Publicacions meves realitzades a les xarxes socials. Barcelona, la Ciutat dels Tres Bordells // Paula Gassona humiliada i innocent // la Torre deFang i Dolça de Provença// Barraganes catalanes // Escoles urbanes medievals // Tres homes a la forca per sodomia el 1609 // Fi de la Inquisició a Barcelona.
 |
| Hostal segle XV |
BARCELONA, LA CIUTAT DEL TRES BORDELLS.
Eiximenis, a l'obra Lo Crestià (1380) justificava la prostitució com un pecat menor, com sant Agustí, recomanava ubicar-los “a la part contrària del vent que més s’usa en la ciutat per tal que el vent tiri les infeccions del dit lloc”.
La prostitució era un problema de salut pública a la Barcelona dels segles XIV i XV, i per això les autoritats ho van regular Avui pot sorprendre que els prostíbuls fossin de titularitat municipal. Funcionaven a través d’una cadena de tres nivells: el Consell de Cent arrendava els locals a famílies poderoses de la ciutat, i ells, al seu torn, contractaven un hostaler que gestionava el bordell. Ho justificaven com un mal menor que evitava violacions i contribuïa a mantenir l’ordre als carrers.
Ens podem imaginar la poca consideració social envers les dones que s’havien vist obligades a exercir la prostitució, normalment, estrangeres o de fora de la ciutat. Una de les preocupacions hipòcrites de les autoritats era que no tinguessin contacte ni es confonguessin amb les que es consideraven honestes. Aquesta era l’ordre que va adreçar Alfons el Benigne al veguer i batlle de Barcelona el 1328. Una mica més tard, el 1388, el rei Joan el Caçador va prohibir explícitament qualsevol relació entre funcionaris, municipals o reials, i prostitutes. Ordre que no va ser gaire obeïda.
Es va establir que les dones públiques no portessin roba d’abrigar per diferenciar-se de les honestes, però sí que poguessin exhibir brodats i joies. Els bordells barcelonins es tancaven per Setmana Santa, les prostitutes havien d’estar enclaustrades a convents de la ciutat, on es controlaven les malalties. I calia que tanquessin la porta quan la campana indicava toc de queda. A Reus i a Girona se’ls prohibia que toquessin el menjar dels mercats, i a Tortosa sols podien entrar als banys dilluns i divendres.
IMATGE
Barcelona tenia tres bordells autoritzats. Un fet insòlit, aleshores només París en tenia més d’un?
PAULA GASSONA, CONDEMNADA I HUMILIADA, SENT INNOCENT
El cas de Paula Gassona va ser un procés judicial de l'any 1607 contra la cuinera de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que va ser humiliada públicament per un delicte que no havia comès. Se la va acusar formalment de complicitat i encobriment d'una broma de caràcter sexual que s'havia produït dins del recinte de l'Hospital de la Santa Creu.
L'origen va ser una broma. Un aprenent d'apotecari i dues noies van dur a terme una entremaliadura considerada de "mal gust" per a la moral de l'època en una de les estances de l'hospital. Ella era la "mare gallinera" (responsable del galliner i de preparar els brous dels malalts), i els administradors la van acusar de no haver detectat el succés, de prestar ajuda i de complicitat amb els joves. Encara que inicialment no hi havia cap prova contra ella. Els administradors de l'hospital van tancar les dues noies en una gàbia fins que, per por de rebre més assots, van carregar tota la culpa sobre Paula Gassona per salvar-se elles mateixes.
Mai es va demostrar la seva culpabilitat, però els administradors de l'hospital la van utilitzar com a cap de turc. Sense cap judici públic ni formal, la van sotmetre a brutals vexacions, humiliacions públiques (passejada nua de cintura cap amunt dalt d'un ase, mentre la flagel·laven) i la van expulsar de la institució.
L'Hospital repartia justícia al marge de les institucions,i actuava com un tribunal religiós autònom. Els administradors exercien la seva pròpia jurisdicció sobre els interns i treballadors del recinte. El cas de Paula Gassona va esdevenir un xoc crític i un conflicte obert de competències entre la justícia pròpia de l'hospital i la jurisdicció reial de l'època.
