Ruta històrica per la Barcelona LGTBI+/Ruta histórica por la Barcelona LGBTBI+/ Bartzelonako LGBTI+ bidez egindako ibilbidea.

Ruta realizada el 21 de octubre del 2917 dentro de las III Jornades Clubs de Muntanya LGTBI organitzat per Panteres Grogues. 

LA RUTA

Iniciamos la ruta en la Plaça del Rei, allí se mostró como aparece la diversidad en los museos, la casa donde vivía una persona que no podía vivir ni dentro ni fuera de la ciudad i un rey que quiso ganar el cielo quemando sodomitas.

Alrededor de la catedral conocimos la sede de la Inquisición; la historia del virrey Garcerán de Borja, acusado de sodomía; la leyenda de sant Onofre, cuyas barbas tapaban su desnudez; la tumba de Raimon de Penyafort, inquisidor i creador del término "pecado nefando".

Por el call llegamos al Palau Menor (desaparecido) para hablar de templarios, judios y su relación con la llamada sodomía.

Visitamos una “carassa”, relacionada con Picasso; donde estaban los primeros locales de ambiente gay; y como afectó la llegada de la VI flota a Barcelona...

Entrando en el Raval vimos farmacias de pasado glorioso, donde Madane Arthur en pleno franquismo debutó, los lugares por donde deambulaba Genet o Flor de Otoño, lugares que la gente de bien no se atrevía a entrar. Recordamos una revuelta en 1933 con “las carolinas” al frente.

Acabaremos frente a la estatua de Raquel Meller, recordaremos el mundo del Paral.lel antes y después de la Guerra Civil y a Sonia Rescalvo antes de finalizar la ruta.

Imágenes

1) Casa del Botxí (Verdugo)

         

2) Retaule del Conestable. Imagen de Pere IV como rey Gaspar:

3) Luis Garceràn de Borja, virrey (lloctinent)

4) Escudo del Santo Oficio, 1564, Palau Reial Major: 

5) Santa Munia (St. Étienne, Francia) En Barcelona no queda ninguna imagen. 

6) Palau Menor (Templarios)

7) Decorado "Elefante Blanco" local gay abierto a finales de los años 50:

8) Calle Cid, años 30 (La Criolla i Cal Sacristà)

9) Fotograma de La Bandera. Jean Gabin en la Criolla, 1933

9) Lluiset Serracant, un hombre llamado Flor de Otoño:

10) Raquel Meller, Señorita:




BIBLIOGRAFIA: 

Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base 
Rocio Rodríguez, Sodomia e Inquisición. Ushuaia Ed. 
Geoffroy Huard. Los Antisociales, Barcelona París 1945-1975.
Fernando Olmeda. El látigo y la pluma, Ed Anaya.
Josep Maria Carandell, Nueva Guia Secreta de Barcelona. Ed Martínez Roca.
Paco Villar. La Criolla. La Puerta Dorada del Barrio Chino, Ed Comanegra.
Jean Genet, Diario del ladrón. RBA ed. 
Robert Aldrich,Gays y lesbianas, un legado universal. Ed Nerea.

Podeis visitar mis blogs L'ARMARI OBERT https://leopoldest.blogspot.com.es/ etiqueta Barcelona o La Barcelona diversa http://poldest.blogspot.com.es/

Para cualquier duda: leopoldest@gmail.com

ELS MONARQUES DEL CASAL DE BARCELONA I LA SODOMIA

Els monarques del Casal de Barcelona no van tenir una especial preocupació sobre els temes relacionats amb la sodomia. No van dictar lleis repressives, encara que si algun cop la van utilitzar per desempallegar-se d'enemics incòmodes.

Corts Catalanes segons una miniatura d'un incunable del segle XV

Les lleis en què es van basar per condemnar l'homosexualitat procedien dels codis romans i visigots; a partir de Jaume I seran les lleis eclesiàstiques d'obligat compliment; també hi havia furs locals com els de Terol o Tortosa que condemnaven la sodomia. Però ni els Usatges, ni dels Furs de València, ni els Furs d'Aragó contenien cap condemna. Fins a finals del segle XVI, i per pressió de Felip II, no va aparèixer aquesta condemna. Treballs com els de Jaume Riera i Sans (1) o Rocío Rodríguez (2) ens han aportat molta informació i ens han ajudat a conèixer com vivien molts homosexuals de l'època.

