LA BARCELONA DIVERSA

dissabte, 12 de juliol del 2025

EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.

Text restaurat, mireu el 9 de juny del 2026

dissabte, 28 de juny del 2025

FRANCESC GUMÀ I FERRAN, L'HOME QUE VA TRANSFORMAR GAVÀ.

Francesc Gumà va ser el promotor que va fer realitat la línia de tren entre Vilanova i Barcelona, la decisió de fer una estació prop de Gavà, canviaria la vida dels gavanencs. Avui poca gent de la nostra ciutat sap qui era.

Caricatura sobre el ferrocarril de Barcelona a Vilanova, publicada al diari "L'Esquella de la Torratxa" l'any 1881

Gavà el 1870 era un petit poblet pagès del Baix Llobregat amb uns 1500 habitants, apartat de les vies de comunicació que anaven del Garraf a Barcelona. La pujança econòmica havia permès les primeres urbanitzacions al carrer Cap de Creus o al costat de ponent del carrer Sant Nicasi. La reobertura de les mines i la vinya eren les seves principals riqueses.

És en aquest context quan Francesc Gumà i Ferran idea una línia de tren que unís Vilanova amb Barcelona i Tarragona. Per ell una veritable obsessió davant els molts entrebancs que va trobar per portar a terme una iniciativa que havia de portar la riquesa als terrenys on arribés. Com no els primers problemes van arribar de Madrid, on el gobierno primer no ho va aprovar, per finalment fer-ho amb una clara advertència “sin subvención ni auxilio del Estado”.

Fill d'un indià (americano), malgrat tenir una fortuna impressionant, era insuficient per una obra tan important, però va viatjar per les zones on havia de passar el tren, i inclòs va viatjar a Cuba els EUA per buscar inversors. Finalment, es va constituir la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (VVB), de la qual fou nomenat director gerent. La construcció del ferrocarril va ser una tasca ingent, 13 túnels al Garraf, problemes a tots i cadascun dels municipis per on passava, tràmits burocràtics infinits, i una difícil situació familiar amb la mort de l'esposa i dos fills, que el portaren a depressions molt complicades.

Traçat del Ferrocarril, una línia recta de Barcelona fins el Garraf

Però ho va aconseguir. Una línia recta de Sants al Garraf, passava prop de Gavà, i allà va tenir l'encert de construir l'estació que encara coneixem. El 16 de setembre, a les dues de la tarda (1) del 1880 va arribar per primer cop un tren a Gavà, procedent de Vilanova. El 28 de setembre Frances Gumà inaugurava la línia Vilanova-Barcelona amb una sola locomotora per a tot el trajecte. A partir de 1882 hi havia 4 trens d'anada i 4 de tornada. A Gavà s'aturaven 2 minuts.

L'arribada del tren va transformar Gavà. L'estació estava prop de la llera d'un braç de la riera de Sant Llorenç. L'Ajuntament de Gavà, després de salvar molts tràmits burocràtics, va aconseguir el permís per urbanitzar la riera i desviar-la per on es troba el carrer dels Màrtirs de 1714, en direcció Viladecans.

El següent pas va ser aconseguir la cessió de terrenys per part de la família Lluch i Vayreda (2), cessió a canvi de posar el nom seu als nous trams urbanitzats. Anys més tard, l'Ajuntament de Gavà, poc amic d'aquestes famílies terratinents va intentar posar el nom de Sant Pere a la rambla, però ni la justícia, ni el gobierno de España ho van permetre.

Rambla LLuch.

Un segon efecte va ser els moviments de població que movia la població. Uns per tafaneria per venir veure el tren, altres per poder accedir al Garraf, al castell Eramprunyà o Begues. Per això van aparèixer serveis de tartanes i busos cap a poblacions veïnes o a Begues. A més de serveis de restauració i uns quants bars de senyoretes.

