Com cada any avui he anat a acompanyar a la Contxita, és el seu dia. Però avui ningú ha obert la porta. Viu sola i no es pot moure sense ajuda.
 |
| Imatge de retrovament post-covid |
He trucat i ha contestat ella, la noia que la cuida ha marxat a les 12, no li ha fet el dinar, ni li ha deixat la teleassistència prop. Li ha dit que tornaria a les 3, després que a les 4 per obrir-me la porta... ha arribat a les 6. En obrir la porta m'he trobat a la Contxita plorant, té 92 i està molt sola, molt sola.
El maig farà vuit anys que tots els dimecres la visito. En aquest temps ha anat perdent amics i coneguts, i amb la covid ha quedat pràcticament sola, tan sols dues amigues i un germà amb qui sols pot parlar per telèfon, i jo que vaig a "xerrar" amb ella els dimecres, parlem de cine (de fa molts anys), de ràdio (d'abans i ara) i ella m'explica les darreres batusses de Sálvame, programa que diu que mai veu.
Per si no n'hi hagués prou fa tres anys que no camina i necessita ajut, l'ajuntament de Barcelona li posa dues treballadores familiars i una dona que li fa la neteja de la casa. Però sovint es queda sola, sense saber quan vindran a donar-li el menjar o canviar-la. Fa tres anys que no ha sortit al carrer, fa anys que viu confinada, fa temps que l'única visita que rep és la meva.
Ara venen les festes. L'any passat l'aixecaven del llit, la vestien, la seien al sofà, li deixaven una mica de menjar i fins entrada la nit sola i sense poder moure's. Jo hi anava alguna tarda i un bon amic algun dia dinava amb ella. El Toni amb cinquanta anys ha estat víctima de la covid, i jo enguany ho tindré malament en caure les festes en cap de setmana, si no hi ha remei, al viure a Gavà no serà possible anar-hi.
El cas de la Contxita no és únic, a Barcelona i moltes grans ciutats catalanes, viuen milers de persones grans soles, moltes d'elles amb la mobilitat reduïda i confinades a casa seva. El seu patiment aquests dies augmenta perquè no rep visites, molts cops malgrat tenir familiars que fa temps els han oblidat.
A Amics de la Gent Gran treballem per acompanyar a aquestes persones. Podeu ajudar sent voluntaris, fent una donació o comprant els regals contra la soledat: Voleu participar, mireu: https://amigosdelosmayores.org/ca
CONTINUACIÓ
I
La situació de la Conchita va canviar radicalment després d'aquests fets. L'ajuntament es va fer càrrec, li va posar una cuidadora i es van encarregar de les despeses principals: lloguer, llum, menjar i gas.
Va passar unes festes sola amb la seva cuidadora i l'acompanyament telefònic dels voluntaris d'Amics de la Gent Gran. Sembla que fa signar una sol·licitud per anar a una residència.
La setmana passada la van venir a buscar-la, diu sense estar avisada. Sols van deixar que agafés una maleta amb roba. Darrere deixa un pis ple de records que ella guardava com un petit museu. Li diuen que intentaran guardar l'essencial, ella no ho té clar.
Ha anat un una residència, està contenta amb el tracte rebut. Però en entrar queda en quarantena, no pot portar ni la seva maleta, tampoc rebre familiars ni voluntaris, és la covid. Parlo amb ella dia si i dia no. Diu que està molt ben atesa, però se sent molt sola. No tinc garanties que quan aixequin la quarantena pugui visitar-la, a través d'AGG ho hem sol·licitat.
II
Ahir, 11 febrer, Conchita va acabar la quarantena. Va passar a una habitació sola, sense res de casa seva. Avui he pogut visitar-la, per ara ningú ha demanat anar-hi. Ens hem trobat amb una taula de 3 metres per mig. Ella ha estat plorant una bona estona, està sola, molt sola. La poca gent que li queda havia d'aconseguir recuperar les coses de casa seva i portar-li com a mínim records i tv, no sap res. Hem fet broma i ha rigut una estona. 40 minuts, 10 de regal per ser la rimera visita.
La seva història és la de moltes persones grans, que han quedat soles per la mort de la seva gent i l'oblit dels familiars.
Com he dit l'actuació de l'Ajuntament de Barcelona ha estat necessària davant la situació que estava, el tracte que rep ara és molt bo. Però Conchita ha perdut tots els records que l'envoltaven en un pis que era gairebé un museu.
III
Aquesta setmana acaba el lloguer del seu pis. Sap molt poc del que serà de tot el que ella tenia. Pensa que tots els seus records acabaran als contenidors de brossa.
Al final li han enviat una de les tv que tenia, una vella amb antenes que s,'han quedat al pis. Ara veu una tv sense imatges.
