dimarts, 16 de novembre del 2021

LA BARCELONA DE RAQUEL MELLER

Jacinto Benavente va dir de Raquel Meller que caminava pel món sense morrió. La frase assenyalava perfectament el fort caràcter de la cupletista aragonesa. En aquesta entrada m'aproparé a algunes de les històries que se li atribueixen.





Paca Marquès López (Raquel Meller) va créixer entre les monges clarisses a França i la seva família al Poble Sec de Barcelona. Va debutar el 1908 al saló La Gran Penya. El seu èxit li va arribar a partir de 1911 quan va estrenar els seus èxits La Violetera o el Reliquiari. En aquesta època opta pel seu nom artístic, el pronunciava amb un cert accent alemany que va ajudar a crear la llegenda de la seva militància germanòfila, llegenda que ella mateixa va alimentar sempre.





Raquel es va casar dues vegades, però els seus matrimonis no van ser precisament un èxit. Amb el diplomàtic Enrique Gómez Carrillo va estar casada tres anys (per ampliar informació cliqueu text ressaltat). Ell era "un fill de la bohèmia, era un fill dels carrers, de l'enllumenat de gas, de les putes i els seus xulos, dels bars, de la gran ciutat, de la capital del món (París)". A Enrique se l'havia relacionat amb la mateixa Mata Hari, de manera que la llegenda d'una dona espia va assenyalar més tard a la mateixa Raquel.

A França va ser una gran estrella de renom internacional, comparable a Joséphine Baker o Mistinguett. Els seus ingressos eren superiors a estrelles com Carlos Gardel i Maurice Chevalier. Durant la Guerra Civil d'Espanya i la Segona Guerra Mundial va marxar a l'Argentina. Després va tornar a Barcelona on es va casar per segona vegada amb l'empresari francès Demon Sayac, van viure sempre separats.







Expliquen els seus detractors que quan Raquel entrava al tocador de senyores, les noies "decents" sortien corrent per evitar l'assetjament de la cupletista. Una de les dones que més van patir aquest suposat assetjament va ser la comediògraf Fernanda de Vilarino, a qui va 

dedicar una de les poques cançons de contingut lèsbic de l'època: Oh, señorita:



Diuen que quan interpretava la cançó Nena, de Joaquín Zamacois, mentre cantava:
"Nena...Que mi vida llenas de ilusión. //Deja que ponga //con embeleso //junto a tus labios //la llama divina de un beso",", mirava fixament a alguna noia fruit dels seus desitjos.



Una altra anècdota la relaciona amb Alfons XIII. Sembla que aquest monarca, famós per la seva vida llicenciosa, la va convidar a les seves estances. Raquel, com abans ja va fer Pilar Alonso, va declinar la invitació: "Si em vol veure que vingui al teatre a escoltar-me". La notícia va transcendir i el monarca, amb la reina, va anar a veure la seva actuació al teatre. Després un ram de flors seu va arribar al camerino acabant així l'incident.

El 1930 Chaplin li va oferir interpretar "Llums de la ciutat", a partir del tema que ella va popularitzar: La violetera. Sembla que ella ho va menysprear: "el teu art és molt inferior al meu", així Raquel va quedar fora d'un dels millors films de la història del cinema. Chaplin va utilitzar la cèlebre cançó sense permís.




El cubà Hernández Catá va escriure sobre ella 
(1): “He aquí una mujer menuda y terrible. Ojos de mar, carne traslúcida que deja entrever en cada momento la luz del alma, movilidad suave de gestos y casi de facciones por la cual se transforma en muchas mujeres, en todas las mujeres; en la mujer eterno vampiro y meta eterna del anhelo viril…”

A Barcelona estava barallada amb totes les cupletistes. A les que cantaven en català les acusava d'antiespanyoles, a la resta les menyspreava. Se li atribueix un anticatalanisme militant, monàrquica capaç de deixar plantat al rei, catòlica que es va casar pel civil i en dues ocasions, espia dels uns i els altres ... El seu caràcter tan altiu li va comportar grans enemistats i moltes llegendes per desacreditar-la. La veritat és que finalitzada la guerra va tornar a Barcelona on va viure fins a la seva mort el 1962. El seu enterrament va ser multitudinari.


