HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA

 Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos:

Locals d'ambient a la Barcelona de la transició; el Quixot a Barcelona; 1519, Carles I visita Barcelona; els romans rentaven la roba amb orina, Reis Catòlics i crim sodomitic; el trist final d'Álvaro Retana.

Crònica dels reys d'Aragó e comtes de Barcelona, finals s XIV, Les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona són unes cròniques històriques escrites al segle xiv, d'autor anònim atribuïdes a Pere el Cerimoniós.

ELS LOCALS D'AMBIENT A LA BARCELONA DE LA TRANSICIÓ (1975-1978)

Si amb l'arribada de la VI flota es va permetre l'obertura de diferents locals d'ambient entorn del carrer Escudellers, amb la mort del dictador aquests van florir com bolets, com també la visibilitat de molts homosexuals entorn el Raval i Ciutat vella. Malgrat tot, la repressió no va desaparèixer.

Les batudes policials van seguir, especialment pels carrers Arc del Teatre, Escudellers i Nou de la Rambla i els locals Bar Texas, cafeteria Laso i als Dragstors. Al Bar Texas va ser detingut dos cops Antonio Gutiérrez Dorado, malgrat que hi treballava , i al Dragstore la Silvia Reyes, als quals després de ser maltractats se'ls aplicava la Llei de Perillositat. Recordo que als marines de la VI flota no se'ls podia tocar i menys arrestar.

Oficialment, només consten 6 batudes entre 1954 i 1980, la realitat és que les aparicions esporàdiques, es produïen per iniciativa policial, sense cap tipus de constància. Possiblement, es perseguia alguna mena de favor per part dels locals. Durant aquest període sols consta que es va tancar la cafeteria Laso, un bar a Sitges i el Dragstore.

IMATGE: Càrrega a la Rambla contra la manifestació del dia de l'orgull gai, 1977 (fotografia de Jordi Soteras).

Podeu ampliar informació aquí: https://leopoldest.blogspot.com/search?q=via+layetana

Més:

Arnalde Arturo. Redada de Violetas. Egales
Huart, Geoffroy. Los Gais durante el Franquismo. Egales

QUIXOT, BARCELONA I GASPAR GREGORIO

La segona part del Quixot, crec, és una de les obres que m'han impactat més, especialment pel seu pas per Catalunya, malgrat ser generalment molt ignorada, com en part ho és la seva pròpia biografia (de Cervantes, clar) pel fa al coneixement de Rocaguinarda, la seva relació amb el cardenal Aquaviva, o amb els bordells i prostíbuls. Però la seva és una biografia tancada i d'això no es parla.

A Barcelona el Quixot es troba a la millor gent que ha de marxar a l'exili, cosa rara (moriscos, com abans els jueus), sap que entra en terreny perillós i se'n surt prou bé. Primer troba amb Anna Fèlix, transvestida com pirata. Després, ella li parla de "Gaspar Gregorio" de qui diu és "uno de los más hermosos y gallardos mancebos que se podía imaginar" I davant que pogués ser vist pels turcs recomanà que es posés els hàbits de mora, pels perills que corria davant els turcs, que estimen més a un jove que a qualsevol dona.

"Estando conmigo en estas pláticas, le llegaron a decir como venía conmigo uno de los más gallardos y hermosos mancebos que se podía imaginar. Luego entendí que lo decían por don Gaspar Gregorio, cuya belleza se deja atrás las mayores que encarecer se pueden. Turbéme, considerando el peligro que don Gregorio corría, porque entre aquellos bárbaros turcos en más se tiene y estima un mochacho o mancebo hermoso que una mujer, por bellísima que sea. Mandó luego el rey que se le trujesen allí delante para verle y preguntóme si era verdad lo que de aquel mozo le decían. Entonces yo, casi como prevenida del cielo, le dije que sí era, pero que le hacía saber que no era varón, sino mujer como yo, y que le suplicaba me la dejase ir a vestir en su natural traje, para que de todo en todo mostrase su belleza y con menos empacho pareciese ante su presencia." Quijote II Parte, cap 63, 44-46

1519, CARLES I VISITA BARCELONA

Aquesta va durar pràcticament un any, va ser la seva primera visita. El rei jura i és jurat com a comte de Barcelona i reuneix les corts per legislar, reparar els greuges i recaptar un donatiu extraordinari.

