Les poques referències que tenim de la seva existència vénen del llibre Diari del lladre de Jean Genet.
50 anys abans de la manifestació per l'alliberament homosexual, de juny 1977, per les Rambles de Barcelona, possiblement va tenir lloc una important mobilització de joves transvestits entre la zona baixa d'aquest passeig i les viatges Drassanes.
A inicis dels anys 30, Jean Genet era un apàtrida sense ofici, ni benefici que es mal-guanyava la vida prostituint-se o robant per un xulo manc anomenat Stilitano. Es movia per la zonal del Raval, des del carrer del Carme fins a les Drassanes i entre Rambla i el Paral·lel. Podia anar també a la recerca de clientela a l'entorn del bordell de Madame le Petit o a la Criolla. En la seva obra Querelle de Brest apareix un local anomenat "La Feria", molt del que es diu ho va viure a Barcelona entre les Drassanes i el carrer Cid. La Feria tenia molt del bordell i el conegut cabaret.
A Diari del lladre compte la presència de joves transvestits en un local proper a la Criolla anomenat Cal Sacristà. Eren els locals preferits, als quals acudien, podien vestir a l'última moda francesa, o anar de "faralaes" amb "peineta" inclosa. Genet es queixava que per poder "exercir" en aquests locals havia de transvestir-se, o era expulsat automàticament.
Un dels espais preferits per iniciar les trobades sexuals eren les vespacianes, uns urinaris que estaven presents en aquesta zona.
El 1933 Barcelona viu un seguit de revoltes i diverses bombes anarquistes van destruir alguna de les vespacianes freqüentades per les Carolines, nom amb el qual denominava a les persones que acudien transvestides a aquesta zona. (1) Això les va revoltar i van organitzar el que bé pot ser la pionera de les mobilitzacions LGTB de la història: la revolta de les Carolines. En el seu article "La santedat de Genet", Juan Goytisolo extreu aquest text de Diari d'un lladre en el qual cita aquesta marxa:
"!Estaba cerca del puerto y del cuartel, y la cálida orina de millares de soldados había corroído su chapa de metal. Al constatar su muerte definitiva, las Carolinas con chales, mantillas, trajes de seda y chaquetillas ajustadas acudieron a ella en solemne delegación para depositar un ramo de flores rojas anudado con un crespón de gasa. El cortejo partió del Paralelo, torció por la calle San Pablo, bajó por La Rambla hasta la estatua de Colón. Eran las ocho de la mañana, el sol iluminaba la escena. Las vi pasar y las acompañé de lejos. Sabía que mi puesto estaba en la comitiva: sus voces heridas, sus gritos de dolor, sus gestos exagerados, se proponían atravesar el espeso desprecio del mundo. Las Carolinas eran grandiosas: las Hijas de la Vergüenza.
Llegadas al puerto, torcieron a la derecha en dirección al cuartel, y sobre la chapa herrumbrosa y hedionda del meadero público, sobre su chatarra muerta, depositaron las flores."
José March Fierro (2) al bloc que adjunt a sota afegeix aquest comentari de l'esmentat article de El País:
..."llama a las Carolinas valientes precursoras de "las gasolinas" parisienses de mayo de 1968. Vete a saber quienes fueron las gasolinas de Paris, pero estoy convencido de que nunca ha habido travestidos más fieros que los que habitaron el barrio chino entre los años veinte y treinta del siglo pasado. Ni "gasolinas" del Paris de mayo del 68, ni los amanerados del Magic City del Paris de los años treinta, ni los travestidos del Dorado berlinés.
Los travestis catalanes se mezclan con el ambiente anarquista y directamente delincuente y en la crónica policial de Barcelona de aquellos años con frecuencia aparecen hombres disfrazados de mujer que han participado en un atraco en calidad de quien lleva la pistola, o han seducido a jóvenes a los que llevan a parajes solitarios del Tibidabo donde los roban, o se suman a las revueltas para asaltar el cuartel de Atarazanas."
Buscant per les xarxes he trobat aquest dibuix (2) del barri Xino barceloní any 1933. El seu autor és un genial dibuixant anomenat David Santsalvador, va morir a la Batalla de l'Ebre defensant la república.
Per acabar, trec aquest fragment de Diari del Lladre:
"Por Carnaval era fácil travestirse. En un hotel robé una falda de volantes y una blusa. Una noche crucé desesperadamente la ciudad tapado con una mantilla y un abanico, para ir a la Criolla... Nada mas llegar se me rasgó la cola de la bata. Me volví furioso.