Raquel a les Rambles de Barcelona. 



Sempre que organitzo una ruta per la zona m'acosto a la seva estàtua davant del Teatre Arnau, al Paral·lel de Barcelona. Explico alguna de les seves múltiples anècdotes, llegeixo alguna de les seves lletres i expresso la meva admiració. En les dues últimes ocasions he preguntat quantes persones la coneixien, ningú la coneix. 





(1)  http://laplacenta.clandestinodeactores.com/por-los-ojos-de-raquel-meller/

dimarts, 13 d’abril del 2021

JUEUS EXECUTATS PER SODOMIA A LA CATALUNYA MEDIEVAL

 Sols es coneixen tres casos, dos contra la voluntat del rei i el tercer ja en els difícils temps de Joan I.

Sinagoga a Catalunya. Haggadà de Sarajevo, Barcelona ca. 1350.


Ni els Usatges, ni les Constitucions catalanes feien cap al·lusió al delicte de sodomia, però si les lleis decretals del Papa, d'obligat compliment als regnes cristians.

En temps de Jaume I, l'inquisidor Ramon de Penyafort va crear el concepte "pecat nefand" com a crim i el Papa Gregori ho va incloure com a crim a les lleis Decretals (o Liber Extra) el 1234. Aquestes lleis inicialment sols es van utilitzar per qüestions polítiques (conflictes amb els templers o Jaume II i Ponç V d'Empúries. El mateix Ramon de Penyafort quan va ser nomenat inquisidor, no va tenir permís per perseguir als sodomites.

Però la segona meitat del segle XIV les males collites, les guerres i l'incipient pesta van portar a la ruïna a molta gent, i com sempre es van buscar culpables, i aquest van ser els jueus, a més mercès a els seus costums de neteja no eren afectats d'igual manera que la resta de la població. Però els jueus eren intocables i tenien la protecció del rei, que per si no n'hi hagués prou era Pere el Cerimoniós, tot un caràcter. Ho van intentar amb acusacions de sodomia, utilitzant una llei que estava per sobre l'autoritat del rei.

I

Així l'any 1365 i aprofitant l'absència del rei la ciutat de Barcelona a va acusar un rabí de la ciutat. No es coneix l'autor de la denúncia, a Catalunya no podien ser anònimes, tan sols que havia comès el delicte amb infants en edat innocent. El rabí   Isaach Mardofay El rei mobilitzà als consellers reials per evitar el cremat del "infelix" (desgraciat) rabí, però no hi va ser a temps malgrat les mostres de estimació del rei cap al rabí. (1)

El procediment va seguir contra els infants, com a participants actius del delicte i als seus pares per encobridors. Aquí el rei va demanar la remissió de la pena, ampliant-la a tots els jueus de la ciutat. El document de remissió va ser redactat pel mateix protonotari reial, cosa que mostra la importància que el rei va donar a aquest assumpte. 


1344. Ordinacinons fetes per lo senyor en pere terç rey darago sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort


II

Enfurismat el rei va amenaçar amb dures conseqüències per si això tornava a passar, prohibint tot procés sense el seu beneplàcit. Però al final del seu regnat, el 1386, la ciutat de Tortosa no li va fer cas. Tortosa tenia els seus propis Furs (Costums) que a diferència dels Usatges condemnaven la sodomia. Va ser famós aquell temps la frase d'un bisbe de la ciutat que va dir "Nosaltres som complaents a déu, perquè tenim la ciutat neta (de sodomites).

No es coneix la causa del judici, però si les conseqüències. Després de ser cremat Jedufà Abeç, va arribar la notícia al rei. A més amb les preses per complir sentència es va negar la defensa i la declaració al reu a fi que fos cremat abans que el rei fos assabentat (ut igne combureretur) El rei va ordenar de nou la prohibició de jutjar o mutilar a cap jueu, sense consultar al rei i rebre la resposta. Sembla que va ordenar l'execució del veguer i batlle de la ciutat, però al cap de poc va morir i no està clar si l'ordre es va executar.