Un darrer efecte va ser l'arribada d'indústries a Gavà, aprofitant les connexions que els brindava el ferrocarril. La més important va ser la família Roca, que va construir la seva fundació cap al 1917.

Malgrat tots els esforços fets per modernitzar el país, la seva funció de mecenes a Vilanova, els darrers anys va haver de lluitar contra la crisi econòmica la fil·loxera i va morir pràcticament arruïnat el 1912. Gavà no té cap record cap a ell, una placa a l'estació va desaparèixer fa molts anys, ningú ha procurat recuperar-la.

Francesc Gumà i Ferran (Vilanova i la Geltrú, 1833 – 1912) L'home que va portar el tren a Gavà

(1) Josep Campany i Guillot. Vint-i-cinc anys de l'arribada del ferrocarril a Gavà. Centre Estudis de Gavà.

(2) Família del pintor del mateix nom, terratinents i propietaris de la masia de can Horta.

dilluns, 23 de juny del 2025

TARANCÓN, EL BISBE QUE VOLIEN ENVIAR AL "PAREDÓN"

Aquests temps que veiem a dirigents de la Conferència Episcopal clarament alineats als postulats de VOX i PP, com les seves cadenes de ràdio i televisió. He recordat un altre temps. De fet, ha estat Josep Miquel Bausset, monjo del Miracle, que m'ha recordat una carta pastoral de l'Enrique Tarancón, ara fa 75 anys, en plena dictadura.

Visita de Tarancón al Miracle, mentre ere el bisbe de Solsona.

Quan el van nomenar bisbe de Solsona tenia tan sols 38 anys, era un petit bisbat al bell mig de Catalunya. Es va trobar amb una població empobrida per la guerra, que passava fam. Es va posar aviat al costat de la gent minera, dels obrers i els més necessitats, i es va mobilitzar en favor seu, però totes les administracions li van tancar les portes als nassos. És llavors quan va escriure la carta pastoral que va aixecar polseguera:

-«No podemos callar. No debemos callar por más tiempo....parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos»,

-«...para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana».

-“Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones…..(pero) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos”.

Tarancón amb l'abat Cassià

No cal dir que després d'això, Tarancón va estar 18 anys a Solsona. Segons va declarar més tard, ell va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: “Era el lloc adequat per a mi”. Però el nunci papal, quan li preguntaven pel fet, deia: “Hasta que el gobierno no digiera el pan”, L'extrema dreta, sempre amb tant poder a Espanya aviat el va assenyalar com "el obispo rojo".

Bausset també recorda la seva defensa del català: "Tarancon assumí personalment la defensa de la revista l’Infantil, per evitar d’aquesta manera els problemes de la censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home més de fets que de paraules, li digué al mossèn: “No patisca; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català”." El monjo, també valencià, treu pit: "Aquesta anècdota del sermó a Cervera i la Pastoral, demostren el caràcter extravertit de Tarancon, molt propi dels valencians" Per acabar dient: " N’estic segur que d’haver viscut la Dana que va assotar els pobles de la zona central del País Valencià i que va produir 228 morts, el bisbe Tarancon no hauria mirat cap a un altre costat, ni hauria callat per “prudència”, sinó que hauria denunciat , la passivitat del govern valencià (i la seua ineptitud), en gestionar aquesta catàstrofe, ja que els qui estaven al capdavant del Cecopi, no van saber avisar a temps la població per tal de protegir-la.

Eren temps diferents, avui els mitjans de comunicació dels bisbes estan properes a les polítiques antisocials dels empresaris. o les retallades de drets de les dretes més radicals i fonamentalistes. Avui, com fa 50 anys, molts seguirien dient "Tarancón al paredón".

divendres, 13 de juny del 2025

RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

En el marc de la campanya del 28J. Dia Internacional de l'Orgull LGTBI+, des de l'Àrea de Feminismes i Igualtat de la Diputació Provincial de Barcecola organitza la jornada La memòria històrica LGTBI+: narratives i reptes per a les polítiques públiques des del món local.