Barcelona té un especial protagonisme per la seva situació estratègica i el port marítim, situació que també comporta perills: atacs de corsaris, de turcs i de francesos.

Va ser una estada important en la seva trajectòria política, ja que va morir el seu avi Maximilià i ell va ser elegit emperador d'Alemanya, esdeveniment que, sens dubte, va reforçar la seva posició en l'àmbit internacional. La rebuda dispensada pels consellers de Barcelona, va ser esplèndida, la millor que havia tingut Carles des de la seva arribada a la Península. El 6 de juliol de 1519 el rei Carles va rebre la notícia de la seva elecció imperial (Rei de romans) pels prínceps electors a Frankfurt:

."En aquest dia lo rey nostre senyor reebé letres de Alemània, dels electors del Imperi, ab què foch certifficat com havien elegida sa real e cathòlicam[agestat] en rey dels romans y emperador,..." Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Vol. I (1411-1539)

Per aquest motiu,Carles I va encarregar la decoració de pintura heràldica dels cadirats del cor de la catedral de Barcelona, a Joan de Borgonya, per la celebració del capítol XIX de l'orde del Toisó d'Or.

ELS ROMANS RENTAVEN LA ROBA AMB ORINA

A l'antiga Roma ( i també a Barcino, Beatulo o Tarraco) existien les fullonicae, negocis que es dedicaven a rentar roba usant una barreja d'orina, cendres i argila.

L'orina conté amoníac, que descomponia la matèria orgànica i ajudava a estovar la brutícia de les taques, mentre que les cendres l'absorbien. La barreja es ficava juntament amb la roba bruta en unes tines de pedra, on es netejava a base de trepitjades que donaven els esclaus. No cal dir que aquesta roba no feia olor de roses precisament.

Només els que podien pagar més, després de netejar-la l'esbandien amb aigua i la perfumaven amb aigua de flors.

A causa de la mala olor, les fullonicae estaven en un racó de les ciutats, lluny dels negocis "més honorables". Treballar-hi era una tasca considerada menyspreable. Tampoc els empresaris gaudien de bona fama, encara que si escau els importava menys a causa de la fortuna que feien, ja que el servei era car.
Recordo que Roma tenia un impost sobre l'orina i que la procedent d'Hispània era la més cotitzada.

REIS CATÒLICS I EL CRIM SODOMÍTIC

Amb la Conquesta de Granada, els proclamats Reis Catòlics van iniciar una nova era de repressió de cara a aconseguir la puresa de raça i confessió dels seus súbdits.

Es va etiquetar els jueus com a raça sagnant, es van instituir tribunals per exterminar l'heretgia i la sodomia. El pecat nefand es va convertir en un crim horrible que va horroritzar a part de la població durant els segles XVI i XVII.
La pragmàtica que van dictar els reis el 1497 a Medina del Campo establia la pena de mort per foc contra els sodomites de més de 25 anys (el foc purificava la maldat de l'abominable crim contra la natura i Déu). També assenyalava la confiscació de tots els béns de l'acusat des de l'inici del procés. A més permetia la tortura als acusats, tret de membres de la noblesa i l'alt clergat, això va portar a conflictes judicials amb Aragó i Catalunya, amb diferents procediments.

Com la Pragmàtica sols afectava els territoris de Castella, Ferran II va intentar que la Inquisició es fes càrrec de la persecució als territoris de la Corona d'Aragó, però el Sant Ofici es va negar a tractar la sodomia en les seves competències.
Es va assenyalar als cirurgians la potestat de dictaminar el delicte mitjançant exàmens anals que podien marcar com a culpable una víctima i sortir indemne un violador.