III

Mort el rei arriba Joan I, la corrupció s'apodera del govern reial. Les persecucions contra els jueus es generalitzen. El 1391 es produeix una terrible matança a Barcelona, la corona lluny d'estar al costat dels jueus els hi va retirar la protecció i no va condemnar a cap dels assaltants.

Fruit d'aquest estat Issach Salamó seria processat, condemnat i cremat viu. També s'ha perdut part del procés, el que està clar que aquí les autoritats no van tenir cap problema en dictar sentència. Un cop executada, al germà de l'Issach va haver de pagar les despeses de la seva cremació: 38 sous i 4 diners. Aquest cas es va documentar a Perpinyà. 

No es té constància de cap nova execució de jueus ni per part de les autoritats seglars, ni pel Sant Ofici es vagi cometre a partir del segle XVI.

S XV.Crema de jueus acusats d'ésser els causants de la Pesta Negra



(1) EL JUDICI CONTRA ISAACH MARDOFAY PEL DELICTE DE SODOMIA

Més:
Riera i Sans, Jaume. Sodomites Catalans (s XIII-XVIII) 

dijous, 8 d’abril del 2021

HISTÒRIA DEL CABARET AMB MULLADER NATURAL I DE L'ALTRE.

 El 1917, al soterrani el Bar del Centre s'obria un local que s'anunciava com un cabaret a l'estil dels de París.













El lloc s'anunciava com el centre de reunió de l'aristocràcia de la nit. Inicialment el seu nom era el Cabaret del Tango. És el 1917 quan s'anuncia com "Au fond du la mer". Un local que entre tango i Fox-trot oferien no tan sols espectacles musicals, si no també plats amb "petxines i musclos". Servits entre "un mullader i de l'altre". I entre musclo i musclo l'aristocràcia de la nit ensumava la millor cocaïna de la ciutat.

El "bo i millor de la ciutat" compartia el local subterrani amb altres de no millor nom, com la Criolla o Cal Sacristà al Portal de Santa Madrona, al costat de les Drassanes on un apàtrida anomenat Jean Genet venia el seu cos degudament transvestit com manaven les normes més decents d'aquells locals de mala fama mundial.




Manuel Fontdevilla, present als llocs de pitjor fama de la ciutat, era un dels que formava part del decorat de les nits humides del cabaret, diu que les parets estaven decorades amb un quadre dels "Sobrinos del capitán Grand" de Verne, fet per un no gaire destre aficionat a la pintura. Però a diferència de París, aquí tothom entrava com podia, amb corbata o a cos de camisa. Però les noies que estaven allà per oferir els seus millors serveis no tenien sobrenom, eren la Maria o la Magdalena, amb abrics de "bissón", però que la mòdic preu de 10 pessetes ensenyaven tot el que feia falta.

Francisco Madrid a "Sangre a las Atarazanas" deia que els cantants argentins que cantaven tangos podien ser de qualsevol lloc, menys d'Argentina. L'autor explica com les noies del "bissón" suggerien fer "menages a trois" amb senyors del tèxtil de Sabadell, que era qui pagava, amb algun estudiant o músic sense una pesseta a la butxaca com elles mateixes. "El cabaret daba a la ciudad aires de pais europeocon él triunfaba la inmoralidad, que es limpieza y civilización". (1)

Però no totes les dones hi anaven amb la butxaca buida, la ballarina   Tórtola València amb la seva troupé bohèmia i decadent o la cantant de cuplets la Fornarina i eren presents moltes nits, juntes a compositors com Amichatis o amics de la nit com el Príncipe de Cuba. Aquest va acabar pres, lligat de mans i maltractat per la policia després d'intentar seduir a un ric senyor de Barcelona, el mulat es guanyava la vida al cabaret com a ballarí, deixant-se estimar i acceptant regals o ofertes d'un pis amb vistes; el pobre va ser expulsat de Barcelona.