Ruta guiada per la memòria històrica LGTBI+ pels carrers de Barcelona.

A càrrec de Leopold Estapé, historiador i expert en història del moviment LGTBI.

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

17 de juny des de l'Espai Francesca Bonnemaison.

18 h -19:30 h.

Inscripció oberta a la ruta guiada fins arribar a un màxim de 30 persones: https://formularis.diba.cat/diba/recorregut-memoria-historica-lgtbi-lestigma-persecucio-barcelona

Interior de la Criolla, amb Flor de Otoño (llavis pintats) al centre ballant.

SORTIDA

Dia: 17 juny 2025

Hora 18 hores

Lloc: Espai Francesca Bonnemaison, Carrer de Sant Pere Més Baix, 7

Organitza: Diputació Provincial, Area de Polítiques d'Igualtat.

Durada activitat: Entre 1h 30 minuts i dues hores.

Bibliografía: Al final d'aquest text

Preu Gratuït.

Guia Leopold Estapé. Expert en història LGTB

Idioma: Català

Final: Plaça Raquel Meller. (Paral.lel) Segons horari.

INFORMACIÓ ÚTIL:

-Comissaria de la Via Laietana, Més de 1000 persones van rebre maltractes en virtut de les lleis franquistes.

https://poldest.blogspot.com/2022/02/memoria-gris-de-la-comissaria-de-via.html

-La intersexualitat als carrers de Barcelona: Múnia i Onofre

https://poldest.blogspot.com/2017/08/la-llegenda-de-munia-de-barcelona.html

Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala

-Rampova al cine Princesa. Qui era?:

https://www.elsaltodiario.com/lgtbiq/rampova-cabaret-ploma-2-maribollotrans-no-insulto-porque-cuando-admites-termino-convierte-arte

-Barri "Chino", abans de la guerra:

https://poldest.blogspot.com/2022/03/barri-chino-abans-de-la-guerra-civil.html

-Les Carolines entre el mite i la realitat:

https://poldest.blogspot.com/2020/06/les-carolines-entre-el-mite-i-la.html

-Memòria del carrer Cid "la callejuela maloliente"

https://poldest.blogspot.com/2018/09/la-callejuela-maloliente-de-la.html

Barri Chino, originalment d'Arc de Teatre fins el mar.

-Cançó lésbica de Raquel Meller:

Bibliografia:

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

Genet, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62.

Therós Xavier La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)

Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas.

Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.

Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.

Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.

Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.

Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo. Ed Egales.

León, Rafael de. Pena y Alegría del Amor

Madrid, Francisco. Sangre en las Atarazanas. La Vanguardia
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca.

Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. El desvelo Ed.

Blogs de Leopold Estapé

La Barcelona diversa http://poldest.blogspot.com.es/

L'armari obert: http://leopoldest.blogspot.com.es/

dijous, 3 d’abril del 2025

HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA

Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos. Temes: Banys orientals a Barcelona, fondes de sisos, execucions per sodomia al segle XVII, les campanes, la fi de la Inquisició, l'odi d'Enrico Rubio, sodomia heterosexual, les carasses.

Port de Barcelona, gravat francès del segle XVIII.

Primera part: https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona.html

Segona part: https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona-ii.html

BARCELONA I ELS BANYS ORIENTALS

Històricament Barcelona no es va caracteritzar per la neteja excessiva dels seus habitants. Així cap al 1825, Ferran VII i la reina Amàlia van visitar els banys, situats a Arc del Teatre, per donar exemple als barcelonins.
Però no va ser fins a finals de segle quan van començar a florir projectes de spa al llarg de les platges de la ciutat, entre els quals els Banys Orientals, inaugurats el 1872. Van ser exclusius per a dones des dels seus inicis. Estaven situats davant de la platja de la Barceloneta i el seu estil imitava l'arquitectura àrab.
Eren populars entre totes les classes de dones a Barcelona. Els biquinis es van introduir a la dècada del 1950, el top els el 1970, el govern els va desaprovar molt, però els encarregats feien els ulls grossos. Moltes dones hi anaven amb els seus fills.
Les lesbianes tenien pocs llocs propis a l'Espanya franquista com a resultat de la repressió, no sols contra les lesbianes, sinó contra les dones en general. Un dels pocs llocs on les lesbianes es reunien en massa era als Banys Orientals.
Amb l'arribada de la democràcia n'hi va haver prou amb una aparició de rates, per enderrocar l'edifici.