El terror estava servit, per bé que amb la persecució dels jueus, fins entrat el segle XVI no es va iniciar la persecució dels sodomites.

EL TRIST FINAL D'UN DANDI SOTA EL FRANQUISME

Per la generació dels anomenats decadentistes la dictadura de Primo va ser un ensurt, la de Franco una tragèdia. Uns van marxar a l'exili (Ismael Smith), altres van morir sols i abandonats a presó (Antonio de Hoyos i Vivent), altres no van poder ser enterrats amb les seves parelles (Tòrtola València va haver de posar a la làpida que la seva dona era la seva fillola, al cementiri del Poble Nou), altres van optar per l'exili interior (Pepito Zamora a Sitges). La història d'Alvarito Retana, assidu a la Criolla del Raval, el novel·lista més guapo del món, va tenir una mica de tot.

Va voler viure la vida com un personatge de les seves novel·les, els seus darrers 25 anys encara formen part del misteri, en aquest cas motivat per una dictadura que no el veia amb bons ulls.Al poc d'entrar les tropes feixistes a Madrid, va ser detingut i va passar 10 anys pres. Al judici sumaríssim se'l va acusar de veure el semen de nets amb un calis, una llegenda molt propi d'ell diu que va contestar" No señor, yo no lo bebía de los vasos, lo hacía directamente"

Va viure aquells anys amb moltes penúries, poden escriure algun llibre sobre la història del cuplé i les cupletistes que tan va conèixer.

No se sap ni tan sols en quin any va morir, els rumors diuen que va tenir una mort tràgica en mans d'un amant disconforme.
"Esta bruma incierta es muy propi de Alvarito, que tanto coqueteó con todas sus fechas. Empezó incierto y acabó incierto, entre el olvido y la mala fama que nunca le dejó. El quería ser frívolo y la desdicha le pisaba los talones. Alvaro Retana,singular personaje y singular escritor, no merece el olvido." Luis Antonio de Villena, El Ángel de la Frivolidad y su Máscara Oscura".

Més sobre Alvaro de Retana: https://leopoldest.blogspot.com/2022/02/el-decadentismo-espanol-del-exito-al.html

SANTA MÚNIA O SANTA LLIBERADA, AL MNAC?

 Des de fa poc s'exposa al MNAC l'escultura barroca de l'Andreu Sala, 1689, que el museu ha identificat com a Santa Lliberada. Jo no ho tinc clar, aquí ho explico.

Segons Joan Amades (1) Múnia "era una jove barcelonina, nascuda al desaparegut carrer de la Basea (a l'actual Via Laietana), d'una gran bellesa. Molt devota, volia consagrar-se a Déu i refusava les propostes de matrimoni. Per desfer-se definitivament dels seus pretendents, va pregar a Déu que la deslliurés de la seva bellesa i la "fes tornar ben lletja i repulsiva". Atenent el seu prec, "a tornar-se d'un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es feu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona". Els pretendents, en veure-la, s'indignaren contra ella de tal manera que l'agafaren i la clavaren en una creu, matant-la"

Segons el mateix Amades la devoció per aquesta noia a Barcelona va ser important, fins al punt de ser coneguda com a Múnia de Barcelona.

Gravat de Manuel Tramulles i Blai Amatller del Museu Nacional

La figura que s'exposa al MNAC va ser considerada durant temps com un Crist crucificat. Arran ,d'una restauració, es va trobar un fragment tèxtil a la part inferior del vestit: fet a base de puntes; que tradicionalment ha estat un tipus de decoració usat en roba de dona.

La fitxa del MNAC situa aquesta història lluny de Barcelona, malgrat que procedeix del convent del Carme desaparegut al segle XIX;"Diferents martirologis la relacionen amb la filla d'un rei pagà de la Lusitània, més o menys l'actual Portugal. El pare havia aparaulat el casament de la noia en contra de la seva voluntat, ja que ella havia fet vot de castedat perquè havia elegit servir a Crist, a qui va pregar perquè la desfigurés i així desanimar els pretendents. Déu va atendre la seva pregària, i li va fer créixer la barba. El seu pare es va horroritzar d'aquest fet, i després d'acusar-la de bruixeria, la feu crucificar, de manera que podria assemblar-se a Crist en el moment de la seva mort". (2)

Santa Wilgefortis, MuseuDiocesà de Graz.