Gassona va presentar demanda davant el virrei i la Diputació, però el procés es va convertir en una qüestió competencial: usurpar jurisdicció reial en exercir funcions judicials que no els corresponien. No va obtenir justícia, però les declaracions, les contradiccions, les amenaces, les solidaritats inesperades: tot va quedar consignat en expedients que avui es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
IMATGE
'Bòria avall' (1892), de Francesc Galofre Oller, Museu de Valls
LA TORRA DE FANG I DOLÇA DE PROVENÇA
La relació entre Dolça de Provença i l'origen del nom de Sant Martí de Provençals es basa en una llegenda històrica de Barcelona, segurament inventada pel romanticisme a partir d'un famós conte del Decameró.
L'any 1112, la comtessa Dolça de Provença es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III. Segons la tradició popular, la comtessa va viatjar des de les seves terres acompanyada d'un gran seguici de cavallers i nobles provençals perquè no enyorés la seva pàtria.
El comte va concedir a aquests cavallers uns terrenys per assentar-se a la vora de la ciutat, a la zona on hi havia una petita capella romànica dedicada a Sant Martí de Tours. A causa de la procedència d'aquests nous habitants, l'indret va passar a conèixer-se com a Sant Martí de Provençals.
Es diu que el comte va fer construir la torre de Fang prop de la Sagrera perquè la comtessa Dolça hi passés temporades. Al voltant d'aquest edifici també va néixer la macabra llegenda del trobador Guillem de Cabestany i el "cor menjat". Història alimentada per l'inventari romàntic. La llegenda diu que el comte gelós va fer menjar el cor del trobador a la seva esposa i després aquesta es va deixar morir d'inanició.
Després de casar-se amb Ramon Berenguer III i cedir-li tots els seus drets sobre el ric comtat de Provença el 1113, la figura de Dolça va quedar pràcticament desdibuixada dels registres oficials. Només se sap que va actuar com a governant de Barcelona de forma temporal mentre el seu marit es trobava en el saqueig de Mallorca. Es creu que va morir per complicacions de salut derivades d'algun dels seus nombrosos parts o per alguna malaltia de l'època. Tenia 34 anys i va tenir com a mínim 7 fills.
BARRAGANES CATALANES.
Les barraganes van ser una realitat força estesa a la Corona d'Aragó. La barragania era una unió estable entre un home i una dona sense matrimoni canònic, però diferent de la prostitució.
Una barragana era habitualment una companya estable d'un noble, cavaller o clergue; era una dona reconeguda socialment com la seva parella, encara que sense matrimoni eclesiàstic; sovint mare dels seus fills naturals. Generalment la relació era coneguda públicament.
Un home casat podia tenir una barragana, encara que això fos contrari a la doctrina de l'Església i considerava que un home casat havia de ser fidel a la seva esposa, i que la barragana implicava una situació pecaminosa.
Les lleis catalanes medievals coneixien i citaven la barragania, encara que no amb el grau de desenvolupament jurídic que trobem en alguns furs castellans o aragonesos. Els Usatges de Barcelona reflecteixen una societat on existien fills naturals amb drets a la successió i les herències.
A l'Aragó els seus furs regulaven la barragania estava encara més regulada. La paraula apareix en textos jurídics medievals aragonesos amb un significat relativament precís.
Sí, als Furs de València la qüestió de la barragania apareix de manera més clara que en bona part del dret català. La barragana era una dona que mantenia una relació estable amb un home sense matrimoni legítim. Els juristes medievals valencians acostumaven a preocupar-se menys per la moralitat abstracta que per les conseqüències pràctiques.
Diversos monarques de la Casa de Barcelona van tenir fills naturals. No sempre coneixem amb certesa si les mares eren estrictament barraganes en el sentit jurídic, però moltes relacions eren estables i públiques. En cas dels clergues, la situació era prou curiosa, mentre l'església ho prohibia, a molts pobles tothom sabia qui era "la dona del rector", encara que oficialment no existís cap matrimoni, els fills molts cops eren anomenats com a nebots.