La sentència més antiga que coneixem es va produir durant el regnat de Jaume I i va ser d'absolució contra un jueu de Lleida anomenat Alaçar. Durant aquest regnat es va nomenar a Raimon de Penyafort com Inquisidor amb el pretext de persecució dels càtars. Aquest frare de l'ordre dels predicadors va incloure el pecat nefand com a delicte i va intentar perseguir sodomites i bruixes, sense aconseguir el permís papal. La inclusió d'aquest pecat a les "Lleis Decretals" del Papa Gregori IX va representar l'oblitoria persecució de la sodomia als regnes católics.

A l'ambiciós Jaume II no semblava preocupat en excés per la sodomia, fins que el seu etern enemic el rei francès Felip IV "el guapo" utilitzà una acusació de sodomia per acabar amb els templers i confiscar els seus béns. El rei "Just" en principi va donar suport als templers fins que va veure oportunitat de millorar les seves arques. Llavors i de sobte va recordar que tots els mals dels seus regnes eren derivats del malestar diví causat per la sodomia dels homes.

Palau Menor, seu dels templer. Fou enderrocat el 1858.

Així es va iniciar un llarg procés contra els templers. Finalment el Concili de Tarragona va dissoldre l'orde del temple el 1312, però es van crear nous ordes, com la de Montesa o la de l'Hospital, i els béns templers van ser repartides entre elles, hi va haver acord i les arques reals van sortir beneficiades.

Ponç Hug d'Empúries va ser un noble rebel, i segurament homosexual, que no es va deixar dominar per aquest rei, aliant-se amb tots els seus enemics per molestar-lo. Per evitar que aquests poderosos aliats, i la mateixa església, sortissin en el seu suport va trobar una oportuna acusació de sodomia, molt ben fundada. Així va acabar amb la fortuna i la dissidència d'aquest turbulent noble. Tot es va arreglar pagant una suma immensa quedant ell i el seu comtat en la més absoluta de les misèries.

Després d'aquests dos successos ni a Jaume II, ni al déu dels cristians va semblar preocupar-los més la sodomia i totes les desgràcies que succeïen en el regne van deixar de tenir una causa divina. Però aquest rei tenia un hereu ....

Jaume D'Aragó i Anjou havia de succeir al seu pare i casar-se amb una princesa castellana amb la qual havia conviscut des de la infància. Va ser educat com un templer, fins i tot en els valors de la castedat; Ramon Llull va arribar a pensar en ell com el futur "Rex Ballator", havia de liderar la cristiandat contra l'infidel. Després de la dissolució dels templers aquesta opció va desaparèixer i aquesta decissió sembla el va desestabilitzar. La conseqüència és que es va negar a casar-se amb cap dona, enfrontant-se al seu pare i acabant entrant en un orde religiós tot i no tenir vocació per a això. Molts indicis assenyalen l'homosexualitat d'aquest príncep com a causa d'aquesta decisió.

Amb el regnat de Pere III es va arribar al màxim esplendor de la Corona d'Aragó, però els regnes van quedar obsolets i cansats després de nombroses guerres, tan internes com contra els veïns castellans, francesos o genovesos. El 1333, "lo mal any primer", les fams van afectar la població i el 1348 apareixia la pesta. En aquesta ocasió els predicadors no van culpar als sodomites, la culpa era dels jueus, segurament l'origen estava en els deutes que aquests tenien amb aquesta comunitat.