EL BATISTA DE LA FONDA FALCÓ

A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.
Més històries similars al blog de Albert Matalonga Ventura LA BEAT GENERATION I ELS PÒTOLS MÍSTICS CATALANS: https://www.elspotolsmistics.cat/.../particular...
Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees...

DE COM TRES HOMES VAN ACABAR A LA FORCA EL 1609 PER SODOMIA

El 1609 dos homes van ser lliurats al braç seglar per a la seva relaxació (1), van acabar executats. A diferència d'altres casos, el Tribunal del Sant Ofici pregunta al Consell Suprem que ha de fer front a dos casos de sodomia i un tercer de bestialisme. La resposta va ser “Què es faci el que la darrera vegada”

I a diferència d'altres casos, van ser citats al Palau Reial (Saló del Tinell) per dictar sentència. Així van patir sentència de mort.

Aquesta sentència està en català, normalment les sentències del Sant Ofici eren en castellà, ja que consideraven aquesta llengua la més cristiana per sobre de les altres, fos el llatí o el català. Des de finals del segle XV la crema de reus a Catalunya estava prohibida, per la qual cosa aquests tres reus van ser escanyats i després les seves restes cremades (stranguentur et eorum corpora comburantur et in cinerres convertantur)

Un dels reus era ermità, el Sant Ofici no els considerava clergues, per la qual cosa les sentències eren amb la mateixa duresa que les altres. Era ermità de Santa Magdalena de Prades, Tarragona. L'altre era un patró d'una galera de Nàpols, la gent del mar sempre eren presumptes sospitosos de sodomia. Tots tres van ser executats al costat d'un pagès de Vic, acusat de jeure amb els cavalls.

El patró napolità va ser acusat de ficar-se al llit amb els grumets de la seva galera. A aquests els van assotar, ell va posar fi pagant amb la vida. Ficat el seu membre pel seu ses i en part del darrere, sense saber si havia deixat llavor dins” Curiosament es va assabentar molts anys després.

(1) Eufemisme inquisitorial, darrera s'amagava la pena de mort!

LA IMPORTÀNCIA DE LES CAMPANES EN TEMPS PASSATS

Les campanes no tenien específicament una funció religiosa, era a la vida diària la font de notícies, anunciaven el dol, l'alegria, el repòs, el foc o la proximitat de perills, també coneixien i exhortaven, tenien noms que les feien populars, i ningú no era sord als seus repics.
Una prova de la seva importància és que després del 1714, Felip V va intentar enderrocar la majoria dels campanars de Catalunya, per evitar que convoquessin les milícies.
Un exemple el tenim en els esdeveniments que van tenir lloc a la ciutat borgonyesa de Valenciennes. Un desafiament entre dos ciutadans, van estar repicant totes les campanes de la ciutat fins al final del combat.
Les poblacions costaneres eren sovint cruelment atacades per la pirateria, les campanes eren l'única manera d'avisar a una població indefensa o demanar auxili.
Avui moltes persones de les ciutats quan van a l'interior del país es queixen del "soroll" de les campanes, com de les olors del camp. El paisatge està posat per a la seva delectació, la resta sobra.

LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA

El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.
La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició. Posteriorment, algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.
La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar el rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presència dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.
Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.
Aquell 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.

ENRIQUE RUBIO, L'HOME QUE ODIAVA ALS HOMOSEXUALS.