-Perdone, lo siento.
...Alguien cerca dijo
-Disculpe, señora, es que usted cojea."
La gente se reía a mi alrededor... Furioso y humillado, salí entre las risotadas de los hombres y las Carolinas. Fui hasta el mar y en él ahogué la falda, la blusa, la mantilla y el abanico... Yo era pobre y estaba triste. (3)
NOTES I MÉS INFORMACIÓ:
(1) Segurament va ser l'intent d'assalt a les Drassanes, que va significar la desaparició de Flor de Otoño. Mireu: http://poldest.blogspot.com.es/2017/05/la-barcelona-del-lluiset-serracant-un.html
(2) La Criolla (III). Los travestis salvajes del barrio chino Del blog "No te quejarás por las flores que te he traído": http://lavaix2003.blogspot.com.es/2015/04/la-criolla-iii-los-travestis-salvajes.html
(3) Jean Genet, Diario del Ladrón. RBA (pag. 67-69)
Blog amb històries, rutes i escrits meus sobre la Barcelona diversa. Recopilació dels escrits dels darrers 8 anys a altres blogs. Fent memòria més que nostalgia, mostrant totes les diversitats de la ciutat. Crec que conèixer el passat ens ajuda a estimar més el present,
divendres, 5 de maig del 2017
dimecres, 3 de maig del 2017
LA BARCELONA DEL LLUISET SERRACANT, UN HOME ANOMENAT FLOR DE OTOÑO
ACLARIMENT: Avui cal dubtar i molt de que Flor de Otoño i LLuis Serracant fosin la mateixa persona.
Tema actualitzat: https://poldest.blogspot.com/2018/02/flor-de-otono-mes-incognites-que.html
Lluís Serracant va ser un conegut personatge de la nit barcelonina dels anys 20. La seva història va inspirar l'obra teatral de José María Rodríguez Méndez, Flor de Otoño. El 1978 Pedro Olea va portar aquesta obra al cinema amb José Sacristán interpretant el paper del Lluiset.
No està clar que Flor de Otoño fos Lluís Serracant, el nom ve de l'obra de teatre, Paco Villar a "La Criolla , la puerta dorada del Barrio Chino" ho deixa a l'aire. Tampoc la seva presència a Bataclan, totes les imatges i referències el situen a La Criolla o Ca'l Sacristà.
Sembla ser que era un advocat que defensava a delinqüents i anarquistes, que pertanyia a una família "ben-pensant" de Barcelona, que suposadament actuava transvestit al Bataclan, que era assidu de la Criolla o Ca'l Sacristà i que va ser executat després d'estar involucrat en un atemptat anarquista.
Com mostro en la imatge compartida el seu aspecte no s'assembla al dels actors que l'han interpretat en el cinema o el teatre. És el retrat d'un jove d'uns trenta anys, amb els llavis pintats, les celles arreglades i que vesteix amb elegància.
En altres fotos li podem trobar amb aquesta marabunta de personatges que es movia pels barris baixos de la nit barcelonina. En la primera apareix al costat de Pepe de la Criolla, empresari que administrava aquest local i el Barcelona de Noche, assassinat al maig de 1936. Un altre dels que apareix en aquesta imatge és el pistoler conegut com al "Trotski", al servei del sindicat del crim que assassinava a gent com el Lluiset, la imatge és a un reservat de la Criolla. Era un món transversal i canalla, en què xulos, prostituts, mariners, contrabandistes compartien espai amb anarquistes, intel·lectuals i "gent de bé" que buscava un bon rotllet nocturn o anava a tafanejar la mala fama del local .
La Criolla i Ca'l Sacristà no eren locals destinats a albergar un públic homosexual. Van créixer al costat del port i era lloc freqüentat per mariners i contrabandistes. A ells a poc a poc es van anar unint carteristes, prostitutes, "senyors que passaven per allí" i joves transvestits que esperaven enxampar aquests senyors, especialment a la seva cartera.
Genet en el seu "Diari d'un Lladre" explica com als joves que volien aconseguir els favors sexuals i econòmics de la clientela, havien d'anar transvestits, en cas contrari eren expulsats. Eduardo Mendoza, a "La Ciutat dels Prodigis", explica com un propietari d'una pensió es vestia de gitana per anar a "enxampar" algun mariner borratxo o desesperat que li fes feliç.