 Pere el Cerimoniós obra de Jaume Mateu (1382-1452) MNAC

Fet poc comú és el fet que aquest rei es va interessar i va actuar per salvar a diversos sodomites, segons explica Jaume Riera i Sans (1). En aquest important treball explica el cert disgust per la condemna de dos jueus pel delicte de sodomia. El primer cas és el de l'Issach Mardofay el 1365, cremat per haver comès sodomia amb diversos nens del call; la sentència incriminava als nens involucrats, això va obligar a intervenir al rei ordenant la remissió de totes les penes que poguessin afectar la comunitat jueva del call de Barcelona. Un altre cas va ser el de Jafudà Abeç, també va ser cremat, aquest a Tortosa en 1386, aquest cas va aixecar la ira reial condemnant a les autoritats locals per sentència precipitada.

Amb la casa de Trastàmara les coses no van canviar gaire. Amb Ferran el Catòlic va entrar la Inquisició a tot el territori català, però sense competències sobre sodomia fins al 1525 en temps de l'Emperador Carles; el mateix rei Ferran va signar amb la reina Isabel la pragmàtica que perseguia als sodomites als territoris de Castella (aquest fet afectaría a les colònies castellanes d'Ultramar)

(1) Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. s XIII-XVIII, Editorial Base.
(2) Rodríguez, Rocío. Sodomía e inquisición. Ed Ushiaia. 

MEMÒRIA DE PACO ESPAÑA, TRANSFORMISTA ALS ANYS 70.

Paco España va ser un dels més cèlebres transformistes dels anys 70. Casat amb dos fills i diversos amants, mai va renunciar a la seva identitat homosexual: "Tuve que disfrazarme de camarero para ocultar que era mariquita".

Va iniciar la seva carrera professional amb 16 anys imitant al Joselito, però amb aquesta edat va fugir de la seva terra, Canàries, per venir a Barcelona, era 1967. Inicialment no va tenir gaire èxit, però va crear el personatge de "Paco España" al Barcelona de noche. Encara que es definia com homosexual, ell deia que havia de sortir al carrer amb pantalons, però sempre maquillat com una dona. Aquí es va casar i va tenir dos fills.

Més tard va viatjar a Madrid on va ser contractat en el famós Gay Club. El seu enorme èxit el va portar a guanyar al voltant de mig milió de pessetes per actuació. Sortia a escenari dient«¡Damas, caballeros, mariquitas simpatizantes...!» o «¡No somos machos, pero somos muchas!» Un èxit que el va portar a omplir locals fins entrats els anys 80.

Fernando Olmeda (1) el qualifica de "abanderado de la normalización del hecho homosexual",i cita: ""Muchos de esos muchachos del extrarradio o de provincias que, por alguna circunstancia, visitaban la capital, quedaban impactados por visiones como la del "Gay Club", en los bajos del hotel Nacional, junto a la estación de Atocha. Ramón Miralles (nombre supuesto) recuerda que ver a un grupo de mariquitas a la puerta del local, mirando el anuncio de la actuación del transformista Paco España, significó la primera representación explícita de aquel sentimiento propio que intuía pero era incapaz de explicitar. No sólo era él: los maricas existían de verdad."

En el seu Diari Digital, Carla Antonelli (2), li dedica un article assenyalant al gran artista canari: "El artista isleño revolucionó el mundo del cabaret en la época del franquismo con sus imitaciones de la cantante Lola Flores." També va imitar a Paloma San Basilio. 

Va aparèixer en diversos films, "Unhombre llamado Flor de Otoño", de Pedro Olea (1978), "Gay Club", de Ramon Fernández (1980), "Los placeres ocultos" d'Eloy de la Iglesia. (1977). Amb 32 va tornar a Canàries junt al Federico.

Va morir amb 66 anys a una residència. La mort de la seva parella i administrador, Federico, mai la va superar. En EL PAÍS (3) ha assenyalat que tot i guanyar molts diners va acabar gairebé en la misèria: "L'acusaven d'haver-se refugiat en l'alcohol. Ell contestava: «Dicen que estoy alcoholizado, pero no es cierto. Amargado, sí. Y bebo algo para olvidar. ¿Quién no lo haría en mi lugar? Mi ilusión es que alguien me dé un techo.»