"Amb el temps el bar va decaure. Se n'havien obert d'altres de més luxosos, que no feien fortor d'humitat    i en els quals hi havia dones boniques. L'Excelsior, inaugurat feia uns mesos, es trobava a l'apogeu. El pobre Bar del Centro, que conservava el seu aire democràtic, arreplegava les escorrialles dels altres. L'Esteve el traspassà. Amb el traspàs féu la ganyota final
."(2)

(1) Madrid, Francisco. Sangre en AtarazanasEd La Vanguardia.
(2) Passarell Jaume, Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots'. A contra vent.

divendres, 19 de febrer del 2021

INQUISICIÓ I PERSECUCIÓ DE LA SODOMIA A BARCELONA I CATALUNYA

Des del GAG llancem una nova exposició sobre la persecució de la sodomia a Barcelona i Catalunya. Els interessats cal que enviïn una sol·licitud a la següent adreça: amicsgais@amicsgais.org




Està formada per 5 roll-ups i 30 imatges comentades, a més un full informatiu complementarà l'exposició amb una breu bibliografia. Els temes que tracta són "Els orígens" "La Inquisició a Barcelona" "Eufemismes i eines" "Les víctimes" i "Europa i América" .



L'objectiu d'aquesta exposició és donar a conèixer com va actuar la inquisició a Barcelona i Catalunya, com van ser els seus processos, els turments i les condemnes. També mostrarem com es va crear, com estava composta, en quin moment va iniciar la persecució de la sodomia, quina relació tenien amb les autoritats civils o els eufemismes que utilitzaven.

La Inquisició va entrar a Catalunya de la mà de Ramon de Penyafort, en temps de Jaume I i amb competència exclusiva de perseguir als heretges (càtars) a la Catalunya Vella. El principat llavors no tenia cap llei que condemnés la sodomia, els Usatges no en deien res. El de Penyafort va crear un concepte "pecat nefand", el va definir com a crim i el Papa Gregori IX ho va incloure a les lleis decretals del Papa, d'obligat compliment per a tots els cristians. No en va tenir prou, i va demanar autorització per perseguir a sodomites i bruixes, un nou Papa ho va denegar, va ser Alexandre IV.

El somni de l'Inquisidor no es va complir fins a 1525, l'emperador Carles I va imposar al Papa Climent VII la capacitat de perseguir la sodomia a la Inquisició, però sols als territoris de la Corona d'Aragó. Per una banda volia controlar més a uns territoris que molts cops no acceptaven els seus designis, per altra banda ni les constitucions, ni els furs d'aquests regnes condemnaven la sodomia. Però el Sant Ofici era una institució castellana i les seves resolucions les havien de refrendar les justícies territorials. El conflicte de competències estava servit. Felip II va intentar posar-hi remei, obligant a introduir en les Constitucions la penalització de la sodomia. Però no va servir de res. Amb el decret de "Nueva Planta" les sentències havien de ser refrendades pels capitans generals, generalment il·lustrats, i tampoc ho van posar fàcil. El 1820 la Inquisició va ser eliminada, però encara alguna ciutat com Tarragona va crear una Junta de Fe que la va substituir. El 1848 tot vestigi inquisitorial va desaparèixer.

Gràcies al conflicte de competències poca gent va ser executada, es creu entre 5 i 10 casos. Però centenars de persones van ser enviades a galeres, d'on molt pocs van tornar.



Recordo anteriors exposicions:


Format petit (roll ups)

L'ACTIVISME LGTBI ABANS I DESPRÉS DE STONEWALL.

40 ANYS DE LA DESPENALITZACIÓ DE L'HOMOSEXUALITAT 

EXPOSICIÓ HOMOSEXUALS I TRANSSEXUALS A LA HISTÒRIA DE BARCELONA 

Format gran:

L'HOMOSEXUALITAT A TRAVÉS DE LA HISTÒRIA

VIH EN POSITIU

Properament:

HOMOSEXUALS I TRANSEXUALS  A TRAVÉS DE LA HISTÒRIA






dimarts, 8 de desembre del 2020

EL NADAL DE LA SENYORA CONTXITA

 Com cada any avui he anat a acompanyar a la Contxita, és el seu dia. Però avui ningú ha obert la porta. Viu sola i no es pot moure sense ajuda.


Imatge de retrovament post-covid



He trucat i ha contestat ella, la noia que la cuida ha marxat a les 12, no li ha fet el dinar, ni li ha deixat la teleassistència prop. Li ha dit que tornaria a les 3, després que a les 4 per obrir-me la porta... ha arribat a les 6. En obrir la porta m'he trobat a la Contxita plorant, té 92 i està molt sola, molt sola.