La Criolla (introducción)
La Criolla. La Puerta Dorada del Barrio Chino, de Paco Villar
LA CRIOLLA. Dancing. Carrer Cid 10. (1925-1938)
Lluís Serracant va ser un conegut personatge de la nit barcelonina dels anys 20. La seva història va inspirar l'obra teatral de José María Rodríguez Méndez, Flor de Otoño. El 1978 Pedro Olea va portar aquesta obra al cinema amb José Sacristán interpretant el paper del Lluiset.
No està clar que Flor de Otoño fos Lluís Serracant, el nom ve de l'obra de teatre, Paco Villar a "La Criolla , la puerta dorada del Barrio Chino" ho deixa a l'aire. Tampoc la seva presència a Bataclan, totes les imatges i referències el situen a La Criolla o Ca'l Sacristà.
Sembla ser que era un advocat que defensava a delinqüents i anarquistes, que pertanyia a una família "ben-pensant" de Barcelona, que suposadament actuava transvestit al Bataclan, que era assidu de la Criolla o Ca'l Sacristà i que va ser executat després d'estar involucrat en un atemptat anarquista.
Com mostro en la imatge compartida el seu aspecte no s'assembla al dels actors que l'han interpretat en el cinema o el teatre. És el retrat d'un jove d'uns trenta anys, amb els llavis pintats, les celles arreglades i que vesteix amb elegància.
En altres fotos li podem trobar amb aquesta marabunta de personatges que es movia pels barris baixos de la nit barcelonina. En la primera apareix al costat de Pepe de la Criolla, empresari que administrava aquest local i el Barcelona de Noche, assassinat al maig de 1936. Un altre dels que apareix en aquesta imatge és el pistoler conegut com al "Trotski", al servei del sindicat del crim que assassinava a gent com el Lluiset, la imatge és a un reservat de la Criolla. Era un món transversal i canalla, en què xulos, prostituts, mariners, contrabandistes compartien espai amb anarquistes, intel·lectuals i "gent de bé" que buscava un bon rotllet nocturn o anava a tafanejar la mala fama del local .
La Criolla i Ca'l Sacristà no eren locals destinats a albergar un públic homosexual. Van créixer al costat del port i era lloc freqüentat per mariners i contrabandistes. A ells a poc a poc es van anar unint carteristes, prostitutes, "senyors que passaven per allí" i joves transvestits que esperaven enxampar aquests senyors, especialment a la seva cartera.
Genet en el seu "Diari d'un Lladre" explica com als joves que volien aconseguir els favors sexuals i econòmics de la clientela, havien d'anar transvestits, en cas contrari eren expulsats. Eduardo Mendoza, a "La Ciutat dels Prodigis", explica com un propietari d'una pensió es vestia de gitana per anar a "enxampar" algun mariner borratxo o desesperat que li fes feliç.
La fama d'aquests locals va arribar al cinema. El film "La bandera" ens mostra a un Jean Gabin, dins de la d'un local que suposadament es La Criolla, envoltat de transvestits aflamencats.
Tan el film com l'obre de teatre senyala la mort de Flor de Otoño a conseqüència d'un intent d'atemptat contra Primo de Rivera. La realitat es que la majoria d'imatges que tenim d'ell son dels anys de la república. El personatge desapareix després d'un intent d'assalt anarquista al cartell de les Drassanes, sembla que havia d'entregar explosius als llibertaris.
Més
dimarts, 2 de maig del 2017
ÀNGEL Y JORDI, VÍCTIMAS DE LAS TERAPIAS REPARATIVAS.
Quienes han visto "La Naranja Mecánica" recordarán la terrible terapia que se aplica al personaje interpretado por Malcolm McDowell, lo que muy pocos saben es que este tipo de horribles tratamientos se aplicaron a muchos homosexuales, incluso en Barcelona.
En esta teparia, al igual que en el film, al joven se le obligaba a ver un film. Generalmente parecían mujeres en posiciones eróticas, desnudas, de repente aparecían imágenes de hombres en bañador acompañadas de terribles descargas eléctricas. Creían que con esto los pobres pacientes aborrecerían sus deseos homosexuales. La realidad era muy distinta, los traumas que creaban eran y son muy difícil de superar.
Jordi Griset con 20 años llegó a esta clínica por recomendación de un psicólogo en 1968. La homosexualidad se consideraba una enfermedad y Jordi buscaba una cura, lo terrible es que los profesionales no le informaron de lo contrario. Creía que su diferencia era perversa y que era un peligro social. Quería cambiar o suicidarse. Su madre siempre decía "antes un hijo muerto, que marica".
