, era el company sentimental de la Conchita, aquest ancià llibertari amb boina, se sent sobtadament indisposat i mort a casa dels Helguera.

L'èxit del Saldaña va traspassar fronteres, actuant amb el Carlos Gardel. Era un mestre a l'hora de conjugar el diàleg d'acudits amb el públic, amb el ball i la caricatura burlesca. Va ser "chansonier", mestre de claqué, autor de diversos llibrets per El Molino.

Va col·laborar amb la república i el Front Popular, donant classes a nens refugiats. No va ser represaliat i als anys 40 va començar a ser la parella artística de la Mary Sampere. Un dels seus grans èxits va ser la versió còmica de Don Juan Tenorio. Per aquest temps feia un programa radiofònic d'humor a EAJ-1 Radio Barcelona.

La seva primera pel·lícula va ser el 1930, va aparèixer a prop de 20 films, dirigits pel García Berlanga, Bardem, Josep Mª Font o el seu amic el Ignacio F Iquino. Va actuar a les millors sales de Madrid i sobretot Barcelona, la ciutat amb la qual sempre es va sentir identificat. Va ser company del Lepe, la Sampere, la Chelito o la Bella Dorita. Va col·laborar amb dramaturgs com el Jardiel Poncela o Miguel Mihura.

Els darrers anys de la seva vida va treballar per aconseguir una residència per a actors grans a Barcelona, va ser un fracàs. Quan va morir la ciutat li va prometre un carrer, promesa mai portada a terme. Avui sols una placa el recorda a la porta de l'Apolo. Quan faig rutes per la zona pregunto si el coneixien, gairebé ningú sap qui era.