El maig farà vuit anys que tots els dimecres la visito. En aquest temps ha anat perdent amics i coneguts, i amb la covid ha quedat pràcticament sola, tan sols dues amigues i un germà amb qui sols pot parlar per telèfon, i jo que vaig a "xerrar" amb ella els dimecres, parlem de cine (de fa molts anys), de ràdio (d'abans i ara) i ella m'explica les darreres batusses de Sálvame, programa que diu que mai veu.

Per si no n'hi hagués prou fa tres anys que no camina i necessita ajut, l'ajuntament de Barcelona li posa dues treballadores familiars i una dona que li fa la neteja de la casa. Però sovint es queda sola, sense saber quan vindran a donar-li el menjar o canviar-la. Fa tres anys que no ha sortit al carrer, fa anys que viu confinada, fa temps que l'única visita que rep és la meva.

Ara venen les festes. L'any passat l'aixecaven del llit, la vestien, la seien al sofà, li deixaven una mica de menjar i fins entrada la nit sola i sense poder moure's. Jo hi anava alguna tarda i un bon amic algun dia dinava amb ella. El Toni amb cinquanta anys ha estat víctima de la covid, i jo enguany ho tindré malament en caure les festes en cap de setmana, si no hi ha remei, al viure a Gavà no serà possible anar-hi. 

El cas de la Contxita no és únic, a Barcelona i moltes grans ciutats catalanes, viuen milers de persones grans soles, moltes d'elles amb la mobilitat reduïda i confinades a casa seva. El seu patiment aquests dies augmenta perquè no rep visites, molts cops malgrat tenir familiars que fa temps els han oblidat. 

A Amics de la Gent Gran treballem per acompanyar a aquestes persones. Podeu ajudar sent voluntaris, fent una donació o comprant els regals contra la soledat: Voleu participar, mireu:  
https://amigosdelosmayores.org/ca



CONTINUACIÓ

I

La situació de la Conchita va canviar radicalment després d'aquests fets. L'ajuntament es va fer càrrec, li va posar una cuidadora i es van encarregar de les despeses principals: lloguer, llum, menjar i gas.

Va passar unes festes sola amb la seva cuidadora i l'acompanyament telefònic dels voluntaris d'Amics de la Gent Gran. Sembla que fa signar una sol·licitud per anar a una residència.

La setmana passada la van venir a buscar-la, diu sense estar avisada. Sols van deixar que agafés una maleta amb roba. Darrere deixa un pis ple de records que ella guardava com un petit museu. Li diuen que intentaran guardar l'essencial, ella no ho té clar.

Ha anat un una residència, està contenta amb el tracte rebut. Però en entrar queda en quarantena, no pot portar ni la seva maleta, tampoc rebre familiars ni voluntaris, és la covid. Parlo amb ella dia si i dia no. Diu que està molt ben atesa, però se sent molt sola. No tinc garanties que quan aixequin la quarantena pugui visitar-la, a través d'AGG ho hem sol·licitat.

II


Ahir, 11 febrer, Conchita va acabar la quarantena. Va passar a una habitació sola, sense res de casa seva. Avui he pogut visitar-la, per ara ningú ha demanat anar-hi. Ens hem trobat amb una taula de 3 metres per mig. Ella ha estat plorant una bona estona, està sola, molt sola. La poca gent que li queda havia d'aconseguir recuperar les coses de casa seva i portar-li com a mínim records i tv, no sap res. Hem fet broma i ha rigut una estona. 40 minuts, 10 de regal per ser la rimera visita.

La seva història és la de moltes persones grans, que han quedat soles per la mort de la seva gent i l'oblit dels familiars.

Com he dit l'actuació de l'Ajuntament de Barcelona ha estat necessària davant la situació que estava, el tracte que rep ara és molt bo. Però Conchita ha perdut tots els records que l'envoltaven en un pis que era gairebé un museu.

III

Aquesta setmana acaba el lloguer del seu pis. Sap molt poc del que serà de tot el que ella tenia. Pensa que tots els seus records acabaran als contenidors de brossa.