El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra homosexuals i transsexuals als anys 70, especialment a Barcelona i Sitges.
Enrique Rubio va ser el màxim exponent del periodisme franquista. A Sitges les festes amb transformistes i transvestits eren molt freqüents, però en marxar el turisme el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil,aquests van passar la informació al POR QUÉ, setmanari dirigit per ell. Tot indica que aquests joves ni eren transsexuals, ni homosexuals, tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos, mentre el seu director feia una campanya denigrant en contra d'ells.

"La Pastora" dels Ports la va definir com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la qual la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris iera alimentada perperiodistes que donaven classes de moral a tothom.
Mentre Europa avançava en drets, Enrique Rubio tirava fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real.

BARCELONA Y LA SODOMÍA HETEROSEXUAL

Encara que inicialment el concepte sodomia anava lligat a les relacions sexuals no reproductives, amb el temps es va unir al sexe anal, popularment conegut com el "conèixer per darrere".

Les dues sentències més greus que coneixem contra homes heterosexuals acusats de sodomia van tenir lloc a la Barcelona. Un va ser acusat de practicar la sodomia amb la seva dona. La pena tan greu va ser per exercir d'alcauets; a Barcelona els bordells eren legals i donaven els seus tributs a església i rei, però la competència era durament perseguida. Ell va ser condemnat a morir a la forca i ser cremat posteriorment, ella va ser bandejada.

El segon cas va ser contra un esclau, acusat de sodomia. En aquest cas, l'acusació era de violació, segurament contra una dona lliure. També va ser penjat i després cremat fins a reduir-lo a cendres. La denúncia no procedia de la dona, per la qual cosa es va poder tractar de relacions sexuals consentides. Cap d'aquests dos casos no va ser portat per la inquisició.

Al final de la Conquesta de Granada una sèrie de trobades sexuals es van produir a la ciutat de Loja. Prohoms, matrimonis, criats mantenien relacions sexuals de tota mena, intercanvi de parelles, relacions homosexuals... Tot lluny de les conviccions més tradicionals o dels rols assignats a home i dona. Coneixem tots els fets per les declaracions de 12 testimonis davant el Sant Ofici, després que algun d'ells denunciés els fets.

Entre els segles XVI i XVIII, els tribunals del Sant Ofici a la Corona d'Aragó van dictar 26 sentències sobre el delicte de sodomia entre home i dona. La majoria dels casos eren matrimonis, i les dones van assenyalar no haver estat forçades a mantenir aquest tipus de relacions.

A Barcelona dos judicis van afectar homes procedents de França. El primer va ser absolt el 1575 i la seva dona acusada de ser adúltera. El segon tres anys després va ser condemnat a 200 assots i galeres perpètues per haver mantingut relacions sexuals amb la seva dona, per força i per darrere. Ella el va denunciar.

VA DE CARASSES
(Ramus ad ianuam appensus corpus vendibile significat")

La frase s'atribueix a Isidor de Sevilla, que cita els bordells sevillans assenyalant: "Una branca penjada a la porta, significa cos a la venda". Per això les dones que venien els seus favors sexuals eren conegudes com a "rameres".

Els primers bordells legals a Barcelona són del segle XIV, instituïts pel rei Joan I i amb el beneplàcit eclesiàstic. Pagaven tributs a tots dos i a les festes de guardar els tancaven i les treballadores eren portades als convents on es vigilava si tenien alguna malaltia de transmissió sexual, de ser així ja no tornaven a sortir al carrer.

Amb la Guerra dels Segadors van entrar a Barcelona soldats francesos, per indicar on estaven els bordells es van autoritzar les carasses, on un posaven una branca de flors. Les més conegudes es conserven als carrers Miraller, Mosques i Carabassa, al carrer de les panses es pot trobar una segurament portada d'un antre lloc.