Jordi recuerda las 40 sesiones con electroshocks durante ocho meses. Las sesiones duraban media hora. Los hombres aparecían en bañador, eran ta homófobos como pacatos, cuando aparecía caían descargas eléctricas cada 10 segundos, en los biceps. "A mi los electrochoques me sirvieron para reafirmarme en mi tendencia mayoritaria. Porque yo siempre digo que soy simplemente sexual: ni hetero ni homo ni bi."
Àngel Llorent también conoce estas terribles terapias, él las sufrió durante diez años. Su terapia consistía en diez Padres Nuestros y diez Aves Marías, mas 75 miligramos de Ludiomil diarios y otros 20 de Dogmatil. "Tenía que rezar si veía a un chico guapo en la calle". Dejó amigos, quiso ser un ex gay, le obligaron a tener sexo con mujeres, no funcionó. "Busqué un psiquiatra particular de la comunidad evangélica de Barcelona porque no me aceptaba. En las consultas intentaba reafirmar mi masculinidad pero al no tener efecto empezó a medicarme para bajar mi libido."
Él mismo cuenta las consecuencias de esta terapia en EL PERIÓDICO: "Perdí la atracción sexual, me anularon y no pude desarrollar mi esfera sexual como cualquier persona de mi edad. Lo considero una castración química. Me hundí en una profunda depresión, entonces sí, e intenté suicidarme tres veces. Hoy padezco el síndrome de la fatiga crónica y depresión, seguramente relacionados con más de 10 años de tratamiento. Y sigo siendo gay."
QUAN JOAN PETIT BALLAVA DE DEBÒ
Joan Petit no era ni nen, ni nan. Era un pagès occità que va plantar cara en temps del totpoderós rei LLuís XIV. La cançó del Jan Petit és un tema infantil molt utilitzat als esplais o escoles de Barcelona.
Fins a mitjans del segle XVII França va sotmetre al seu poble a una pressió asfixiant per poder pagar els seus jocs de guerra. Els que més van rebre van estar els pagesos. Aquest malestar va provocar tot un seguit de revoltes sumant-se a les que ja venien del segle XVI i que lluitaven contra la Lliga Catòlica. Es va anomenar Revòuta dei Crocants.
Quan ja semblava que tot s'havia acabat, gairebé 10 anys després, Joan Petit, va ser capturat i condemnat a mort al suplici de la roda, tot indica que havia estat un dels líders pagesos i petit no era el mot, sinó el seu cognom.
Joan Petit va morir en mig de terribles tortures que li anaven "trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt d’una columna i es deixava el desgraciat allà dalt fins que moria de dolor". (1)
I el mort va ressuscitar com a mite, heroi i llegenda. Mentre moria, cadascun dels seus membres, la mà, el dit, el braç i el peu ballaven pel rei de França. La cançó i el seu testimoni va recórrer les terres d'Occitània, el País Basc i Catalunya. Però a poc a poc van anar desvirtuant el tema fins a convertir-lo en una cançó d'infants.
El grup Occità Nadau ha recuperat la cançó original on s'explica la història del pagès occità. REQUIEM PER JEAN PETIT:
La melodia occitana d'aquesta cançó, una mica diferent de la catalana, també es coneix al País Basc amb el nom d'Ipurdi dantza.
Tenim un altre versió se la cançó occitana:
Joan Petit que dança,
Dab lo rei de França,
Joan Petit que dança,
Sab pas çò qui dança,
Dab lo dit, dit, dit,
Dab lo dit, dit, dit,
Atau que dança Joan Petit.
Dab la man...
Dab lo pè...
Dab lo jolh...
Dab lo cuu...
Dab lo nàs...
Dab lo cap...
Dança pas pus Jan Petit.
![]() |
| Mireu (2) |
Fins a mitjans del segle XVII França va sotmetre al seu poble a una pressió asfixiant per poder pagar els seus jocs de guerra. Els que més van rebre van estar els pagesos. Aquest malestar va provocar tot un seguit de revoltes sumant-se a les que ja venien del segle XVI i que lluitaven contra la Lliga Catòlica. Es va anomenar Revòuta dei Crocants.
Quan ja semblava que tot s'havia acabat, gairebé 10 anys després, Joan Petit, va ser capturat i condemnat a mort al suplici de la roda, tot indica que havia estat un dels líders pagesos i petit no era el mot, sinó el seu cognom.