Les barraganes no eren necessàriament unes dona marginades. Algunes administraven cases importants, criaven fills de nobles o gestionaven patrimonis
ESCOLES URBANES A LA CORONA CATALANOARAGONESA
A la Corona d'Aragó, les escoles urbanes medievals van viure una gran eclosió el segle XIII, impulsades pel creixement de les ciutats, l'expansió comercial, la necessitat de les noves classes burgeses i dels governs municipals de disposar de personal culte i alfabetitzat. Aquestes escoles van trencar el monopoli de l'educació que fins llavors tenien els monestirs rurals.
Barcelona va ser el motor econòmic de la Corona, i on va aparèixer les primeres. Va destacar l'Escola catedralícia, que va viure una gran obertura cap als fills de burgesos i mercaders. D'altra banda, el creixement del govern de la ciutat (el Consell de Cent) va propiciar l'aparició de potents escoles d'abaquistes i de primeres lletres, on s'ensenyava d'una forma molt pràctica de cara al comerç.
Les Escoles Catedralícies o Capitulars s'ubicaven a les seus de les diòcesis (com Barcelona, Girona, Lleida, Saragossa, València o Palma). Depenien del bisbe i del capítol de canonges, i estaven orientades inicialment a formar clergues. Amb el temps, es van obrir a laics i van excel·lir en l'ensenyament del llatí i les arts liberals.
Les Escoles Municipals van ser creades, finançades i gestionades directament pels governs de les ciutats (com el Consell de Cent a Barcelona). Els municipis contractaven i pagaven un sou al mestre. Hi ha constància d'escoles de gramàtica gestionades per consells locals a ciutats com Tarragona, Girona, Reus, Montblanc o Cervera.
Les Escoles de Minyons i Gramàtica es dedicaven a l'ensenyament primari i secundari. Els infants hi aprenien a llegir, escriure, comptar i els fonaments de la gramàtica llatina.
ç
Les Escoles Privades d'Abaquistes eren entres laics especialitzats en l'aritmètica mercantil i la comptabilitat. Eren molt demanades pels fills de mercaders i artesans.
L'èxit d'aquestes escoles urbanes van ser la llavor dels Estudis Generals (les universitats medievals). Centres creats per evitar la fugida de talent cap a Bolonya, París o Montpeller. La de Lleida, el 1300, fundada per Jaume II, va ser la primera.
DE COM TRES HOMES VAN ACABAR A LA FORCA EL 1609 PER SODOMIA
El 1609 dos homes van ser lliurats al braç seglar per a la seva relaxació (1), van acabar executats. A diferència d'altres casos, el Tribunal del Sant Ofici pregunta al Consell Suprem que ha de fer front a dos casos de sodomia i un tercer de bestialisme. La resposta va ser “Què es faci el que la darrera vegada”
I a diferència d'altres casos, van ser citats al Palau Reial (Saló del Tinell) per dictar sentència. Així van patir sentència de mort.
Aquesta sentència està en català, normalment les sentències del Sant Ofici eren en castellà, ja que consideraven aquesta llengua la més cristiana per sobre de les altres, fos el llatí o el català. Des de finals del segle XV la crema de reus a Catalunya estava prohibida, per la qual cosa aquests tres reus van ser escanyats i després les seves restes cremades (stranguentur et eorum corpora comburantur et in cinerres convertantur)
Un dels reus era ermità, el Sant Ofici no els considerava clergues, per la qual cosa les sentències eren amb la mateixa duresa que les altres. Era ermità de Santa Magdalena de Prades, Tarragona. L'altre era un patró d'una galera de Nàpols, la gent del mar sempre eren presumptes sospitosos de sodomia. Tots tres van ser executats al costat d'un pagès de Vic, acusat de jeure amb els cavalls.
El patró napolità va ser acusat de ficar-se al llit amb els grumets de la seva galera. A aquests els van assotar, ell va posar fi pagant amb la vida. Ficat el seu membre pel seu ses i en part del darrere, sense saber si havia deixat llavor dins” Curiosament es va assabentar molts anys després.
(1) Eufemisme inquisitorial, darrera s'amagava la pena de mort!
LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA
El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.
La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició. Posteriorment, algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.
La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar el rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presència dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.
Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.
Aquell 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.
IMATGE: https://poldest.blogspot.com/.../la-fi-de-la-inquisicio.