La carassa que he compartit està a l'Ajuntament de Barcelona, segurament és una rèplica amb les branques esculpides.

divendres, 7 de març del 2025

VA DE DONES (II Barcelona i Catalunya)

Història de dones que han deixat empremta: Assassinat Almodis de la Marca; Ende Pintix; Douda, comtessa de Barcelona; Ingilberga, abadessa de Sant Joan; Narcisa Fons, el trist final d'una dona catalana; Brígida Terrer i les beguines catalanes.

Més històries similars, 63:

https://www.facebook.com/media/set/vanity=leopold.estape&set=a.10215201042562030

L'ASSASSINAT DE LA COMTESSA ALMODIS DE LA MARCA

Almodis era una dona de gran personalitat i fortes ambicions, segurament aixó va motivar el fracàs dels seus anteriors matrimonis. L'atorgament de la cogovernança per part de Ramon Berenguer I, el seu espòs, no sols li va significar l'enemistat de la comtessa Ermessenda, també la de la família de la primera esposa del comte. En el cas del seu primogènit, Pere Ramon, l'enemistat anava unida en els drets de successió, que l'hereu veia amb perill.

De Pere Ramon ens ha quedat el seu caràcter malaltís, colèric i amb poca simpatia paternal. A Almodis no arribaven gaires elogis, a diferència de l'Ermessenda. Així l'1 d'octubre del 1071, la comtessa fou morta personalment pel primogènit, no se sap si escanyada o apunyalada, tenia 51 anys. La dura sentència canònica, tot i no ser Almodis del grat eclesiàstic, indica que va ser un crim deliberat.

No hi ha cap text que ens mostri l'actitud del pare i espòs, el fet és que aquesta tragèdia va escurçar la seva vida.

A Pere Ramon li van caure vint-i-quatre anys de penitència i dotze d'excomunió, anys de dejuni, empresonament fent penitència descalç. L'exili va ser a Jerusalem, però va morir a "Ispania", nom en què es coneixia Al Andalús, on hi va anar fugint de la sentència.

MÉS:

Els grans comtes de Barcelona. Santiago Sobrequés. Ed Vicens Vives.

Imatge

1067 Ramon Berenguer I i la seva muller, Almodis de la Marca, junts al tron,

ENDE PINTIX

(Segle X Beatus de Girona. Ende Pintrix et Dei adiutrix (pintora i serventa de Déu) Museu Catedral Girona.)

Ende és considerada pels especialistes com la primera miniaturista de nom conegut a Europa, gràcies a la inscripció que apareix en el colofó del Beatus de Girona.

La imatge emblemàtica del "Beatus de Girona" és "La dona sobre la bèstia vermella". Porta a la mà el calze, que aixeca triomfant sobre el cap. Cavalca sobre una bèstia vermella, una espècie de cavall amb pic d'aixeta, urpes de lleó i cua rematada en cap de serp. Apareix també un esplèndid arbre de copa rodona, que recorda models musulmans.

Sobre si Ende va ser o no una monja s'apunta la idea que "Dei aiutrix" (servidora de Déu) pogués no referir al seu estat religiós sinó ser un tractament de caràcter honorífic per a persones d'alt rang, sent "depintrix" el reflex de la seva veritable vinculació amb la realització del Beat com a la cal·lígrafa i pintora.

Es juga així amb la possibilitat que Ende hagués estat una dona laica de la noblesa lleonesa amb grans coneixements que, més que una escritora o pintora, va exercir un paper de patronatge en la producció del manuscrit i en la complexitat de la seva il·luminació. Al segle X molt pocs homes sabien llegir i escriure i gairebé tots eren clergues.

Dhuoda, comtessa de Barcelona i Septimània

Va ser una noble carolíngia, del segle IX,autora del "Liber manualis", considerat primer tractat pedagògic medieval. Si no fos per aquest llibre, ningú sabria d'ella, ja que en ser dona els historiadors la van ignorar, una dona culta en temps de barbàrie i envoltada d'homes analfabets.