Pel més proper tenim constància d'un antifonari del segle XVI a la catedral de Girona assenyala la seva festivitat a Cotlliure (el Rosselló) hi ha notícia de relíquies d'aquesta santa.

A Barcelona es creu que a Sant Cugat del Rec es rendia culta a aquesta santa, just el lloc on va néixer suposadament santa Múnia. També cal recordar que aquesta església desapareguda segurament va ser la primera casa d'oració a la ciutat, just d'on es creu va ser martiritzat sant Cugat a finals del segle III.

Sant Cugat del Rec, després de la Setmana Tràgica,

Finalment, el MNAC es decanta per Santa Lliberada "Aquesta devoció va ser recollida per Joan Amades al Costumari català (1952), a la data del 20 de juliol; però el 28 de febrer també s'esmenta santa Múnia, amb una hagiografia del tot idèntica a santa Lliberada (bellesa, barba i mort a la creu), però nascuda a la capital catalana. Personalment, crec que Amades comet un error i barreja la història amb l'altra santa del 28 de febrer, que és santa Guiverada, amb un nom deformat i clarament derivat de santa Lliberada." (2)

Les hagiografies interessades sobre aquestes santes, a les que cal afegir a sant Onofre, ens mostren una realitat poc coneguda, malgrat afecta a moltes persones: la intersexualitat. Nens i nenes que neixen amb ambigüitat genital o gènere poc definit i que les creences, la literatura o l'estigma a parlar de tot el que té a veure amb els genitals ha motivat el gran desconeixement popular.

Detall dek Frontís de Sant Onofre a la Catedral de Barcelona, Podem veure com el seu cos poc a poc es va cobrint de pel per amagar els seus genitals

Interessant debat, del que crec no s'ha dit la darrera paraula.

(1) Amades, Joan. Costumari català. Ed Salvat
(2) Yeguas, Joan. Una dona barbuda crucificada: la santa Lliberada d'Andreu Sala. Blog del MNAC

HISTÒRIES I LLEGENDES DE BARCELONA (II Part)

 Petites narracions que ens apropen al que va ser la Barcelona del passat: Caiguda de la ciutat en mans de les tropes feixistes de Franco, Vaga de la Canadenca.  Sant Gos.  Raval anys 40.  Flor de Otoño. Enrique Rubio i le POR QUÉ.

Accés a la primera part:  https://poldest.blogspot.com/2023/07/histories-i-llegendes-de-barcelona-i.html

1563. Barcelona per Wyngaerde (Wijngaerde).

El flamenc Anton van der Wyngaerde treballava pel rei de Castella, Felip II. Va rebre l'encàrrec de la realització de vistes de les principals ciutats espanyoles.  

De 1563 visita Barcelona on va realitzar aquesta espectacular vista de la ciutat, closa dins els murs medievals, al peu de Montjuïc i de Collserola una mica més enllà. L'àmplia panoràmica i perspectiva alçada que va buscar l'autor són d'un una meravella.

BARCELONA: MEMÒRIA DE LA CAIGUDA EN MANS DEL FEIXISME.

"Ara que el braç potent de les fúries aterra/la ciutat d'ideals que volíem bastir,/entre runes de somnis colgats, més prop de terra,/Pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai mentir". Màrius Torres expressa a La ciutat llunyana tot el que va significar la desfeta del 1939.

Més informació, mireu: https://www.naciodigital.cat/

L'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939, comanades pel general Juan Yagüe (el carnicer de Badajoz), va suposar la caiguda de Catalunya i va precipitar la derrota de la República, que agonitzava des de la derrota a l'Ebre i la caiguda del front del Segre.