Joan Petit va morir en mig de terribles tortures que li anaven "trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt d’una columna i es deixava el desgraciat allà dalt fins que moria de dolor". (1)
I el mort va ressuscitar com a mite, heroi i llegenda. Mentre moria, cadascun dels seus membres, la mà, el dit, el braç i el peu ballaven pel rei de França. La cançó i el seu testimoni va recórrer les terres d'Occitània, el País Basc i Catalunya. Però a poc a poc van anar desvirtuant el tema fins a convertir-lo en una cançó d'infants.
La melodia occitana d'aquesta cançó, una mica diferent de la catalana, també es coneix al País Basc amb el nom d'Ipurdi dantza.
Tenim un altre versió se la cançó occitana:
Joan Petit que dança,
Dab lo rei de França,
Joan Petit que dança,
Sab pas çò qui dança,
Dab lo dit, dit, dit,
Dab lo dit, dit, dit,
Atau que dança Joan Petit.
Dab la man...
Dab lo pè...
Dab lo jolh...
Dab lo cuu...
Dab lo nàs...
Dab lo cap...
Dança pas pus Jan Petit.
La veritable història de Joan Petit:
(1) http://elmon.cat/monterrassa/opinio/10068/la_veritable_historia_d_en_joan_petit_83045
(1) http://elmon.cat/monterrassa/opinio/10068/la_veritable_historia_d_en_joan_petit_83045
dilluns, 1 de maig del 2017
RUTA CULTURAL ERÓTICO-LITERARIA (incluye listado de libros citados)
El pasado 10 de agosto de 2015 tuvo lugar la RUTA CULTURAL ERÓTICO-LITERARIA enmarcada dentro de las actividades de día de CIRCUIT FESTIVAL.
La ruta de este año intenta explicar como aparecen las relaciones homosexuales en los distintos libros en los que de alguna aparece en Barcelona. El punto de partida fue la Plaça del Rei.
2) En el punto de partida se ha explicado el léxico popular para referirse a las relaciones homosexuales, a través del trovador Guillem de Berguedà, s XII. A continuación nos centramos en la época de Jaume II el Just, sus conflictos con su hijo Jaume d'Aragó i Anjou, con el conde Ponç Hug y la poesía mística de Ramon Llull:
-L'assassinat de Guillem de Berguedà, Francesc Ribera «Titot» ARA llibres
-Llibre d’Amic e Amat, Ramón Llull. El Gall Editor (Existen traducciones al castellano)
-Procés contra Ponç Hug comte d'Empúries per pecat de sodomia, Roselló i Vaquer, Ramon. LLEONARD MUNTANER EDITOR
2) CARRER BANYS NOUS. En el call explicamos los efectos de las hambrunas y la peste sobre Barcelona. También los procesos contra el rabino Isaac Mardofay, en 1365 y los clérigos Bartomeu Grau y Joan de Llóbera en 1462.
-Sodomites Catalans. Riera i Sants, Jaume. Editorial Base
3) PLAZA DEL PI // SANT JOSEP ORIOL. De los efectos del miedo sobre la población tras la peste, de cual era la vida de homosexuales ytransexuales bajo este régimen de terror. Recordamos en paso ficticio del Quijote por Barcelona, en su tercera huida de su pueblo junto a su inseparable Sancho, también la relación de Cervantes con Perot lo Lladre.
-El Ingenioso Don Quijote de la Mancha, 1615, Miguel de Cervantes. Alfaguara E
-Los sodomitas y el miedo. Rocio Rodríguez, Usuaia ed.
4)BIBLIOTECA DE CATALUNYA. Hablamos del papel de los cirujanos en los procesos inquisitoriales, de la invisibilidad lésbica, de libros: Ana Moix, Maruja Torres, Maria Mercé Marçal...
-Sodomía e Inquisición, el miedo al castigo, Rocío Rodríguez. Usuaia ed.
-El mismo mar de todos los veranos, Ester Tusquets. Anagrama ed.
-Julia, Ana Moix Ed Lumen
-Esperame en el cielo, Maruja Torres, Destino.
-Maria Mercé Marçal: Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - La germana, l'estrangera (1981-1984).
5) FARMACIA CARRER SANT PAU. A partir de un texto de Josep Pla sobre la cocaína, recordamos la presencia de Genet en la zona y la revuelta de las Carolinas a finales de los años 20.
-Josep Pla 1907 Quadern gris. Destino
-Jean Genet, Diario de un ladrón, RBA libros. Querelle de Brest
-La Ciudad de los Prodigios,,Eduardo Mendoza
-Flor de Otoño, José María Rodríguez Méndez (teatro)
6) ARC DE TEATRE//ESCUDELLERS. Hablamos de como los burdeles fueron prohibidos y aparecieron los mueblés, del esplendor de la calle Escudellers gracias a la VI flota. Explicamos la historia de Juan Soto, la Katy, de la pareja madrileña Edmundo y Roberto y de como la ley cambió las costumbres de los urinarios públicos.