Aquest llibre, avui té més importància històrica més que literària, va ser una manera d'intentar mantenir el vincle amb el fill arrabassat, després de la mort del seu espòs i el seu fill primogènit. És el retrat d'una dama digna i culta, colpejada, però no abatuda per les dificultats de la vida.

El manual exposa molt clarament el doble sistema de valors que Dhuoda desitjava presentar al seu fill: el servei a Déu, d'una banda, però també l'adequada defensa de l'ideal d'una existència noble en aquesta vida. Dhuoda insisteix que ha d'actuar noblement, respectant els rangs imostrantcortesia amb tots, no només amb els seus iguals. Dhuoda està convençuda que aquesta conducta, quan es combina amb la devoció cristiana, li portarà tant la felicitat terrenal com la salvació eterna.
Com a dona del comte va haver d'ajudar aquest com a guerrer nefast que va lluitar al bàndol contrari al rei Carles el Calb, cosa que li va costar la vida. Després del cop Dhuoda es bolcaria en l'educació del seu segon fill. Guillem.

De la seva biografia poc en sabem, el 824, va contreure núpcies a Aquisgrà, llavors centre del poder carolingi. Bernard era cosí de Carlemany, la qual cosa va significar que fos el custodi de comtats fronterers situats més enllà del Midi: Barcelona i Girona. Per les seves escriptures, es dedueix que el marit no estava interessat en la comtessa. Va ser una dona religiosa, i una gran administradora, quan l'home marxava a la guerra, la dona era l'encarregada del funcionament dels dominis familiars. Era una dona culta, coneixedora de l'hebreu, el llatí, les llengües germàniques i occitanes.

Més.
Dhuoda y el «Liber Manualis»: una madre que se preocupa por la educación de su hijo.

INGILBERGA, L'ABADESSA MALEÏDA.

Va entrar al convent i es va fer càrrec del monestir, amb 20 anys i en un moment convuls, intentant defensar el ric patrimoni monàstic de les ambicions del seu germanastre Bernat Tallaferro, el germanastre per part de pare. Va aprofitar uns rumors que corrien, certs o no, sobre la falta de moralitat de les religioses, en general, i de la seva abadessa, en particular, va cercar tota mena d'ajuts per foragitar-les.

Ella, jove, inexperta i incapaç de fer front a tot, no se'n va sortir Tallaferro va anar a presentar el cas de les monges al papa Benet VI, al·legant que el monestir s’havia convertit en gairebé un bordell de meretrius. Davant les greus acusacions, Ingilberga no es va veure amb forces per anar a Roma a defensar-se i el 1017 va acatar la butlla papal que obligava a dissoldre la comunitat. El Papa va ordenar l’expulsió de les monges.

Les monges van ser repartides entre els monestirs de Sant Pere de les Puel·les i el de Sant Daniel de Girona. Ingilberga es va retirar a Vic, on va morir. Al necrologi del monestir de Sant Joan en va quedar constància: «El dia 7è abans de les calendes d’abril, al palau episcopal de Vic morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia»

NARCISA FONS, EL TRIST DESTÍ D'UNA DONA DEL SEGLE XVII

Narcisa Fons i Puig fou una noble barcelonesa que es va veure immersa en un episodi de violència familiar i institucional.

La seva família va intentar evitar que casés amb el doctor IPastor i Mora,i per evitar-ho va ser recloïa contra la seva voluntat al Convent de l’Ensenyança, on va ingressar com a monja, per no obeir els designis familiars.

Amb 15 anys, Narcisa, va conèixer el doctor Pastor i Mora, i començà una relació amorosa secreta. D'acord amb la cúria, l'amant la va segrestar. Primer és conduïda a casa dels Tamarit, amics de la seva família, després a casa dels Junyent, que ajudà la jove a avançar la relació amb Josep fins al punt que decidiren casar-se per procurador. Descobert que els Junyent eren coneguts dels Pastor, Narcisa fou traslladada al Convent de l’Ensenyança, contra la seva voluntat.