(1) Fernando Olmeda: El látigo y la pluma

(2) Diario Digital de Carla Antonelli.  http://www.carlaantonelli.com/primera_pagina.htm

(3) Paco España pionero del transformismo, EL PAIS: https://elpais.com/diario/2012/01/31/necrologicas/1327964401_850215.html

La Ruta De La Persecució Lgtb a La Barcelona Històrica.

Després de 10 anys organitzant rutes per Barcelona, volia que la de 2017 fos especial. Per aquest motiu aquesta va ser pràcticament nova. A més Circuit complia 10 anys i va demanar que el recorregut fos molt diferent.

La primera ruta que vaig organitzar va ser per la Barcelona Canalla, i va ser el GAG qui la va encarregar, Aquesta anava seguint els llocs i la zona que havia trepitjat Jean Genet. Va ser la base de totes les rutes dels anys posteriors, afegia llocs, en treia d'altres, Cap al 2011 vaig entrar al Barri Gòtic, després les investigacions de Jaume Riera (1) i Rocío Rodríguez (2) em va permetre ampliar llocs i informació.

Fer una ruta no és fàcil, cal tenir la informació, fer localitzacions i un cop ideada la ruta calcular els temps. Entre parada i parada és aconsellable no superar els 3 minuts, i com a norma la mitjana del temps ha d'estar en 1 minut i mig. A peu, al meu pas, la ruta no pot passar dels 35 minuts. El resultat final ha de ser una ruta d'unes dues hores com a màxim. Organitzar una ruta en llocs nous, com la d'aquest agost implica prou feina; tan sols si la cosa t'agrada fa possible fer-ho. Veure que la majoria de gent que ha iniciat la ruta l'acaba serà la millor gratificació a la feina feta. Molts cops és l'única gratificació que tens, molts cops viatges i despeses corren de part meva.

En aquesta ocasió vam començar la ruta al Born, enfront on van estar les  darreres  execucions d'acusats del delicte de sodomia. Aquí es va presentar la ruta, es va fer referència a l'escassa informació sobre dones i com ho anirem solucionant durant la ruta.

Van seguir per Santa Maria del Mar, on vam parlar dels sospitosos habituals de sodomia: esclaus, mariners, francesos i clergues de classe baixa. Davant la carassa del carrer Mirallers vam parlar de la polèmica que hi ha entorn d'elles i explicar com funcionaven els bordells de la ciutat des de finals de l'Edat Mitjana.

Pel recorregut van parlar de la llegenda de Santa Múnia, del botxí,l'home que no vivia ni dins ni fora ciutat; del conestable de Portugal, el rei que va voler guanyar el cel cremant sodomites; de la seu de la Inquisició, al Palau Major; del lloctinent Garcerán de Borja, a qui Felip II va acusar de sodomita, i de l'ofici de cirurgià, al servei del Sant Ofici.

Després de donar un tomb a la catedral vam parlar de l'inquisidor Ramon de Penyafort, santificat després de crear el concepte de pecat nefand com a crímen sodomític. Després vam entrar al call, a Sant Felip de Neri, vam parlar de la injúria homofòbica i l'acusació als jueus de sodomia.

Tot seguit vam anar a la plaça del Pi. Allà es va recordar davant del local on es va fundar el PSUC, quina era la posició dels partits d'esquerra abans i després de la guerra, i com "Amanda Klein" va canviar el rumb del moviment gai Catalunya i Espanya, i com encara avui es pateix la invisibilitat lèsbica, Des de l'església del Pi sortien els frares que portaven als reus a "relaxar", eufemisme que volia dir executar; el destí dels reus va ser fins 1462 el Pla de l'Os:

A la plaça Reial vam parlar de l'Ocaña, de la llei de perillositat social, i de persones transgènere, de la Sonia Rescalvo. Al carrer Escudellers el tema va ser la VI Flota, els meublés, els primers locals d'ambient i la persecució policial contra persones LGTB.

La ruta va acabar a la Placa del teatre, enfront de l'entrada al Raval més fosc, el de Genet o Juan Soto, el del transvestisme, les Carolines, els billars, les vespasianes, el cafè de l'Òpera..... Les dues rutes 2 hores exactes. 