Memòria de la vaga de «la Canadenca»

Informació a tv3: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/100-anys-de-la-vaga-de-la-canadenca-que-va-aconseguir-la-jornada-de-8-hores/video/5820335/
Es tracta d'una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català, que va aconseguir instaurar la jornada laboral de 8 hores.

La vaga va tenir diferents episodis. El mes de març va ser especialment intens. Els pactes per a les millores laborals i per l’alliberament dels vaguistes empresonats no van ser fàcilment respectats per la patronal catalana. Finalment, en els primers dies del mes d’abril el govern va decretar la jornada laboral de 8 hores que quedarà definitivament instaurada.

17 D'AGOST, ERA  EL DIA DE SANT GOS

Sant Roc és representat amb una cuixa o bé totes dues, inflades per un bubó. Vesteix de pelegrí i l'acompanya el gos que li duia pa, sovint amb una llesca a la boca. La relació amb l'animal va fer que el sant fos considerat patró dels gossos i, alhora, que el cànid, per la seva fidelitat i altruisme, fos venerat gairebé com a sant l'endemà del dia de Sant Roc.

Segons Joan Amades,, protegia la ciutat contra els cans rabiosos. "Era creença popular que cada dia, de bon matí, el gos de Sant Roc voltava per tota la ciutat i feia fugir els gossos rabiosos. Hi havia gent que deixava rosegons de pa al carrer per tal que el gos de Sant Roc pogués menjar."

IMATGE Sant Roc i Sant Gos, Biblioteca de Catalunya.

BARCELONA, RAVAL ANYS 40

TEXT
"El Cubano me propuso salir a trabajar con él, juntos podríamos hacer muchas cosas. El oficio que me proponía era el de "pasma ful"(falso policía) en las "colmenas" (urinarios). Mi misión sería del exhibicionista que atrae al vicioso que una vez atraído se le lleva a un lugar discreto, cuando está en situación comprometida se le extorsiona. "

COMENTARI

El text ens porta a la Barcelona de 1940, llavors les relacions homosexuals no estaven penalitzades, però la policia es prenia la justícia pel seu compte i aplicava el delicte d'escàndol públic. Els urinaris (colmenas) especialment de Plaça Catalunya, Rambles o els billars eren llocs comuns de trobada, llocs pels quals també oportunistes i lladragots solien aparèixer.

MES.

Imatge presa per Joan Colom, Raval anys 50,
Text d'UN HOMBRE LLAMADO KATY, Juan Soto Pont. Ediciones la Palma 

QUI ERA EN REALITAT FLOR DE OTOÑO? 

Ni era anarquista, ni de bona família, ni s'assemblava gens a José Sacristán, ni va atemptar contra Primo de Rivera, ni va morir afusellat.

Les poques imatges que tenim d'ell són al cabaret la Criolla, no al Bataclan, i als anys trenta. També el cita Francisco Madrid a finals dels anys 20 a aquest local. Se'l veu lleugerament transvestit, nu de cintura amunt o ballant amb altres homes. En una imatge als reservats del famós local apareix al costat d'altres transvestits i pistolers de la patronal, abans d'una suposada orgia. Era realment un anarquista o un confident del bàndol repressor?

No tenim cap constància de quin era el seu nom real, segurament no tenia cap relació familiar amb l'alta burgesia barcelonina. Sobre la seva identitat anarquista encara sembla més complicat, donada la negativa visió que tenien els anarquistes sobre l'homosexualitat. Cal recordar que la "Soli", diari de la CNT, volia demanar volar la zona per acabar amb la malaltia homosexual.

La seva desaparició després de l'atemptat contra les Drassanes de 1933 tampoc en tenim cap constància. José March assenyala un personatge que apareix citat com a "Miss Flor de Liss", amb unes característiques molt similars a Flor de Otoño. Sembla que el 1935 va marxar a València on la cocaïna no està tan perseguida. Se'l cita com un transvestit cocaïnòman, que vivia traficant i venent el seu cos al millor postor. Sempre per la zona de la Criolla.