Al final li han enviat una de les tv que tenia, una vella amb antenes que s,'han quedat al pis. Ara veu una tv sense imatges.

Sap que mai mes tornarà al pis on va ser tant feliç, se sent sola, molt sola. Sols ha vist un voluntari d' Amics de la gent gran a tres metres de distància i vigilats.
Com la Conchita milers de persones grans pateixen la soletat davant la indiferència general.


IV
La Conchita ja sap que el seu pis ja està buit. Li han dit que una empresa s'ho ha emportat tot i ho vendran i li donaran el que en treguin. Ella diu, "però si són els meus records, de 93 anys de vida". Tenia tres televisions, li han portat la més vella encara amb antenes, però sense elles. Les dues més bones han marxat al marge de l'empresa que ho ha agafat tot. Com la nevera, com la rentadora, com el microones, com.... Al final té les antenes i pot veure la tele, però la cadira de rodes no és el sofà de casa seva.

Tampoc té l'agenda, té un mòbil, però ella tenia els telèfons de les poques amigues a una agenda que ningú s'ha preocupat a portar. No pot trucar a la Maria Lluïsa, ni a la Paquita, ni a la padrina, les poques amigues que encara eren vives.
Ahir no va plorar tant, algú li va dir que un dia d'aquests aniria a veure-la a les llars Mundet. També altres voluntaris com jo li aniran trucant.

Si la soledat no desitjada de motes persones grans a casa seva és terrible, no us poeu imaginar el que és quan les separen de tots els seus records. Ho dic perquè penseu en les moltes persones grans que viuen això, no en els voluntaris.


V

Després de dues setmanes fora, ahir de nou la vaig veure. Estava millor, una altra voluntària d'AGG li havia portat la rosa contra l'oblit i un llibre.

Però des de gener que està a les Llars Mundet, aquesta i una visita d'un familiar, són les úniques persones que han passat a visitar-la, a part meu. Estan fora la vaig trucar i la vaig trobar molt malament: es va assabentar com han acabat les seves coses, com coneguts seus no han dubtat a agafar tot el que de valor tenia, ningú d'ells li ha trucat per agrair-ho i molt menys perdre uns minuts per anar a veure-la.



VI



Aquest mes de juliol (2021) a la senyora Conchita l'han traslladat a una residència municipal de l'Eixample, una residència que els treballadors porten el rètol de SACYR, empresa del totxo. És a dir, un edifici municipal per a gent gran gestionat per una empresa del món de la construcció.

Després de marejar-me una bona estona em va tocar esperar a un racó brut i ple de deixalles. Al final després de 30 minuts d'espera vaig poder estar amb la Conchita. Al poc un home es va seure al nostre costat i es va posar a fumar. No hi havia zeladors ni personal prop, tampoc quan un home es va posar a orinar a la porta davant nostre.

El que em va explicar la Conchita de com funciona l'interior, quadre amb el que vaig veure. De nou va estar plorant una bona estona. Jo vaig marxar desolat. Després vaig veure que el tracte rebut pels profesionals de la residencia va ser millor del que la primera impresió em va donar,

I VII -LA CONCHITA JA DESCANSA EN PAU





(Nota: no escric això per què em doneu el condol, si no per què reflexioneu sobre el tracte que rep la gent gran avui)

Avui a les 7 de la tarda el temps de la Conchita ha finalitzat, ha mort en pau i acompanyada de la seva metgessa i una infermera.

Durant deu anys un cop a la setmana he estat amb ella, però aquests darrers tres anys per ella ha estat gairebé un infern. Ha vist morir gent propera per la covid, va perdre la mascota, va rebre maltractaments per una cuidadora i va perdre pis i records quan de sobte va haver d'anar a una residència. Allà encara que el tractament rebut era correcte, se sentia encara més sola, soledat que els llargs confinaments a la seva habitació no han ajudat a superar.
Perlàvem de cine, de Barcelona i els seus racons, de records i família, ella sempre volia saber dels meus nets i la meva mascota, era molt feliç veien les seves fotos, m'hauria agradat que hagués pogut conèixer-ls.