Bibliografia bàsica:

Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base (1)
Rocio Rodríguez, Sodomia e Inquisición. Ushuaia Ed. (2)
Geoffroy Huard. Los Antisociales, Barcelona París 1945-1975.
Fernando Olmeda. El látigo y la pluma, Ed Anaya.
Josep Maria Carandell, Nueva Guia Secreta de Barcelona. Ed Martínez Roca.
Per a més dubtes podeu contactar a mi directament: leopoldest@gmail.com

ENTORN DEL TRANSVESTISME A LA BARCELONA DELS ANYS 20 I 30.

A molts locals de la Barcelona dels anys 20 i 30 es podien veure homes transvestits que per diferents motius buscaven la companyia d'altres homes. La Criolla o Cal Sacristà (després Wu-Li-Chang) eren els més freqüentats per ells. 

 David Santsalvador, va morir a la Batalla de l'Ebre defensant la república. (1)

He llegit moltes hipòtesis sobre aquest fet. Eren persones transgènere, homes heterosexuals o homosexuals que buscaven per diferents motius "jeure" amb altres homes, voluntat de transgressió, visibilitat, etc. Totes tenen part de raó, però obliden una i és que era d'obligatorietat el fet que a aquests locals podien anar a lligar tan sols si anaven transvestits.

Jean Genet a Diari del Lladre explica el poc que li agradava transvestir-se per anar a buscar clients a la Criolla. Mireu aquest fragment de Diari del Lladre:"Por Carnaval era fácil travestirse. En un hotel robé una falda de volantes y una blusa. Una noche crucé desesperadamente la ciudad tapado con una mantilla y un abanico, para ir a la Criolla... Nada mas llegar se me rasgó la cola de la bata. Me volví furioso.
-Perdone, lo siento.
...Alguien cerca dijo
-Disculpe, señora, es que usted cojea."
La gente se reía a mi alrededor... Furioso y humillado, salí entre las risotadas de los hombres y las Carolinas. Fui hasta el mar y en él ahogué la falda, la blusa, la mantilla y el abanico... Yo era pobre y estaba triste. (2)

El transvestisme, l'efeminament de molts homes (el que avui diríem com ploma) no era gaire ben acceptat per a molts homosexuals. Malgrat els elogis a les Carolines, entre línies ho podem trobar en l'obra de Genet i molt especialment en García Lorca, malgrat la gran tradició andalusa, especialment a Sevilla i Cadis. Un exemple: 

Contra vosotros siempre,
Fairies de Norteamérica,
Pájaros de La Habana
Jotos de México,
Sarasas de Cádiz
Apios de Sevilla
Cancos de Madrid
Floras de Alicante,
Adelaidas de Portugal
¡Maricas de todo el mundo, asesinos de palomas!
Esclavos de la mujer, perras de sus tocadores
abiertos en las plazas con fiebre de abanico
o emboscados en yertos paisajes de cicuta.
¡No haya cuartel! La muerte
mana de vuestros ojos
y agrupa flores grises en la orilla del cieno. (3)

La intel·lectualitat d'esquerres de l'època era molt crítica cap als homes efeminats, també contra els homosexuals. Ramón Gómez de la Serna deia de Jacinto Benavente    ( "Flordeliseado Pirrimplinplin") :  

 El ilustre Benavente
ha estrenado "Una señora"
y a coro dice la gente:
!! ya era hora¡¡

Rafael Cansinos, el més punyen de tots, ridiculitzava a Juan Ramón Jiménez per la seva veu aflautada i les seves poses "efeminades": "Señalaba a su esposa como su santa, a lo que maliciosamente añadían -Santa y virgen-"

En un article anterior vaig parlar ja del transvestisme com a transgressió. Mireu:  http://leopoldest.blogspot.com.es/2015/08/el-travestismo-como-visibilidad-en-los.html
Amb la Guerra Civil i la duríssima postguerra aquesta realitat s'invisibilitza, encara que no desapareix. Quedarà reduït al món de l'espectacle transformista, a determinades zones de Cadis, València i el Raval de Barcelona. A partir dels anys 70, amb la visibilitat cada vegada més gran de persones transgènere, també en aquestes tres ciutats i en menor mesura a Madrid. També llavors les persones transgènere comencen a ser conscientes de la seva identitat de gènere.  