El retrat del Josep Maria Sagarra Plana és de 1933, ja tenia més de trenta anys.
Tota la informació: https://poldest.blogspot.com/2018/02/flor-de-otono-mes-incognites-que.html

ENRIQUE RUBIO, L'HOME QUE ODIAVA ALS HOMOSEXUALS.

El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra homosexuals i transsexuals als anys 70.

Enrique Rubio va ser el màxim exponent del periodisme franquista. A Sitges les festes amb transformistes i transvestits eren molt freqüents, però en marxar el turisme el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil,aquests van passar la informació al POR QUÉ, setmanari dirigit per ell. Tot indica que aquests joves ni eren transsexuals, ni homosexuals, tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos, mentre el seu director feia una campanya denigrant en contra d'ells.

"La Pastora" dels Ports la va definir com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la qual la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris iera alimentada perperiodistes que donaven classes de moral a tothom.

Mentre Europa avançava en drets, Enrique Rubio tirava fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real.
Informació completa: https://poldest.blogspot.com/2018/05/enrique-rubio-i-la-ley-de-peligrosidad.html

RUTA DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA LGTBI

 Amb motiu del PRIDE Barcelona 2023, amb la Fundació Enllaç organitzem una ruta que mostrarà diferents elements relacionats amb la història de la diversitat sexual i de gènere de la Ciutat Comtal.

SORTIDA 

Dia:                             14 de juliol 2023

Hora                            19hores

Lloc:                            Entrada Ciutadella (Passeig Picasso/M. d'Argentera)          Organitza:                   Fundació Enllaç - Pride Barcelona

Durada activitat:          Entre 1h 30 minuts i dues hores.

Bibliografia:                 Dos dies abans es facilitarà als participants

Punts d'atenció           Dos dies abans es facilitarà als participants

Preu                            Gratuït.              

Guia                            Leopold Estapé. Expert en història LGTB

Idioma:                        Català

PUNT DE SORTIDA (Passeig Picasso)

FINAL (Prefectura de Via Laietana)

TEMES Y PUNTS D'INTERÉS:

Assassinat Sonia Rescalvo, origen de la Ciutadella, execucions per sodomia, carasses i bordells, cine Princesa, la casa del botxí, matrimonis homosexuals a l'edat mitjana?, la inquisició, la ruta de la vergonya (acusats de vagancia o perillositat) la vergonyosa història de la prefectura de Via Laietana, 

Sonia Rescalvo Zafra, assessinada per l'extrema dreta el 6 d'octubre de 1991

Imatge del Monestir de Santa Clara i la Torre de Sant Josep, presó fins 1868, enderrocada pel General Prim.

Carassa de Mirallers. 

Els fonaments de Santa Maria del Mar.

Toma anónima de Pere IV a Santa Maria del Mar,

Cine Princesa

Rampova, transformita valencià torturat per la policia a Via Laietana

Retaule del Conestable. Pere IV com rei Melcior

Sant Cosme I Damià, germans de fe, transformats en germans de sang mil anys després.

Sant Abdó i Senen, Jaume Huguet. 1460  l'Església de Sant Pere de Terrassa.

Antonio Gutierrez testimoni de la Barcelona de la transició

Ocaña i Nazario apallissats i portats a la Modelo, 1978

La memòria no agrada als que creuen que Via Laitena va ser un model, malgrat la seva negra història.

Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

Gente, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 

Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)

Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 

Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.

Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.

Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.

Huard, Geoffroy. Los Gais durante el franquismo, 2023. EGALES

Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Blogs

La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/

L'armari obert: http://leopoldest.blogspot.com.es/

HISTÒRIES I LLEGENDES DE BARCELONA (I Part)

 Petites narracions que ens apropen al que va ser la Barcelona del passat: la sodomia heterosexual, la Asturiana miss Distrito V?, Nicolau d'Eimeric inquisidor, fagel.lants i carasses. 

Bestiari medieval, MNAC. 

NICOLAU D'EIMERIC, EL TENEBRÓS.

Nicolau Eimeric va ser un inquisidor general a la Corona d'Aragó. Es va caracteritzar per l'enfrontament amb Pere el Cerimoniós i l'atac contra les obres de Ramon Llull i els lul·listes; el rei el va prohibir predicar a Barcelona.