-El látigo y la pluma, Fernando Olmeda /
-Los antisociales, Geoffroy Huard
7) CARRER CODOLS. Explicamos como aparecieron los primeros locales gais bajo en franquismo a partir años 50, cómo funcionaban las redadas policiales...
-Memòria d'uns ulls pintats, lluis Llach (hay versión en castellano)
8) CARRER CARABASSA Visitamos la "carassa" que existía en la puerta de atrás del célebre burdel de las "señoritas de Avinyò", recordamos al joven Picasso en Horta de Sant Joan y su relación con un joven homosexual. Repasamos historias sobre prostitución masculina que aparecen en distintas obras literarias sobre Barcelona.
-Picasso, Henry Guidel, editorial Plaza y Jané,
9) FINAL PATI LLIMONA. Repasamos la vida de las mujeres en la Edad Media para anunciar que el próximo año este será el tema de la ruta. Explicamos como era la vida en el armario bajo el franquismo a través de la historia de dos hombres casados, para acabar tratando el acoso y malos tratos que reciben muchos adolescentes en la actualidad.
La ruta de este año intenta explicar como aparecen las relaciones homosexuales en los distintos libros en los que de alguna aparece en Barcelona. El punto de partida fue la Plaça del Rei.
2) En el punto de partida se ha explicado el léxico popular para referirse a las relaciones homosexuales, a través del trovador Guillem de Berguedà, s XII. A continuación nos centramos en la época de Jaume II el Just, sus conflictos con su hijo Jaume d'Aragó i Anjou, con el conde Ponç Hug y la poesía mística de Ramon Llull:
-L'assassinat de Guillem de Berguedà, Francesc Ribera «Titot» ARA llibres
-Llibre d’Amic e Amat, Ramón Llull. El Gall Editor (Existen traducciones al castellano)
-Procés contra Ponç Hug comte d'Empúries per pecat de sodomia, Roselló i Vaquer, Ramon. LLEONARD MUNTANER EDITOR
2) CARRER BANYS NOUS. En el call explicamos los efectos de las hambrunas y la peste sobre Barcelona. También los procesos contra el rabino Isaac Mardofay, en 1365 y los clérigos Bartomeu Grau y Joan de Llóbera en 1462.
-Sodomites Catalans. Riera i Sants, Jaume. Editorial Base
3) PLAZA DEL PI // SANT JOSEP ORIOL. De los efectos del miedo sobre la población tras la peste, de cual era la vida de homosexuales ytransexuales bajo este régimen de terror. Recordamos en paso ficticio del Quijote por Barcelona, en su tercera huida de su pueblo junto a su inseparable Sancho, también la relación de Cervantes con Perot lo Lladre.
-El Ingenioso Don Quijote de la Mancha, 1615, Miguel de Cervantes. Alfaguara E
-Los sodomitas y el miedo. Rocio Rodríguez, Usuaia ed.
4)BIBLIOTECA DE CATALUNYA. Hablamos del papel de los cirujanos en los procesos inquisitoriales, de la invisibilidad lésbica, de libros: Ana Moix, Maruja Torres, Maria Mercé Marçal...
-Sodomía e Inquisición, el miedo al castigo, Rocío Rodríguez. Usuaia ed.
-El mismo mar de todos los veranos, Ester Tusquets. Anagrama ed.
-Julia, Ana Moix Ed Lumen
-Esperame en el cielo, Maruja Torres, Destino.
-Maria Mercé Marçal: Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - La germana, l'estrangera (1981-1984).
5) FARMACIA CARRER SANT PAU. A partir de un texto de Josep Pla sobre la cocaína, recordamos la presencia de Genet en la zona y la revuelta de las Carolinas a finales de los años 20.
-Josep Pla 1907 Quadern gris. Destino
-Jean Genet, Diario de un ladrón, RBA libros. Querelle de Brest
-La Ciudad de los Prodigios,,Eduardo Mendoza
-Flor de Otoño, José María Rodríguez Méndez (teatro)
6) ARC DE TEATRE//ESCUDELLERS. Hablamos de como los burdeles fueron prohibidos y aparecieron los mueblés, del esplendor de la calle Escudellers gracias a la VI flota. Explicamos la historia de Juan Soto, la Katy, de la pareja madrileña Edmundo y Roberto y de como la ley cambió las costumbres de los urinarios públicos.
