 |
| Auto de fe, Pedro Berruguete, 1495 |
Fins a 1524 Catalunya no té una competència clara per condemnar la sodomia. Ni els primers Usatges, ni les posteriors Constitucions la condemnaven. Quan es volia una sentència en aquest sentit s'havia de recórrer a les velles lleis romanes, especialment les de l'època de l'Emperador Teodosi que comportaven la pena capital, lleis que seguien en vigor a través de la Lex Visoguthorum malgrat que els Usatges no en feien esment.
Fins a finals del segle XIV no es coneixen casos de sentències de mort. Amb l'arribada de la pesta es produeixen les primeres execucions, el rabí Isaach Mardofay va ser la primera víctima. En aquest cas segurament la seva condició de jueu va ser més la causa que uns fets més aviat confusos. Durant el regnat de Joan I van seguir diverses execucions.
La següent època negra va ser la guerra civil amb Joan II Trastàmara. En aquest cas la víctima va ser Joan de Llobera i el seu suposat amant un desgraciat ermità. Joan era representant del braç eclesiàstic del Consell de Cent de Barcelona, pel que la seva execució va aixecar la ira d'aquest sector. També va ser executat el ciutadà Gaspar de Rajadell i el seu suposat amant l'escrivà Joan Sorí. A Barcelona abans de ser cremats eren escanyats.
Davant aquesta ambigüitat jurídica, Carles V imposa la competència de la Inquisició a la persecució de la sodomia en els territoris d'Aragó, Catalunya o València. A Castella no calia, les lleis castellanes eren molt clares en aquesta persecució. També era una fórmula per la qual pretenia domar unes justícies poc sublimades a la voluntat reial.
Però l'aplicació de les condemnes no va ser cosa fàcil. Els inquisidors eren castellans i els seus mètodes, a més, xocaven amb els costums d'aquests territoris. Els codis eclesiàstics no contemplaven la pena capital, només penes de reclusió per als eclesiàstics o excomunió per als laics. Per això les seves penes havien de ser ratificades pels tribunals civils, la condemna màxima era la de "relaxació" un eufemisme que significava la pena de mort. El reu després de ser condemnat havia de ser lliurat al "braç seglar" per complir la sentència. Els jutges es basaven en l'ambigüitat de les lleis per oposar-se a aquestes sentències, per això normalment eren enviats a galeres.
 |
| Escut de la Inquisició al Palau Reial Major, la seva seu. És l'escut de Felip II (també com a rei de Portugal) amb les elements inquisitorials: La creu (fe) la branca (misericòrdia) i l'espada (càstig) |
Les primeres víctimes de 1607 eren napolitans, considerats estrangers, i mariners, ofici sempre sospitós de sodomia. Miguel Fogas, patró d'un vaixell napolità, va ser acusat de mantenir relacions amb diversos nois de 14 anys, igual que Joseph parmesà. La sentència assenyala que les relacions sexuals van ser a la força i a canvi de diners. En aquest cas la sentència es va aplicar sense presència pública "per evitar revoltes populars". A Barcelona les execucions per sodomia mai van ser populars.
Les següents van ser en 1609. Els tres reus van ser acusats de sodomia (dos d'ells) i bestialisme (l'altre). Pocs dies abans d'iniciar-se la terrible expulsió dels moriscos. El judici va ser contra sis homes, però tan sols a tres se'ls va aplicar la pena màxima. Els acusats de sodomia eren estrangers: Francisco Gayta, napolità, i Antón de Lleó, andalús. A tercer, de Vic, se'l va acusar de mantenir relacions sexuals amb els cavalls. Les execucions tampoc van ser públiques.
No hi ha nous casos fins a 1647, durant la Guerra dels Segadors (dels Segadors), època en la qual els inquisidors no depenien del Consell Suprem de Madrid. Tenim constància de l'execució de Sebastià Barata, tintorer de Barcelona. Al costat d'ell van ser "relaxades" diverses dones sota l'acusació de "bruixes". En aquest cas es va fer en públic, al Born. Sebastià va ser mort per garrot, després cremat i les cendres escampades. Va ser segurament l'última víctima executada a Barcelona pel delicte de sodomia.
Durant aquesta època, i fruit del conflicte de competències, la immensa majoria de casos van ser sentenciats a galeres. La xifra pot estar en uns 350 casos coneguts entre 1524 fins a finals del segle XVIII.
Bibliografia.
Jaume Riera, sodomites Catalans. http://www.editorialbase.cat/llibres/289
Rocío Rodríguez Sodomía i inquisició http://www.ushuaiaediciones.es/libro-sodomiaeinquisicion.html
Rafael Carrasco. Inquisició i repressió sexual a València http://www.casadellibro.com/libro-inquisicion-y-represion-sexual-en-valencia/9788475840482/396659
Molt interessant !
ResponElimina