Dissabte vaig estar amb ella, ja no parlava, però em va conèixer, li vaig donar la mà i la va estrènyer amb la poca força que li quedava, de tant en tant obria els ulls i em mirava, així tota l'estona.

El seu record seguirà en mi. El testimoni dels seus patiments m'agradaria servissin per què tots en prenguéssim nota i ens poséssim les piles per fer que aquesta societat fos un món millor per a la gent gran. Malauradament ho dubto.

Amb la Conchita, al teatre Victoria: Mar i cel.



Conchita, el dia que la vaig entrevistar per la cadena SER


Amb la Conchita a les LLars Mundet.



divendres, 16 d’octubre del 2020

LA PRIMERA VEGADA (Entorn al transvestisme a Barcelona)

És molt difícil saber a quin moment es va iniciar el transvestisme a Barcelona, dons ha format part del seu adn des dels seus orígens.


Audio del programa a Catràdio, la meva intervenció va ser cap el minut 39 https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/ja-mentens/la-primera-vegada/audio/1082014/




Les actes del Santo Oficio en mostren ja com per diferents motius ja hi havia persones transvestides a Catalunya, el mateix Quixot en parla de la seva presència al Principat i entre les heroicitats de la Guerra del Francès les podem trobar.


A inicis de 1894 al teatre Principal de Barcelona debutava Leopoldo Fregoli, un transformista italià que representava en directe a més de 100 personatges, la majoria femenins. Era la primera vegada que un transformista pujava a un escenari i l’èxit

va ser total. Durant anys va actuar a diferents teatres de la ciutat.




Barcelona aviat van aparèixer nous transformistes  discretament, les lleis eren molt rigoroses i condenaven l’escàndol public. El canvi de vestimenta o transformisme estava molt penalitzat.


El 1912 timidament van anar apareixent nous imitadors de Leopoldo de Fregoli. Molts d’ells eren homosexuals, però ja una majoria utilitzava noms femenins per identificar-se. Amb l’inici de la Primera Guerra Mundial van aparèixer amb gran èxit molta transformistes : Derkas, Egmont de Bries, Mirko…


Derkas


 

Cantaven temes de les cupletistes del seu temps, però també temespropis escrits per l’Alvaro Retana, com Las Tardes del Ritz. Molts transformistes eren homosexuals, i alguns ja reivindiquen una identitat femenina. Un exemple de l’ Egmont de Bries:




Els transformistes eren acompanyats per còmics de “moral distreta” com ho eren Alady o Josep Sampere (pare de la Mary). Però la guerra civil va ser molt dura, molts van morir en la indigència o arruïnats (Falleció tristemente, fané ydesengañado, arruinado física por económicamente poruna mala pasión... murió en la más lastimosa vulgaridad. Alvaro Retana, sobre Edmont de Bries).


Altres van desaparèixer al front lluitant contra el feixisme. A la postguerra el transvestisme va desaparèixer, fins l’arribada de la VI Flota... Les autoritats van flexibilitzar lesnormes de l’entorn de las Rambles i fruit d’això cap a 1960 Modesto Mangas al Gambrinus va sortir per primer cop com Madame Arthur.


El seu èxit es va estendre per locals de Barcelona i va donar peu a nous transformistes com Paco Espanya (no somos machos, pero somos muchas), Violeta la Burra,

Pawlowsky, Victor Guerrero…




Madame Arthur va ser qui al mateix Gambrinus va presentar per PRIMER COP a una dona transsexual, era inicis dels 70, el seu nom Dolly van Doll. A ella van seguir

Lorena i Bibi Andersen amb una posterior carrera cinematogràfica exitosa.


L’èxit d’aquest tipus d’espectacles va durar poc temps, imoltes persones trans van acabar a la indigència. És el cas de la Sonia Rescalvo que va ser assassinada ara fa 29 anys (1-10-91), per PRIMER cop administració i entitats LGTB es posen d’acord en condemnar-ho, però avui


Robert Preston (Com madame Arthur: cos de Cleopatra, cara de “jaca cortijana” i veu de carreter) va fer a Victor o Victoria un número molt semblant al que va donar èxit a la

reina del Paral.lel).