Narcisa hi va arribar plorant, tement que l'obliguessin a fer-se monja. Mentre el seu promès es casava per poders. Però quan acabà el ritual del matrimoni i ell anà a buscar-la, però ja no hi era, havia decidit acceptar la voluntat familiar.

Es va iniciar llavors un procés de nul·litat: «no se declara como válida la unión porque en Narcisa prevalecía el miedo del secuestro» . Al final havia prevalgut també l’amenaça verbal i no verbal assegurant que perdria el dot. Una dona estava condicionada a rebre’l per casar-se i contrariar els pares o tutors també pressuposava una situació violenta.

Brígida Terrer i les beguines catalanes.

Per les dones del segle xv, la vida podia seguir dos camins: el del matrimoni, o el del claustre. Algunes van optar pel camí del mig, més lliure. Brígida Terrer va ser una dona burgesa i barcelonina, que va fer-se beguina. Una religiosa laica, sense dependre de cap autoritat masculina.

Brígida es va incorporar al beguinatge de Santa Margarida de Barcelona. Al cap d’uns anys, la família li va concedir un dot important. Amb aquests diners es va poder mantenir ella i les companyes que van entrar a la comunitat.

Allà combinaven la vida espiritual amb l’activitat de carrer: cura de malalts, especialment dels leprosos, sempre al marge de qualsevol autoritat familiar o eclesiàstica.

Sotmeses a pressió La seva vida independent d’una comunitat de dones despertava recels, i rebien la pressió de la jerarquia eclesiàstica. Davant d'això, el 1448, Terrer va demanar la protecció del Consell de Cent de Barcelona, però no n’hi va haver prou. Els diners que procedien de la família van començar a resultar insuficients, i la situació era cada cop més difícil. Finalment, el beguinatge va acabar i amb elles una experiència de llibertat de dones religioses.

Més:
Elles! 65 DONES OBLIDADES DE LA HISTÒRIA Agnès Rotger. Sapiens i l'Institut Català de les Dones.

dimecres, 29 de gener del 2025

RUTA CAP ELS ORIGENS DE BARCELONA

Una ruta pel barri de la Ribera i el Gòtic per conèixer aspectes, històries i llegendes que van estar a l'origen de Barcelona.

Barcino, s IV

CONTINGUT:

La ruta intenta fer una aproximació als orígens de Barcelona. L'arqueologia ens permet conèixer com era la ciutat romana, però coneixem on van estar els primers llocs de culte cristià? Fins on arribava el call jueu? Quina relació tenia la ciutat amb els predicadors i inquisidors? Totes les carases indiquen bordells? Existien pactes d'agermanament entre persones del mateix sexe? Quin paper jugava la dona medieval? Els bordells tenien protecció reial i cristiana? Durant el recorregut intentaré contestar que en sabem i que no es vol saber sobre aquest tema.

SORTIDA: Born, carrer Comerç.

FINAL: Plaça del Rei.

HORARIS: Sortida de Gavà a RENFE, 8,50. Al Born a les 10,30

DURACIÓ: màxim dues hores.

DATES: dimarts dia 8

ASSISTENTS: màxim 20 persones ( fora que s'aporti megafonia)

PREU. La voluntat.

TEMES:

- De quin lloc bé el nom de Barcelona?

-Qui no podia viure “ni dins, ni fora ciutat”?

-Qui està retratat al Retaule dels Reis Mags?

-On poden estar les primeres cases d'oració?

-Quin rei està enterrat a Santa Maria del Mar?

-Van existir els pactes d'agermanament (adelphopoisis) entre persones del mateix sexe a Catalunya?

-Gòtic o Parc Temàtic?

-La història de Sant Gos .

-La mort del rabí Isaac Mardofay.

-El Consell de Cent estava dins del Call?

-On estaven el bordelll i qui cobreva d'ells?

. i molt més....