-El látigo y la pluma, Fernando Olmeda /
-Los antisociales, Geoffroy Huard
7) CARRER CODOLS. Explicamos como aparecieron los primeros locales gais bajo en franquismo a partir años 50, cómo funcionaban las redadas policiales...
-Memòria d'uns ulls pintats, lluis Llach (hay versión en castellano)
8) CARRER CARABASSA Visitamos la "carassa" que existía en la puerta de atrás del célebre burdel de las "señoritas de Avinyò", recordamos al joven Picasso en Horta de Sant Joan y su relación con un joven homosexual. Repasamos historias sobre prostitución masculina que aparecen en distintas obras literarias sobre Barcelona.
-Picasso, Henry Guidel, editorial Plaza y Jané,
9) FINAL PATI LLIMONA. Repasamos la vida de las mujeres en la Edad Media para anunciar que el próximo año este será el tema de la ruta. Explicamos como era la vida en el armario bajo el franquismo a través de la historia de dos hombres casados, para acabar tratando el acoso y malos tratos que reciben muchos adolescentes en la actualidad.
-Un amor fora ciutat, Manuel de Pedrolo Deriva Ed.
-Para acabar con Eddy Belleguelle, Édouard Louis-
-Para acabar con Eddy Belleguelle, Édouard Louis-
-Eymeric d'Usall, el último templario, Josep Mª Reyes, Bubok.
Todos estos pueden encontrarse en las librerias Cómplices o Antinous.
Etiquetes de comentaris:
Bari Gòtic,
Biografia.,
Circuit,
Edat Mitjana.,
Edat Moderna.,
Història,
Literatura,
Llegendes,
Llibres.,
Paral.lel,
Postguerra,
Rambles,
Raval.,
Rutes.,
Segle XIX,
Segle XVIII
ALMODIS DE LA MARCA, COMTESSA DE BARCELONA
Les dones feudals no participaven ni de les decisions polítiques, ni de l'elaboració del dret, si bé hi hagué dues comtesses a la Catalunya del segle XI, Ermessenda de Carcassona i Almodis de la Marca, que van trencar aquesta norma. Aquesta última va participar d'una forma activa i decisiva en la primera redacció dels primers Usatges de Barcelona.
L'Edat Mitjana és un apassionant període de prop de mil anys, un temps on la més gran foscor és el desconeixement que es té d'ella. Avui em centraré amb el paper que va jugar una dona excepcional, que com altres dones va significar un paper molt important i va deixar una empremta decisiva. Per citar algunes podia senyalar a la monja Hildegard de Bingen, Elionor d'Aquitània, Ermessenda de Carcassona, Isabel de Castella, Joana d'Arc, Violant d'Hongria....
Però la història de Almodis és molt diferent de la d'altres dones que van tenir un paper important a la història de l'Edat Mitjana. Va ser una dona transgressora pel temps que va viure, segurament d'haver estat reina d'Anglaterra, França o Castella el cine l'hauria immortalitzat. Però la biografia d'aquesta comtessa de Barcelona forma part del que anomenen "pasado medieval glorificado" que els negacionistes senyalen com tot el que té a veure amb la història de Catalunya, i així entre ignorància i mala fe la seva figura ha quedat a un segon pla.
Almodis de la Marca (1020 - 1071) el 1052 es va casar amb el comte Ramon Berenguer I (1022-1076) en terceres núpcies, però encara estava casada, ell també. Tot indica que fou un enamorament apassionat, una decisió conjunta i no imposada com acostumava a ser aquells temps. Per amor?, possiblement, però no eren dos adolescents, i els unia un enorme interès: la unió donaria un poder immens a la parella, en cas de superar els impediments que trobarien pel camí.
Però no va ser fàcil la seva acceptació. La mateixa àvia del Ramon Berenguer, l'Ermessenda, va moure tot el que va poder per poder anul·lar el matrimoni i excomunicar als enamorats. El fet va provocar de nou una guerra entre l'àvia i el seu nét. El pas del temps va acabar solucionant la crisi: la mort dels principals al·liats de l'Ermessenda, com l'abat Oliva, van portar a l'abdicació de l'àvia' i així va passar tots els seus drets al seu nét. L'acord va permetre a Roma aixecar l'excomunicació de la parella.
Amb l'abdicació de l'avia van adquirir un immens poder, unit al fet que el seu matrimoni li donava importants territoris a Occitània, com els comtats de Carcassona i Rasès. Ramon Berenguer I va veure en la seva esposa una col·laboradora amb una capacitat política important. I va compartir tot el poder amb ella. La unió va pacificar al país i van començar una política d'aliances amb els veïns que donaria bons resultats en el futur, especialment amb Aragó.