Abans va acusar el conseller Bartomeu Genovès d'heretgia per la seva obra Novisimis Temporibus, en la que suposadament aquest feia apologia de l'Anticrist. La condemna del conseller, sense donar-li el dret a defensar-se, va provocar la ruptura definitiva de la ciutat amb els dominics, i va posar la ciutat d'acord per edificar l'edifici del Consell de Cent a l'actual carrer Ciutat, futur seu de l'Ajuntament de Barcelona.

Pere el Cerimoniós el va expulsar de Barcelona pel seu atac contra les obres de Ramon Llull i els lul·listes el 1366, també el seu odi contra els jueus o els sodomites el va caracteritzar.

A la mort del rei Pere va tornar, on Joan I el donava suport, però en poc temps es va fer tants enemics que va acabar marxant a l'exili, on va acabar conspirant amb els "antipapes" d'Avignon. Martí l'Humà el va deixar tornar a Girona, on va morir el 1399.

ELS FLAGEL·LANTS DE LA PESTA

A l'edat mitjana va sorgir un moviment laic que pensava que, recreant la Passió de Jesús i fent dures penitències, aconseguirien salvar-se de la pesta negra, a la qual consideraven un càstig diví, motivat pels pecats de l'home i especialment pels jueus.

Va sorgir al nord d'Itàlia, cap al 1250. L'església catòlica no ho va veure amb bon ull perquè no ho va poder controlar, i així el moviment fou prohibit pel Papa en 1261.

 A Catalunya, al s XIII, practicaven la flagel·lació normativa els frares de la penitència de Jesucrist o frares del sac de Barcelona i de Perpinyà, refosos aviat en el moviment augustinià. 

Quan el 1346 els flagel·lants van començar a atacar els jueus que trobaven al seu camí, acusant-los de cometre crims que "feien enutjar a Déu", Climent VI va ordenar iniciar la persecució dels flagel·lants, als quals també se'ls culpava per ser els "responsables" de la Pesta Negra que es va agreujar en 1348., amb la qual cosa van passar a formar part de la llarga llista de culpables de la pesta.
Per on passaven creaven la por i la mort, per això al final van ser erradicats.

IMATGE Il·lustracions de la Crònica de Nuremberg, de Hartmann Schedel (1440-1514)

VA DE CARASSES
(Ramus ad ianuam appensus corpus vendibile significat")

La frase s'atribueix a Isidor de Sevilla, que cita els bordells sevillans assenyalant: "Una branca penjada a la porta, significa cos a la venda". Per això les dones que venien els seus favors sexuals eren conegudes com a "rameres".

Els primers bordells legals a Barcelona són del segle XIV, instituïts pel rei Joan I i amb el beneplàcit eclesiàstic. Pagaven tributs a tots dos i a les festes de guardar els tancaven i les treballadores eren portades als convents on es vigilava si tenien alguna malaltia de transmissió sexual, de ser així ja no tornaven a sortir al carrer.

Amb la Guerra dels Segadors van entrar a Barcelona soldats francesos, per indicar on estaven els bordells es van autoritzar les carasses, on un posaven una branca de flors. Les més conegudes es conserven als carrers Miraller, Mosques i Carabassa, al carrer de les panses es pot trobar una segurament portada d'un antre lloc.

La carassa que he compartit està a l'Ajuntament de Barcelona, segurament és una rèplica amb les branques esculpides. 

LA SODOMÍA HETEROSEXUAL 

Encara que inicialment el concepte sodomia anava lligat a les relacions sexuals no reproductives, amb el temps es va unir al sexe anal, popularment conegut com el "conèixer per darrere".

Les dues sentències més greus que coneixem contra homes heterosexuals acusats de sodomia van tenir lloc a la Barcelona. Un va ser acusat de practicar la sodomia amb la seva dona. La pena tan greu va ser per exercir d'alcauets; a Barcelona els bordells eren legals i donaven els seus tributs a església i rei, però la competència era durament perseguida. Ell va ser condemnat a morir a la forca i ser cremat posteriorment, ella va ser bandejada.