Sap que mai mes tornarà al pis on va ser tant feliç, se sent sola, molt sola. Sols ha vist un voluntari d' Amics de la gent gran a tres metres de distància i vigilats.
Com la Conchita milers de persones grans pateixen la soletat davant la indiferència general.
IV
La Conchita ja sap que el seu pis ja està buit. Li han dit que una empresa s'ho ha emportat tot i ho vendran i li donaran el que en treguin. Ella diu, "però si són els meus records, de 93 anys de vida". Tenia tres televisions, li han portat la més vella encara amb antenes, però sense elles. Les dues més bones han marxat al marge de l'empresa que ho ha agafat tot. Com la nevera, com la rentadora, com el microones, com.... Al final té les antenes i pot veure la tele, però la cadira de rodes no és el sofà de casa seva.
Tampoc té l'agenda, té un mòbil, però ella tenia els telèfons de les poques amigues a una agenda que ningú s'ha preocupat a portar. No pot trucar a la Maria Lluïsa, ni a la Paquita, ni a la padrina, les poques amigues que encara eren vives.
Ahir no va plorar tant, algú li va dir que un dia d'aquests aniria a veure-la a les llars Mundet. També altres voluntaris com jo li aniran trucant.
Si la soledat no desitjada de motes persones grans a casa seva és terrible, no us poeu imaginar el que és quan les separen de tots els seus records. Ho dic perquè penseu en les moltes persones grans que viuen això, no en els voluntaris.
V
Després de dues setmanes fora, ahir de nou la vaig veure. Estava millor, una altra voluntària d'AGG li havia portat la rosa contra l'oblit i un llibre.
Però des de gener que està a les Llars Mundet, aquesta i una visita d'un familiar, són les úniques persones que han passat a visitar-la, a part meu. Estan fora la vaig trucar i la vaig trobar molt malament: es va assabentar com han acabat les seves coses, com coneguts seus no han dubtat a agafar tot el que de valor tenia, ningú d'ells li ha trucat per agrair-ho i molt menys perdre uns minuts per anar a veure-la.
VI
Aquest mes de juliol (2021) a la senyora Conchita l'han traslladat a una residència municipal de l'Eixample, una residència que els treballadors porten el rètol de SACYR, empresa del totxo. És a dir, un edifici municipal per a gent gran gestionat per una empresa del món de la construcció.
Després de marejar-me una bona estona em va tocar esperar a un racó brut i ple de deixalles. Al final després de 30 minuts d'espera vaig poder estar amb la Conchita. Al poc un home es va seure al nostre costat i es va posar a fumar. No hi havia zeladors ni personal prop, tampoc quan un home es va posar a orinar a la porta davant nostre.
El que em va explicar la Conchita de com funciona l'interior, quadre amb el que vaig veure. De nou va estar plorant una bona estona. Jo vaig marxar desolat. Després vaig veure que el tracte rebut pels profesionals de la residencia va ser millor del que la primera impresió em va donar,
I VII -LA CONCHITA JA DESCANSA EN PAU
(Nota: no escric això per què em doneu el condol, si no per què reflexioneu sobre el tracte que rep la gent gran avui)
Avui a les 7 de la tarda el temps de la Conchita ha finalitzat, ha mort en pau i acompanyada de la seva metgessa i una infermera.
Durant deu anys un cop a la setmana he estat amb ella, però aquests darrers tres anys per ella ha estat gairebé un infern. Ha vist morir gent propera per la covid, va perdre la mascota, va rebre maltractaments per una cuidadora i va perdre pis i records quan de sobte va haver d'anar a una residència. Allà encara que el tractament rebut era correcte, se sentia encara més sola, soledat que els llargs confinaments a la seva habitació no han ajudat a superar.
Perlàvem de cine, de Barcelona i els seus racons, de records i família, ella sempre volia saber dels meus nets i la meva mascota, era molt feliç veien les seves fotos, m'hauria agradat que hagués pogut conèixer-ls.
Dissabte vaig estar amb ella, ja no parlava, però em va conèixer, li vaig donar la mà i la va estrènyer amb la poca força que li quedava, de tant en tant obria els ulls i em mirava, així tota l'estona.
El seu record seguirà en mi. El testimoni dels seus patiments m'agradaria servissin per què tots en prenguéssim nota i ens poséssim les piles per fer que aquesta societat fos un món millor per a la gent gran. Malauradament ho dubto.
.jpg) |
Amb la Conchita, al teatre Victoria: Mar i cel.
|
 |
Conchita, el dia que la vaig entrevistar per la cadena SER
|
 |
| Amb la Conchita a les LLars Mundet. |
.jpg)