Almodis era una dona sàvia, i ho va demostrar sobtadament al llarg de la seva vida. Una de les seves grans aportacions va estar la primera redacció dels Usatges que es van començar a inicis l'any 1068. Juntament amb el seu espòs, van dirigir l'immens treball que va reemplaçar les antigues lleis romanes i godes, adequant-les als nous temps que s'iniciaven.
A més presidia els judicis i, com la seva antecessora la comtessa Ermessenda, els jutges li prestaven jurament de fidelitat. Ella va practicar una activa política tant pacifista com diplomàtica i va governar conjuntament amb el seu marit. Però tota la seva activitat no van impedir que fou assassinada pel seu fillastre Pere Ramon perquè veia perillar la seva herència en mans dels fills d'Almodis.
Més informació
Albertí, Elisenda. Dames, reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007
Rotger, Agnès «La gran dama del tron català». Sàpiens 121, Octubre 2012
L'Edat Mitjana és un apassionant període de prop de mil anys, un temps on la més gran foscor és el desconeixement que es té d'ella. Avui em centraré amb el paper que va jugar una dona excepcional, que com altres dones va significar un paper molt important i va deixar una empremta decisiva. Per citar algunes podia senyalar a la monja Hildegard de Bingen, Elionor d'Aquitània, Ermessenda de Carcassona, Isabel de Castella, Joana d'Arc, Violant d'Hongria....
Però la història de Almodis és molt diferent de la d'altres dones que van tenir un paper important a la història de l'Edat Mitjana. Va ser una dona transgressora pel temps que va viure, segurament d'haver estat reina d'Anglaterra, França o Castella el cine l'hauria immortalitzat. Però la biografia d'aquesta comtessa de Barcelona forma part del que anomenen "pasado medieval glorificado" que els negacionistes senyalen com tot el que té a veure amb la història de Catalunya, i així entre ignorància i mala fe la seva figura ha quedat a un segon pla.
Almodis de la Marca (1020 - 1071) el 1052 es va casar amb el comte Ramon Berenguer I (1022-1076) en terceres núpcies, però encara estava casada, ell també. Tot indica que fou un enamorament apassionat, una decisió conjunta i no imposada com acostumava a ser aquells temps. Per amor?, possiblement, però no eren dos adolescents, i els unia un enorme interès: la unió donaria un poder immens a la parella, en cas de superar els impediments que trobarien pel camí.
Però no va ser fàcil la seva acceptació. La mateixa àvia del Ramon Berenguer, l'Ermessenda, va moure tot el que va poder per poder anul·lar el matrimoni i excomunicar als enamorats. El fet va provocar de nou una guerra entre l'àvia i el seu nét. El pas del temps va acabar solucionant la crisi: la mort dels principals al·liats de l'Ermessenda, com l'abat Oliva, van portar a l'abdicació de l'àvia' i així va passar tots els seus drets al seu nét. L'acord va permetre a Roma aixecar l'excomunicació de la parella.
Amb l'abdicació de l'avia van adquirir un immens poder, unit al fet que el seu matrimoni li donava importants territoris a Occitània, com els comtats de Carcassona i Rasès. Ramon Berenguer I va veure en la seva esposa una col·laboradora amb una capacitat política important. I va compartir tot el poder amb ella. La unió va pacificar al país i van començar una política d'aliances amb els veïns que donaria bons resultats en el futur, especialment amb Aragó.
Almodis era una dona sàvia, i ho va demostrar sobtadament al llarg de la seva vida. Una de les seves grans aportacions va estar la primera redacció dels Usatges que es van començar a inicis l'any 1068. Juntament amb el seu espòs, van dirigir l'immens treball que va reemplaçar les antigues lleis romanes i godes, adequant-les als nous temps que s'iniciaven.
A més presidia els judicis i, com la seva antecessora la comtessa Ermessenda, els jutges li prestaven jurament de fidelitat. Ella va practicar una activa política tant pacifista com diplomàtica i va governar conjuntament amb el seu marit. Però tota la seva activitat no van impedir que fou assassinada pel seu fillastre Pere Ramon perquè veia perillar la seva herència en mans dels fills d'Almodis.
Albertí, Elisenda. Dames, reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007
Rotger, Agnès «La gran dama del tron català». Sàpiens 121, Octubre 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

