Cap a 1932, procedència (1)

(1) Procedència de la imatge:  La Criolla (III). Los travestis salvajes del barrio chino Del blog "No te quejarás por las flores que te he traído": http://lavaix2003.blogspot.com.es/2015/04/la-criolla-iii-los-travestis-salvajes.html 

(2) Jean Genet, Diario del Ladrón. RBA (pag. 67-69)

(3)  " Escenas del cuerpo herido. Teatros y dramaturgias latinoamericanas sobre VIH/sida.   https://www.educacion.gob.es/teseo/imprimirFicheroTesis.do?fichero=18975

EL MOLT NOBLE I ARISTOCRÀTIC OFICI DE LLEPACULS.

Sabeu d'on ve la paraula llepaculs? Sabeu que era un gran honor tenir aquest ofici i no tothom ho podia ser?

Netejar l'anus era una activitat massa humana perquè la reialesa s'ho fes. Tenien joves nobles cortesans encarregats de fer-ho, no podien ser de classes vulgars, doncs l'activitat era molt aristocràtica, Així amb un pal i una esponja feien la seva noble tasca. Tot indica que va ser a la cort d'Enric VII quan es va instaurar aquest ofici anomenat 'Groom of the Stool' (el nuvi de la merda ?).

A Barcelona segurament els primers van arribar de la mà de l'emperador Carles V, encara que la seva època de major glòria va estar en temps dels primers borbons, amb Felipe V i els seus fills Luís I i Fernando VI van tenir molta feina, donat el seu estat mental. Un bon llepaculs podia acabar com a camarlenc o primer ministre del rei. 

Les famílies amb ganes de triomfar a la cort del rei enviaven als seus fills a cort, i sempre el més "trepa" acabava com a llepaculs oficial. La seva feina era seguir al rei dia i nit. Havia de tenir sempre a prop del monarca la cadira de cagar i anar ben proveït de palanganes, tovalles i esponges. I entre cagalera i cagalera donar conversa, i aquí li treien bon profit, el que avui anomenaríem com a tràfic d'influències.   Molts cops ni hi havia cap estri netejador, llavors les fines mans del jove havien de fer la feina. Si el rei era golafre o de "ventre ràpid" l'ambiciós jove tenia feina extra deixant ben net el reial anus. 

El noble ofici podia servir per pujar de categoria, o per perdre el cap. Sembla que a la cort d'Enric VIII aquest rei va tallar el cap a més d'un dels seus "netejaollets" (tindrien les mans rasposes?). En canvi el boig Jordi III, que tenia 8 joves fent aquest servei, va acabar promocionant a John Stuart com a primer ministre. A Anglaterra aquest noble ofici es va abolir a inicis del segle XX. A altres corts es desconeix.

A la cort del rei de França, el rei feia les seves necessitats en "olor" de multituds. Un cop sortia de la trona els llepaculs netejaven el seu reial ullal mentre els metges tastaven el cagalló, un cop deien que tot estava bé la noblesa aplaudia efusivament.

Louis XV. Serie Outlander. 

Els primers reis borbons a Espanya estaven tocats pel diví do de la demència, així Felip V, Ferran VI i la molt borbònica majestat Lluïsa Isabel d'Orleans (esposa de Lluís I), feien les seves nobles necessitats prop del tron en plenes audiències públiques, els cortesans anaven ràpidament a deixar les seves parts del darrere plenament dignificades. Avui els hi diríem que eren una banda de pilotes impresentables, llavors van ser més fins: eren un llepaculs...

La reina anava per la cort bruta i pudent, negant-se a utilitzar roba interior, provocant al personal mostrant les seves vergonyes. Es negava menjar a taula, d'amagat engolia tot el que trobava a mà, fos o no comestible. A vegades es despullava i amb el seu vestit netejava els vidres del saló. També tenia la noble costum de vomitar i defecar en les audiències reals.