El segon cas va ser contra un esclau, acusat de sodomia. En aquest cas, l'acusació era de violació, segurament contra una dona lliure. També va ser penjat i després cremat fins a reduir-lo a cendres. La denúncia no procedia de la dona, per la qual cosa es va poder tractar de relacions sexuals consentides. Cap d'aquests dos casos no va ser portat per la inquisició.

Al final de la Conquesta de Granada una sèrie de trobades sexuals es van produir a la ciutat de Loja. Prohoms, matrimonis, criats mantenien relacions sexuals de tota mena, intercanvi de parelles, relacions homosexuals... Tot lluny de les conviccions més tradicionals o dels rols assignats a home i dona. Coneixem tots els fets per les declaracions de 12 testimonis davant el Sant Ofici, després que algun d'ells denunciés els fets.

Entre els segles XVI i XVIII, els tribunals del Sant Ofici a la Corona d'Aragó van dictar 26 sentències sobre el delicte de sodomia entre home i dona. La majoria dels casos eren matrimonis, i les dones van assenyalar no haver estat forçades a mantenir aquest tipus de relacions.

A Barcelona dos judicis van afectar homes procedents de França. El primer va ser absolt el 1575 i la seva dona acusada de ser adúltera. El segon tres anys després va ser condemnat a 200 assots i galeres perpètues per haver mantingut relacions sexuals amb la seva dona, per força i per darrere. Ella el va denunciar. 

Aquí un resum dels casos més coneguts: https://leopoldest.blogspot.com/2016/08/la-inquisicion-y-la-sodomia-heterosexual.html

L'ASTURIANA, MIS DISTRICTE 5, 1934?

Hi ha dubtes de si va ser ella o Candelaria Biarnés, o eren la mateixa persona. La realitat és que va provocar un gran escàndol entre la premsa que es dedica a escandalitzar-se per espantar els seus lectors dels mals que cauran sobre d'ells.

Diuen que l'Asturiana era la més bella de la Criolla. Però ¿qui s'amagava darrere d'aquest bell rostre femení? Apareix citada en nombroses publicacions sobre la Barcelona dels anys 30, també als reservats de la Criolla al costat de Flor de Otoño, amb roba masculina. Ningú va escriure la seva biografia.

L'Asturiana apareix sovint citada en la premsa de l'època o en la interessant publicació del periodista Francisco de Madrid "Sang a les Drassanes" de 1926 (reeditada per La Vanguardia). La cita en masculí i l'anomena invertit. Cita a les seves companyes "la Cojitos" la "Madriles", la Granota, l'Eloisa ... Assenyala que apareixien en multitud de "festes d'invertits" als quals acudien "parelles d'invertits vestits de dona", compta que era assídua en els reservats l'Hotel Palace, o en els del 'Paral·lel, segurament també en la Criolla o Cal Sagristà. Poc més sabem d'ella, de qui mai ningú es va interessar en la seva biografia.

També hi ha breus referències, en negatiu sempre, a la premsa de l'època, El seu nom artístic era Candelaria Biarnés. Normalment, no utilitzaven el cognom, i per això ha portat a moltes confusions, no gaire clares.

El fet de sortir com miss Districte V va fer sospitar a la premsa del seu temps (des del Diluvio fins al Papitu) que es tractava d'un "home". Assenyalaven que "com no sortien en banyador, no podien conèixer el seu gènere", jo no sabia que es pogués conèixer el gènere d'algú si va en banyador. Anys abans a un concurs similar va ser el transformista català d'origen filipí DERKAS, i va passar a Berlín traient-se la perruca un cop guanyat el concurs. Cert, una persona transvestida va guanyar el concurs de miss Districte V, Candelaria o Asturiana ?, el misteri segueix.
Informació completa: https://poldest.blogspot.com/2020/07/lasturiana-la-candelaria-mirko.html