QUAN NOSALTRES EREM ELS REFUGIATS.

Cada cop que hi ha un atemptat hem d'escoltar qui culpa als refugiats. Molts obliden que molts barcelonins i molts catalans van haver de marxar de casa seva, buscant un lloc on refugiar-se. De 1714 al final de la Guerra Civil, la nostra és la història d'un poble de refugiats. Oblit, ignorància, desinformació i negacionisme alimentat des d'organismes i mitjans encara successors del règim dictatorial.

Per sort tenim imatges. Algunes anònimes, altres de l'Agustí Centelles (internat a Argelers)  i sobre tot les de Robert Capa trobats a la seva maleta recuperada el 2007. 

A finals de l'hivern del 1939 més de 470.000 (1) refugiats fugint del feixisme van atravesar la frontera francesa procedents de Catalunya. Una bona part dels exiliats (uns 170.000) eren dones, nens i ancians. França es va limitar a portar-los a camps de concentració.  El primer va ser el camp d'Argelers on van ser reclosos sense cap tipus d'ajut i suport. Més endavant es van obrir altres camps com els del Voló, Sant Cebrià, el Barcarès, Bram i del Vernet.i finalment el de Barcarès. Inicialment no hi havia res, ni menjar, ni aigua, ni roba, ni un cobert on dormir. 

A Argelers van ser internats com a presoners de guerra unes 65,000 persones. Un espai de sorra, voltada d'un filat espinós on foren construïts uns escassos barracons. S'hi van arribar a amuntegar fins a 65.000 refugiats en unes dures condicions a causa de la manca d'infraestructures del camp,  Els encarregats de la vigilancia era la Legió Estrangera coneguts per la seva extrema duresa. És creu que la xifra total de refugiats que van passar per aquest cop entre 1939 i 1942 va arribar a 170.000 persones. (1)

Molts van decidir repatriarse, amb el futur incert que significava tornar a una Catalunya ocupada pel règim feixista de Franco. Usa va acollir 252 refugiats, Gran Bretanya acceptà a l'entorn de 300 catalans la majoria  intel·lectuals, Suïssa acollí una dotzena de personalitats, la URSS 6.000. Altres van anar ocupant els llocs de treball que els francesos mobilitzats deixaven buits. com a pagesos, pastors, carboners, etc. en un regim de semi-esclavitud.  Un bon grup (uns 7.000) va entrar a formar part dels Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, 8.000 més es van enrolar a la Legió Francesa.  Les Companyies de Treballadors Estrangers, sota comandament militar, van ocupar molts refugiats, també en unes condicions penoses. Xile, Cuba, Veneçuela, i la República_Dominicana va acollir a un gran nombre de intel·lectuals i profesionals.

Un gran nombre de refugiats van morir als camps, uns per raó de l’edat, altres per les dures condicions dels campaments de refugiats, altres pels maltractaments, el nombre de suïcidis va ser important. Els que tornaren a casa es van trobar un país hostil, on els que no van ser represaliats van patir el buit de molts conciutadans, inclosos familiars.  Espanya a finals de 1975 i primers de 1976, es van trobar que seguien essent exiliats, ja que arribaven a un país que res tenia a veure amb el que havien deixat feia més de tres dècades. Tot havia canviat: la gent, les formes de vida, les ciutats, els paisatges... Els retornats se sentien ignorats pels seus conciutadans: eren fins i tot més estranys que als seus països acollida. 

'"A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats en el camp d'Argelers, després de la RETIRADA de febrer de 1939. La seva desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya de 1936 a 1939. Home lliure, recorda-te'n."

(1) Camp d’Argelers (1939-1942), Felip Solé i Gregory Tubau

Més informació:

Catalunya i l'exili. 
http://diadeladiversitat.cat/wp-content/uploads/2014/10/ACNUR_Catalunya-i-lexili.pdf

L'exili a Catalunya 1939. 
http://materials.accat.cat/revista_10/articles/article2.html